Autòdrom de Terramar
L'Autòdrom de Terramar, construït l'any 1923 i situat en el terme municipal de Sant Pere de Ribes, fou un dels primers autòdroms del món. En el moment de la seva construcció, Europa només disposava de dos autòdroms, el de Brooklands i el de Monza, i als Estats Units només hi havia el d'Indianapolis. És, per tant, la quarta pista més antiga del món després de les de Brooklands (1907), Indianapolis (1909) i Monza (1921), Així també va ser el primer circuit de l'Espanya i el tercer d'Europa. En aquest circuit s'hi va celebrar el primer Gran Premi Internacional a Catalunya, celebrat el mateix 1923 com a part dels actes inaugurals del circuit. Aquesta cursa la va guanyar Alberto Divo al volant d'un Sunbeam.
| ||||
| Tipus | Circuit automobilístic  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere de Ribes (Garraf) | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Mida | 2.000 ( ) m | |||
| Història | ||||
| Estat de conservació | fora de servei | |||
| Lloc web | autodrom-terramar.com | |||
 | ||||
.jpg)
El circuit té una llargada d'uns 2 quilòmetres, és ovalat i en són notables els seus peralts de 60 o més graus.
Història modifica
L'Autòdrom de Terramar va ser una de les joies de la creació i desenvolupament de la urbanització de Terramar, a Sitges.[1] Impulsada per l'industrial sabadellenc Francesc Armengol, Terramar era una innovadora ciutat-jardí inspirada en el model urbanístic i cultural de Niça i de la Riviera francesa: un lloc de repòs a primera línia de mar, d'amplis espais verds, amb vil·les i edificis de to senyorial i una sèrie de serveis complementaris en consonància amb els paràmetres socials i culturals del lloc i l'època. Terramar, en el seu conjunt, va ser una de les màximes expressions del Noucentisme a Catalunya: ordre, urbanitat, qualitat i retorn a les formes clàssiques.
L'Autòdrom va ser un d'aquests serveis incorporats al projecte de Terramar, igual que un casino –que finalment no es va dur a terme–, un hotel, els jardins noucentistes o, anys més tard, el club de golf. Aquestes instal·lacions constituïen uns complements a les torres construïdes al llarg del Passeig Marítim de Sitges des de 1919, amb edificis firmats pels arquitectes Josep Maria Martino, Miquel Utrillo, Josep Renom o Josep Artigas. El projecte de la urbanització també va tenir un dimensió cultural, que va quedar reflectida en la revista Terramar,[2] editada entre 1919 i 1921 pel dinamitzador cultural Josep Carbonell i Gener, impulsor també d'altres capçaleres rellevants de l'època, com Monitor (1921) i L'amic de les arts (1926-29).
El mateix Francesc Armengol va ser un dels impulsors de la construcció de l'Autòdrom, l'any 1923, en ple desenvolupament de la ciutat – jardí, i en va ser el conseller general els primers anys de vida. El circuit havia de respondre a l'interès creixent de les activitats del motor, aparegudes a començament del segle xx. Construït en només 300 dies i amb un cost de 4 milions de pessetes, l'Autòdrom va comptar amb la participació de dos arquitectes: Josep Maria Martino Arroyo per a les tribunes i la llotja i Jaume Mestres i Fossas com a autor del projecte de la pista. El director va ser Frederic Fric Armengué. El Consell d'Administració estava presidit pel qui havia estat diputat a les Corts els anys 1919 i 1920 i que posteriorment seria alcalde de Barcelona (el 1935), Joan Pich i Pon. L'Autòdrom va comptar amb un Comitè d'Honor presidit pel Duc d'Alba, aleshores president del Reial Automòbil Club d'Espanya.
La partida on es va decidir construir l'Autòdrom era coneguda com a Mas Clot, en referència al Clot dels Frares, l'edifici del segle xviii que domina la zona. La superfície –de 25 hectàrees– estava situada dins el terme municipal de Sant Pere de Ribes, a tocar del de Sitges i de la urbanització Terramar. Segons detalla l'escriptura d'adquisició de la finca, registrada davant el notari de Vilanova i la Geltrú, el terreny era “casa, manso, campo-viña y arbolada, con toneles, cubas y prensas, pipes y demàs envases y muebles a excepción de los del colono y recuerdos de família en ella existentes”. El projecte dissenyat pels arquitectes preveia, a més del circuit, la construcció de dues pistes més reduïdes, una per a cavalls i l'altra per a motos, a més d'un camp de futbol i un terreny per a l'aterratge d'avionetes, que estava pensat que esdevingués després un camp de golf.
