Viquipèdia

Avantatge del primer moviment en escacs

avantatge que gaudeixen les blanques (que es mouen primer) sobre les negres (que es mouen en segon lloc) en una partida d'escacs

L'avantatge del primer moviment en escacs es refereix a l'avantatge inherent del jugador (de blanques) que fa el primer moviment de la partida. Els jugadors d'escacs i els teòrics del joc en general estan d'acord en el fet que les blanques comencen la partida amb cert avantatge. Estadístiques compilades des de 1851 donen suport a aquest punt de vista, ja que mostren com les blanques, de manera consistent, guanyen amb una freqüència una mica més gran que les negres, generalment aconseguint entre el 52 i el 56% dels punts.[n 1] El percentatge de puntuació és similar per partides de torneig entre humans i per partides entre ordinadors. Nogensmenys, l'avantatge de les blanques és menor en partides d'escacs ràpids i en partides entre humans no experts.

Wilhelm Steinitz, qui el 1889 va afirmar que els escacs acabarien en taules amb el millor joc possible.
Aquest article empra la notació algebraica per descriure moviments d'escacs.

Jugadors i estudiosos dels escacs han debatut durant molt de temps si, donat un joc perfecte per ambdós bàndols, la partida hauria d'acabar en una victòria per les blanques o bé en un empat. Com a mínim des de 1889, quan el campió mundial Wilhelm Steinitz va tractar el tema, el consens majoritari és que amb un joc perfecte la partida ha d'acabar en taules. No obstant això, alguns jugadors destacats han al·legat que l'avantatge de les blanques ha de ser suficient per guanyar: Weaver Adams i Vsèvolod Ràuzer van afirmar que les blanques han de guanyar després de fer com a primer moviment 1.e4, mentre que Hans Berliner opinava en canvi que és després de 1.d4 que les blanques han de guanyar. Actualment no és possible de determinar amb seguretat si algun dia els ordinadors acabaran per resoldre el debat en determinar el resultat d'una partida d'escacs perfectament jugada, com ja han fet amb les dames.

Alguns jugadors, inclosos campions del món com ara José Raúl Capablanca, Emanuel Lasker i Bobby Fischer, van expressar temors d'«una mort per taules» a mesura que s'analitzava més profundament el joc. Per disminuir aquest risc, Capablanca i Fischer van proposar en el seu moment variacions dels escacs[n 2] per renovar l'interès en el joc, mentre que Lasker va suggerir canviar la manera d'assignar puntuació en cas de taules i ofegats

Des de 1988, els teòrics dels escacs han desafiat opinions fins a aquell moment ben establertes sobre el suposat avantatge de les blanques. El Gran Mestre (GM) András Adorján va escriure una sèrie de reeixits llibres amb el lema «Les negres estan bé!» («Black is OK!» en l'original en anglès), on sostenia que la percepció general que les blanques tenen avantatge té un major fonament en la psicologia que en la realitat. El GM Mihai Suba i d'altres han fet notar que algunes vegades la iniciativa del blanc desapareix a mesura que avança el joc sense una raó evident. L'estil que preval en l'actualitat per jugar amb les negres és el de buscar posicions dinàmiques i desequilibrades amb un contrajoc actiu, més que merament intentar igualar.

Els autors moderns també opinen que les negres tenen certs avantatges propis que fan de contrapès a l'avantatge del primer moviment de les blanques. El consens existent en el sentit que les blanques han d'intentar guanyar pot ser una càrrega psicològica per al jugador que porta les blanques, i que de vegades perd precisament perquè s'esforça massa a guanyar. Encara més, d'acord amb la teoria de jocs, jugar en segon lloc pot ser avantatjós perquè les blanques han de revelar les seves intencions abans. Algunes obertures són per tant considerades bones per les negres però no tant per les blanques, perquè el temps extra de les blanques permet a les negres d'ajustar-se amb anticipació als plans de l'oponent. Algunes obertures simètriques (és a dir aquelles en què tots dos jugadors fan els mateixos moviments) també poden portar a situacions on moure primer és un desavantatge, sigui per motius psicològics o objectius.

« Guanyaràs amb qualsevol color si ets el millor jugador, però et costarà una mica més amb negres. »
— Isaac Kashdan[1]

Percentatges guanyadors modifica

Blanques
guanyen		 Taules Negres
guanyen		 Puntuació total
amb Blanques
Torneigs
1851–1878 		45,52% 14,07% 40,41% 52,55%
Torneigs
1881–1914 		36,89% 31,76% 31,35% 52,77%
Torneigs
1919–1932 		36,98% 36,98% 26,04% 55,47%
Torneigs
global 1851–1932 		38,12% 30,56% 31,31% 53,40%
New in Chess
base de dades 2000 		N/A N/A N/A 54,8%
ChessGames.com
base de dades 2007 		36,78% 36,58% 26,64% 55,07%
CEGT chess
partides entre programes
(40/120) 2008 		34,7% 40,9% 24,4% 55,2%

El 1946, W.F. Streeter va examinar els resultats de 5.598 partides jugades en 45 torneigs internacionals entre 1851 i 1932.[2] Streeter va trobar que en total les blanques varen aconseguir el 53,4% (G 38,12%; E 30,56%; P31,31%).[n 3] Les blanques van assolir el 52,55% el 1851–78 (G 45.52 E 14.07 P 40.41), 52,77% el 1881–1914 (G 36.89 E 31.76 P 31.35), i el 55,47% el 1919–32 (G 36.98 E 36.98 P 26.04).[2] Streeter conclou: «Sembla que s'ha fet més difícil guanyar amb negres, però d'alguna manera, més fàcil empatar».[2][3]

Dues dècades després, l'estadístic Arthur M. Stevens va concloure a The Blue Book of Charts to Winning Chess, basat en una font de 56.972 partides magistrals que va completar el 1967, que les blanques puntuen el 59,1%.[4] Cal mencionar que Stevens va prendre les seves partides d'entre aquelles que havien estat publicades en revistes d'escacs, i per tant no es tractava de col·leccions completes de totes les partides jugades en torneigs particulars.[5]

Fonts més modernes indiquen que les blanques guanyen aproximadament del 54 al 56% dels punts. El 2005, el Gran Mestre (GM) Jonathan Rowson va escriure: «la creença general és que les blanques comencen la partida amb un petit avantatge i, si es mantenen tots els altres factors constants, superen les negres per 56% a 44%».[6] El Mestre Internacional (MI) John Watson va escriure el 1998 que les blanques havien aconseguit un 56% durant la major part del segle XX però que aquesta xifra havia baixat recentment al 55%.[7] El lloc web ChessGames.com manté estadístiques sovint posades al dia de la seva base de dades de partides. El 17 de març del 2008 la base de dades contenia 460.703 partides. Les blanques van guanyar-ne el 36,81%, el 36,50% van ser taules i les negres van guanyar-ne el 26,69%, cosa que fa un total de puntuació per les blanques del 55,06%.[8]

La publicació New In Chess va observar al seu Anuari del 2000 que de les 731.740 partides a la base de dades, les blanques havien aconseguit el 54,8%; amb els dos moviments de sortida més populars, les blanques van aconseguir 54,1% en 349.855 partides que van començar amb 1.e4, i 56,1% en 296.200 partides que van començar amb 1.d4. La raó principal que 1.e4 fos menys efectiva que 1.d4 va ser la defensa siciliana (1.e4 c5), que va donar a les blanques un avantatge de només 52,3% en 145.996 partides.[9]

L'expert en estadístiques Jeff Sonas, examinant 266.000 partides jugades entre 1994 i 2001, va concloure que les blanques aconsegueixen el 54.1767% més 0,001164 vegades l'avantatge en puntuació Elo de les blanques, tractant aquest avantatge de les blanques com a +390 si és més gran que 390, o -460 si menor a 460. Sonas va trobar que l'avantatge del primer moviment del blanc és equivalent a 35 punts d'Elo, és a dir, que si les blanques tenen una puntuació de 35 punts Elo inferior a la de les negres, cada jugador tindrà una expectativa del 50% de guanyar la partida. Sonas també va trobar que l'avantatge de les blanques és més petit (53%) en escacs ràpids que en partides jugades al ritme més lent amb el control de temps anomenat "clàssic".[10] A les 462 partides jugades al Campionat del món de semiràpides de 2009, les blanques puntuaren només el 52,16% (G 38.96 T 26.41 P 34.63).[11][12]

Altres autors indiquen que hi ha una correlació positiva entre la puntuació Elo dels jugadors i els resultats de les blanques. D'acord amb el GM Ievgueni Svéixnikov, les estadístiques mostren que les blanques no tenen avantatge sobre les negres en partides entre principiants, però: «si els jugadors són més forts, les blanques tenen l'avantatge».[13] Una anàlisi dels resultats de les partides a la base de dades de ChessBase Mega 2003 entre jugadors de similar Elo, encarregada pel GM András Adorján, va mostrar que a mesura que pujava la puntuació Elo dels jugadors, el percentatge de taules s'incrementava, la proporció de partides decidides que guanyen les blanques creixia i el percentatge global guanyador de les blanques augmentava.[14] Per exemple, prenent la més alta i més baixa de les categories de 1.669 partides jugades pels mestres millor classificats (puntuació Elo 2700 i més alta), les blanques guanyen per un 55,7% global (G 26.5 E 58.4 P 15.2), mentre que de 34.924 partides jugades pels escaquistes de menor puntuació (Elo per sota de 2100), les blanques puntuaren el 53,1% global (G 37.0 E 32.1 P 30.8).[15] Adorján també va analitzar els resultats de les partides jugades al més alt nivell en el Campionat del món d'escacs. De 755 jugades en 34 matxs entre 1886 i 1990, les blanques en van guanyar 234 (31,0%), en van empatar 397 (52,6%) i en van perdre 124 (16,4%), per un percentatge guanyador per les blanques del 57,3%.[16] En els últims cinc matxs de la investigació d'Adorján, tots entre Anatoli Kàrpov i Garri Kaspàrov, les blanques van guanyar 31 partides (25,8%), en van empatar 80 (66,7%), i en van perdre 9 (7,5%), per a un percentatge guanyador total de 59,2% per les blanques.[17]

L'organització Chess Engines Grand Tournament (CEGT) posa a prova els programes d'escacs fent-los jugar entre ells, amb controls de temps de quaranta moviments en 120 minuts per a cada jugador (40/120), i també de 40/20 i 40/4, i usa els resultats d'aquestes partides per compilar percentatges per a cada control de temps. En el control de temps més lent (40/120), les blanques han guanyat el 55,4% (G 34.7 E 41-3 P 24.0) en partides entre 38 dels programes més forts (al 27 de maig de 2009). [18] A 40/20, les blanques han guanyat 54,6% (G 37.0 E 35.2 P 27.8) en partides jugades entre 284 programes (al 24 de maig de 2009).[19] A control de temps més ràpid (40/4), les blanques han guanyat 54,8% (G 39.6 E 30.5 P 30.0), en partides jugades entre 128 programes (al 28 de maig de 2009).[20]

Taules amb joc perfecte modifica

 
Ievgueni Svéixnikov, qui el 1994 va afirmar que les blanques han de jugar per guanyar, i les negres per empatar.

