Viquipèdia

Agnès Humbert

historiadora de l'art francesa

Agnès Humbert (Dieppe, 12 d'octubre de 1894 - París, 19 de setembre de 1963) va ser una historiadora de l'art, etnògrafa i membre de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Va fer-se coneguda arran de la publicació d'una traducció del diari de les seves experiències durant la Guerra a França i a les presons alemanyes durant l'ocupació nazi.

Infotaula de personaAgnès Humbert
Biografia
Naixement12 octubre 1894 Modifica el valor a Wikidata
Dieppe (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 setembre 1963 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióEscola del Louvre Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriadora de l'art, antropòloga Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeGeorges Sabbagh (1916–) Modifica el valor a Wikidata
FillsPierre Sabbagh Modifica el valor a Wikidata
PareCharles Humbert Modifica el valor a Wikidata
Premis

Biografia modifica

Joventut i carrera modifica

Agnès Dorothée Humbert, coneguda com a Agnès Humbert, va néixer el 12 d'octubre de 1894 a Dieppe, França. Era filla del senador francès Charles Humbert i de l'escriptora anglesa Mabel Wells Annie Rooke (neta de l'editor de diari anglès Joseph Drew).[Nota 1]

Va passar la seva infància a París, on va estudiar pintura i disseny. Va ser alumna del pintor Maurice Denis junt amb Georges Hanna Sabbagh, amb qui es va casar el gener de 1916. Després va pintar amb el pseudònim d'Agnès Sabbert.[Nota 2] Van tenir dos fills: Jean Sabbagh (submarinista i assessor del general Charles de Gaulle)[1] i Pierre Sabbagh (periodista, productor i director de televisió). Tanmateix, Agnès i Georges es van divorciar el 1934.

El 1929, Humbert va estudiar la història de l'art a La Sorbona i a l'escola del Louvre, i va fer cursos de postgrau en filosofia i etnografia. Després va treballar com a historiadora de l'art al Musée national des Arts et Traditions Populaires (aleshores situat al Palais de Chaillot de París) convertint-se en amiga íntima del director del museu, Georges-Henri Rivière. La seva primera publicació va ser un llibre sobre el pintor Louis David, publicat el 1936. Va emetre sobre art a Ràdio París a principis de 1936.[2]

Els nazis a París modifica

Vegeu també: Batalla de França, Armistici del 22 de juny de 1940, Govern de Vichy, i França Lliure

Pocs dies després de la caiguda de París el 14 de juny de 1940, després d'haver fugit de París per estar amb la seva mare a casa de la seva cosina Daisy Drew a Vicq-sur-Breuilh,[Nota 3] per casualitat va sentir una crida del general Charles de Gaulle a la ràdio de la BBC França encoratjant el poble de França a continuar la lluita contra els alemanys ocupants i el govern de Vichy. Durant l'ocupació, els alemanys van treure llibres de les biblioteques i van afegir autors alemanys. El 6 d'agost es va publicar un avís a la porta d'entrada del Palais de Chaillot, ordenant l'entrada gratuïta als soldats alemanys, i va escriure al seu diari que va dir al seu col·lega Jean Cassou que «sento que em tornaré boja, literalment, no faig alguna cosa!».[Nota 4] Així doncs, amb Boris Vildé, Anatole Lewitsky, Jean Cassou i Yvonne Oddon va formar el Groupe du musée de l'Homme (Grup del museu de l'Home), el primer moviment de resistència a la França ocupada. En pocs mesos, aquests pioners van construir una xarxa oculta molt difusa. La seva acció es va estendre ràpidament amb la creació d'un butlletí clandestí, Résistance (que només es va poder publicar cinc números, entre el 15 de desembre de 1940 i el final de març de 1941), amb editorials (la primera escrita per Boris Vildé) que no tenia il·lusions sobre Pétain i el govern de Vichy. Aquest grup donava informació als britànics.

