Viquipèdia

Aline Valangin

escriptora, pianista i psicoanalista suïssa.

Aline Valangin, de nom real Aline Rosenbaum-Ducommun (Vevey, cantó de Vaud, 9 de febrer de 1889 - Ascona, cantó de Ticino, 7 d'agost de1986) va ser una escriptora, pianista i psicoanalista suïssa.

Infotaula de personaAline Valangin

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 febrer 1889 Modifica el valor a Wikidata
Vevey (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 agost 1986 Modifica el valor a Wikidata (97 anys)
Ascona (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, pianista, psicòloga, artista tèxtil Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius

Biografia modifica

Aline Valangin va ser la primera filla de Jules Ducommun (1859–1938, fill de Élie Ducommun, que va guanyar el Premi Nobel de la Pau de 1902), i de la seva dona Aline, de soltera Merz (1867–1921). El 1893 la família es va traslladar de Vevey a Berna. A partir de 1904, Valangin es va formar com a pianista al Conservatori de Lausana; no obstant això, només va poder dedicar-se al piano durant poc temps a causa d'una lesió a la mà. Després va treballar durant diversos anys a Alsàcia com a professora particular de piano i traductora.

El 1915 es va traslladar a Zuric, on va ser estudiant i assistenta de Carl Gustav Jung i aviat va començar a treballar ella mateixa com a psicoanalista.

De 1917 a 1940 va estar casada amb Wladimir Rosenbaum (1894–1984), un advocat i antiquari suís d'origen jueu rus. Amb ell rebia a casa seva, a Zuric, artistes i intel·lectuals del moment i ambdós eren activittes compromesos contra l'antisemitisme i el nazisme.[1] El 1929 la parella va adquirir el Palazzo La Barca a Comologno, a la vall d'Onsernone, prop de la frontera italiana. Tant a Zuric com a Comologno va oferir temporalment allotjament a refugiats que fugien del feixisme o del nazisme, entre els quals Ignazio Silone, Ernst Toller, Max Ernst i Kurt Tucholsky.[1] A la seva novel·la Dorf an der Grenze (Poble a la frontera) (escrita el 1946) va descriure críticament la situació d'un poble de la frontera suïssa durant la guerra, en conflicte amb la política d'asil suïssa; el llibre no es va poder publicar fins a l'any 1982.[1]

El 1933 va conèixer el compositor Vladimir Vogel (1896–1984) i va anar a viure amb ell, primer a Brussel·les el 1937, després a París i finalment al Ticino el 1939. El 1940 Rosenbaum i Valangin es divorcien però sempre van mantenir una bona relació. Amb Vogel va estar casada de 1954 a 1965. Aline Valangin va viure les últimes dècades de la seva vida a Ascona, prop del seu primer marit i la nova família d'ell (esposa i dues filles). A Ascona, Valangin va escriure poemes i fer tapissos i hi va morir el 1986 amb noranta-set anys.[1]

L'any 1996 Francine Rosenbaum va cedir el Fons Aline Valangin als Arxius de Cultura Contemporània de a Biblioteca Cantonal de Lugano. El fons inclou les obres de Valangin, moltes de les quals inèdites, i més de 1100 cartes que ella va rebre i unes 650 que ella va enviar.[2]

Obra modifica

Edicions originals
  • Dictées. Poemes. Edicions Sagesse, París 1936.
  • Històries de la vall. Girsberger, Zuric 1937.
  • L'Amande clandestina. Poemes. Edicions GLM, París 1939.
  • Novel·les del Ticino. Girsberger, Zuric 1939.
  • La Bargada. Una crònica. Gutenberg Book Guild, Zuric 1940.
  • Casa Conti. Novel·la. Hallwag, Berna 1944.
  • Victoire o l'última rosa. Novel·la. Steinberg, Zuric, 1946.
  • Reflets. Poemes. Écrivains réunis, Lió 1956.
  • Espai sense refren / Espace sans refrain. Poemes. Amb tres siluetes de Hans Arp. Tschudy (Els llibres quadrats 23), St. Gallen 1961.
  • Dream shawm. Deesses – Retiro – The Stylit. Poemes. Karlsruher Bote, Karlsruhe 1969.
  • Diari d'Israel. Poemes, Karlsruher Bote, Karlsruhe 1970.
  • Declaracions. Poemes. Karlsruher Bote, Karlsruhe 1971.
  • Vers et revers. Poemes. Lativa, n.d. 1978.
  • Die silber Flöte (La flauta de plata). Dues novel·les psicològiques del Ticino. Sísif, Zuric 1980.
  • Dorf an der Grenze (Poble a la frontera). Limmat, Zuric 1982. Nova edició 2023. ISBN 978-3-03926-050-8
Edicions més noves
  • Stella. I altres històries de Ticino. Limmat, Zuric, 2001.
  • Mare. Limmat, Zuric, 2001.
  • La Bargada/poble de la frontera. Una crònica. Limmat, Zuric, 2002.
  • Espai sense refren / Espace sans refrain. Poesies seleccionades. Limmat, Zuric, 2003.
  • Històries de Ticino. Limmat, Zuric 2018.
  • La Bargada. Limmat, Zuric 2022.
  • Casa Conti. Limmat, Zuric 2022

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Wirz, Claudia. «Aline Valangin: une femme libre qui aimait les chats, Joyce, Mann et Canetti» (en alemany). Le Temps, 06-08-2014. [Consulta: 7 maig 2024].
  2. ↑ Rüesch, Diana. «Il Fondo Aline Valangin» (en italià). Sistema Bibliotecario Ticinese.

Bibliografia modifica

  • Eveline Hasler: Aline und die Erfindung der Liebe.. Novel·la. Nagel & Kimche, Zuric 2000.
  • Rudolf Jakob Humm: Zwei Geschichten aus seinem Leben. Novel·la. Gutenberg Book Guild, Zuric 1944.
  • Peter Kamber: Geschichte zweier Leben. Wladimir Rosenbaum und Aline Valangin. Limmat, Zuric 1990, nova edició complementada 2018. ISBN 978-3-85791-850-6
  • Christine Rinderknecht a: Helvetische Steckbriefe. 47 Schriftsteller aus der deutschen Schweiz seit 1800. Editat pel Seminari de Zuric per a la crítica literària amb Werner Weber, Artemis, Zuric/Munich 1981, pàg. 278–282.
  • Widmer, Maya. «Aline Valangin» (en alemany). Historisches Lexikon der Schweiz - HLS, 20-02-2013. [Consulta: 7 maig 2024].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Aline_Valangin&oldid=33470647»