Ja el 1735 l'autor anglès Joseph Bertin escrivia al seu llibre The Noble Game of Chess: «aquell qui juga primer s'entén que té l'atac».[21] Això és consistent amb l'opinió tradicional que les blanques, en virtut de fer el primer moviment, comencen amb la iniciativa, la qual han de conservar en assolir el mig joc, mentre que les negres han d'intentar de neutralitzar la iniciativa de les blanques i obtenir la igualtat.[22][23][24] Com que les blanques comencen amb la iniciativa, un petit error per part seva generalment porta només a la pèrdua de la iniciativa, mentre que un error del mateix estil per part de les negres pot tenir conseqüències més serioses.[25][26] Així, Sveshnikov va escriure el 1994: «Els jugadors que condueixen les negres no es poden permetre ni el més lleuger error ... des d'un punt de vista teòric, les tasques de les blanques i les negres en els escacs són diferents: les blanques han de cercar la victòria, les negres les taules».[27]

Els estudiosos dels escacs han debatut durant molt temps sobre com és de duradora la iniciativa del blanc i si, quan tots dos bàndols juguen perfectament, la partida ha d'acabar en una victòria per les blanques o en taules. George Walker va escriure el 1846 que, «el primer moviment és un avantatge, ... però si és contestat adequadament, aquest primer moviment té poc valor».[28] Steinitz, el primer campió del món, i que és àmpliament considerat el pare dels escacs moderns,[29][30][31] va escriure el 1889: «És actualment acceptat pels experts que amb joc correcte per ambdós bàndols el resultat legítim d'una partida ha de ser l'empat».[32] Lasker i Capablanca, ambdós campions del món, hi estan d'acord.[33][34][35] Reuben Fine, un dels principals jugadors del món de 1936 a 1951,[36] explicava que l'avantatge inicial de les blanques és massa intangible per ser suficient per forçar la victòria si no hi ha un error de les negres.[37]

El punt de vista que una partida d'escacs ha d'acabar en taules amb un joc correcte preval. Encara que no pot ser provat, aquest supòsit és considerat «segur» per Rowson i «lògic» per Adorján.[38][39] Watson concorda en el fet que: «el resultat correcte d'una partida d'escacs perfectament jugada [...] és un empat [...] Per cert, no puc provar-ho, però dubto que es pugui trobar un sol jugador expert que hi estigui en desacord [...] Recordo Kaspàrov, després d'un empat en una partida d'última ronda, explicar als reporters: 'Bé, els escacs són taules.' »[40] el campió mundial Bobby Fischer pensava que aquest és, gairebé definitivament, el cas.[41][42]

Tant Lasker com Capablanca van témer que els escacs patirien una «mort per taules», ja que els millors jugadors empataven cada vegada més i més les seves partides.[43][44] Més recentment, Fischer hi va estar d'acord, dient que el joc s'havia esgotat.[45] Tots tres defensaven canviar el reglament dels escacs per minimitzar el nombre de partides empatades. Lasker va suggerir assignar menys de mig punt per un empat, i més de mig punt per ofegar el rei contrari.[43] Capablanca en els anys 1920 va proposar els escacs de Capablanca, una variació dels escacs jugada en un escaquer més gran i amb peces addicionals.[46] Fischer defensava els seus escacs aleatoris, una altra variació dels escacs, en la qual la posició inicial de les peces es determina a l'atzar (amb certes condicions).[47][48]

En l'actualitat algunes de les variants d'obertura més agudes han estat analitzades tan profundament que sovint són usades com a mitjans per aconseguir taules. Per exemple, al més alt nivell, les negres sovint fan servir el gambit Marshall a la Ruy López, una línia en què les negres sacrifiquen un peó a canvi d'un fort atac, per arribar a un final on les negres segueixen amb un peó de menys però poden empatar amb joc correcte.[49][50][51]

abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Variant del peó enverinat, posició després de 9...Da3
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Posició final de Vallejo Pons-Kaspàrov

El 2007, els GMs Kiril Gueorguiev i Atanas Kolev asseguraven que gairebé el mateix es pot dir pel que fa a la variant del peó enverinat de la defensa siciliana, a la qual s'arriba després d'1.e4 c5 2.Cf3 d6 3.d4 cxd4 4.Cxd4 Cf6 5.Cc3 a6 6.Ag5 e6 7.f4 Db6!?. Aquesta ha estat considerada durant molt de temps una de les més agudes, difícils,[52][53] o fins i tot temeràries, línies d'obertura.[54][55][56][57] La partida generalment continua amb 8.Dd2 Dxb2 9.Tb1 Da3.[58] Gueorguiev i Kolev diuen que 6. Ag5 es veu rarament al més alt nivell perquè la línia principal d'aquesta variant condueix, amb el millor joc, a un empat per escac continu.[59] Els mateixos autors escriuen que la següent partida «probablement romandrà com a l'última paraula de la teoria»:[60]

Francisco Vallejo Pons-Kaspàrov, Moscou 2004:[61][62]

1.e4 c5 2.Cf3 d6 3.d4 cxd4 4.Cxd4 Cf6 5.Cc3 a6 6.Ag5 e6 7.f4 Db6 8.Dd2 Dxb2 9.Tb1 Da3 10.f5 Cc6 11.fxe6 fxe6 12.Cxc6 bxc6 13.e5 dxe5 14.Axf6 gxf6 15.Ce4 Dxa2 16.Td1 Ae7 17.Ae2 O-O 18.O-O Ta7 19.Tf3 Rh8 20.Tg3 Td7 21.Dh6 Tf7 22.Dh5 Txd1+ 23.Axd1 Da5 24.Rf1 Dd8 25.Dxf7 Dxd1+ 26.Rf2 Dxc2+ 27.Rf3 Dd1+ 28.Rf2 Dc2+ 29.Re3 Ac5+ 30.Cxc5 Dxc5+ 31.Rd2 Df2+ 32.Rc3 Dd4+ 33.Rc2 Df2+ 34.Rc3 1/2–1/2 (Després de 34...Dd4+, les blanques no poden escapar dels xecs.)

No obstant això, l'avaluació pessimista de Gueorguiev i Kolev de 6.Ag5 ha estat des de llavors qüestionada, ja que les blanques ha tingut èxit amb 10.e5 (una altra línia crítica) en nombroses partides recents d'alt nivell.[63]

Les blanques guanyen modifica

Les blanques guanyen amb 1.e4 modifica

abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Després d'1.e4 «les blanques haurien de guanyar», segons Adams.

Tot i que és un punt de vista molt minoritari, tres destacats mestres d'escacs del segle xx van afirmar que l'avantatge del blanc hauria de ser, o podria ser decisiu amb un joc perfecte. Weaver Adams, en aquells dies un dels principals mestres nord-americans,[64] va ser el més conegut partidari d'aquest punt de vista, el qual va plantejar en el seu llibre de 1939 White to Play and Win (Les blanques juguen i guanyen),[65] i que va continuar exposant en llibres i articles posteriors fins poc abans de morir el 1963.[66] Adams opinava que 1.e4 era el moviment més fort de les blanques,[67] i que si els dos bàndols feien les millors jugades a posteriori, «les blanques haurien de guanyar».[68]

L'afirmació d'Adams fou àmpliament ridiculitzada.[69] El GM Larry Evans va escriure el 1962: «El Sr. Adams i els seus companys poden ser vinculats a la dreta radical dels escacs. ... Weaver no s'acontenta amb mitjanies com la igualtat. És tot o res; lògica de dretes, en estat pur».[70][71]

Adams no va tenir massa èxit a demostrar la validesa de la seva teoria en les seves partides en torneigs i matxs individuals. A l'any següent de la publicació del seu llibre, en les finals del Campionat obert d'escacs dels Estats Units de 1940, només va aconseguir un empat en les seves quatre partides amb blanques però va guanyar les seves quatre partides amb negres.[72] Adams també va perdre un matx contra l'MI Israel Albert Horowitz, qui va jugar amb negres en totes les partides.[73]

Segons Sveshnikov, Vsèvolod Ràuzer, un prominent jugador i teòric soviètic durant la dècada dels 1930,[74] igualment "afirmà en els 1930: '1.e4—i les blanques guanyen!' i s'ho va manegar per demostrar-ho amb força freqüència."[13] Rauzer i Adams així van negar la famosa frase del prominent jugador hipermodern Gyula Breyer, qui va dir que després d'1.e4, «la partida del blanc està a les acaballes!».[75]

Les blanques guanyen amb 1.d4 modifica

abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Berliner afirma que després de 1.d4 les blanques tenen prou avantatge per guanyar.

Més recentment, l'MI Hans Berliner, un excampió mundial d'escacs per correspondència, va afirmar en el seu llibre de 1999 The System ("El sistema") que 1.d4 dona a les blanques un gran, i probablement decisiu, avantatge. Berliner va afirmar que amb bon joc les blanques guanyen contra la defensa Grünfeld, la defensa Benoni, el gambit Benko i altres (no especificades) «principals defenses», i aconsegueix almenys un gran avantatge en moltes línies del gambit de dama refusat.[76] No obstant això, accepta que «és possible que les regles dels escacs siguin tals que només un cert nombre de defenses d'aparença plausible contra 1.d4 puguin ser refutades».[77] Berliner va escriure que les teories d'Adams «teories, encara que vistes amb sarcasme per la majoria dels principals jugadors, van fer una immediata i duradora impressió en mi. Weaver W. Adams va ser la primera persona que vaig conèixer que efectivament tenia teories sobre com els escacs havien de ser jugats».[69]

La tesi de Berliner, igual que la d'Adams, ha estat durament criticada.[78][79][80] L'MI Jeremy Silman va escriure: «la completa bogeria de les afirmacions [de Berliner] m'ha fet riure en moltes ocasions [...] La meva queixa és la seva falta de perspectiva, la seva sòlida convicció sobre el seu propi enteniment profund dels escacs i la facilitat amb què desestima les idees i avaluacions de jugadors que el superen àmpliament ... en tot aspecte relacionat amb els escacs.»

[81]

Perspectives modernes modifica

Com s'explica més avall, els teòrics dels escacs en dècades recents han continuat el debat sobre la dimensió i la naturalesa de l'avantatge del primer moviment, si és que en efecte existeix. Exceptuant Berliner, han rebutjat la idea que les blanques tinguin una victòria forçada a partir de la posició inicial. Molts també rebutgen el tradicional paradigma que l'objectiu de les negres ha de ser neutralitzar la iniciativa de les blanques i obtenir la igualtat.

