Bacillus anthracis és una bacteri grampositiu i en forma de bacil que causa l'àntrax o carboncle, una malaltia mortal pel bestiar i, ocasionalment, pels humans. La seva infecció és un tipus de zoonosi, ja que es transmet dels animals als humans.[1]

Infotaula d'ésser viuBacillus anthracis Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Malaltiacarboncle Modifica el valor a Wikidata
Tinció de GramGrampositiu Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
RegneBacillati
FílumBacillota
ClasseBacilli
OrdreCaryophanales
FamíliaBacillaceae
GènereBacillus
EspècieBacillus anthracis Modifica el valor a Wikidata

Va ser descobert pel metge alemany Robert Koch el 1876 i es va convertir en el primer bacteri en demostrar-se experimentalment que era patogen. El descobriment també va ser la primera evidència científica de la teoria germinal de les malalties.[2]

El nom específic de l'espècie, anthracis, prové del grec anthrakis (ἄνθραξ), 'carbó', i es refereix al carboncle cutani, la malaltia humana més comuna produïda pel bacteri, on es formen lesions negres a la pell. La inhalació de les espores, però, pot causar el carboncle pulmonar, una greu malaltia que pot ser mortal perquè ja que des dels pulmons els bacteris poden difondre's a tot el cos, on causa dany mitjançant la toxina que produeix, formada per tres proteïnes codificades per un plasmidi.[3] La infecció per Bacillus anthracis també causa malaltia (carboncle bacteridià) en animals com vaques, ovelles i cabres que poden ser font de contagi pels humans.[4]

Descripció modifica

B. anthracis és un bacteri en forma de bacil d'aproximadament 3 a 5 μm de llarg i d'1 a 1,2 μm d'amplada. Quan es cultiven tendeixen a formar llargues cadenes de bacteris (com en forma de canya de bambú). A les plaques d'agar, formen colònies grans de diversos mil·límetres de diàmetre que generalment són de color blanc o crema. La majoria de les soques de B. anthracis produeixen una càpsula que dóna a les colònies un aspecte viscós semblant al moc.[5]

Té una semblança genotípica i fenotípica amb Bacillus cereus i Bacillus thuringiensis. Les tres espècies comparteixen dimensions i morfologies cel·lulars. Tots formen espores ovalades situades a centre del bacteri no inflat. Les endospores de B. anthracis, en particular, són molt resistents, sobreviuren a temperatures extremes, entorn baixos en nutrients i tractaments químics durs durant dècades o segles.[6]

És un dels pocs bacteris coneguts que pot sintetitzar una càpsula proteica feblement immunològica i antifagocítica d'àcid poli-D-gamma-glutàmic. La presència de càpsula proporciona un avantatge evolutiu de B. anthracis. Els polisacàrids estan associats amb l'adhesió de defensines secretades pels neutròfils que inactiven i degraden els bacteris.[7] En no tenir aquesta macromolècula a la càpsula, B. anthracis pot evadir un atac neutròfil i continuar propagant la infecció. La diferència en la composició de la càpsula també és significativa perquè s'ha plantejat la hipòtesi que l'àcid poli-D-gamma-glutàmic crea una càrrega negativa que protegeix la fase vegetativa dels bacteris envers la fagocitosi dels macròfags.[8][9]

Igual que Bordetella pertussis, forma una exotoxina adenilat ciclasa dependent de la calmodulina, coneguda com a factor d'edema d'àntrax, juntament amb el factor letal d'àntrax.

Estructura genòmica modifica

B. anthracis té un únic cromosoma que és una molècula d'ADN circular de 5.227.293 pb.[10] També té dos plasmidis d'ADN circulars extracromosòmics de doble cadena, pXO1 i pXO2. Tant els plasmidis pXO1 com pXO2 són necessaris per la virulència total i representen dues famílies de plasmidis diferents.[11]

Característica Cromosoma pXO1 pXO2
Mida (pb) 5.227.293 181.677 94.829
Nombre de gens 5.508 217 113
Replicons codificants (%) 84,3 77,1 76,2
Longitud mitjana dels gens (nt) 800 645 639
Contingut G+C (%) 35,4 32,5 33
Operons rRNA 11 0 0
tRNAs 95 0 0
sRNAs 3 2 0
Gens fàgics 62 0 0
Gens transposons 18 15 6
Marc de lectura interromput 37 5 7
Gens amb funció assignada 2.762 65 38
Gens hipotèticament conservats 1.212 22 19
Gens amb funció desconeguda 657 8 5
Gens hipotètics 877 122 51

