Nur-ad-Din al-Bitrují
Abu-Ishaq Nur-ad-Din al-Bitrují al-Ixbilí (àrab: أبو إسحاق نور الدين البطروجي الإشبيلي, Abū Isḥāq Nūr ad-Dīn al-Biṭrūjī al-Ixbīlī), més conegut simplement com Nur-ad-Din al-Bitrují o, a Occident, pel nom llatinitzat Alpetragius, catalanitzat Alpetruixí[1] (c. 1185-1192[2] - c. 1204[3]), fou un astrònom i un cadi andalusí.[4][5]
| Nom original | (ar) أبو إسحاق نور الدين البطروجي الإشبيلي  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Abans de 1185 Pedroche, possible |
| Mort | c. 1204 (Gregorià) |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Camp de treball | Astronomia |
| Ocupació | astrònom, escriptor, astròleg, cosmòleg |
| Activitat | 1186 – 1192 |
| Professors | Ibn Tufayl |
Al-Bitrují va ser el primer astrònom que va presentar un model astronòmic no-ptolemaic com a alternativa als models de Ptolemeu, amb els planetes suportats per esferes geocèntriques. Un altre aspecte original del seu sistema era que va proposar una causa física dels moviments celestes.[5]
Vida modifica
Gairebé no se sap res de la seva vida, tret que probablement el seu nom derivi de Los Pedroches (al-Biṭrawx), una regió propera a Còrdova,[5] encara que no es pot afirmar que fos el seu lloc de naixement. Una part dels historiadors situaven en el passat el seu origen bé a Sevilla o bé a l'actual territori del Marroc.[6]
Va ser deixeble d'Ibn Tufayl[7] i contemporani d'Averrois.
Model planetari modifica
Al-Bitrují va proposar una teoria sobre el moviment planetari en la qual desitjava evitar els epicicles i els excèntrics,[8] i explicar els fenòmens peculiars de les estrelles errants, combinant rotacions d'esferes homocèntriques. Aquesta va ser una modificació del sistema de moviment planetari proposat pels seus predecessors, Ibn Bajja i Ibn Tufayl. No va aconseguir substituir el model planetari de Ptolemeu,[9] ja que les prediccions numèriques de les posicions planetàries en la seva configuració eren menys precises que les del model Ptolemaic, a causa de la dificultat d'assignar el model d'epicicles de Ptolemeu a les esferes concèntriques d'Aristòtil.
Es va suggerir sobre la base de les traduccions llatines que el seu sistema és una actualització i reformulació de la d'Èudox de Cnidos combinada amb el moviment d'estrelles fixes desenvolupada per az-Zarqalí. No obstant això, no se sap si els cosmòlegs al-andalusos van tenir accés o coneixement de les obres d'Èudox.[5]
Un dels aspectes originals del sistema d'al-Bitrují és la seva proposta d'una causa física de moviments celestes. Combina la idea d'impetus, proposada per Joan Filopò, i el concepte de xawq (‘desig’) d'Abu-l-Barakat per explicar com l'energia es transfereix d'un primer motor situat a la novena esfera a altres àmbits, explicant les velocitats variables de les altres esferes i els diferents moviments. Contradiu la idea aristotèlica que hi ha un tipus específic de dinàmica per a cada món, aplicant la mateixa dinàmica sublunar i als mons celestes.[5]
Obra modifica
Al-Bitrují va escriure Kitab al-haya (àrab: كتاب الهيئة, Kitāb al-hayʾa, ‘Llibre de l'aspecte’) on critica l'Almagest de Claudi Ptolemeu des d'un punt de vista físic. Va ser conegut a Europa entre els segles xiii i xvi, i va ser considerat com una alternativa vàlida a l'Almagest de Ptolemeu en cercles escolàstics.[5]
Aquesta obra va ser traduïda al llatí per Miquel Scot en 1217 amb el títol De motibus celorum (impresa per primera vegada a Viena el 1531).[10] Moisès ibn Tibbon en va fer una traducció hebrea el 1259.[5]
També hi ha un tractat anònim sobre marees que conté materials aparentment presos d'al-Bitrují (Escorial MS 1636, datat el 1192).
Eponímia modifica
El cràter lunar Alpetragius porta el seu nom.
Referències modifica
- ↑ «Nur-ad-Din al-Bitrují». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Lirola Delgado, 2006, p. 38.
- ↑ Moreno Garrido, 2009, p. 14.
- ↑ Vernet, J. «al-Biṭrūd̲j̲ī» (en anglès).
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Samsó, 2007.
- ↑ Sánchez Pérez i Pérez Gómez, 1921, p. 45-47.
- ↑ Beas Portillo, 1996, p. 94.
- ↑ Bernard R. Goldstein (March 1972). "Theory and Observation in Medieval Astronomy", Isis 63 (1), p. 39-47 [41].
- ↑ Ptolemaic Astronomy, Islamic Planetary Theory, and Copernicus's Debt to the Maragha School, Science and Its Times, Thomson Gale.
- ↑ Pederson, Olaf. David Lindberg. Science in the Middle Ages (en anglès). Chicago: Chicago University Press, 1978, p. 321.
Bibliografia modifica
- al-Andalusi, Sa'id. Science in the Medieval World (en anglès). University of Texas Press, 1996. ISBN 0292704690.
- Armesto Ramón, Constantino «O Camiño de Santiago e a Astronomía» (en gallec). Boletín das Ciencias. Asociación de Ensinantes de Ciencias de Galicia (ENCIGA), 41, pàg. 43-52. ISSN: 0214-7807.
- Selin, Helaine. Encyclopaedia of the history of science, technology, and medicine in non western cultures (en anglès), p. 160.
- Lirola Delgado, Jorge «Científicos de Al-Andalus: Algunas consideraciones generales» (en castellà). Actes de la VIII Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica: Mallorca, 18, 19, 20 i 21 de novembre de 2004. Institut d'Estudis Catalans, 2006, pàg. 29-40.
- Moreno, Jaime «Discusiones judeo-cristianas en Sefarad» (
PDF) (en castellà). Cyber Humanitatis. Revista de la Facultad de Filosofía y Humanidades de la Universidad de Chile, 49, 2009. Arxivat de l'original el 2014-02-22. ISSN: 0717-2869 [Consulta: 18 novembre 2018]. - Samsó, Julio. «Biṭrūjī: Nūr al‐Dīn Abū Isḥāq [Abū Jaʿfar] Ibrāhīm ibn Yūsuf al‐Biṭrūjī». A: Thomas Hockey (ed.). The Biographical Encyclopedia of Astronomers (en anglès). Nova York: Springer, 2007, p. 133–134. ISBN 978-0-387-31022-0. (Versió PDF)
- Samsó, Julio. Al-Bitruji Al-Ishbili, Abu Ishaq (en anglès). Nova York: Charles Scribner's Sons, 1980. ISBN 0-684-10114-9.
- Samsó, Julio. Thomas Hockey et al. Biṭrūjī: Nūr al‐Dīn Abū Isḥāq (Abū Jaʿfar) Ibrāhīm ibn Yūsuf al‐Biṭrūjī (en anglès). Nova York: Springer, 2007, p. 133-134. ISBN 978-0-387-31022-0.
- Sánchez Pérez, José Augusto; Pérez Gómez, Rafael. Biografías de matemáticos árabes que florecieron en España. Fundación El legado andalusì, 1921. ISBN 8487004504.