Les blanques tenen un avantatge durador modifica

El 2004, el Gran Mestre Larry Kaufman va expressar una opinió més matisada que les d'Adams i Berliner, al·legant que la iniciativa de la primera jugada sempre pot transformar-se en algun tipus d'avantatge durador, encara que no necessàriament decisiu. Kaufman escriu: «no crec que les blanques tinguin una victòria forçada en els escacs. Crec, però, que sigui amb 1.e4 o 1.d4, el blanc podria obtenir algun tipus d'avantatge que persisteixi fins al final. Si els escacs es jutgessin com la boxa, amb les partides empatades assignades per algun sistema de punts al jugador que hagi estat 'més a prop' de guanyar, llavors crec que les blanques tindrien en efecte una victòria forçada, en teoria».[82]

Les negres estan bé! modifica

Començant el 1988, Adorján ha argumentat en una sèrie de llibres i articles que «Les negres estan bé!» («Black is OK!»).[83][84] Solitari entre els autors moderns, Adorján al·lega que les blanques comencen la partida essencialment sense cap avantatge. Escriu: «al meu entendre, l'únic avantatge obvi de les blanques és que si juguen per taules, i ho fan bé, les negres difícilment poden evitar-ho sense prendre greus riscos».[85] Adorján arriba a afirmar que: «el conte de l'avantatge de les blanques és una il·lusió, una creença basada en una psicosi de masses».[86] Rowson escriu que la postura d'Adorján: "és una de les més importants idees escaquístiques de les dues últimes dècades ... ja que ha sacsejat la nostra suposició que les blanques comencen la partida amb algun avantatge, i revela la seva naturalesa ideològica".[87] No obstant això, Rowson rebutja l'afirmació d'Adorján que les blanques essencialment no tenen avantatge, raonant que «'les blanques estan millor' i 'Les negres estan bé' no necessiten ser afirmacions mútuament excloents».[88]

En un dels llibres d'Adorján, el GM Lajos Portisch opina que: «almenys dos terços de totes les obertures 'regulars' donen a les blanques un aparent avantatge». Segons Portisch, per les negres «l'arrel del problema és que molt poca gent coneix quines són les obertures en què les negres queden bé. Aquells que troben aquestes línies no tenen res a témer, ja que: les negres, en efecte, estan bé, però només en aquestes variants!».[89] Rowson considera que aquest és un punt important,[88] assenyalant que: «els qui juguen 1.d4 tenen problemes per aconseguir qualsevol cosa contra les principals línies de les eslaves i els jugadors que utilitzen 1.e4 troben les sicilianes Najdorf i Sveshnikov particularment dures».[90]

Dinamisme modifica

Els autors moderns sovint pensen en el paper de les negres en termes més dinàmics que merament tractar d'igualar. Rowson escriu que «la idea de les negres tractant d'«igualar» és qüestionable. Crec que té una aplicació limitada en algunes obertures, en lloc de ser una recepta per les obertures en general».[88] Evans va escriure que després d'una de les seves partides contra Fischer, «Fischer em va confiar el seu 'secret': a diferència d'altres mestres, ell buscava guanyar amb les peces negres des del començament. La revelació que les negres tenen oportunitats dinàmiques i que no necessiten satisfer-se amb la mera igualtat va ser el moment decisiu de la seva carrera, va dir».[91] Igualment, Watson dedueix que Kaspàrov, quan juga amb les negres, eludeix el problema de si les blanques tenen un avantatge d'obertura «pensant en termes de la naturalesa concreta del desnivell dinàmic en el tauler i buscant apropiar-se de la iniciativa en qualsevol moment que sigui possible».[7] Watson observa que «un joc enèrgic en l'obertura per part de les negres pot [...] portar a una posició tan complexa i poc clara que parlar d'igualtat no tingui sentit. De vegades diem 'dinàmicament equilibrat' en lloc d''igual' per expressar el punt de vista que qualsevol dels jugadors pot sortir de les complicacions amb l'avantatge. Aquest estil d'obertura s'ha tornat prevalent en els escacs moderns, amb campions mundials com Fischer i Kaspàrov com els seus més visibles practicants».[92]

Autors moderns també qüestionen la idea que les blanques tenen un avantatge durador. Suba, en el seu influent llibre de 1991 Dynamic Chess Strategy,[93] rebutja la idea que la iniciativa pugui ser sempre convertida en un avantatge durador. Sosté que de vegades el jugador amb la iniciativa la perd sense una explicació lògica i que «de vegades l'has de perdre, senzillament. Si tractes d'aferrar-t'hi, forçant l'assumpte, el teu potencial dinàmic s'extingirà i no tindràs la capacitat d'enfrontar un vigorós contraatac».[94] Rowson i Watson hi coincideixen.[95][96] Watson més observa que, «a causa de la presumpció que les blanques estan millor, el moment de la partida en què les negres alliberen el seu joc i neutralitzen els plans de les blanques sovint ha estat automàticament assumit com que significa la igualtat, tot i que en obertures dinàmiques, l'extinció de la iniciativa de les blanques sovint significa que les negres se n'han apropiat amb avantatge».[97]

Avantatges comparatius modifica

Rowson argumenta que tant les blanques com les negres tenen certs avantatges:[98]

Avantatges de les blanques modifica

abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Posició després de 12.Cf3: les negres han de continuar ja sigui amb la variant Zaitsev (12 ... Te8), permetent les taules immediates al blanc, o bé escollir una variant diferent.

Segons Rowson, el principal avantatge del blanc és que: «l'avantatge del primer moviment té algunes similituds amb el servei en el tennis. Primer en què les blanques poden aconseguir un punt directe (per exemple amb una poderosa novetat en l'obertura), tenen més control sobre el ritme i la direcció del joc, i com en el tennis tenen un segon servei, ja que quan les coses van malament la seva posició generalment no arriba a ser perdedora». Segon, les blanques comencen amb alguna iniciativa, encara que Rowson considera aquesta un avantatge més psicològic que posicional, «i si és que arriba a ser un avantatge posicional depèn de la força relativa dels jugadors».[99] Tercer, alguns jugadors són capaços d'usar la iniciativa per «jugar una espècie de poderosos escacs de 'servei i volea' en què les negres són arrasades amb una barreja profunda de preparació i proeses d'atac». Quart, «si les blanques volen empatar, no sempre és fàcil per a les negres evitar-ho. Aquest avantatge és particularment agut en casos on hi ha una possible triple repetició, ja que el blanc pot començar la repetició sense comprometre's a empatar i les negres han de decidir si canvien la jugada abans de saber si les blanques estan fent un bluf».[100]

Rowson cita com a exemple d'aquest últim fenomen la ben considerada variant Zaitsev de l'obertura Ruy López. després d'1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ab5 a6 4.Aa4 Cf6 5.0-0 Ae7 6.Te1 b5 7.Ab3 0-0 8.c3 d6 9.h3 Ab7 10.d4 te8 (inici de la variant Zaitsev), les blanques poden repetir jugades un cop amb 11.Cg5 Tf8 12.Cf3; això posa el negre en una situació difícil, ja que ha d'escollir entre (a) insistir en la Zaitsev amb 12 [...] Te8, cosa que permet que les blanques triïn si volen empatar per tercera repetició amb 13.Cg5 Tf8 14.Cf3, o (b) jugar un moviment diferent (i possiblement inferior) canviant de 12 ... Te8.[100][101]

Avantatges de les negres modifica

Rowson al·lega que les negres també tenen diversos avantatges. Primer: «El suposat avantatge del blanc és també un tipus d'obligació de jugar per guanyar i les negres poden usar això freqüentment per treure avantatge». Segon: «La moguda extra del blanc pot ser una càrrega i de vegades les blanques es troben en una lleugera forma de zugzwang». Tercer, encara que les blanques inicien la partida amb la inicitiva, si les «negres retenen una posició flexible amb bones possibilitats de reacció, aquesta iniciativa pot ser absorbida i sovint es trasllada a les negres». Quart: «El fet que el blanc mogui abans, freqüentment li dona al negre informació útil».[102] Suba igualment argumenta que l'avantatge de les blanques és en realitat de menys d'un moviment, ja que les blanques han de mostrar les seves intencions primer, permetent que les negres reaccionin al pla de les blanques. Suba escriu: «en termes de la teoria matemàtica dels jocs, els escacs són un joc d'informació completa i ¡la informació de les negres sempre és major per un moviment!».[103]

Rowson també assenyala que les oportunitats de les negres augmenten significativament jugant bones obertures, que tendeixen a ser aquelles amb flexibilitat i potencial latent, «abans que aquelles que donen a les blanques objectius fixos o que tracten de guanyar la iniciativa prematurament». També emfatitza que «el blanc té 'la iniciativa', no 'l'avantatge'. L'èxit amb les negres depèn de veure més enllà de la iniciativa i pensar en les posicions en termes de 'potencial'».[102] Aquestes idees estan exemplificades a l'eriçó, un modern i dinàmic sistema usat contra l'obertura anglesa que es pot jugar amb diversos ordres de moviments. S'arriba a una posició típica després d'1.c4 c5 2.Cf3 Cf6 3.g3 b6 4.Ag2 Ab7 5.0-0 e6 6.Cc3 Ae7 7.d4 cxd4 8.Dxd4 d6 9.e4 a6.[104] Les blanques tenen avantatge d'espai, mentre que les negres habitualment maniobren amb llurs peces en les dues últimes files del tauler, tot i que les blanques «han de vigilar constantment els possibles cops alliberadors ...b5 i ...d5».[105] Watson diu: «L'objectiu de les negres és mantenir-se elàstiques i flexibles amb moltes opcions per les seves peces, mentre que les blanques poden quedar paralitzades en algun moment per la necessitat de protegir-se contra diverses ruptures dinàmiques de peons».[106] També s'observa que: «El blanc tendeix a estar tan lligat per l'activitat latent del negre com el negre mateix està lligat per l'avantatge d'espai del blanc».[104] Encara més, intents del blanc d'esclafar la posició de les negres sovint reboten desastrosament.[107] Un exemple es troba en la següent partida de Grans Mestres:

abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Polugaevski – Ftáčnik, posició després de 19.Cf3
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Polugaevski – Ftáčnik, posició després de 28.Rf1

Lev Polugaievski-Ľubomír Ftáčnik, Lucerna Olimpíada de 1982:[108] 1. Cf3 Cf6 2. c4 c5 3. Cc3 e6 4. g3 b6 5. Ag2 Ab7 6. O-O Ae7 7. d4 cxd4 8. Dxd4 d6 9. Td1 a6 10. b3 Cbd7 11. e4 Db8 12. Ab2 O-O Suba escriu d'una posició Hedgehog similar: «La posició de les blanques sembla ideal. És la pura veritat, però l''ideal' té per definició un inconvenient —no es pot millorar».[109] 13. Cd2 Td8 14. a4 Dc7 15. De3 Tac8 16. De2 Ce5 17. h3? Segons Ftáčnik, 17.f4 Ceg4 18.Tf1 es millor. h5! 18. f4 Cg6 19. Cf3 Ara les negres obren la posició a la manera típica de l'esquema eriçó. d5! 20. cxd5?! Ftáčnik considera 20.e5 o 20.exd5 preferible. h4! 21. Cxh4 Cxh4 22. gxh4 Dxf4 23. dxe6 fxe6 24. e5? Ftáčnik recomana 24.Txd8 Txd8 25.Td1. Ac5+ 25. Rh1 Ch5! 26. Dxh5 Dg3 27. Cd5 D'altres moviments provoquen el mat immediat: 27.Axb7 Dh3#; 27.De2 Dxh3#; 27.Dg4 Axg2#. Txd5 28. Tf1 Dxg2+! 29. Rxg2 Td2+ Si 30.Rg3 llavors Tg2+ 31.Rf4 Tf8+ força el mat. Abandona 0–1[110]

Un examen d'obertures amb colors canviats i simètriques il·lustra els respectius avantatges de les blanques i les negres:

