Viquipèdia

Anacard

arbre tropical i la seva llavor

L'anacard (Anacardium occidentale)[1] és un arbre fruiter perennifoli tropical de la família de les anacardiàcies, inclosa dins l'ordre de les sapindals. Produeix un fals fruit situat sobre la llavor.[2][3] Pot créixer fins als 14 metres d'alçada, però habitualment, per obtenir un millor rendiment productiu,[4] es cultiva una subespècie nana que només arriba fins als 6 metres.

Infotaula d'ésser viuAnacard
Anacardium occidentale Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deanacard, pera de l'anacard i oli d'anacard Modifica el valor a Wikidata
Alçada14 m Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitnou Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN60761600 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreSapindales
FamíliaAnacardiaceae
GènereAnacardium
EspècieAnacardium occidentale Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Nomenclatura
Sinònims
Anacardium curatellifolium Modifica el valor a Wikidata

La llavor de l'anacard es consumeix generalment com un fruit sec, com a snack, però també com a ingredient de diverses receptes de cuina o processat en forma de formatge o de mantega.[5] Les al·lèrgies causades per l'anacard són provocades per proteïnes comunes a altres fruits secs.[6] El fals fruit o pera de l'anacard té un color entre groc i vermellós, i de la seva polpa se n'extreu un suc de gust dolç i astringent que es pot fermentar i destil·lar per obtenir un licor.[5] Els derivats de la closca de la llavor serveixen per produir lubrificants, impermeables i pintures, i, des de la Segona Guerra Mundial, per fabricar armament.[7]

L'anacard és un arbre d'origen brasiler que es va escampar durant l'època de la colonització. És parent del Semecarpus anacardium, un arbre originari de l'Índia.[8][9] L'any 2019 es van produir al món gairebé quatre milions de tones d'anacard, amb la Costa d'Ivori i l'Índia entre els productors capdavanters.[10]

Etimologia modifica

 
Anacardium occidentale, del llibre Plantes medicinals, de Köhler (1887)

El nom genèric Anacardium es compon del prefix grec ana- (grec antic: ἀνά-, aná, amunt, dalt), el substantiu cardia (grec antic: καρδία, kardía, cor) i el sufix neollatí -ium. Possiblement es refereix a la forma de cor que té la fruita.[11][12][13]

Al Brasil, d'on procedeix, rep els noms de cajueiro (l'arbre), caju (pronunciat "cajú", el fals fruit) i castanha de caju (la llavor). La paraula caju prové del terme tupí acaiú, que significaria fruit de les branques travades. En anglès s'ha adaptat el mot portuguès i s'ha format cashew.[2][3]

En català, tant l'arbre com la llavor reben el nom d'anacard, mentre que del fals fruit se'n pot dir anarcard o pera de l'anacard.[1]

Hàbitat i creixement modifica

L'espècie és nativa del Brasil nord-oriental i durant el segle XVI la van escampar arreu del món els exploradors portuguesos, que la van dur fins a Goa i d'allà la van portar al Sud-est d'Àsia i també a l'Àfrica.[14][5] Els colons portuguesos assentats al Brasil van començar l'exportació d'anacards en la dècada del 1550.[7]

L'arbre de l'anacard és perenne i de grans dimensions, ja que pot créixer fins als 14 metres. El tronc, però, és curt i sovint de forma irregular.[15] El cajueiro més gran del món és a Pirangi do Norte, a prop de Natal (Rio Grande do Norte). Cobreix una superfície de 8.500 m², més de 70 cops la d'un espècimen normal, i ha esdevingut una atracció turística de la regió.[16]

 
Arbre de l'anacard.
 
Vista aèria parcial del cajueiro més gran del món.

Les fulles de l'anacard estan distribuïdes en espiral, són gruixudes, de forma el·líptica o també obovada, mesuren entre 4 i 22 cm de llargada i de 2 a 15 cm d'amplada, amb la vora llisa.[2]

Les flors s'agrupen en una panícula o corimbe de fins a 26 cm de llarg. Són petites i de color verd clar al principi i després es tornen d'un to rogenc, amb cinc pètals acabats en punta, d'uns 7 a 15 mm de longitud.[2]

 
Fulles de l'arbre de l'anacard.
 