Plasmidi pXO1 modifica

El plasmidi pXO1 (182 kb) conté els gens que codifiquen pels components de la toxina àntrax: pag (antigen protector, PA), lef (factor letal, LF) i cya (factor edema, EF). Aquests factors es troben dins d'una illa de patogenicitat (PAI) de 44,8 kb. La toxina letal és una combinació de PA amb LF i la toxina de l'edema és una combinació de PA amb EF. El PAI també conté gens que codifiquen un activador transcripcional AtxA i el repressor PagR, tots dos regulen l'expressió dels gens de la toxina de l'àntrax.[11]

Plasmidi pXO2 modifica

El plasmidi pXO2 codifica un operó de cinc gens (capBCADE) que sintetitza una càpsula d'àcid poli-γ-D-glutàmic (poliglutamat). Aquesta càpsula permet a B. anthracis evadir el sistema immunitari de l'hoste protegint-se de la fagocitosi. L'expressió de l'operó de la càpsula és activada pels reguladors transcripcionals AcpA i AcpB, situats a l'illa de patogenicitat pXO2 (35 kb). L'expressió AcpA i AcpB estan sota el control d'AtxA de pXO1.[11]

Aspectes clínics modifica

Patogènesi modifica

B. anthracis posseeix una càpsula antifagocítica essencial per la virulència. L'organisme també produeix tres exotoxines codificades per plasmidi:[12][13]

  • El factor edema, una adenilat ciclasa depenent de la calmodulina que provoca l'elevació de l'AMPc intracel·lular i que és responsable de l'edema greu que s'observa habitualment en les infeccions per B. anthracis
  • Una toxina letal que és responsable de provocar la necrosi dels teixits
  • L'antigen protector, anomenat així pel seu ús en la producció de vacunes protectores contra l'àntrax, que media l'entrada cel·lular del factor edema i la toxina letal.

Manifestacions de la malaltia en humans modifica

Els símptomes de l'àntrax depenen del tipus d'infecció i poden trigar des d'1 dia a més de 2 mesos en aparèixer. Tots els tipus d'àntrax tenen el potencial, si no es tracten, de propagar-se per tot el cos i causar malalties greus, i fins i tot la mort.[14]

Es coneixen quatre formes de malaltia de l'àntrax humà segons el seu lloc d'entrada:[14]

  • Cutània. És la forma més freqüent (95%), provoca una lesió localitzada, inflamatòria, negra i necròtica (escar). Molt sovint, la nafra apareix a la cara, el coll, els braços o les mans. El desenvolupament pot ocórrer entre 1 i 7 dies després de l'exposició.
  • Inhalació. És una forma rara però altament mortal. Es caracteritza per símptomes semblants a la grip, molèsties al pit, diaforesis i dolors corporals. El desenvolupament es produeix generalment una setmana després de l'exposició, però pot trigar fins a dos mesos.
  • Gastrointestinal. És un tipus rar però també mortal (causa la mort al 25% dels afectats) i resulta de la ingestió d'espores. Els símptomes inclouen: febre i calfreds, inflor del coll, deglució dolorosa, ronquera, nàusees i vòmits (especialment vòmits amb sang), diarrea, enrogiment i ulls vermells, i inflor de l'abdomen. Els símptomes es poden desenvolupar en 1-7 dies.
  • Injecció. Els símptomes són similars als de l'àntrax cutani, però l'àntrax per injecció es pot estendre per tot el cos més ràpidament i pot ser més difícil de reconèixer i tractar en comparació amb l'àntrax cutani. Els símptomes inclouen febre, calfreds, un grup de petites protuberàncies o butllofes que poden picar, que apareixen on s'ha injectat el patogen. També poden aparèixer abscessos profunds sota la pell o en el múscul on es va injectar el patogen.

Prevenció i tractament modifica

S'han desenvolupat diverses vacunes contra l'àntrax per ús preventiu en bestiar i humans. La vacuna adsorbida per l'àntrax (AVA) pot protegir contra l'àntrax cutani i per inhalació. Tanmateix, aquesta vacuna només s'utilitza per adults en risc abans de l'exposició a l'àntrax i no s'ha aprovat per utilitzar-la després de l'exposició.[15] Les infeccions per B. anthracis es poden tractar amb antibiòtics β-lactàmics com la penicil·lina i altres que són actius contra els bacteris grampositius. El B. anthracis resistent a la penicil·lina es pot tractar amb fluoroquinolones com la ciprofloxacina o amb tetraciclines com la doxiciclina.[16]