Obertures amb els colors canviats modifica

En una "obertura amb els colors canviats", les blanques juguen una obertura que normalment és jugada per les negres, però amb els colors canviats i, per tant, amb un temps extra.[111][112] Evans escrigué d'aquestes obertures, "Si una defensa és considerada bona per les negres, hauria de ser fins i tot millor per les blanques amb un temps de més."[113] Està documentat que l'ex Campió del món Mikhaïl Botvínnik tenia el mateix punt de vista.[114][115] Watson qüestiona aquesta idea, citant la tesi de Suba de què les negres, pel fet de moure en segon lloc, tenen una informació més completa que la de les blanques.[7] Escriu que, "tothom pateix dificultats en jugar amb blanques contra la defensa siciliana (1.e4 c5), però ... els principals mestres no tenen cap problema a contestar a 1.c4 amb 1...e5."[116] Per explicar aquesta paradoxa, Watson analitza diverses línies de la siciliana amb els colors canviats, mostrant com les negres poden explitar els desavantatges de diversos moviments "extra" de les blanques.[117] Conclou així que, "La clau és que el sistema de les negres en la siciliana és bo com a sistema reactiu, però no paga massa la pena quan s'està intentant de reclamar la iniciativa amb blanques. Això és cert perquè el negre és capaç de reaccionar al pla específic que les blanques triïn; en termes de Suba, la seva informació és fins i tot un moviment més gran. A més, el negre és capaç de prendre avantatge de posicions d'igualtat morta que les blanques (amb l'esperança de conservar l'avantatge del primer moviment) normalment evitarien."[118]

 
"Aquest moviment extra em crearà maldecaps." – Volodímir Malaniuk

Watson també observa, "De manera similar, la defensa holandesa sembla particularment estèril quan les blanques la practiquen amb els colors canviants i un temps de més (resulta que no tenen res útil a fer!); i fins i tot, moltes de les defenses estàndard per les negres no són gens inspiradores quan hom les tria amb blanques i un temps de més."[116] El GM Alex Yermolinsky així mateix, assenyala que el GM Volodímir Malaniuk, un exponent destacable de l'holandesa Leningrad (1.d4 f5 2.g3 g6) al més alt nivell,[119][120] "un cop em va causar una profunda impressió quan va descartar el suggeriment d'algú que pretenia que fes 1.f4 amb blanques. Va somriure i va dir, 'Amb aquest moviment de més podria prendre mal.' "[121]

Yermolinsky també està d'acord amb les crítiques d'Alekhin a 1.g3 e5 2.Cf3,[122] una defensa Alekhin amb els colors canviats, a la partida Réti - Alekhin, Baden-Baden 1925,[123] escrivint que Alekhin "comprenia la diferència en la filosofia de l'obertura per les blanques i les negres, i s'adonava que senzillament, no podia ser la mateixa! Se suposa que les blanques voldran quelcom més que obtenir simplement una partida confortable en sistemes amb els colors canviats, i, tal com les estadístiques mostren, de manera sorprenent per molta gent però no pas per mi, les blanques no puntuen en absolut millor del que ho fan les negres en les mateixes posicions amb un temps de menys."[124] Howard Staunton, generalment considerat com el millor jugador mundial entre 1843 i 1851,[125][126][127] va indicar quelcom semblant fa 160 anys, escrivint que la defensa Owen (1.e4 b6) és jugable per les negres, però que 1.b3 és inferior a causa de "els més habituals [primers] moviments, que són essencialment defensius".[128]

Watson conclou que (a) "la majoria de moviments tenen tants desavantatges com a avantatges, de manera que un moviment extra no és sempre una benedicció incondicional"; (b) "amb la seva informació extra sobre què estan fent les blanques, les negres poden reaccionar millor a la nova situació creada"; i (c) en tant que les taules són vistes com a més acceptables per les negres que per les blanques, el blanc ha de tendir a evitar les línies que permeten simplificacions més propenses a acabar en taules, mentre que al negre no li cal oposar-se a entrar en aquestes línies.[116]

Obertures simètriques modifica

Rowson ha escrit que "en general hom hauria d'assumir que sigui quin sigui l'avantatge que tinguin les blanques, aquest s'hauria de percebre més clarament en posicions simètriques."[129] De la mateixa manera, Watson, Suba, Evans, i l'eminent jugador i teòric Aron Nimzowitsch (1886–1935) han argumentat, tots ells, que a les negres els interessa d'evitar la simetria.[130][131][132][133] No obstant això, fins i tot les obertures simètriques de vegades il·lustren la naturalesa tènue de l'avantatge de les blanques, en diversos aspectes.

Sovint és difícil per les blanques de demostrar l'avantatge en línies d'obertura simètriques. Tal com va escriure el GM Bent Larsen, tot comentant una partida que començà 1.c4 c5 2.b3 b6,[134] "En obertures simètriques, les blanques tenen un avantatge teòric, però en moltes d'elles és només, precisament, teòric."[135] El GM Andrew Soltis va escriure el 2008 que odiava jugar contra la simètrica defensa Petrov (1.e4 e5 2.Cf3 Cf6), i que per tant jugava 2.Cc3, l'obertura vienesa.[136] De tota manera, tampoc aquí ha estat capaç de trobar un camí cap a l'avantatge després de la simètrica 2...Cc6 3.g3[137] g6 4.Ag2 Ag7, o després de 3.Cf3 Cf6 (transposant a l'obertura dels quatre cavalls) 4.Ab5 Ab4[138] 5.0-0 0-0 6.d3 d6 7.Ag5 Ag4 8.Cd5[139] Cd4 9.Cxb4[140] Cxb5, o 7.Ce2 Ce7 8.c3 Aa5 9.Cg3 c6 10.Aa4 Cg6 11.d4 d5, quan 12.exd5?! e4! afavoriria també les negres.[136]

Més encara, les posicions simètriques podrien ser desavantatjoses per les blanques en el sentit que s'han de comprometre en primer lloc.[141][142] Watson remarca que és fins i tot dificultós per les blanques de jugar sense comprometre's en una posició simètrica, ja que pràcticament cada moviment té contrapartides.[143] Fischer un cop va anar molt lluny dient que després d'1.Cf3 Cf6 2.g3 g6 3.Ag2 Ag7 4.0-0 0-0 5.d3 d6 (Reinhard–Fischer, Western Open 1963),[144] " 'Creieu-ho o no,' les negres estan millor! Ara, sigui el que sigui que facin les blanques, les negres variaran i obtindran una posició asimètrica, que serà superior a causa de la seva millor estructura de peons!"[145] De tota manera, el GM Paul Keres respongué a CHESS magazine, "Simplement, no ens ho creiem!"[146] En posicions simètriques, tal com les partides Hodgson-Arkell i Portisch-Tal mostrades més avall mostren, les negres poden continuar imitant les blanques tant de temps com trobin que sigui factible i desitjable de fer-ho, i desviar-se quan deixi de ser el cas.

A més, un moviment extra especial és de vegades més un destorb que un avantatge. Per exemple, Soltis diu que la posició de la francesa del canvi que sorgeix després d'1.e4 e6 2.d4 d5 3.exd5 exd5 4.Cf3 Cf6 "és igualtat." La mateixa posició, però amb el cavall negre desplaçat a e4, sorgeix a la defensa Petroff després d'1.e4 e5 2.Cf3 Cf6 3.Cxe5 d6 4.Cf3 Cxe4 5.d4 d5. Aquesta posició ofereix a les blanques millors possibilitats, precisament a causa del moviment extra de les negres (...Ce4) que permet que el cavall avançat sigui un objectiu d'atac.[147][148]

Finalment, les posicions simètriques podrien ser dificultoses pel jugador de blanques per raons psicològiques. Watson escriu que qui esculli la variant francesa del canvi, "fins i tot si pensa que vol lluitar per la victòria, assumeix una certa càrrega psicològica. Les blanques han pràcticament cedit l'avantatge del primer moviment, i ho saben, mentre que les negres tenen el repte de trobar camins per aprofitar la iniciativa."[149] Dos exemples famosos de derrotes blanques en una francesa del canvi són M. Gurévitx – Short i Tatai – Kortxnoi.[150][151] A M. Gurévitx–Short, una partida entre dos dels millors jugadors del món del moment,[152] Les blanques necessitaven només unes taules per a classificar-se pels matxs de Candidats, mentre que les negres necessitaven la victòria.[153] Gurévitx va jugar passivament i fou superat per Short, qui va assolir la desitjada victòria i es classificà pels matxs de candidats, i finalment arribà a disputar el títol a la final contra Garri Kaspàrov.[154] A Tatai–Kortxnoi, el Mestre Internacional italià caigué víctima de l'atac de mat de Kortxnoi, perdent en només 14 moviments.

Hodgson-Arkell
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Després de 9...axb5
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Després de 24...d4

Rowson dona el següent exemple de les negres superant les blanques en una variant simètrica de l'obertura anglesa. Destaca que "hi ha quelcom de convincent en l'estratègia de les negres; semblen estar dient: 'Copiaré tots els teus bons moviments, i tan aviat com en facis un de dolent, ja no els copiaré més!'"[155]

Hodgson-Arkell, Newcastle 2001: 1. c4 c5 2. g3 g6 3. Ag2 Ag7 4. Cc3 Cc6 5. a3 a6 6. Tb1 Tb8 7. b4 cxb4 8. axb4 b5 9. cxb5 axb5 Aquí Rowson destaca que "ambdós bàndols volen avançar el seu peó-d i jugar Af4/...Af5, però les blanques han de moure primer, de manera que les negres aconsegueixen jugar ...d5 abans que les blanques puguin fer d4. No és que això importi massa, però serveix per centrar el repte que les blanques encaren aquí; les seves continuacions més naturals permeten que les negres facin precisament el que volen fer. Voldria també dir que les blanques són en 'Zugzwang Lite' i que romandran en aquest estat encara alguns moviments més." 10. Cf3 d5 10...Cf6 11.0-0 0-0 12.d3 d6 13.Ad2 Ad7 transposaria a la partida Portisch–Tal de més avall. 11. d4 Cf6 12. Af4 Tb6 13. 0-0 Af5 14. Tb3 0-0 15. Ce5 Ce4 16. h3 h5!? Finalment trencant la simetria. 17. Rh2 La posició és encara pràcticament simètrica, i les blanques no poden trobar res útil a fer amb el seu moviment extra. Rowson capritxosament suggereix 17.h4!?, forçant que siguin les negres les qui trenquin la simetria. 17... Te8! Rowson indica que aquesta és una jugada d'espera útil, cobrint e7, que necessita protecció en algunes línies, i possiblement suportant un eventual ...e5 (vegeu la vint-i-dosena jugada negra). Les blanques no la poden copiar, ja que després de 18.Te1? Cxf2 les negres guanyarien un peó. 18. Ae3?! Cxe5! 19. dxe5 Tc6! Rowson indica que amb les seves peces més actives, "sembla com si les negres tinguessin alguna iniciativa." Si ara 20.Cxd5, Axe5 "és com a mínim igual per les negres". 20. Cxb5 Axe5! 20...Cxf2? 21.Dxd5! guanya. 21. Cd4 Axd4 22. Axd4 e5 Rowson escriu, "ara els dos bàndols tenen els seus trumfos, però crec que les negres tenen cert avantatge, a causa del seu control central extra, l'intimidador cavall i projectes d'atac al flanc de rei." 23. b5 Tc8 24. Ab2 d4 Ara les blanques ténen una partida difícil: Rowson analitza 25.e3?! Cxg3 24.fxg3 Ac2 25.Df3 Axb3 26.exd4 Ac4!, guanyant; 25.g4 hxg4 26.hxg4 Cxf2! 27.Txf2 Ac2, guanyant; 25.De1!? Tc2! amb avantatge; i 25.f4 (d'aparença arriscada, però potser la millor) Cc3! 26.Axc3 dxc3 27.Dxd8 Texd8, i les negres estan millor. 25. b6? sense veure l'amenaça negra. 25... Cxf2! 26. De1 Si 26.Txf2, Ac2 enforquilla la dama i la torre blanques. 26... Ce4 27. b7 Tb8 28. g4 hxg4 29. hxg4 Ae6 30. Tb5 Cf6! 31. Txf6 Dxf6 32. Dg3 Ac4 33. g5 Dh8+ 0–1[155]