Flor de l'anacard.

El fruit de l'anacard és una infructescència (de vegades anomenada pseudocarp o fruita falsa). El que sembla una fruita és, de fet, un hipocarp, ovalat o en forma de pera, que es desenvolupa a partir del pedicel i el receptacle de la flor. Quan aquesta pera madura es torna groga o vermella i mesura entre 5 i 11 cm de llarg.[17]

El veritable fruit de l'anacard és una drupa en forma de ronyó o de guant de boxa. Aquesta drupa és la que es desenvolupa primer en l'arbre i posteriorment el peduncle s'expandeix per esdevenir el fals fruit. La drupa conté una única llavor, que en sentit culinari es tracta com un fruit sec. La llavor està envoltada per una closca doble que conté un resina al·lergògena fenòlica que rep el nom d'àcid anacàradic i causa una forta irritació epidèrmica.[18] Químicament està relacionat amb l'oli tòxic urushiol, present en l'heura metzinosa i en l'arbre de laca.[19]

 
Anacards durant la primera fase de maduració, en què el peduncle (fals fruit) encara no s'ha engruixit.
 
Anacards en diferents punts de maduració. Quan és més madur, el fals fruit passa a ser groc i després vermell, mentre que l'autèntic fruit s'enfosqueix.

Usos modifica

Llavor modifica

 
Tall transversal d'una llavor d'anacard.

Els anacards s'utilitzen en la gastronomia del sud d'Àsia tant per cuinar postres com curris, ja sigui com a guarniment o bé triturats i formant part de la base de la recepta.[20] A l'excolònia portuguesa de Goa se li dona aquest mateix us.[21] La farina d'anacard es fa servir a l'Índia en la preparació de diverses llaminadures i postres.[22] Els anacards també s'utilitzen en la tradició culinària tailandesa i xinesa, generalment amb les llavors senceres.[23][24]

A les Filipines, l'anacard és un producte típic de la ciutat d'Antipolo i es menja acompanyant el suman, un pastís d'arròs i llet de coco.[25] A la província de Pampanga també es preparen unes postres dolces, els turrones de casoy, semblants al torrons alacantins, però substituint l'ametlla per l'anacard.[26]

En el segle XXI, el cultiu d'anacards ha augmentat en diversos països africans per obtenir llet d'anacard i així donar abast a la demanda de llet vegetal, alternativa a la llet de vaca tradicional.[27] A Moçambic i a Sud-àfrica és tradicional el bolo polana, un pastís preparat amb pols d'anacard i puré de patates com a ingredients principals.[28]

Al Brasil, la llavor i la polpa es fan servir en la producció de llaminadures, sucs i begudes alcohòliques com la cachaça, i també se'n fan derivats com farina, llet o formatge.[29] A Panamà, l'anacard es cuina a foc lent amb aigua i sucre per obtenir una confitura anomenada dulce de marañón.[30]

Closca modifica

 
Una dona fa servir una màquina per pelar anacards a Phuket, a Tailàndia. Noteu l'ús de guants protectors.

Com que la closca de la llavor d'anacard conté olis que poden causar dermatitis de contacte, no s'acostuma a vendre al consumidor.[31] En canvi, es pot aprofitar industrialment, ja que se'n pot extreure cardanol, que pot tenir aplicació en el camp dels nanomaterials i en la biotecnologia.[32][33]

Fals fruit modifica

El fals fruit de l'anacard, un cop ha madurat, es pot menjar fresc i també es pot fer servir en receptes de curris o, fermentat, com a vinagre.[5] A l'Índia i al Brasil també s'utilitza per fer conserves, chutneys i melmelades. En molts països, sobretot de l'Amèrica del Sud, s'afegeix en combinats tant de begudes alcohòliques com no alcohòliques.[15][34] Les peres d'anacard són peribles, amb una vida útil curta, cosa que fa que no s'acostumin a comercialitzar a gran escala.[35]

Per evitar el sabor astringent del fals fruit, abans de consumir-lo es pot cuinar al vapor o bullir durant cinc minuts, per després rentar-lo amb aigua freda.[36] A Cambodja, on l'anacard s'acostuma a tractar com un arbre ornamental, la pera té categoria gurmet i es menja amb una mica de sal.[37]