Referències modifica

  1. Spencer, R. C. «Bacillus anthracis» (en anglès). Journal of Clinical Pathology, 56, 3, 01-03-2003, pàg. 182–187. DOI: 10.1136/jcp.56.3.182. ISSN: 0021-9746. PMC: PMC1769905. PMID: 12610093.
  2. Blevins, Steve M.; Bronze, Michael S. «Robert Koch and the ‘golden age’ of bacteriology». International Journal of Infectious Diseases, 14, 9, 2010-09, pàg. e744–e751. DOI: 10.1016/j.ijid.2009.12.003. ISSN: 1201-9712.
  3. Schaechter, Moselio; Ingraham, John L.; Neidhardt, Frederick C. Microorganismes. Barcelona: Reverté, 2008, p. 451-452. ISBN 978-84-291-1860-5 [Consulta: 16 octubre 2021]. 
  4. Madigan M, Martinko J (editors).. Brock Biology of Microorganisms. 11a ed.. Prentice Hall, 2005. ISBN 0-13-144329-1. 
  5. Bergey's Manual of Systematics of Archaea and Bacteria (en anglès). 1. Wiley, 2015-09-14. DOI 10.1002/9781118960608.gbm00530. ISBN 978-1-118-96060-8. 
  6. Driks, Adam «The Bacillus anthracis spore» (en anglès). Molecular Aspects of Medicine, 30, 6, 2009-12, pàg. 368–373. DOI: 10.1016/j.mam.2009.08.001.
  7. Choo, Min-Kyung; Sano, Yasuyo; Kim, Changhoon; Yasuda, Kei; Li, Xiao-Dong «TLR sensing of bacterial spore-associated RNA triggers host immune responses with detrimental effects». The Journal of Experimental Medicine, 214, 5, 11-04-2017, pàg. 1297–1311. DOI: 10.1084/jem.20161141. ISSN: 0022-1007. PMC: PMC5413331. PMID: 28400473.
  8. Choudhury, Biswa; Leoff, Christine; Saile, Elke; Wilkins, Patricia; Quinn, Conrad P. «The Structure of the Major Cell Wall Polysaccharide of Bacillus anthracis Is Species-specific». Journal of Biological Chemistry, 281, 38, 2006-09, pàg. 27932–27941. DOI: 10.1074/jbc.m605768200. ISSN: 0021-9258.
  9. Makino, Sou‐ichi; Watarai, Masahisa; Cheun, Hyeng‐il; Shirahata, Toshikazu; Uchida, Ikuo «Effect of the Lower Molecular Capsule Released from the Cell Surface of Bacillus anthracis on the Pathogenesis of Anthrax» (en anglès). The Journal of Infectious Diseases, 186, 2, 15-07-2002, pàg. 227–233. DOI: 10.1086/341299. ISSN: 0022-1899.
  10. Read, Timothy D.; Peterson, Scott N.; Tourasse, Nicolas; Baillie, Les W.; Paulsen, Ian T. «The genome sequence of Bacillus anthracis Ames and comparison to closely related bacteria» (en anglès). Nature, 423, 6935, 2003-05, pàg. 81–86. DOI: 10.1038/nature01586. ISSN: 1476-4687.
  11. 11,0 11,1 11,2 Kolstø, Anne-Brit; Tourasse, Nicolas J.; Økstad, Ole Andreas «What Sets Bacillus anthracis Apart from Other Bacillus Species?» (en anglès). Annual Review of Microbiology, 63, 1, 01-10-2009, pàg. 451–476. DOI: 10.1146/annurev.micro.091208.073255. ISSN: 0066-4227.
  12. Lowe, David E.; Glomski, Ian J. «Cellular and Physiological Effects of Anthrax Exotoxin and Its Relevance to Disease». Frontiers in Cellular and Infection Microbiology, 2, 2012. DOI: 10.3389/fcimb.2012.00076. ISSN: 2235-2988. PMC: PMC3417473. PMID: 22919667.
  13. Liu, Shihui; Moayeri, Mahtab; Leppla, Stephen H. «Anthrax lethal and edema toxins in anthrax pathogenesis» (en anglès). Trends in Microbiology, 22, 6, 2014-06, pàg. 317–325. DOI: 10.1016/j.tim.2014.02.012. PMC: PMC4041834. PMID: 24684968.
  14. 14,0 14,1 «Symptoms of Anthrax | CDC» (en anglès americà), 19-11-2020. [Consulta: 28 gener 2024].
  15. «How to Prevent Anthrax | CDC» (en anglès americà), 14-12-2020. [Consulta: 28 gener 2024].
  16. Barnes, J. M. «Penicillin and B. anthracis» (en anglès). The Journal of Pathology and Bacteriology, 59, 1-2, 1947-01, pàg. 113–125. DOI: 10.1002/path.1700590113. ISSN: 0368-3494.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bacillus anthracis