Portisch-Tal
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Posició després de 13...Ad7; juguen les blanques, però les negres tenen una partida més còmoda
abcdefgh
8
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
8
77
66
55
44
33
22
11
abcdefgh
Posició després de 18...Tc8

L'obertura de la següent partida entre dos jugadors de classe mundial,[156] una altra anglesa, va prendre un camí similar:

Lajos Portisch–Mikhaïl Tal, Matx de Candidats 1965: 1. Cf3 c5 2. c4 Cc6 3. Cc3 Cf6 4. g3 g6 5. Ag2 Ag7 6. 0-0 0-0 7. d3 a6 8. a3 Tb8 9. Tb1 b5 10. cxb5 axb5 11. b4 cxb4 12. axb4 d6 13. Ad2 Ad7 Una altra vegada, les blanques tenen el torn en una posició simètrica, però no està clar què poden fer amb aquesta iniciativa del primer moviment.[157] Soltis escriu que: "És ridícul pensar que la posició negra sigui millor. Però Mikhaïl Tal va dir que és més fàcil de jugar. El fet de moure en segon lloc permet veure el moviment blanc i llavors decidir com exactament enfrontar-s'hi."[136] 14.Dc1 Aquí, Soltis indica que les negres haurien de mantenir la igualtat tot mantenint la simetria: 14...Dc8 15.Ah6 Ah3. En lloc d'això van jugar per intentar demostrar que la dama blanca és mal situada. 14...Tc8! 15.Ah6 Cd4! Amenaçant 16...Cxe2+. 16.Cxd4 Axh6 17.Dxh6 Txc3 18.Dd2 Dc7 19.Tfc1 Tc8 Tot i que l'estructura de peons encara és simètrica, el control negre de la columna-c li dona l'avantatge.[136] Les blanques finalment han assolit un final amb dos peons de més, però les blanques van aconseguir de mantenir les taules en 83 jugades.[158]

Tal va perdre una famosa partida amb blanques a partir d'una posició simètrica, a Tal – Beliavski, Campionat de la Unió Soviètica de 1974, una partida important que va permetre que Beliavski empatés amb Tal al primer lloc.[159][160][161]

Joc en torneigs i matxs modifica

En torneigs d'escacs i matxs, la freqüència amb la qual cada jugador duu blanques o negres és una qüestió important. En matxs, el color dels jugadors a la primera partida, es tria a sorts, i es va alternant a posteriori.[162] En torneigs round robin amb un nombre imparell de jugadors, cada jugador rebrà un nombre igual de partides amb blanques i amb negres; amb un nombre parell de jugadors, cadascun rebrà unes blanques o negres addicionals. Quan un o més jugadors es retiren del torneig, el director del torneig pot canviar els colors assignats en algunes partides, de manera que cap jugador tingui més negres que blanques, o viceversa.[163] Hom considera que el torneig per sistema lliga a doble volta és el que genera una classificació final més fiable, ja que cada jugador juga el mateix nombre de partides amb blanques que amb negres, i juga amb els dos colors contra cada oponent.[164]

En torneigs suïssos, el director del torneig és qui vetlla per tal que cada jugador tingui, tan aviat com sigui possible, el mateix nombre de partides amb blanques que amb negres, i que els colors dels jugadors es vagin alternant ronda a ronda.[165] Després de la primera ronda, el director pot variar els emparellaments en principi proposats per tal de donar al màxim de jugadors possible el color escaient en cada ronda.[166] Variacions més substancials són també possibles per tal d'evitar que un jugador tingui dues blanques més que negres o a l'inrevés (per exemple, tres partides amb negres de quatre jugades), considerant que les partides addicionals amb blanques "provoquen molta menys angoixa" al jugador que les partides extra amb negres, que suposen un "hàndicap significatiu".[167] Els torneigs amb un nombre parell de rondes causen més problemes, ja que si hi ha disparitat, és més gran (per exemple, amb jugadors rebent dues blanques més que negres).[168]

Solució dels escacs modifica

Les taules de finals han solucionat una àrea dels escacs molt limitada, determinant el joc perfecte en cert nombre de finals, inclosos tots els finals no trivials amb no més de sis peces o peons (inclosos els dos reis).[169] És probable que tots els finals de set peces estiguin resolts cap a les darreries de 2015.[169]

Jonathan Rowson ha especulat que «en principi hauria de ser possible per una màquina de ... desenvolupar taules de 32 peces. Per a fer-ho caldrien dècades o fins i tot centúries, però llevat que hi hagi un escalfament global fora de control o una guerra nuclear, crec que amb el temps això passarà.»[170] De tota manera, el teòric de la informació Claude Shannon va argumentar que no és factible per a cap ordinador actual de fer realitat això. Al seu document de 1950 «Programming a Computer for Playing Chess» («Programació d'ordinadors per jugar als escacs»), hi escrigué:[171]

En escacs és possible, en principi, de jugar una partida perfecta o de construir una màquina que ho faci de la següent manera: Es consideren en una posició donada tots els moviments possibles, a continuació tots els moviments per l'oponent, etc., fins al final de la partida (en cada variant). El final hauria d'arribar, per les regles dels escacs, després d'un nombre finit de jugades (tenint en compte la regla de taules dels 50 moviments). Cadascuna d'aquestes variants finalitza en una victòria, derrota, o taules. Tot investigant cap enrere partint del final hom pot determinar on comença una variant de victòria forçosa, o bé si la posició és taules o si és perduda. És fàcil de veure, nogensmenys, que fins i tot amb la més alta velocitat de computació disponible en aparells electrònics, aquest càlcul és impracticable. En posicions d'escacs normals, hi hauria de l'ordre de 30 moviments legals. El nombre es manté gairebé constant fins que la partida està pràcticament acabada, tal com va mostrar ... De Groot, qui va fer la mitjana del nombre de moviments legals en un gran nombre de partides de nivell magistral. Així un moviment per les blanques i després un altre per les negres dona al voltant de 103 possibilitats. Una partida normal necessita unes 40 jugades fins que un dels jugadors es rendeixi. Això és conservador pel nostre càlcul, ja que la màquina hauria de calcular fins a l'escac i mat, no fins a la rendició. De tota manera, fins i tot en aquest cas hi hauria 10120 variants que caldria calcular a partir de la posició inicial. Una màquina funcionant al ritme d'una variant per microsegon necessitaria al voltant de 1090 anys per calcular el primer moviment!

Així, és teòricament possible de «resoldre» els escacs, determinant amb certesa quan una partida jugada de forma perfecta hauria d'acabar en una victòria per les blanques, unes taules, o fins i tot en una victòria per les negres. De tota manera, segons Shannon el lapse de temps requerit per a fer-ho situa aquesta possibilitat fora dels límits de qualsevol tecnologia viable.

Hans-Joachim Bremermann, un professor de matemàtica i de biofísica de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, va al·legar en un document de 1965 que la «velocitat, memòria, i capacitat de processament de dades de qualsevol possible ordinador futur estan limitades per algunes barreres físiques: la barrera de la llum, la barrera quàntica, i la barrera termodinàmica. Aquestes limitacions impliquen, per exemple, que cap ordinador, dels fins llavors construïts, podria ser capaç d'examinar l'arbre sencer de possibles seqüències de moviments del joc dels escacs.» Tanmateix, Bremermann no va excloure la possibilitat que un ordinador algun dia seria capaç de resoldre escacs. Va escriure que, «Per tal de tenir un ordinador que jugui una partida perfecta o gairebé perfecta, sería necessari o bé analitzar el joc completament ... o bé analitzar el joc d'una manera aproximada i combinar això amb un limitat bagatge de recerca en l'arbre de variants. ... Una comprensió teòrica tal de la programació heurística, però, és encara només un desig.»[172]

Els més recents avenços científics no han canviat aquest plantejament de manera significativa. El joc de dames fou resolt el 2007,[173] però té aproximadament l'arrel quadrada del nombre de posicions dels escacs. Jonathan Schaeffer, el científic que va liderar l'esforç, va dir que caldria un gran avenç com ara disposar d'un ordinador quàntic abans que una tasca com la solució dels escacs pugui ser empresa, però no en descarta la possibilitat, dient que l'únic que va aprendre dels seus 16 anys d'esforç per la resolució del joc de les dames «és que no s'ha mai de subestimar els avenços en tecnologia».[174]

Notes modifica

  1. ↑ El percentatge de puntuació de les blanques es calcula prenent el percentatge de partides guanyades i la meitat del percentatge de les que finalitzen en taules. Així, si de 100 partides les blanques en guanyen 40, n'empaten 32 i en perden 28, el percentatge de puntuació total de les blanques és de 40 més la meitat de 32, és a dir 56%.
  2. ↑ Com ara els escacs de Capablanca.
  3. ↑ Les lletres G, E, i P es refereixen al percentatge de partides guanyades, empatades i perdudes, respectivament.