A Goa, el pseudocarp s'esprem quan ja està madur i el suc extret es reserva per a un procés de fermentació que dura dies i que dona com a resultat una beguda anomenada neero.[5] Si passa per un procés de destil·lació doble, la beguda alcohòlica resultant és l'anomenat feni, que conté entre un 40 i un 42% d'alcohol. Si, en lloc de destil·lar-se dos cops, se segueix un procés únic, el producte rep el nom d'urrak i té un 15% de graduació alcohòlica.[38] A Tanzània, el peduncle és deshidratat, rehidratat, fermentat i destil·lat i el resultat és un licor fort anomenat gongo en suahili.[39][40]

Cultiu i producció modifica

Producció d'anacards, any 2019
País Pes (amb la closca)

Tones mètriques

  Costa d'Ivori 792.678
  Índia 743.000
  Burundi 283.328
  Vietnam 283.328
  Filipines 242.329
  Tanzània 225.106
  Benín 204.302
  Mali 167.621
  Guinea Bissau 166.190
  Brasil 138.754
Mundial 3.960.680
Font: Servei d'Estadístiques de la FAO.[10]

L'anacard és un arbre alt (de fins a 14 m) que triga tres anys a començar a produir fruit i vuit abans d'oferir collites econòmicament rendibles. Hi ha subespècies recents, com l'anacard nan, que només arriba als 6 m d'alçada i redueix el temps d'espera per collir fruit: un any per a la primera recol·lecta i tres per donar beneficis. Una plantació d'anacard nan té una ràtio de producció d'una tona per hectàrea, quatre cops superior a la del seu germà gran. Amb l'ús d'empelts i altres tècniques de cultiu, la producció i la sostenibilitat d'aquestes plantacions d'anacards encara poden augmentar.[4][41]

L'arbre es conrea als tròpics, entre 25°N i 25°S. S'adapta perfectament a les regions càlides de terres planeres de poca altitud amb una estació seca prolongada, on també creixen arbres com el mango i el tamarinde.[42]

El 2014, el ràpid creixement dels camps de cultiu a la Costa d'Ivori va convertir aquest país africà en el primer exportador mundial.[43] Però les fluctuacions en els preus de mercat i l'augment progressiu dels costos de producció han rebaixat les expectatives d'aquest sector.[44][45]

El 2019, la producció global de llavors d'anacard (fruit sec) va ser de 3.960.680 tones, encapçalada per la Costa d'Ivori i l'Índia, que acumulen el 39% del total mundial. D'altra banda, el Vietnam és el país amb més processament industrial d'anacard del món.[46]

Composició modifica

Valor nutricional
mitjà per cada 100 g
Anacard cru
Energia2310 kJ
Valor calòric553 kcal
Proteïnes18,22 g
Glúcids30,19 g
Lípids43,85 g
Vitamina B₁0,423 mg
Vitamina B₂0,058 mg
Vitamina B₆0,417 mg
Vitamina C0,5 mg
Vitamina PP1,062 mg
Provitamina A0 mg
Ferro6,68 mg
Calci37 mg
Magnesi292 mg
Fòsfor593 mg
Potassi660 mg
Sodi12 mg
Fibres
3,3 g
Aigua
5,2 g
Font: [1]

Informació nutricional modifica

La llavor crua de l'anacard està formada per: 5% d'aigua, 30% de carbohidrats, 44% de greix i 18% de proteïna. 100 grams d'anacard cru proporcionen: 553 calories, el 67% de la quantitat diària recomanada (RDI) de greixos totals, el 36% RDI de proteïna, el 13% RDI de fibra i l'11% RDI de carbohidrats. L'anacard és una font rica (> 20% RDI) de minerals, incloent particularment coure, manganès, fòsfor i magnesi (79-110% RDI) i de tiamina, vitamina B6 i vitamina K (32-37% RDI). Ferro, potassi, zinc i seleni també estan presents en una quantitat significativa (14-61% RDI). També conté 113 mil·ligrams de fitosterol (β-sitosterol).[47]

