Arbitratge
L'arbitratge és una forma alternativa de resolució de conflictes fora dels tribunals judicials. Es treballa per resoldre la controvèrsia amb una o més persones (els 'àrbitres', 'àrbitres' o ' tribunal arbitral '), que dicta el 'laude arbitral'. Una decisió o laude arbitral és legalment vinculant per ambdues parts i executiva davant dels tribunals, tret que totes les parts hagin estipulat que el procés i la decisió arbitral no és vinculant.[1]
L'arbitratge s'utilitza sovint per a la resolució de disputes comercials, especialment en el context de transaccions comercials internacionals. En alguns països l'arbitratge també s'utilitza amb freqüència en assumptes de consum i ocupació, on l'arbitratge pot ser obligatori per les condicions laborals o contractes comercials i pot incloure una renúncia al dret de presentar una demanda col·lectiva. L'arbitratge obligatori de consum i ocupació s'ha de distingir de l'arbitratge consensuat, especialment l'arbitratge comercial.
Hi ha drets limitats de revisió i apel·lació de laudes arbitrals. L'arbitratge no és el mateix que els procediments judicials, tot i que en algunes jurisdiccions, els procediments judicials de vegades s'anomenen arbitratges, la resolució alternativa de disputes (ADR), la determinació pericial, o la mediació, que és una forma de negociació d'acords facilitada per una tercera part neutral.
Tipus modifica
Segons qui escull els àrbitres modifica
- Institucional: És el que es duu a terme en una institució generalment amb les pròpies normes i amb una llista tancada d'àrbitres (una modalitat d'arbitratge institucional és el Sistema Arbitral de Consum vigent a l'Estat espanyol).
- Independent o Ad Hoc: És aquell en què les parts escullen els àrbitres i les regles que regiran l'arbitratge.
Segons quin laude es pretengui modifica
- En dret: Quan la resolució ha d'estar fonamentada en criteris jurídics (legislació i jurisprudència, fonamentalment).
- En equitat: També se'n diu "en consciència": Quan per a l'elaboració del laude s'apel·la al "bon saber fer" i a la consciència de l'àrbitre que dirimeix el conflicte. Implica que l'àrbitre ha de ser expert en la matèria objecte de la controvèrsia i de l'arbitratge.
Segons la matèria modifica
- Arbitratge prohibit: És aquell que recau sobre matèries que la llei, per raons d'alta conveniència pública o interès general social, impedeix sotmetre la decisió de jutges àrbitres.
- Arbitratge forçós: És aquell que recau sobre matèries que la llei lliura expressament a la decisió d'aquesta classe de tribunals, és a dir, de jutges àrbitres.
- Arbitratge voluntari: És aquell que recau sobre matèries, les quals són indiferents per a la llei, que les parts poden o no sotmetre a arbitratge.[2]
Avantatges i inconvenients modifica
Les parts sovint busquen resoldre les disputes mitjançant l'arbitratge a causa d'una sèrie d'avantatges potencials percebuts sobre els procediments judicials. Les empreses sovint requereixen arbitratge amb els seus clients, però prefereixen els avantatges dels tribunals en disputes amb competidors:[3]
- A diferència del litigi, on no es pot "escollir el jutge",[4] l'arbitratge permet a les parts triar el seu propi tribunal. Això és especialment útil quan l'objecte de la disputa és altament tècnic: àrbitres amb un grau d'experiència adequat (per exemple, experiència en topografia de quantitats, en el cas d'un conflicte de construcció, o experiència en dret de propietat comercial, en el cas d'un conflicte immobiliari[5]) es pot escollir.
- Sovint, l'arbitratge és més ràpid que el litigi davant dels tribunals.[4]
- Els procediments arbitrals o un laude arbitral generalment no són públics i poden ser confidencials.[6]
- En els procediments arbitrals es pot triar la llengua d'arbitratge, mentre que en els procediments judicials s'aplicarà automàticament la llengua oficial del país del tribunal competent.
- A causa de les disposicions de la Convenció de Nova York de 1958, els laudes arbitrals són generalment més fàcils d'executar en altres nacions que els veredictes judicials.
- En la majoria d'ordenaments jurídics hi ha vies molt limitades per a l'apel·lació d'un laude arbitral, que de vegades és un avantatge perquè limita la durada del conflicte i qualsevol responsabilitat associada.
Alguns dels desavantatges inclouen:
- Els acords d'arbitratge de vegades es troben continguts en acords auxiliars, o en lletra petita en altres acords, i els consumidors i els empleats sovint no saben per endavant que han acceptat un arbitratge obligatori previ a la disputa mitjançant la compra d'un producte o la contractació d'una feina.
- Si l'arbitratge és obligatori i vinculant, les parts renuncien als seus drets d'accés als jutjats i a què un jutge o jurat resolgui el cas.
- De vegades hi ha una desconnexió entre la presumpció de confidencialitat i la divulgació i publicitat imposada pels tribunals, els àrbitres i fins i tot les mateixes parts.[7]
- Si l'àrbitre o el fòrum d'arbitratge depèn del negoci, pot tenir conflicte d'interessos i haver-hi un incentiu inherent per pronunciar-se contra el consumidor o l'empleat.