Judicis i presó modifica

Els líders de la cèl·lula de resistència van ser traïts i arrestats l'abril de 1941. A continuació, Humbert va reclutar Pierre Brossolette per continuar amb l'últim número de Résistance abans que ells fos arrestada. El grup del museu va ser enviat a la presó de Cherche-Midi i després de la presó de Fresnes de París, on van ser jutjats per la Wehrmacht. El febrer de 1942, juntament amb set membres del grup, van ser condemnats a mort.[Nota 5] Tanmateix, va ser traslladada a la presó de La Santé, on les condicions eren millors, i podia rebre visites del seu fill Pierre i de la seva mare.

Va saber que els homes havien estat afussellats. Ella va ser condemnada a cinc anys de treballs forçats, i van ser deportada a la presó d'Anrath d'Alemanya. Humbert es va posar a treballar en unes condicions horribles a la fàbrica de raió Phrix de Krefeld; allà van morir moltes treballadores, quedaven cegues i desenvolupaven horribles malalties cutànies. Després de quatre anys, el juny de 1945, va ser alliberada pel Tercer Exèrcit dels Estats Units i el seu diari registra com va participar en la «caça de nazis» a Wanfried el 1945. Va establir menjadors socials per a refugiats i va manifestar expressament que tothom podia anar-hi, fins i tot els civils alemanys. Més tard va ajudar a iniciar el procés de desnazificació.[3]

Després de la guerra modifica

Després de la guerra, Humbert es va negar a tornar a treballar al Museu, però es va incorporar amb Jean Cassou al nou Museu Nacional d'Art Modern.[4] Tot i que la seva salut havia estat afectada per les seves experiències, va continuar escrivint llibres sobre art.

Des de la caiguda de París fins a la seva detenció i interrogatori per la Gestapo l'abril de 1941, Humbert va escriure un diari personal. A més d'uns quants apunts, només va tornar a escriure el seu diari després de l'alliberament de la presó quatre anys després, l'abril de 1945. Va publicar el seu diari amb el títol Notre guerre: Souvenirs de Résistance (Nostra guerra: Records de Resistència) el 1946. Posteriorment va ser reeditat i traduït a l'anglès per Barbara Mellor com a Résistance, Memories of Occupied France (Resistència, Memòries de la França Ocupada).[5]

El 1949 va ser guardonada amb la Creu de Guerra amb palma daurada de plata pel seu heroisme.

Va passar els últims anys vivint amb el seu fill Pierre al poble de Valmondois, i està enterrada en el seu cementiri. El seu darrer treball va ser una introducció al catàleg d'una exposició de Maurice Denis al Museu de Toulouse Lautrec d'Albi l'estiu de 1963. Va morir deu dies abans de finalitzar l'exposició.[6]

Publicacions modifica

  • Humbert, Agnès. Louis David, peintre et conventionnel: essai de critique marxiste (en francès). París: Editions sociales internationales, 1936. 
  • Humbert, Agnès. Louis David, collection des Maîtres, 60 illustrations (en anglès). París: Braun, 1940. 
  • Humbert, Agnès; Chevojon, L. Le Musée National d'Art Moderne: Peinture, sculpture (en francès). París: Musée National d'Art Moderne, 1948. 
  • Humbert, Agnès; Ferber, Nadeshda. Die französische Malerei von den Anfängen zum Impressionismus (en alemany). Berlín: Minerva-Verlag, 1949. 
  • Humbert, Agnès. Vu et entendu en Yougoslavie (en francès), 1950. 
  • Humbert, Agnès; Barbusse, Henri; Linger, Max. Max Lingner, 30 reproductions (en anglès). Berlín: Academy of Arts, 1950. 
  • Humbert, Agnès. Les Nabis et leur époque 1888–1900, 51 plates (en francès). Genève: Pierre Callier, 1954. 
  • Humbert, Agnès. La Sculpture Contemporaine au Musée National d'Art Moderne de Paris (en francès). París: Albert Morancé, 1954. 
  • Humbert, Agnès; Diehl, Gaston. Henri Matisse, 140 colour plates and illustrations (en anglès), 1954. 
  • Humbert, Agnès. Henri Matisse, dessins (en francès). París: Fernand Hazan, 1956. 
  • Humbert, Agnès. Contemporary Painters: Jean-Jacques Morvan (en anglès). Genève: Rene Kister, 1962. 
  • Humbert, Agnès. Exposition Maurice Denis: Peintures, aquarelles, dessins, lithographies. Du 28 juin au 29 septembre 1963 (en francès). Albi: Musée Toulouse-Lautrec, 1963. 

