Capó reial
El capó reial[1] o ibis negre[2] a les Balears (Plegadis falcinellus), conegut al País Valencià amb els noms de picaport,[3] siglot,[4] corpetassa[5] o torrellat,[6] (també denominat rovellat pels caçadors de la marjal d'Almenara)[7] és una especie d'ibis, una subfamília d'aus limícoles inclosa dins la família dels tresquiornítids (Threskiornithidae).
Plegadis falcinellus  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 633 g (pes adult) |
| Envergadura | 0,89 m |
| Nombre de cries | 3,5 |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22697422 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Pelecaniformes |
| Família | Threskiornithidae |
| Gènere | Plegadis |
| Espècie | Plegadis falcinellus (Linnaeus, 1766) |
| Tipus taxonòmic | Plegadis |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Tantalus falcinellus |
| Distribució | |
 | |
Descripció modifica
Es tracta d'un ocell de 55-65 centímetres de llarg i una envergadura de 88 a 105 centímetres, amb el coll i les potes llargues. El seu plomatge és fosc, entre marronós i porpra, amb reflexos d'una tonalitat verdosa a les ales. Varia entre l'hivern, l'estiu i el període nupcial. El bec és característicament llarg i recorbat.
El seu hàbitat natural són les zones humides i càlides, principalment litorals. Nidifica en els arbres o els canyissars, formant colònies o al costat d'agrons, becplaners i corbs marins. La femella pon tres o quatre ous, de color blau gris, en una posta anual. La incubació dura de tres a quatre setmanes.
S'alimenta principalment de peixos i granotes, tot i que la seva dieta pot incloure insectes i crustacis.
Distribució modifica
El capó reial és l'ibis més estès sobre la superfície terrestre, que es troba de manera esparsa a les regions càlides d'Àfrica, Europa, Àsia, Austràlia i les costes atlàntiques i caribenyes d'Amèrica. Hom considera que és originari del vell continent i que no fou fins al segle xix que migrà fins a les costes septentrionals de Sud-amèrica, i d'allà fins a les costes de Carolina del Nord.
A Catalunya, es considerava el 2010 com a nidificant recent al delta de l'Ebre i com a espècie en estat de conservació vulnerable, amb una població de 23 parelles,[8] però ha augmentat espectacularment en els darrers 15 anys, i el 2015 ha passat de 200 a més de 2.000 exemplars, cosa en part afavorida pel fet que és una au que ha incorporat el cargol poma tacat, molt freqüent al delta, a la seva dieta.[9] Se n'ha observat freqüentment als aiguamolls de l'Empordà i al delta del Llobregat, i més puntualment al Baix Ter, a l'estany de Sils, a la desembocadura de la Tordera, a la Torre d'en Dolça (Vila-seca) i fins i tot a Bellcaire d'Urgell.[10]
Taxonomia modifica
Tradicionalment, el capó reial, juntament amb la resta d'ibis i becplaners que formen la família dels Threskiornithidae, ha estat inclòs dins l'ordre dels ciconiiformes, i que enclou ocells de llargs becs i potes. Això no obstant, diversos estudis genètics apunten que aquesta família pertany a l'ordre dels pelecaniformes.[11] Per raó d'aquestes investigacions, el Congrés Internacional d'Ornitologia ha inclòs la família del capó reial dins l'ordre dels pelecaniformes.[12]
Referències modifica
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 8 maig 2023].
- ↑ Grup Balear d'Ornitologia I Defensa de la Naturalesa Llista de noms recomanats d’aucells en l’àmbit balear, 2006.
- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 8 maig 2023].
- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 8 maig 2023].
- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 8 maig 2023].
- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 8 maig 2023].
- ↑ Informació proporcionada per Acció Ecologista Agró per correu electrònic (05.05.2023).
- ↑ «Capó reial (Plegadis falcinellus)». Servidor d'informació ornitològica de Catalunya (SIOC). Barcelona: Associació Institut Català d'Ornitologia, 2010.
- ↑ «El capó reial pot ser la solució més eficaç contra la plaga del cargol poma». 324.cat. [Consulta: 19 maig 2015].
- ↑ «Mapa del capó reial». Atles dels ocells nidificants. Institut Català d'Ornitologia.
- ↑ Hackett, Shannon J.; Rebecca T. Kimball; Sushma Reddy; Rauri C. K. Bowie; Edward L. Braun; Michael J. Braun; Jena L. Chojnowski; W. Andrew Cox; Kin-Lan Han; John Harshman; Christopher J. Huddleston; Ben D. Marks; Kathleen J. Miglia; William S. Moore; Frederick H. Sheldon; David W. Steadman; Christopher C. Witt; Tamaki Yuri; «A Phylogenomic Study of Birds Reveals Their Evolutionary History». Science, 320, 5884, juny 2008, pàg. 1763–1768. DOI: 10.1126/science.1157704. PMID: 18583609.. (anglès)
- ↑ Gill, F; Donsker, D. «Storks, ibis & herons». IOC World Bird Names (version 5.3), 2015. DOI: 10.14344/IOC.ML.5.3.
