Anemone de mar comuna
L'anemone de mar comuna, també coneguda amb el nom de fideus de mar o fideu[1] (Anemonia viridis), és una espècie d'anemone de mar de la família dels actínids que es troba a l'est de l'oceà Atlàntic i al mar Mediterrani; els individus del Mediterrani, però, de vegades es consideren una espècie separada, Anemonia sulcata, que en nom vernacle s'anomena igual que A. viridis.[2][1]
Anemonia viridis  | |
|---|---|
,_Parque_natural_de_la_Arr%C3%A1bida,_Portugal,_2020-07-21,_DD_07.jpg) | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 50113030 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Cnidaria |
| Classe | Anthozoa |
| Ordre | Actiniaria |
| Família | Actiniidae |
| Gènere | Anemonia |
| Espècie | Anemonia viridis Forskål, 1775 |
Morfologia modifica
Els tentacles solen ser d'un color verd fosc amb puntes púrpura; el color verd se sol atribuir a la presència d'algues simbiòtiques amb els tentacles, però realment és resultat de la presència de proteïna de fluorescència verda que contenen també els coralls i altres cnidaris. El teixit de l'anemone conté una alga simbiòtica anomenada zooxantel·les que és necessària per la supervivència a llarg termini de l'anemone de mar: si la presència de dita alga disminueix, l'anemone pot aparèixer més grisosa. Les algues necessiten llum per a créixer, per la qual cosa les anemones de mar comunes es troben en les zones més assolellades fins a 20 metres de fondària. Solen ser d'uns 8 cm d'amplada i sol tenir uns 200 tentacles d'uns 15 cm de llargada.[3]
Alimentació modifica
Les algues simbiòtiques realitzen la fotosíntesi i produeixen oxigen i sucres, que són aprofitats per l'anemone, i s'alimenten dels catabòlits de l'anemone (especialment fòsfor i nitrogen).[4] No obstant això, les anemones s'alimenten tant dels productes que generen aquestes algues, entre un 75 i un 90%, com de les preses de plàncton o peixos que capturen amb els seus tentacles. És una espècie predadora carnívora que s'alimenta de peixos petits, crustacis i mol·luscos. També s'alimenta de fitoplàncton i zooplàncton. També captura matèria orgànica dissolta en l'aigua, com a aminoàcids i glucosa, a través de les cèl·lules ectodermals dels tentacles.
Reproducció modifica
A diferència d'altres cnidaris, les anemones (i altres antozous) no desenvolupen l'estadi lliure de medusa del seu cicle vital; el pòlip produeix òvuls i esperma, i l'òvul fertilitzat es desenvolupa en una plànula que llavors es converteix en un altre pòlip.
Relació amb altres animals modifica
Moltes espècies de petits animals solen viure en una relació simbiòtica o comensal amb l'anemone de mar comuna, obtenint així protecció dels depredors gràcies a residir entre els tentacles verinosos. Entre aquests organismes s'hi troben Gobius incognitus,[5] la gamba Periclimenes aegylios i el cranc Inachus phalangium.[6]
Usos alimentaris modifica
Aquestes anemones es troben a la venda als mercats de Catalunya, ja que, com altres anemones, són comestibles (se solen preparar arrebossades i fregides), si bé les seves puntes tenen un verí urticant. Les anemones són típiques a Cadis, on se serveixen com a plat o com a acompanyament de plats de peix fregit, amb el nom d'"ortiguillas".
Galeria modifica
-
Anemone viridis de l'aquari de Gènova -
Una colònia del Regne Unit -
Tentacles -
A França -
Un plat d'ortiguillas a Cadis -
Exemplar d'Anemonia viridis al seu hàbitat, entre les roques, a l'Ametlla de Mar
_1.jpg)
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anemone de mar comuna |
- ↑ 1,0 1,1 «Anemone de mar comuna». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ World Register of Marine Species - Daly, M.; Fautin, D. «Anemonia sulcata (Pennant, 1777)» (en anglès). WoRMS, 2018. [Consulta: 4 gener 2019].
- ↑ «Anemonia viridis, Anémona comun» (en castellà). Naturaleza y turismo.
- ↑ Debelius, Helmut i Baensch, Hans A. (1998-2006) Atles Marí. Mergus.
- ↑ Patzner, R.A. «Gobius incognitus», 05-07-2017. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2020. [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ Debelius, H. (2001). Crustacea Guide of the World. pp. 26 and 89. ISBN 978-3931702748