Al·lèrgies modifica

Algunes persones són al·lèrgiques als anacards, però, per norma general, aquests són menys al·lergogens que d'altres nous o que els cacauets.[31] Es calcula que entre un 6% d'infants i un 3% d'adults poden presentar reaccions al·lèrgiques, que poden variar d'una anafilaxi amb síntomes lleus a suposar un risc mortal. Els euro-descendents són més propensos a desenvolupar al·lèrgies als anacards.[48][49] Aquestes al·lèrgies són provocades per les proteïnes trobades dins de la closca de la llavor - tret que no desapareix en cuinar-les. A més de les reaccions al·lèrgiques als anacards per una ingestió directa, també es podrien donar per la presència de traces del fruit sec durant la producció dels seus derivats.[50]

Altres usos modifica

Oli de la llavor modifica

L'oli de la llavor d'anacard és un líquid de color groc fosc, que s'utilitza per cuinar o per amanir l'enciam. Prové del premsat en fred de les llavors.[51]

Oli de la closca modifica

L'oli extret de la closca d'anacard (les sigles en anglès són CNSL, número de registre del CAS 8007-24-7) és una resina natural groguenca trobada a l'estructura de cel·les de la closca de la llavor de l'anacard. Aquest subproducte és un fort irritant i per tant un risc en cas de ser processat artesanalment. S'empra com a matèria primera per l'elaboració de fàrmacs, antioxidants, fungicides i biomaterials.[33] També s'empra en la medicina tradicional i com a repel·lent anti-tèrmits en el tractament de la fusta.[52]

Aquest oli fenòlic natural té interessants característiques en la seva estructura química que poden ser modificades per crear un espectre ample de monòmers de base biològica. Aquests inclouen polialcohols, els quals recentment han vist la seva demanda augmentada per disposar d'atributs químics claus com: reactivitat alta, rang de funcionalitats, reducció d'agents infladors i propietats ignífugues.[33]

Altres derivats modifica

A més dels usos que es donen als fruits de l'anacard, la pròpia planta pot tenir diversos destins. Per exemple, a Cambodja, de l'escorça s'obté un tint groc, la fusta s'utilitza per fabricar barques i cases i els troncs per produir carbó.[37] L'oli de les closques es pot utilitzar com un agent conservant impermeable per vernissos o ciment, com a lubrificant o com a segellador per fusta. El seu suc, quan s'oxida per l'exposició a l'aire, passa a ser un líquid negre que es converteix en tinta indeleble.[5]