L'acte de presentació de les obres es va celebrar el 17 de setembre de 1922, amb una àmplia representació social, cultural i econòmica de Sitges, Sant Pere de Ribes i de Barcelona. Va ser convidat, fins i tot, el rei Alfons XIII, que va delegar la representació en el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, Marqués d'Estella.
Les obres van durar només 300 dies i l'acte inaugural de les instal·lacions es va celebrar el 28 d'octubre de 1923,[3] amb l'assistència de l'Infant Alfons de Borbó, en representació de la Casa Reial. Tot i la intensa pluja que va caure aquell dia, els actes inaugurals van aplegar milers de persones arribades a Sitges i al mateix circuit. Després dels actes inaugurals es va celebrar la primera cursa, guanyada per Alberto Divo amb el seu Sunbeam, que va fer el recorregut marcat en 2 hores, 48 minuts i 5 segons, a una mitjana de 142 quilòmetres per hora. Divo va rebre cinc trofeus: la Copa del Rei, la de l'ambaixador d'Itàlia, la Copà Omnia, la del RACE i la del Cercle del Liceu. Durant els deis següents també es van celebrar curses de motocicletes i d'autocicles.
L'elevada expectació de la seva inauguració va quedar, però, de seguida afectada pels problemes econòmics que va arrossegar la societat constructora, que no va poder reunir el capital que havia previst per sufragar les despeses de construcció. Amb tot, els anys següents encara es van continuar realitzant curses, com el Campionat d'Espanya de Motocicletes, organitzat pel reial Moto Club de Catalunya el maig de 1925, i que va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, i el president del Govern, el dictador Miguel Primo de Rivera. Aquell mateix 1925 es van fer altres proves, com l'organitzada per la Penya Rhin –on es va presentar per primera vegada un Bugatti–, la Jornada dels 10 quilòmetres, organitzada pel RACC i la mateixa Penya Rhin, i la cursa de 80 voltes al circuit, promoguda pel Club Velocipèdic Sabadell.
El RACC i la Rhin van repetir els mesos següents les seves curses, tant al novembre de 1925 com el gener de 1926. El desembre d'aquell any es va celebrar el Premi Sitges i a la primavera del 1927 es van desenvolupar les proves de motos en categoria 250, 350 i 500 cc, convocades de nou per la Penya Rhin, que va organitzar una segona edició a la primavera del 1929.
Els problemes econòmics, però, van implicar que el 1929 l'Estat embargués les finques del Mas dels Frares i el Clot d'en Sidós i, posteriorment, el conjunt del circuit. L'any següent, el corredor txecoslovac Edgar de Morawitz i de Frank es va fer càrrec de la propietat, amb l'objectiu de reactivar el circuit i les proves del món del motor. De Morawitz va aixecar un edifici dins del recinte per esdevenir fàbrica de pistons de la marca Champion. També es va construir peces per a la marca Nacional Sitjes.
L'agost de 1931, l'Autòdrom va reprendre l'activitat amb diverses proves de velocitat (com la competició entre un vehicle i una avioneta) i de vol acrobàtic. Els mesos següents es van realitzar noves proves, com la Copa Pasqua (1932), curses de motos, ciclistes i d'aviació, organitzada aquesta darrera per l'Aereo Club de Catalunya.
Entre el novembre de 1933 i el 1936, però, no hi consten curses celebrades al recinte. El maig de 1936 estava prevista una exhibició d'automòbils, que finalment no es va celebrar. L'esclat de la Guerra Civil, dos mesos després, va aturar l'activitat de l'Autòdrom. Durant el conflicte, el circuit va acollir un Centre de Reclutament Militar.
Acabada la Guerra, la crítica situació econòmica i social del país impossibilitava la reactivació de les instal·lacions. A més, la capacitat cada cop creixent que assolien els nous vehicles era un obstacle en les característiques del circuit, que tenia uns peraltes de notable inclinació, que constituïen un perill quan s'augmentava la velocitat. A la mort d'Edgar de Morawitz (1945), la seva vídua i fills van vendre la propietat a Dolors de Nadal de Llinàs En el anys següents, el circuit va ser objecte de diverses operacions de venda i va passar per les mans de Miquel Soler i Elias (1949), Margarida de Udaeta i Gil (1952) i Maria Teresa Lloret Teisseire (1956).