El seu diari personal:

  • Humbert, Agnès. Notre guerre: Souvenirs de Résistance, Paris 1940–41 (en francès). Tallandier, 2004. «Publicat per primera vegada el 1946, al tornar de la seva detenció» 

Notes modifica

  1. ↑ Mabel Humbert (1869–1943), English-born Mabel Wells Annie Rooke, was an ex-pat living in Dieppe when she wrote a book "Continental Chit Chat" (London, F. V. White & Co, 1897), which was reviewed in the monthly "Gentlewoman" (25/12/1897): "...Madame Mabel Humbert has travelled a great deal. She has the gift of observation and humour..." Her father was organist William James Rooke, her mother Fanny Eliza Drew, and her grandfather newspaper proprietor Joseph Drew of Weymouth. - Information supplied by Jean Sabbagh
  2. ↑ Sabbert: barreja de «Sabbagh» i «Humbert».
  3. ↑ Daisy Drew era neta de Joseph Drew.
  4. ↑ «París, 6 d'agost de 1940. A les portes del Palais de Chaillot ha aparegut un rètol que anunciava que l'entrada als museus és gratuïta per a les tropes alemanyes. Trobo a [Jean] Cassou al seu despatx. Ell també estava sorprès. De cop i volta descobreixo per què. He vingut a veure'l, dient-li que sento que em tornaré boja, literalment, si no faig alguna cosa, si no reacciono d'alguna manera ... L'únic remei és que actuem junts, que formem un grup ... reunir-nos els dies acordats, intercanviar notícies, escriure i distribuir informació, compartir resums d'emissions radiofòniques franceses des de Londres». Extracte del diari d'Agnès Humbert.
  5. ↑ Els set membres de la resistència afussellats a Mont Valérien el 23 de febrer de 1942, van ser Boris Vildé, Anatole Lewitsky, Pierre Walter, Léon-Maurice Nordmann, Georges Ithier, Jules Andrieu i René Sénéchal

Referències modifica

  1. ↑ Article del contraalmirall Jean Sabbagh en Jane B. Drew, A tribute from colleagues and friends for her 75th birthday, 24th March 1986, Bristol Centre for the Advancement of Architecture, Editorial Group Sile Flower, Jean Macfarlane, Ruth Plant ISBN 0-9510759-0-X. Jane Drew era cosina segona i amiga d'Agnès Humbert. L'àvia d'Agnès, Fanny Eliza Drew (1839-1871) i l'avi de Jane, Harry Drew (1851-1895), eren fills de Joseph Drew (1814-1883) de les esposes de Joseph, les germanes Eliza Monday (1808-1846) i Caroline Monday (1820-1893).
  2. ↑ Humbert, 2008, p. 272.
  3. ↑ «Bold defiance in Nazi Paris» (en anglès). BBC, 26-09-2008.
  4. ↑ Humbert, 2008, p. 307.
  5. ↑ «Kitson's review of Resistance» (en anglès). New York Sun. Arxivat de l'original el 2009-08-29. [Consulta: 8 febrer 2020].
  6. ↑ Humbert, 2008, p. 308.

Bibliografia modifica

  • Humbert, Agnès. Résistance: Memoirs of Occupied France (en anglès). Londres: Bloomsbury Publishing PLC, 2008. ISBN 978-0-7475-9597-7. 
  • Rooke, Mabel Wells Annie. Continental Chit-Chat (en anglès). F. V. White, 1897. 

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Agnès_Humbert&oldid=32914389»