L'oli d'anacard pot fer-se servir com a additiu en la producció de pinso per animals de granja. Les fulles de l'arbre de l'anacard es poden emprar com a farratge.[53]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 «Anacardium occidentale». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 11 abril 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Morton, Julia F. Cashew apple, Anacardium occidentale L.. Center for New Crops and Plant Products, Department of Horticulture and Landscape Architecture, Purdue University, W. Lafayette, IN, 1987, p. 239–240. ISBN 978-0-9610184-1-2. 
  3. ↑ 3,0 3,1 «Anacardium occidentale (cashew nut)». CABI, 20-11-2019. [Consulta: 8 maig 2021].
  4. ↑ 4,0 4,1 Pratagil Pereira de Araújo, João. Caju. O produtor pergunta, a Embrapa responde (pdf). 2a edició. Brasília: Embrapa, 2015 (500 Perguntas, 500 Respostas). ISBN 978-85-7035-435-8. 
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Duke, James A. «Anacardium occidentale L.». Handbook of Energy Crops. (unpublished); In: NewCROP, New Crop Resource Online Program, Center for New Crops and Plant Products, Purdue University, 1983. [Consulta: 10 desembre 2019].
  6. ↑ «Contraindicaciones de los anacardos». Botanical online. [Consulta: 15 juny 2021].
  7. ↑ 7,0 7,1 Encyclopedia of Latin American history and culture. Nova York: C. Scribner's Sons, 1996. ISBN 0-684-19253-5. 
  8. ↑ Grieve, M. «Cashew Nut». Botannical. [Consulta: 15 juny 2021].
  9. ↑ Hugh F. Glen. What's in a Name. Jacana, 2004, p. 3. ISBN 9781770090408. 
  10. ↑ 10,0 10,1 «FAOSTAT of the United Nations». FAOSTAT. Arxivat de l'original el 02/02/2021. [Consulta: 2 febrer 2021].
  11. ↑ Quattrocchi, Umberto. World Dictionary of Medicinal and Poisonous Plants. CRC, 2016, p. 266. ISBN 9781482250640. 
  12. ↑ «Anacardium». Merriam Webster. [Consulta: 15 juny 2021].
  13. ↑ George Milbry Gould. An Illustrated Dictionary of Medicine, Biology and Allied Sciences: Including the Pronunciation, Accentuation, Derivation, and Definition of the Terms Used in Medicine, Anatomy, Surgery .... P. Blakiston, 1898, p. 73. ISBN 9780656322435. 
  14. ↑ «Cashew». Department of Horticulture, Cornell University, 20-10-2015. [Consulta: 16 març 2019].
  15. ↑ 15,0 15,1 «Cashew». Encyclopaedia Britannica, 07-04-2020. [Consulta: 8 maig 2021].
  16. ↑ «Audiência é nova chance de consenso para o cajueiro». Tribuna do Norte, 17-03-2010. [Consulta: 15 juny 2021].
  17. ↑ Varghese, T.; Pundir, Y. «Anatomy of the pseudocarp inAnacardium occidentale L.». Proceedings of the Indian Academy of Sciences, Section B, 59, 1964, pàg. 252–258. DOI: 10.1007/BF03052341.
  18. ↑ Tyman, John H.P; Visani, N «Synthesis of polyunsaturated constituents of phenolic lipids» (en anglès). Chemistry and Physics of Lipids, 85, 2, 1997-02, pàg. 157–174. DOI: 10.1016/S0009-3084(96)02654-0.
  19. ↑ Crosby, Donald G. The poisoned weed : plants toxic to skin. Nova York: Oxford University Press, 2004. ISBN 978-0-19-803542-8. 
  20. ↑ Nutritional and health aspects of food in South Asian countries, 2020. ISBN 978-0-12-820012-4. 
  21. ↑ Dasgupta, Reshmi R. «Goa and its cuisine». The Economic Times, 03-04-2008. [Consulta: 15 juny 2021].
  22. ↑ «Cashew Nut». Secret Indian Recipe. Arxivat de l'original el 2020-09-23. [Consulta: 15 juny 2021].
  23. ↑ Punyaratabandhu, Leela. Simple Thai food : classic recipes from the Thai home kitchen, 2014. ISBN 978-1-60774-523-5. 
  24. ↑ Hom, Ken. Complete Chinese cookbook, 2011. ISBN 978-1-55407-943-8. 
  25. ↑ «Antipolo: Suman and Cashew Nuts». Foodamn, 08-10-2011. [Consulta: 15 juny 2021].
  26. ↑ «Turrones de Casoy» (en anglès). About Filipino Food. [Consulta: 15 juny 2021].
  27. ↑ «Access to Market Data and Supply Chain Visibility offer Economic Boost to Ghana Cashew Farmers». Consumer Goods Technology, 26-08-2015. Arxivat de l'original el 04/06/2016. [Consulta: 11 maig 2016].
  28. ↑ Cheifitz, Phillippa. South Africa Eats. Quivertree, 2009. ISBN 9780981428727. OCLC 519442115. 
