Hidrogencarbonat de sodi

compost químic
(S'ha redirigit des de: Bicarbonat de sodi)

L'hidrogencarbonat de sodi (també anomenat bicarbonat de sodi, bicarbonat sòdic, bicarbonat, carbonat àcid de sodi, E 500 ii o sal de Vichy)[1][2] és un compost sòlid cristal·lí de color blanc molt soluble en aigua, amb un lleuger gust alcalí semblant al carbonat de sodi (encara que menys fort i més salat que aquest últim), de fórmula química és NaHCO₃. Es pot trobar com a mineral a la natura o es pot produir artificialment.[3] La forma mineral natural és nahcolita. És un component del mineral natró i es troba dissolt en moltes fonts minerals.[4][5]

Infotaula de compost químicHidrogencarbonat de sodi

Modifica el valor a Wikidata
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular83,982338 Da Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaNaHCO₃ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
C(=O)(O)[O-].[Na+] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Densitat2,159 g/cm³ Modifica el valor a Wikidata
Punt de descomposició60 °C Modifica el valor a Wikidata
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response ()
Regulació europea de productes químics (GHS07: signe d'exclamació) Modifica el valor a Wikidata

Quan s'exposa a un àcid moderadament fort es descompon produint diòxid de carboni i aigua, amb una característica efervescència. La reacció és la següent:

A causa de la capacitat del bicarbonat de sodi d'alliberar diòxid de carboni s'usa juntament amb compostos acídics com additiu rent en fleca i en la producció de gasosa. Alguns llevats de forner contenen bicarbonat de sodi. Antigament s'usava com a font de diòxid de carboni per a la gasosa Coca Cola.

És el component fonamental de les pólvores extintors d'incendis o pols BC.

Obtenció modifica

Mitjançant el procés de Solvay. Encara que és utilitzat per a obtenir Na₂CO₃, és possible obtenir en una de les reaccions intermèdies hidrogencarbonat de sodi. El procés consisteix en la reacció:

 

en la qual precipita l'hidrogencarbonat de sodi.

Història de la indústria modifica

La cendra de sosa (carbonat de sodi) i de potassa (carbonat de potassi), denominats genèricament àlcalis, són substàncies químiques essencials per a les indústries del vidre, tèxtil, del sabó i del paper. En l'oest d'Europa tradicionalment s'havia obtingut potassa a partir de la cendres de fusta. No obstant això, al segle xviii, la desforestació havia tornat aquest mitjà de producció poc rendible, i l'àlcali va haver de començar a ser importat. Així a tota Europa la potassa s'importava d'Amèrica del Nord, Escandinàvia i Rússia, on continuava havent-hi grans boscos. En canvi la cendra de sosa s'aconseguia de la costa del llevant espanyol i de les Illes Canàries, on es produïa de forma similar al carbó de llenya, a partir de les plantes costaneres anomenades barrella, o també d'Egipte, on el mineral anomenat natró s'extreia de jaços de llacs secs. Sobretot a Gran Bretanya, l'única font local d'àlcalis eren les algues marines, que arribaven a les costes d'Escòcia i Irlanda.[6][7]

El 1783, el rei Luis XVI de França i l'Acadèmia de Ciències Francesa van oferir un premi de 2.400 lliures a qui pogués descobrir un mètode per produir àlcali de la sal marina (clorur de sodi). En 1791, Nicolas Leblanc, metge de Luis Felipe II, duc d'Orleans, va descobrir i va patentar el seu mètode. Aquest mateix any es va construir la primera planta de Leblanc per al duc de Saint-Denis, i aquesta va començar a produir 320 tones de cendra de sosa (carbonat de sodi) per any.[8] Posteriorment se li va negar els diners del premi a causa de la Revolució Francesa.

Leblanc va construir la primera planta usant el seu procés en 1791 en Saint-Denis. No obstant això, els revolucionaris francesos es van apoderar de la planta, juntament amb la resta dels béns de Luis Felipe, en 1794, i van fer públics els secrets comercials de Leblanc. Napoleó I va retornar la planta a Leblanc en 1801, però mancava dels fons per a reparar-la i competir contra les fàbriques de soda que uns altres havien muntat mentrestant. Posteriorment Leblanc es va suïcidar en 1806.