- Les vies d'apel·lació són molt limitades, la qual cosa fa que una decisió errònia no es pugui revocar fàcilment.
- Tot i que normalment es pensa que és més ràpid, quan hi ha diversos àrbitres, trobar dates per a fer l'audiència en casos llargs pot provocar retards.
- En alguns sistemes legals, els laudes arbitrals tenen menys opcions d'execució que les sentències; encara que als Estats Units els laudes arbitrals s'executen de la mateixa manera que les sentències judicials i tenen el mateix efecte.
- En general, els àrbitres no poden fer complir les mesures interlocutòries contra una part. Això fa que sigui més fàcil per a una part prendre mesures per evitar l'execució d'un membre o un grup reduït de membres en l'arbitratge per l'augment de les despeses legals, sense explicar als membres les conseqüències adverses d'una sentència desfavorable.
- A diferència de les sentències judicials, els laudes arbitrals no són directament exigibles. Una part que vol fer complir un laude arbitral ha de recórrer a recursos judicials.
Dret comparat modifica
Les nacions regulen l'arbitratge mitjançant una varietat de lleis. El cos principal de lleis aplicable a l'arbitratge es troba normalment a la Llei nacional de dret internacional privat (com és el cas de Suïssa) o en una llei separada sobre arbitratge (com és el cas d'Anglaterra, República de Corea i Jordània[8]). A més d'això, una sèrie de lleis processals nacionals també poden contenir disposicions relatives a l'arbitratge.
Tribunal arbitral modifica
Els àrbitres que determinen el resultat de la controvèrsia s'anomenen tribunal arbitral. La composició del tribunal arbitral pot variar enormement, ja sigui amb un àrbitre únic, dos o més àrbitres, amb o sense president o àrbitre, i diverses altres combinacions. A la majoria de jurisdiccions, un àrbitre gaudeix d'immunitat de responsabilitat per qualsevol cosa feta o omesa mentre actua com a àrbitre tret que l'àrbitre actuï de mala fe.
Els arbitratges solen dividir-se en dos tipus: arbitratges ad hoc i arbitratges administrats.
En els arbitratges ad hoc, els tribunals arbitrals són designats per les parts o per una autoritat encarregada de designar les parts. Un cop constituït el tribunal, l'autoritat de designació normalment no tindrà cap altra funció i l'arbitratge serà gestionat pel tribunal.
En l'arbitratge administrat, serà administrat per una institució professional d'arbitratge que ofereixi serveis d'arbitratge, com ara la LCIA a Londres, o la ICC a París, o l'Associació Americana d'Arbitratge als Estats Units. Normalment, la institució arbitral també serà l'autoritat que farà el nomenament. Les institucions d'arbitratge solen tenir les seves pròpies regles i procediments. També solen ser més cares i, per motius de procediment, més lentes.
Les funcions d'un tribunal es determinaran per una combinació de les disposicions del conveni arbitral i per les lleis processals que s'apliquen a la seu de l'arbitratge. Les lleis de la seu de l'arbitratge marquen "l'autonomia de les parts" (la capacitat de les parts d'establir els seus propis procediments i reglaments) i determinen la interacció entre ambdues.
No obstant això, en gairebé tots els països el tribunal té diversos deures no susceptibles de derogació. Normalment tenen a veure amb actuar de manera justa i imparcial entre les parts, i donar a cada part una oportunitat raonable de presentar el seu cas i tractar el cas del seu oponent, així com adoptar procediments adequats a les circumstàncies del cas concret, a fi de proporcionar un mitjà just per a la resolució del conflicte.
Referències modifica
- ↑ O'Sullivan, Arthur. Economics: Principles in Action. Upper Saddle River, New Jersey: Pearson Prentice Hall, 2003, p. 324. ISBN 978-0-13-063085-8.
- ↑ «Tribunales Arbitrales» (en castellà), 22-01-2018. [Consulta: 23 juliol 2022].
- ↑ Hernández, Gabrielle Orum «Còpia arxivada» (en anglès). Legaltech News, 09-10-2017. Arxivat de l'original el 2017-10-16 [Consulta: 23 juliol 2022].
- ↑ 4,0 4,1 «The Supreme Court's retired, but hardly retiring, Ian Binnie». The Globe and Mail [Toronto], 15-06-2012.
- ↑ See for example the arbitration service offered by Falcon Chambers, the specialist property barristers chambers – www.falcon-chambersarbitration.com.
- ↑ Cologne, Prof. Dr. Klaus Peter Berger, LL.M., University of. «Principle XIII.5.1 - Confidentiality - Trans-Lex.org». www.trans-lex.org.
- ↑ Brown, Alexis American University International Law Review, 16, 4, 01-01-2001.
- ↑ Tariq Hammouri, Dima A. Khleifat, and Qais A. Mahafzah, Arbitration and Mediation in the Southern Mediterranean Countries: Jordan, Kluwer Law International, Wolters Kluwer – Netherlands, Volume 2, Number 1, gener 2007, pp. 69–88.