Valeri Valent
Valeri Valent (llatí: Aurelius Valerius Valens) fou un militar i emperador romà (316 – 317), col·laborador de Licini I, el qual el va nomenar per ajudar-lo a controlar la frontera de Dàcia i del qui se'n va desfer pressionat per Constantí el Gran.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle III |
| Mort | març 317 (Gregorià) |
| Causa de mort | Homicidi |
 60è Emperador romà | |
| 316 – 1r març 317 | |
| Activitat | |
| Ocupació | governant |
| Període | Baix Imperi Romà |
| Família | |
| Família | Tetrarquia |
Títols modifica
Sobre els orígens d'Aureli Valeri Valent res no se sap fins que l'emperador Licini I li va donar el títol de dux limitis, amb la responsabilitat de defensar la frontera dels territoris imperials a Dàcia. Poc després va rebre el títol de cèsar. Els historiadors antics pensaven que aquest va ser el màxim títol que va obtenir,[a] però les monedes trobades porten la inscripció: IMP. C. AUR. VAL. VALENS. P. F. AUG., cosa que implica que va tenir també la dignitat d'august.[2]
En la primera guerra civil que va haver entre els exèrcits de Licini I i Constantí el Gran, aquest va obtenir una aclaparadora victòria amb la batalla de Cibalis, l'octubre del 316 (Pannònia)[b] Licini va fugir cap a Adrianòpolis on, amb l'ajut de Valeri Valent, va allistar prou homes per formar un nou exèrcit. Llavors, a començaments de desembre del 316, va elevar Valeri Valent al rang d'august, probablement per assegurar-se de la seva lleialtat.[7] Temps després, Licini empraria la mateixa estratègia durant la segona guerra civil contra Constantí, nomenant august, és a dir, coemperador a Martinià.
Mort modifica
Després de la derrota de Licini a la batalla de Mardia (Campus Ardiensis) a finals del 316 o començaments del 317, Constantí estava en una posició de superioritat quan es van iniciar les negociacions de pau i va forçar Licini a reconèixer-lo com a cèsar hereu dels territoris governats per ell, cosa que implicava deposar Valeri Valent.[8] Segons l'historiador Pere Patrici el Mestre, Constantí va expressar explícitament el seu disgust per haver-lo nomenat cèsar; Constantí i Linici eren cunyats i pensava que abans que Valeri Valens havien de ser nomenats successors els seus fills, els nebots de Licini.[9]
Licini I no tan sols el va deposar sinó que, a més, el va fer matar, després de signar el tractat de pau a Sàrdica l'1 de març del 317. No se sap si la seva mort va ser una decisió que va prendre Licini per evitar represàlies o si formava part del que es va pactar amb Constantí.[3]
Notes modifica
Referències modifica
- ↑ Odahl, 2004, p. 342.
- ↑ Lieu i Montserrat, 1996, p. 57.
- ↑ 3,0 3,1 Potter, 2004, p. 378.
- ↑ Odahl, 2004, p. 164.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 34.
- ↑ Christensen i Baerentzen, 1980, p. 23.
- ↑ Jones i Martindale, 1971, p. 127.
- ↑ Odahl, 2004, p. 165.
- ↑ Lieu i Montserrat, 1996, p. 58.
Bibliografia modifica
- Christensen, A.S.; Baerentzen, L. Lactantius the Historian. Museum Tusculanum Press, 1980.
- Jones, A.H.M.; Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire, volum I: AD260-395. Cambridge University Press, 1971.
- Lieu, Samuel N. C.; Montserrat, Dominic. From Constantine to Julian: A Source History. Routledge, 1996. ISBN 0-415-09335-X.
- Odahl, Charles Matson. Constantine and the Christian Empire. Routledge, 2004.
- Potter, David S. The Roman Empire at Bay: AD 180–395 (en anglès). Routledge, 2005. ISBN 0-415-10058-5.
- Treadgold, W. A History of the Byzantine State and Society. Stanford University Press, 1997.