Referències modifica

  1. ↑ Chess Life & Review, setembre de 1969, p. 504
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Streeter, W.F «Is the First Move an Advantage?». Chess Review, maig 1946, pàg. 16. També disponible en DVD (pàgina 167 de "Chess Review 1946" arxiu PDF al DVD).
  3. ↑ Streeter indica a l'article que del total de 5.598 partides comptabilitzades, les blanques en guanyaren 2.134, n'entaularen 1.711, i en perderen 1.753. Les partides comptabilitzades incloïen 782 partides de set torneigs començant amb Londres 1851 i acabant amb París 1878, de les quals les blanques en guanyaren 356, n'empataren 110 i en perderen 316; 3.445 partides de 22 torneigs començant amb Berlín 1881 i acabant amb Sant Petersburg 1914, de les quals les blanques en guanyaren 1.271, n'empataren 1.094 i en perderen 1.080; i 1.371 partides de 16 torneigs començant amb Berlín 1919 i acabant amb Londres 1932, de les quals les blanques en guanyaren 507, n'empataren 507, i en perderen 357.
  4. ↑ Stevens 1969, p. XXIII. De les 56.972 partides recopilades per Stevens, les blanques en guanyaren 26.445 (46,4%), n'entaularen 14,579 (25,6%), i en perderen 15,948 (28,0%). Id.
  5. ↑ Stevens 1969, p. XIV.
  6. ↑ Rowson 2005, p. 193.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Watson 1998, p. 231.
  8. ↑ Aquests percentatges es poden trobar aquí: «Statistics of www.chessgames.com». [Consulta: 8 octubre 2009]. El 8 d'octubre de 2009 la base de dades tenia 529.428 games. Les blanques guanyaren el 37,10%, 35,91% foren taules, i les negres guanyaren el 26,98%, cosa que resulta en un percentatge guanyador per les blanques del 55,06%. Id.
  9. ↑ Sosonko, Gennadi; van der Sterren, Paul. New in Chess Yearbook 55. Interchess BV, 2000, p. 227. ISBN 90-5691-069-8.  Hom pot trobar una gràfica similar a la de l'anuari del Yearbook 2000 a «How to Read NIC Statistics (Valid till volume 62)». NewInChess.com. Arxivat de l'original el 2008-04-16. [Consulta: 28 juny 2008]. Les estadístiques de New in Chess donen el nombre de partides jugades i el percentatge guanyador global de les blanques sense especificar les victòries, taules i derrotes.
  10. ↑ The Sonas Rating Formula-Better Than Elo?, Chessbase, 20 d'octubre de 2002 (en anglès). Consultat el dia 20 de setembre de 2012 (anglès)
  11. ↑ World Blitz Championship: Carlsen wins by three-point margin, Chessbase, 22 de novembre de 2009 (en anglès). Consultat el dia 20 de setembre de 2012 (anglès)
  12. ↑ «Interesting tidbits about World Blitz Championship». Susanpolgar.blogspot.com. [Consulta: 22 novembre 2009].
  13. ↑ 13,0 13,1 Adorján 2004, p. 69 (l'afirmació de Sveshnikov és datada el 12 de maig de 1994).
  14. ↑ Adorján 2004, pp. 67–68.
  15. ↑ Adorján 2004, p. 68. De les 1.669 partides jugades pels jugadors de major puntuació, les blanques van guanyar-ne 442, n'entaularen 974 i en van perdre 253. De les 34.924 partides disputades pels jugadors de menor puntuació Elo, les blanques en van guanyar 12.700, en van empatar 11.015 i en van perdre 10.579.
  16. ↑ Adorján 2004, p. 154.
  17. ↑ Seirawan, Yasser; Tisdall, Jonathan. Five Crowns (en anglès). International Chess Enterprises, 1991, p. 4. ISBN 1-879479-02-8. 
  18. ↑ De 22.592 partides, les blanques van guanyar-ne 7.843, van empatar-ne 9.321 i en van perdre 5.423. «CEGT 40/120 Rating List». Chess Engines Grand Tournament. Arxivat de l'original el 2009-04-23. [Consulta: 27 maig 2009].
  19. ↑ De 327,112 partides completades, les blanques en guanyaren 120.982, n'entaularen 115.146, i en perderen 90.984. «CEGT 40/20 Rating List». Chess Engines Grand Tournament. Arxivat de l'original el 2012-09-08. [Consulta: 24 maig 2009].
  20. ↑ De 470.740 partides completades, les blanques en guanyaren 186.275, n'entaularen 143.409, i en perderen 141.056. «CEGT 40/4 Rating List». Chess Engines Grand Tournament. Arxivat de l'original el 2009-03-03. [Consulta: 24 maig 2009].
  21. ↑ Hooper i Whyld 1992, p. 38.
  22. ↑ Evans 1970, p. 89.
  23. ↑ Fine, Reuben. Chess the Easy Way (en anglès). David McKay, 1942, p. 47. ISBN 978-0-671-62427-9 (1985 Simon & Schuster edition). 
  24. ↑ «Els llibres d'escacs han dit tradicionalment que l'objectiu de les negres en l'obertura és obtenir la igualtat. Una variant popular és que les negres han primer d'assegurar-se la igualtat i només després buscar oportunitats d'aconseguir avantatge ... Particularment llibres de la primera meitat del segle xx van remarcar la necessitat d'igualar abans que cap altra cosa». Watson 2006, p. 23.
  25. ↑ Suetin, Aleksei. Modern Chess Opening Theory (en anglès). Pergamon Press, 1965, p. 47. ISBN 0-08-011198-X. 
  26. ↑ "En la majoria dels casos, si les blanques s'equivoquen lleugerament el més probable és que es trobin en una posició igualada o lleugerament pitjor, però si les negres s'equivoquen sovint queden significativament pitjor." Rowson 2005, p. 217.
  27. ↑ Adorján 2004, pp. 69–70 (Declaració de Sveshnikov datada el 12 de maig de 1994). Adorján va titllar d'«hipòcrita» a Sveshnikov per fer aquella afirmació (p. 72), indicant que ell és: «el pare de la variant Sveshnikov» de la defensa siciliana, que és una de les obertures més dinàmiques, complexes i desequilibrants (de Firmian 2008, p. 336).
  28. ↑ Walker, George. The Art of Chess-Play: A New Treatise on the Game of Chess (en anglès). 4a edició. Sherwood, Gilbert, & Piper, 1846, p. 33.  En pàgines prèvies del seu llibre, Walker escrivia: "Qui fa el primer moviment té almenys l'avantatge que pot, d'alguna manera, escollir el seu propi pla d'atac, mentre que el segon jugador és generalment forçat, a les anomenades obertures regulars, a actuar a la defensiva en les primeres jugades, després de la qual cosa l'avantatge del primer moviment desapareix" Id. a la p.5.
  29. ↑ Kaspàrov, Garri. My Great Predecessors, Part I (en anglès). 4a edició. Everyman Publishers, 2003, p. 45–46. ISBN 1-85744-330-6.  Kaspàrov cita breuement el llarg tribut a Steinitz fet per Emanuel Lasker, que apareix a Lasker 1960, pp. 188-229.
  30. ↑ Réti, Richard. Masters of the Chessboard (en anglès). 4a edició. Dover Publications, 1976, p. 47–49. ISBN 0-486-23384-7. 
  31. ↑ Saidy 1975, pp. 20–21.
  32. ↑ Steinitz, Wilhelm. The Modern Chess Instructor (en anglès). Edition Olms AG, 1990 (reedició), p. xxxi. ISBN 3-283-00111-1. 
  33. ↑ "Els recursos per cada bàndol estan tan equitativament equilibrats que l'insignificant avantatge del primer moviment no és suficient per forçar la derrota de la defensa." Lasker, Emanuel. Common Sense in Chess (en anglès). Dover Publications, 1965, p. 65. ISBN 978-0-486-21440-5. 
  34. ↑ "Capablanca ... es queixava que aviat, quan tots els mestres més eminents haguessin absorbit els principis de la tècnica moderna, hom ja no podria esperar guanyar una partida contra ells; ¡els escacs haurien estat resolts!" Saidy 1975, p. 24.
  35. ↑ "Capablanca pensava que els escacs s'estaven acostant a la seva mort, que la ment humana estava aconseguint l'habilitat d'escollir la millor jugada entre la multitud de combinacions i variants en la mesura que dos jugadors igualment talentosos en aquest aspecte, han sempre d'empatar." Gizycki, J. A History of Chess (en anglès). The Abbey Library, 1977, p. 107. ISBN 0-7196-0086-3. 
  36. ↑ "Aproximadament des de 1936 a 1951, quan pràcticament va abandonar els escacs de competició, Fine va estar entre els vuit jugadors més forts del món." Hooper i Whyld 1992, p. 135.
  37. ↑ "El fet inevitable és que quan tots dos bàndols juguen perfectament el resultat és taules. Fins i tot si es pot demostrar que hi ha un avantatge de sortida per les blanques, segueix sent d'una naturalesa tan intangible que si no hi ha errors posteriors no es pot guanyar." Fine, Reuben. Great Moments in Modern Chess (en anglès). Dover Publications, 1965, p. 120. ISBN 0-486-21449-4. 
  38. ↑ "No sabem amb seguretat si la posició inicial és taules, però sembla una suposició segura des d'un punt de vista hiperteòric." Rowson 2005, p. 227. Amb "punt de vista hiperteòric", Rowson es refereix al punt de vista d'un observador omniscient, amb una comprensió perfecta dels escacs. Rowson 2005, pp. 201–06. Al nivell d'"hiperteoria", el concepte d'un "avantatge" per a qualsevol bàndol no és significatiu, ja que només hi ha tres possibles avaluacions d'una posició: guanyen les blanques, guanyen les negres o empat. Rowson 2005, p. 202.
  39. ↑ "El resultatat lògic d'una partida es l'empat." Adorján 2004, p. 17.
  40. ↑ Watson 1998, p. 232. Rowson també cita en Kaspàrov com havent dit que els escacs són un empat. Rowson 2005, p. 202.
  41. ↑ Fischer va dir, "Crec que està gairebé definit que el joc és teòricament un empat." Knudsen, J. Essential Chess Quotations (en anglès). Writers Club Press, 1999, p. 40. ISBN 978-1-893652-17-0. 
  42. ↑ No obstant això, Pal Benko escriu de Fischer:

    Ell creia, tal com ho han fet altres jugadors i teòrics, que l'avantatge del primer moviment de les blanques, degudament explotat, hauria de resultar virtualment en una victòria forçada. (Aquesta idea pot no ser tan exagerada com sembla. De les 19 partides que vaig jugar contra Fischer, només en vaig perdre una amb blanques, desaprofitant una victòria forçada, i set amb negres).