A principis del segle xix, els industrials francesos de carbonat de sodi produïen de 10.000 a 15.000 tones a l'any. No obstant això, va anar a Gran Bretanya on més àmpliament es va utilitzar el procés Leblanc.[8] La primera planta de soda britànica que emprava el procés Leblanc la va construir la família Losh dels fundadors de la factoria de ferro Losh, Wilson i Bell en Walker al costat del riu Tyne en 1816. Però els alts aranzels britànics sobre la producció de sal van obstaculitzar l'economia del procés de Leblanc i aquest tipus d'operacions es van mantenir a petita escala fins a 1824. Després de la derogació de la tarifa de la sal, la indústria de soda britànica va créixer de manera espectacular, i les factories químiques construïdes per James Muspratt a Liverpool, i Charles Tennant prop de Glasgow es van convertir en algunes de les més grans del món. Abans de 1852, la producció de soda anual havia aconseguit 140.000 tones al Regne Unit i 45.000 tones a França. En la dècada de 1870, la producció de alcalí britànica de va arribar a 200.000 tones anuals, superior a la de totes les altres nacions del món juntes.

Usos modifica

L'hidrogencarbonat de sodi s'usa principalment en la rebosteria, on reacciona amb altres components i allibera CO₂, que ajuda la massa a elevar-se i li dona sabor i volum. Els compostos àcids que indueixen aquesta reacció inclouen bitartrat de potassi (també conegut com a crema de tàrtar), suc de llimona, iogurt, àcid acètic.

Ús cultural i cosmètic modifica

L'hidrogencarbonat de sodi s'utilitza com a agent alcalinitzant que actua en combinació amb la saliva en mastegar el bol de coca (o acullico, de manera que se suavitza i es produeix l'extracció dels metabòlits de la fulla de coca perquè així mastegar el bol de coca sigui un procés agradable i més durador que altrament. L'hidrogencarbonat de sodi és a la coca el que el sucre al cafè; així, a les muntanyes del Perú, Bolívia i el nord de l'Argentina (on aquesta pràctica és comuna), el consum d'hidrogencarbonat és alt. A la Xina, s'usa per a rentar-se els peus. S'empra per a combatre l'acidesa gàstrica quan no es disposa de medicaments específics (com ara l'almagat).[9] Serveix també per a la neteja pel seu poder abrasiu i desodorant (per exemple, per a treure l'olor «de nou» de les neveres). Es fa servir més com a blanquejador dental, ja que poleix la superfície de l'esmalt i com a agent desodorant per a eliminar olors de sudoració forta a aixelles i peus. Per als malestars estomacals, podem preparar una beguda calenta amb menta, o freda amb llimona (llimonada), afegir-hi una culleradeta d'hidrogencarbonat, barrejar-ho bé i beure-nos-ho (cal recordar que no s'ha d'endolcir). Per a treure la molèstia, n'hi ha prou amb una tassa.

Referències modifica

  1. «hidrogenocarbonat de sodi». A: Diccionari enciclopèdic de medicina. TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2021. 
  2. «carbonat àcid de sodi». A: Lèxic d'additius alimentaris. TERMCAT, Centre de Terminologia, 2012-2022 [Consulta: 22 juliol 2023]. 
  3. «Hoja de seguridad elaborada por Química Básica, S.A.» (PDF) (en castellà). Química Básica.
  4. «Mineral Springs – an overview | ScienceDirect Topics».
  5. [2017-05-18] Nomenclature of Inorganic Chemistry IUPAC Recommendations 2005. IUPAC, p. 137. 
  6. Clow, Archibald and Clow, Nan L. (1952).
  7. Kiefer, David M. «It was all about alkali» (en anglès). Today's Chemist at Work. ACS publications, 11, 1, 2002, pàg. 45–6 [Consulta: 22 abril 2007].
  8. 8,0 8,1 University of Pennsylvania Press. ISBN 0-8122-1297-5. Fred Aftalion. A History of the International Chemical Industry (en anglès). 
  9. «almagat - Cercaterm | TERMCAT». [Consulta: 28 novembre 2022].