Aquells anys, la vida del circuit era pràcticament nul·la, tot i que va acollir algunes proves esporàdiques, com una etapa de la Volta Ciclista a Catalunya (1954), una sessió de la Volta a Catalunya en Automòbil (1955) o una competició motorista, organitzada per la Penya Maricel i el Moto Club Sitges (1955).
En aquella època, els interiors de la pista van acollir la instal·lació de granges avícoles i el recinte va modificar la seva orientació cap a l'activitat agrícola. Les instal·lacions van començar a patir un progressiu abandonament i la pista també es va deteriorar pel pas de camions que accedien a l'interior per transportar la mercaderia avícola. Aquest ús es va mantenir fins als anys vuitanta. Poc després, l'espai de sota de la graderia va acollir, durant diversos mesos a l'any, la construcció de la carrosses de Carnaval de la Societat Recreativa El Retiro de Sitges, fins que el 2001, l'Ajuntament d'aquesta població va construir el carrossòdrom, al Polígon de les Pruelles.
L'any 2009, la pista es va netejar i es van realitzar unes mínimes adaptacions, que van donar peu a que algunes marques automobilístiques duguessin a terme proves corporatives, presentacions de vehicles o rodatges d'espots. L'expilot de Fórmula 1, Marc Gené (2005), l'ex-campió de rallies Carlos Sáinz (2013) i l'ex-campió de Moto GP Jorge Lorenzo (2013) han protagonitzat diferents proves, així com les marques Seat, Peugeot o Aston Martin, que han realitzat diferents esdeveniments, proves i presentacions.
Actualitat modifica
L'any 2016, el grup Grand Prix, especialitzat en esdeveniments del món dels cavalls, va presentar el projecte per reobrir l'Autòdrom després de seixanta anys tancat. La iniciativa consisteix en adaptar les instal·lacions per acollir activitats i esdeveniments eqüestres de projecció internacional i, al mateix temps, aprofitar el circuit per realitzar proves puntuals del món del motor, que aporten continuïtat al seu valor com a peça històrica de l'automobilisme.
El projecte ha estat aprovat tant per l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes com per la Generalitat de Catalunya, després de quatre anys de treballs amb aportacions i millores per part de tècnics de les diferents administracions implicades (urbanistes, ambientòlegs, arquitectes, naturalistes…).
L'Autòdrom està previst que obri de nou en la temporada 2021/22, després de dur a terme l'adaptació de les instal·lacions al projecte aprovat. El conjunt de la zona de l'Autòdrom té 65 hectàrees, de les quals només 5,3 són edificables i 14,4 de zona verda. La resta estan destinades a l'àrea eqüestre, la pista del circuit, la graderia, els accessos… El projecte presentat per la companyia ha estat dissenyat amb la premissa de respectar l'entorn i integrar-lo en el paisatge. De fet, l'Autòdrom ha renunciat al 40% de sostre edificable, per fugir de massificacions i garantir la seva sostenibilitat ambiental.
Un cop obri de nou, l'entrada a l'Autòdrom serà lliure per a tots els visitants, que podran contemplar les activitats eqüestres que es duran a terme, especialment en els mesos de tardor i hivern, quan aquesta afició s'atura en els països del centre i el nord d'Europa.
Referències modifica
- ↑ Muñoz, J.F.M.. ¡Viva Cataluña española!: Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936) (en castellà). Publicacions de la Universitat de València, 2020, p. 140. ISBN 978-84-9134-590-9 [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ Alibert, L.; Gener, J.C.; Montañés, M.A.. La correspondència entre Loïs Alibert i Josep Carbonell i Gener: materials per a l'estudi de la codificació de la llengua occitana. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 31. ISBN 978-84-7283-196-4 [Consulta: 22 maig 2022].
- ↑ «Autòdrom de Terramar». Revista Eix, MNACTEC. [Consulta: 31 desembre 2022].
Bibliografia modifica
- Mirabent i Muntané, Antoni. L'Autòdrom. Sant Pere de Ribes : Ajuntament de Sant Pere de Ribes, 1999
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Autòdrom de Terramar |