    Benko, Pal; Hochberg, Burt. Winning with Chess Psychology (en anglès). David McKay, 1991, p. 83. ISBN 0-8129-1866-5. 
  43. ↑ 43,0 43,1 Lasker, Edward «The New York Tournament of 1924». Chess Life & Review, Abril 1974, pàg. 263.
  44. ↑ Saidy 1975, p. 24.
  45. ↑ «Speaking about Fischer...» (en anglès). ChessBase.com, 04-11-2006. [Consulta: 8 juliol 2008].
  46. ↑ Lasker, Edward. The Adventure of Chess (en anglès). Dover Publications, 1959, p. 38–39. ISBN 0-486-20510-X. 
  47. ↑ Böhm, H.; Jongkind, K. Bobby Fischer: The Wandering King (en anglès). Batsford, 2004, p. 60. ISBN 0-7134-8935-9. 
  48. ↑ Soltis, Andrew. Chess Lists, Second Edition (en anglès). McFarland & Company, 2002, p. 19. ISBN 0-7864-1296-8. 
  49. ↑ Watson 2006, pp. 161–62.
  50. ↑ El gambit Marshall va començar a ser reconegut com un mitjà per l'empat des que Borís Spasski el va fer servir amb èxit al seu matx de Candidats de 1965 contra l'excampió mundial Mikhaïl Tal. Lalic, Bogdan. The Marshall Attack (en anglès). Gloucester Publishers, 1968, p. 6. ISBN 1-85744-244-X. 
  51. ↑ J. H. Donner va escriure del gambit Marshall, "Aquest sacrifici d'un peó en l'actualitat només es juga amb intenció d'aconseguir l'empat. Especialment contra els més forts mestres ha mostrat que és molt útil per a aquesta finalitat". Kashdan, Isaac. Second Piatigorsky Cup (en anglès). Dover (1977, reedició), 1968, p. 49. ISBN 0-486-23572-6. 
  52. ↑ Hèl·ler, Iefim; Gligoric, Svetozar; Kavalek, Lubosh [et al.].. The Najdorf Variation of the Sicilian Defence (en anglès). RHM Press, 1976, p. 98. ISBN 0-89058-025-1. 
  53. ↑ Sokolsky, Aleksei. The Modern Openings in Theory and Practice (en anglès). Pitman Publishing, 1972, p. 154. ISBN 0-273-31409-2. 
  54. ↑ Watson observa que 7...Db6: «és un moviment sorprenent que aquells educats en els principis d'escacs clàssics senzillament rebutjarien com un típic error de principiant. Les negres es llancen a perseguir un peó en un moment en què estan sense desenvolupament i ja sota atac». Watson 2006, p. 199.
  55. ↑ "Referint-se a la variant peó enverinat [...] el brillant Gran Mestre d'estil clàssic Salo Flohr va comentar, fins i tot en una data tan tardana com 1972: 'als escacs, hi ha una antiga regla: en l'obertura, un ha de preocupar-se de desenvolupar les peces, i no ha de moure la mateixa peça diverses vegades, particularment la dama. Aquesta antiga llei és vàlida fins i tot per Bobby Fischer'". Watson 1998, p. 18.
  56. ↑ La variant del peó enverinat «era considerada dubtosa per alguns GMS i demencial per Bent Larsen». Polugaevsky, Lev; Piket, Jeroen; Guéneau, Christophe. Sicilian Love: Lev Polugaevsky Chess Tournament, Buenos Aires 1994 (en anglès). New in Chess, 1995, p. 83. ISBN 90-71689-99-9. 
  57. ↑ Siegbert Tarrasch va escriure en el seu clàssic tractat The Game of Chess: "És molt perillós fer una sortida amb la Dama massa d'hora a la partida. En particular la captura del peó del cavall dama amb la Dama sovint porta la seva pròpia venjança." Tarrasch, Siegbert. The Game of Chess (en anglès). David McKay, 1938, p. 220. ISBN 978-1-880673-94-2 (edició de Hays Publishing, 1994).  Vegeu també: Winter, E.. «Chess Note 5865. Queen's knight's pawn (C.N. 5827)» (HTML). Chesshistorycenter.com, 2008. [Consulta: 10 desembre 2008].
  58. ↑ Watson 2006, p. 199.
  59. ↑ Gueorguiev i Kolev 2007, p. 10.
  60. ↑ Gueorguiev i Kolev 2007, p. 11.
  61. ↑ «Partida Vallejo Pons vs Kaspàrov (2004)». ChessGames.com. [Consulta: 28 juny 2008].
  62. ↑ Harding, Tim. «The Poisoned Pawn is Still Looking Tasty» (PDF) (en anglès). ChessCafe.com, 2006. [Consulta: 27 juny 2008]. A la pàgina 10 s'hi menciona la partida Vallejo Pons-Kaspàrov.
  63. ↑ Bücker, S. «Poisoned Pawn for Tarriers» (PDF) (en anglès). ChessCafe.com, 2008. [Consulta: 27 juny 2008].
  64. ↑ El GM Arnold Denker i Larry Parr esmenten Adams com un dels 17 mestres més forts dels Estats Units durant els anys de la Gran Depressió. Denker, Arnold; Parr, Larry. The Bobby Fischer I Knew and Other Stories (en anglès). Hypermodern Press, 1995, p. 200. ISBN 1-886040-18-4.  Adams va guanyar el Campionat obert d'escacs dels Estats Units de 1948. Chess Review, 8 d'agost de 1948, portada, pàg. 4, 6. També disponible en DVD (pàgines 251, 256, 258 a "Chess Review 1948" arxiu PDF en DVD).
  65. ↑ Adams 1939.
  66. ↑ Adams, Weaver. Simple Chess (en anglès). Hypermodern Press, 1946. 8157445.  Adams, Weaver. Absolute Chess (en anglès). Hypermodern Press, 1959. 20876567.  Adams, Weaver «The Adams Gambit». Chess Life, Març 1962, pàg. 56. També disponible en DVD (pàgina 56 a "Chess Life 1962" arxiu PDF en DVD).
  67. ↑ Adams 1939, p. 5.
  68. ↑ Adams 1939, p. 10.
  69. ↑ 69,0 69,1 Berliner 1999, p. 39.
  70. ↑ Evans, Larry «White to Play and Win?». Chess Life, Maig 1962, pàg. 98. També disponible en DVD (pàg. 98 a "Chess Life 1962", fitxer PDF al DVD).
  71. ↑ Evans 1970, pp. 146–47.
  72. ↑ Sturgis, G. «Chess at Dallas». Chess Review, Octubre 1940, pàg. 146. També disponible en DVD (pàg. 154 a "Chess Review 1940", fitxer PDF en DVD).
  73. ↑ Chernev 1955, p. 461.
  74. ↑ Hooper i Whyld 1992, pp. 332–33.
  75. ↑ Saidy i Lessing 1974, p. 156. Breyer continuà jugant 1.e4 (Hooper i Whyld 1992, pp. 58–59); Saidy i Lessing opinen que probablement no creia realment en la seva pròpia afirmació, sinó que "desitjava commocionar un món dels escacs que havia començat a santificar els dogmes de l'escola clàssica i a transformar-los en veritats eternes". Saidy i Lessing 1974, p. 156.
  76. ↑ Berliner 1999, p. 8.
  77. ↑ Berliner 1999, p. 11.
  78. ↑ Silman, Jeremy. «Review by Jeremy Silman». Jeremysilman.com. Arxivat de l'original el 2008-06-06. [Consulta: 29 juny 2008].
  79. ↑ «Review by Randy Bauer». Jeremysilman.com. Arxivat de l'original el 2008-06-07. [Consulta: 29 juny 2008].
  80. ↑ Kingston, T. «Selling the Stairway to Heaven or, Weaver Was a Bargain». ChessCafe.com. Arxivat de l'original el 2006-10-27. [Consulta: 29 juny 2008].
  81. ↑ «Review by Jeremy Silman». JeremySilman.com. Arxivat de l'original el 2008-06-06. [Consulta: 29 juny 2008]. De manera similar, en les seves revisions esmentades més amunt, Randy Bauer va escriure: «el remei del Dr Berliner acaba sent més oli de colobra que elixir d'escacs». I Taylor Kingston, encara que troba algun valor en el llibre de Berliner, el titlla de condescendent, arrogant i insuficientment atent a la teoria d'obertures contemporània.
  82. ↑ Kaufman 2004, p. 1.
  83. ↑ Adorján 1988; Adorján 1998; Adorján 2004; Adorján 2005.
  84. ↑ Fins al 2005, Adorján ha publicat articles teòrics amb el tema "Black is OK!" en 59 revistes d'escacs a tot el món. Adorján 2005, p. 8.
  85. ↑ Adorján 1988, p. 1.
  86. ↑ Adorján 2004, p. 5.
  87. ↑ Rowson 2005, pp. 226–27.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 Rowson 2005, p. 227.
  89. ↑ Adorján 2005, p. 109 (la cita de Portisch està datada el 27 de maig de 1994).
  90. ↑ Rowson 2005, p. 228.
  91. ↑ Evans 1970, p. 91. No obstant això, el GM Edmar Mednis va oferir una aparentment contradictòria anècdota sobre Fischer: «fa alguns anys, mentre revisàvem partides meves, ell veia amb sorpresa quan jo passava a l'atac bruscament amb les peces negres. Desaprovadorament, em va aconsellar, 'Has d'igualar primer amb negres abans de començar a buscar alguna cosa». Mednis, Edmar. How to Beat Bobby Fischer. Dover Publications, 1997, p. xxviii. ISBN 0-486-29844-2. 
  92. ↑ Watson 2006, p. 23.
  93. ↑ El llibre de Suba és descrit com a "superlatiu" (Rowson 2005, p. 218) i "meravellós" (Watson 1998, p. 231). Tant Rowson com Watson analitzen les teories de Suba extensivament.
  94. ↑ Suba 1991, p. 64. Suba en aquest passatge no identifica específicament la "iniciativa" amb les blanques. No obstant això, Rowson fa aquesta implícita connexió, dient en la seva anàlisi d'aquesta cita que: "el meu punt de vista personal és que 'l'avantatge de les blanques' en el joc pràctic és 'la iniciativa.'" Rowson 2005, p. 219.
  95. ↑ Rowson 2005, p. 219.
  96. ↑ Watson 1998, p. 239.
  97. ↑ Watson 1998, p. 232.
  98. ↑ Rowson 2005, pp. 217–24 (Blanques), 225–45 (Negres).
  99. ↑ El punt de vista de Suba és similar al de Rowson: "la iniciativa és un avantatge subjectiu. Crea promeses de guanyar un avantatge objectiu quan l'oponent s'equivoca, que és una cosa que molt probablement pot passar quan la posició d'un està sota pressió. La iniciativa és també un avantatge dinàmic quan t'ajuda a guanyar temps, provocant jugades passives mitjançant moviments actius. Sobretot la inicitiva és un avantatge psicològic, que explota la naturalesa humana tant com les possibilitats contingudes en la posició". Suba 1991, p. 64.
  100. ↑ 100,0 100,1 Rowson 2005, p. 224.
  101. ↑ Watson 2006, p. 137.
  102. ↑ 102,0 102,1 Rowson 2005, p. 245.
  103. ↑ Suba 1991, p. 134.
  104. ↑ 104,0 104,1 Watson, John L. Symmetrical English 1...c5 (en anglès). Collier Books, 1988, p. 142. ISBN 0-02-026241-8. 
  105. ↑ Hansen, C. The Symmetrical English. Gambit Publications, 2000, p. 173. ISBN 1-901983-40-4. 
  106. ↑ Watson 1998, p. 229.
  107. ↑ Adorján observa: «L'eriçó és una criatura pacífica. Però aquells que tracten de ferir-lo aviat experimenten l'agudesa de les seves espines.» Adorján 1988, p. 58.
  108. ↑ «Partida Lev Polugaevsky vs Ľubomír Ftáčnik (1982)» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 28 juny 2008].
  109. ↑ Suba 1991, p. 20.
  110. ↑ Notes de Ftáčnik a l'Informator, Volum 35, Šahovski Informator, 1983, p. 35 (Partida 50). Aquesta partida fou votada com la segona millor entre les 724 partides del volum 35. "Šahovski Informator", volum 36, 1984, p. 6.
  111. ↑ Brace, E. An Illustrated Dictionary of Chess (en anglès). David McKay, 1977, p. 143. ISBN 0-89058-020-0. 
  112. ↑ Hooper i Whyld 1992, p. 339.
  113. ↑ Evans, L. The Chess Opening for You (en anglès). R.H.M. Press, 1975, p. 38. ISBN 0-89058-020-0.  Lasker coneixia aquesta idea, tot i que no la va adoptar, quan va escriure, "Ja que la siciliana dona un joc còmode al segon jugador, hom és temptat de pensar que hauria de ser proporcionalment més forta quan fos provada pel primer jugador, qui tindria tots els avantatges d'aquesta obertura, i un moviment a la recambra." Lasker 1960, p. 99.