  29. ↑ Tooge, Rikardy. «De onde vem o que eu como: caju pode virar até 'queijo', mas não é fruta». G1 - globo.com, 02-10-2020. [Consulta: 15 juny 2021].
  30. ↑ Arjona, Esther M. «Poco a poco se recupera el marañón». La Estrella, 28-03-2021. [Consulta: 15 juny 2021].
  31. ↑ 31,0 31,1 Rosen, Ted; Fordice, Dawn B. «Cashew Nut Dermatitis:» (en anglès). Southern Medical Journal, 87, 4, 1994-04, pàg. 543–546. DOI: 10.1097/00007611-199404000-00026. ISSN: 0038-4348.
  32. ↑ PAMBOUKIAN, SYLVIA. «Why Cashews Aren't Sold In The Shell». Moment of Science, Indiana Public Media, 06-09-2013. Arxivat de l'original el 20/02/2016. [Consulta: 22 febrer 2016].
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Hamad, Fatma; Mubofu, Egid «Potential Biological Applications of Bio-Based Anacardic Acids and Their Derivatives» (en anglès). International Journal of Molecular Sciences, 16, 12, 16-04-2015, pàg. 8569–8590. DOI: 10.3390/ijms16048569. ISSN: 1422-0067. PMC: PMC4425097. PMID: 25894225.
  34. ↑ «Growth and production of cashew nut» (pdf). Soils, Plant Growth and Crop Production, Encyclopedia of Life Support Systems. [Consulta: 9 abril 2021].
  35. ↑ Strom, Stephanie. «Cashew Juice, the Apple of Pepsi’s Eye». The New York Times, 08-08-2014. [Consulta: 15 juny 2021].
  36. ↑ Azam-Ali and Judge. Small-scale cashew nut processing. FAO, United Nations, 2004. 
  37. ↑ 37,0 37,1 Dy Phon, Pauline. Plants Utilised In Cambodia/Plantes utilisées au Cambodge. Phnom Penh: Olympic, 2000, p. 34. 
  38. ↑ «Cashew Drink Stages». www.goaonline.in. Goa online. [Consulta: 7 abril 2021].
  39. ↑ Fernandes, Naresh. «A Feni Lover Defends His Choice of Cashew Liquor». National Geographic Traveller, 17-04-2015. [Consulta: 16 juny 2021].
  40. ↑ «Nuts about cashews». Tanzania experience. [Consulta: 16 juny 2021].
  41. ↑ «El cultivo del anacardo». Infoagro. [Consulta: 16 juny 2021].
  42. ↑ «Cultivating Cashew Nuts». ARC-Institute for Tropical and Subtropical Crops, South Africa. Arxivat de l'original el 2015-02-21. [Consulta: 15 febrer 2015].
  43. ↑ Bavier, Joe. «War-scarred Ivory Coast aims to conquer the world of cashews». Reuters, 29-10-2014. Arxivat de l'original el 2015-01-23. [Consulta: 9 febrer 2015].
  44. ↑ Lamble, Lucy. «Cashew nut workers suffer 'appalling' conditions as global slump dents profits». The Guardian, 02-11-2013. [Consulta: 16 juny 2021].
  45. ↑ «Tanzania riots over cashew nut payments». BBC, 24-04-2013. [Consulta: 16 juny 2021].
  46. ↑ Le, Anna. «Vietnam remains the world’s largest producer and exporter of cashew nuts in 2020». Vietnam Insider, 25-11-2020. [Consulta: 3 febrer 2021].
  47. ↑ «Nuts, cashew nuts, raw». U.S. Department of Agriculture, 01-04-2019. [Consulta: 16 juny 2021].
  48. ↑ Weinberger, Tamar; Sicherer, Scott «Current perspectives on tree nut allergy: a review» (en anglès). Journal of Asthma and Allergy, Volume 11, 2018-03, pàg. 41–51. DOI: 10.2147/JAA.S141636. ISSN: 1178-6965.
  49. ↑ «Food allergies». International Food Safety Authorities Network - WHO.
  50. ↑ McWilliam, Vicki; Koplin, Jennifer; Lodge, Caroline; Tang, Mimi; Dharmage, Shyamali «The Prevalence of Tree Nut Allergy: A Systematic Review» (en anglès). Current Allergy and Asthma Reports, 15, 9, 2015-09, pàg. 54. DOI: 10.1007/s11882-015-0555-8. ISSN: 1529-7322.
  51. ↑ «Cashew Oil». Smart Kitchen. Arxivat de l'original el 2014-10-06. [Consulta: 15 febrer 2015].
  52. ↑ Clay, Jason W. World agriculture and the environment : a commodity-by-commodity guide to impacts and practices. Washington, D.C.: Island Press, 2004. ISBN 1-4175-3980-1. 
  53. ↑ «Cashew (Anacardium occidentale) nuts and by-products». Feedipedia, 2017. [Consulta: 16 juny 2021].

Enllaços externs modifica

En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons  
 
Viquiespècies
 Viquiespècies  
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Anacard&oldid=32874040»