Àugur

Sacerdot romà

Un àugur[1] era un sacerdot especial romà encarregat d'interpretar el vol o les vísceres de les aus abans de cada actuació pública. La paraula llatina augur és d'etimologia incerta. A Roma, aquests endevins feien els auguris que interpretaven el vol de les aus i altres signes considerats com a signes enviats pels déus,[2] cosa que els permetia endarrerir certs actes si declaraven que els auspicis no hi eren favorables, i fins i tot podien aconseguir l'anul·lació de votacions, la qual cosa els feia molt influents.[3]

Infotaula ocupacióÀugur
Tipus d'ocupació
sacerdot de l'Antiga Roma Modifica el valor a Wikidata
Representació d'un àugur amb el lituus i una au

Segons la llegenda, Ròmul va establir el col·legi romà d'àugurs. Un àugur posseïa els coneixements necessaris per a interpretar els auspicis i fer l'auguri.

El col·legi (collegium) originari, el van formar tres patricis, un dels quals era el rei de Roma, i ja durant la monarquia el nombre se'n va doblar. Amb la república es va mantenir dos segles estable, però vers el 300 aC va ser-ne elevat a nou (4 patricis i 5 plebeus). Sul·la els va augmentar a 15 i Juli Cèsar a 16, nombre que va romandre sense canvis durant l'imperi. Van existir fins al final del segle iv.

Per a ser àugur calia ser una persona notable i de mèrit. L'exercici era vitalici i les vacants es cobrien per cooptació. A partir del 104 aC el càrrec fou electiu pels comicis tribunats, però entre persones prèviament designades, i el més vell dels àugurs era el president. La seva insígnia era la tràbea, una vestimenta especifica amb vora de porpra, i el lituus, un bastó amb el cap en espiral o caragol (els posteriors bastons de bisbe).

Els auguris es basaven en la tradició escrita. Els Libri Augurales recollien una sèrie d'indicacions; bàsicament, s'estudiava els ocells i els senyals fora del temple i de l'espai en què l'observació es feia. Al final del dia, a la mitjanit, l'àugur es col·locava en un lloc amb la màxima vista possible i feia unes cerimònies traçant unes línies paral·leles de nord a sud i d'est a oest, que formaven una figura rectangular, i acompanyat d'un oració religiosa; a partir d'allí feia les observacions, en uns casos per la manera de volar de determinats ocells, d'altres pels seus crits, i d'altres per la seva simple aparició (en aquest cas, se suspenia l'auguri fins a un altre dia).

Els àugurs eren importants perquè se'ls consultava els afers d'estat, i per a celebrar comicis havien de donar el seu informe, i fins i tot podien impedir la construcció d'edificis que els tapessin la vista. Si un acte polític de caràcter públic era posat en qüestió, el col·legi podia decidir si era vàlid o no, i en el seu cas es procedia a l'anul·lació.

Cap al final de la república havien perdut tota credibilitat, encara que van seguir existint més per costum que per creences.

Referències modifica

  1. Ovidi Nasó, P.; Revisat i traduït per Adela Ma. Trepat i Anna Ma. de Saavedra. Les Metamorfosis, V. III. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1932, p. 37. 
  2. Rodríguez Santidrián, Pedro. «Augur». A: Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 58. ISBN 84-7838-400-6. 
  3. Rodríguez Santidrián, Pedro. «Auspicios». A: Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 58. ISBN 84-7838-400-6. 

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àugur

Vegeu també modifica