  114. ↑ Els MIs Alexander Raetsky i Maxim Chetverik expliquen "una vella anècdota" segons la qual, "Al Club d'Escacs de Moscou algú va respondre a 1.c4 amb 1...e5 i fou immediatament reprimit per l'ex Campió del Món Mikhaïl Botvínnik. Botvínnik va passar a explicar ràpidament que ara les blanques tenen una siciliana amb un temps de més..." Raetsky, A.; Chetverik, M. English ...e5 (en anglès). Everyman Chess, 2003, p. 5. ISBN 1-85744-339-X. 
  115. ↑ El GM Bent Larsen recordava que, jugant una partida d'escacs blitz Bovínnik fent de kibitzer (pipa) va dir que després de 1.c4 e5 les negres farien millor de corregir la jugada perquè "la siciliana és tan forta que no pots permetre que el teu rival la jugui amb un temps de més." Andrew Soltis, columna "Chess to Enjoy", "KIBITZER: és algú que adverteix i dona consells al teu rival", Chess Life, maig de 1995, p. 18.
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 Watson 1998, p. 233.
  117. ↑ Watson 1998, pp. 234–36.
  118. ↑ Watson 1998, p. 236. En un llibre anterior, Watson va escriure de la posició que sorgeix de 1.c4 e5, "Més sovint del que sembla, el temps de més, el tempo addicional comporta l'inconvenient de comprometre's abans que l'oponent, i per tant de prendre el rist de permetre possibles cotraatacs i plans igualadors." Watson, J. English 1...P-K4 (en anglès). B. T. Batsford, 1979, p. ix. ISBN 978-0-7134-2085-2. 
  119. ↑ «Partida Kaspàrov–Malaniuk, Moscou 1988» (en anglès). ChessGames.com, 1988. [Consulta: 13 novembre 2012].
  120. ↑ «Partida Kàrpov–Malaniuk, Keres Memorial rapid 2005» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 13 novembre 2012].
  121. ↑ Yermolinsky, A. The Road to Chess Improvement (en anglès). Gambit Publications, 1999, p. 149. ISBN 1-901983-24-2. 
  122. ↑ Alekhin, A. Aleksandr Alekhin's Best Games (en anglès). Henry Holt and Company, 1996, p. 100. ISBN 0-8050-4723-9. ;Alekhin, A. My Best Games of Chess 1924–1937 (en anglès). David McKay, 1965, p. 10–11. ISBN 978-0-679-14024-5. 
  123. ↑ «Partida Réti-Alekhin, Baden-Baden 1925» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 13 novembre 2012].
  124. ↑ Yermolinsky, A. The Road to Chess Improvement. Gambit Publications, 1999, p. 149. ISBN 1-901983-24-2.  Watson cita un altre exemple d'una obertura amb colors canviats sense èxit per les blanques: mentre que la Variant Merano de la defensa semieslava és considerada un sistema de contraatac dinàmic, amb colors canviats és la variant clàssica del sistema Colle, una de les més avorrides obertures de peó de dama.Watson, John L. Mastering the Chess Openings, Volume 2 (en anglès). Gambit Publications, 2007, p. 101. ISBN 978-1-904600-69-5. 
  125. ↑ Keene, Raymond; Coles, R.N.. Howard Staunton – The English World Chess Champion (en anglès). British Chess Magazine, 1975, p. 1. 
  126. ↑ Soltis, A. The Great Chess Tournaments and Their Stories (en anglès). Chilton Book Company, 1975, p. 2, 20. ISBN 0-8019-6138-6. 
  127. ↑ Horowitz, I.A.. The World Chess Championship – A History (en anglès). Macmillan, 1973, p. 3–4. 7280175. 
  128. ↑ Staunton, H. The Chess-Player's Handbook (en anglès). George Bell & Sons, 1847, p. 379. 
  129. ↑ Rowson 2005, p. 230.
  130. ↑ Watson 1998, pp. 236–37.
  131. ↑ Suba sosté que les negres han d'esforçar-se per obtenir "estructures de peons elàstiques i no simètriques." Suba 1991, p. 24.
  132. ↑ "Per guanyar amb les peces negres, has d'assumir riscs i evitar posicions simètriques." Evans 1970, p. 21.
  133. ↑ Nimzowitsch va establir que si a la variant simètrica de la variant del canvi de la defensa francesa les blanques desenvolupen el cavall de rei a f3, això "cal respondre-ho" amb ...Ce7, mentre que ...Cf6 "és la resposta necessària" si les blanques desenvolupen el cavall a e2. Nimzowitsch, A. Chess Praxis (21st Century Edition) (en anglès). Hays Publishing, 1993, p. 217. ISBN 1-880673-91-6.  Nimzowitsch, A. Dover Publications. Chess Praxis: The Praxis of My System, 1962, p. 299. ISBN 978-0-486-20296-9. 
  134. ↑ «Petrosian – Saidy, San Antonio 1972» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 13 desembre 2012].
  135. ↑ Larsen, B.; Levy, David. San Antonio 1972. RHM Chess Publishing, 1973, p. 201. ASIN B000O641VO. 
  136. ↑ 136,0 136,1 136,2 136,3 Soltis, A. «Going Ape». Chess Life, febrer 2008, pàg. 10–11.
  137. ↑ Les blanques poden jugar més agressivament amb 3.Ac4 Ac5 4.Dg4, quan la simètrica 4...Dg5?? perdria la dama, i la natural 4...Df6? es contesta amb força amb 5.Cd5! Dxf2+ 6.Rd1 Rf8 7.Ch3 Dd4 8.d3 Ab6 9.Df3 (de Firmian 2008, p. 119). De tota manera, les negres poden trencar la simetria amb 3...Cf6 4. Cf3 Cxe4! 5.Cxe4 d5 (de Firmian 2008, p. 40) o, després de 4.d3, tant 4...Ab4 (de Firmian 2008, p. 115) com 4...Ca5 (Kaufman 2004, pp. 368–72).
  138. ↑ Alternativament, les negres poden trencar la simetria amb qualsevol de les agudes 4...Cd4, la variant Rubinstein, la qual el GM de Firmian considera "el millor intent guanyador per les negres" (de Firmian 2008, pp. 121–22), o l'estranya però sòlida 4...Ad6!?, que evita l'amenaça blanca de guanyar un peó amb Axc6 seguit de Cxe5, i prepara ...0-0, possiblement seguit de ...Te8 i ...Af8, o de ...b6 i ...Ab7 (Kaufman 2004, pp. 339–40).
  139. ↑ Segons de Firmian, 8.Axf6 gxf6 9.Cd5 afavoreix les blanques (de Firmian 2008, p. 123).
  140. ↑ Després de 9.Ac4, les negres tenen èxit en trencar la simetria, amb 9...Dd7 10.Axf6 Axf3 11.gxf3 Dh3 12.Ce7+ Rh8 13.Axg7+ Rxg7 14.Cf5+ Cxf5 15.exf5 Rh8 −+ a Berman–Bisguier, Nova York, 1947. Si 16.Rh1, Tg8 17.Tg1 Txg1+ 18.Dxg1 Tg8 guanya la dama blanca (Chernev 1955, pp. 162–63).
  141. ↑ Rowson ha escrit que el GM Jonathan Speelman una vegada va fer broma dient que "la posició inicial era un zugzwang recíproc decisiu, i que les blanques estaven perdent. ... Com totes les bromes, això conté una mica de veritat, per les persones amb discerniment" Rowson 2005, p. 203.
  142. ↑ Suba ha observat que, "Fins i tot les variants simètriques d'algunes obertures obsequien les blanques amb moments crítics al començament de la partida, i no poden progressar sense fer concessions a les negres." Suba 1991, p. 134.
  143. ↑ Watson escriu sobre la variant del canvi de la defensa francesa que "Actualment és difícil per les blanques fins i tot gastar un moviment sense efecte, per ex. a3 o h3 podria crear problemes a un futur enroc al flanc on aquest avenç s'hagi fet." Watson 1986, p. 28.
  144. ↑ «Partida Reinhard–Fischer, Western Open 1963» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 15 desembre 2012].
  145. ↑ Donaldson 1999, p. 72 (basat en els comentaris de Fischer a Fischer, Bobby «Fischer Talks Chess» (en anglès). Chess Life, setembre 1963, pàg. 215–17. També disponible en DVD; inclou la victòria de Fischer amb negres en un gambit de dama declinat contra Berliner.)
  146. ↑ Donaldson 1999, p. 72.
  147. ↑ Soltis, A. «Gauging Progress» (en anglès). Chess Life, juliol 2005, pàg. 25.
  148. ↑ Kotronias, V.; Tzermiadianos, A. Beating the Petroff (en anglès). Batsford, 2004, p. 11. ISBN 0-7134-8919-7. 
  149. ↑ Watson 1986, p. 29.
  150. ↑ «Partida Mikhaïl Gurévitx – Nigel Short, Interzonal de Manila 1990» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 16 desembre 2012].
  151. ↑ «Partida Stefano Tatai – Viktor Korchnoi, Beer Sheva 1978» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 16 desembre 2012].
  152. ↑ La llista d'Elo de la FIDE d'1 de juliol de 1990 classificava els millors jugadors del món en actiu (segons l'Elo) de la següent manera: 1. Kaspàrov 2800; 2. Kàrpov 2730; 3–4. Guélfand, Ivantxuk 2680; 5. Timman 2660; 6–7. Ehlvest, Salov 2655; 8. M. Gurévitx 2640; 9. Seirawan 2635; 10–12. Andersson, Kortxnoi, Vaganian 2630; 13–15. Dolmatov, Dréiev, Khalifman 2615; 16–20. Anand, Nunn, Polugaevski, Ribli, Short 2610. Chess Informant, Volum 49, Šahovski Informator, 1990, pp. 426–58.
  153. ↑ Aagaard 2004, p. 139.
  154. ↑ Aagaard 2004, pp. 139–42.
  155. ↑ 155,0 155,1 Rowson 2005, pp. 230–34.
  156. ↑ Mikhaïl Tal fou Campió del món entre 1960–61. Hooper i Whyld 1992, p. 409. Lajos Portisch fou Candidat al títol mundial vuit cops. Id., p. 315.
  157. ↑ Ja el 1883, James Mason va escriure, en comentar la seva partida contra Noa del torneig de Londres de 1883, una variant del canvi de la francesa, "Aquí les posicions són exactes, i, com passa sovint, el jugador que té el torn es troba amb el problema de què fer-ne." Minchin, J.I. (editor). Games Played in the London International Chess Tournament 1883 (en anglès). British Chess Magazine, 1973 (reedició), p. 224. SBN 90084608-9.  Vegeu «Partida James Mason – Josef Noa, Londres 1883» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 18 juliol 2008].
  158. ↑ «Partida Portisch – Tal, Matx de Candidats, 1965» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 23 febrer 2013].
  159. ↑ «Tal – Beliavski, Campionat de la Unió Soviètica de 1974» (en anglès). ChessGames.com. [Consulta: 23 febrer 2013].
  160. ↑ Beliavski, Alexander. Uncompromising Chess. Cadogan Chess, 1998, p. 16–19. ISBN 1-85744-205-9. 
  161. ↑ Taimanov, Mark; Cafferty, Bernard. The Soviet Championships. Cadogan Books, 1998, p. 164–66. ISBN 1-85744-201-6. 
  162. ↑ Kažić 1980, p. 11.
  163. ↑ Goichberg, Jarecki, i Riddle 1993, pp. 126–27, 236–37.
  164. ↑ Kažić 1980, p. 56.
  165. ↑ Goichberg, Jarecki, i Riddle 1993, p. 80, 105.
  166. ↑ Goichberg, Jarecki, i Riddle 1993, pp. 103, 106.
  167. ↑ Goichberg, Jarecki, i Riddle 1993, p. 108.
  168. ↑ Goichberg, Jarecki, i Riddle 1993, p. 125.
  169. ↑ 169,0 169,1 Hurd, J.; McC. Haworth, G. «Chess Endgame Data Assurance» (PDF) (en anglès). Cambridge University. [Consulta: 27 juny 2008].
  170. ↑ Rowson 2005, pp. 205–06.
  171. ↑ Shannon, Claude. «Programming a Computer for Playing Chess» (PDF). Philosophical Magazine, 1950. Arxivat de l'original el 2010-07-06. [Consulta: 27 juny 2008].
  172. ↑ Bremermann, H.J. «Quantum Noise and Information». Proc. 5th Berkeley Symp. Math. Statistics and Probability, 1965. Arxivat de l'original el 2001-05-27. [Consulta: 29 octubre 2012].
  173. ↑ Schaeffer & al. «Checkers Is Solved». ScienceMag.org. [Consulta: 21 març 2009].
  174. ↑ Sreedhar, Suhas. «Checkers, Solved!» (en anglès). Spectrum.ieee.org. Arxivat de l'original el 2009-03-25. [Consulta: 21 març 2009].

Bibliografia modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Avantatge_del_primer_moviment_en_escacs&oldid=32793327»