Cardea

En la mitologia romana, Cardea (del llatí cardo, cardinis, que vol dir polleguera) era la deessa de la salut, els llindars i les frontisses i els poms de les portes; també se l'associava amb el vent. És, junt amb Limentinus i Janus un dels déus lars (protectors de la casa). Protegia els infants dels vampirs i les bruixes, i era també benefactora dels artesans.

Cardea

Tipus	deïtat romana
Dades
Gènere	femení

Representació al·legòrica de les Quatre Estacions (Horae) i de les petites figures que les acompanyen i que flanquegen una porta doble romana que simbolitza l'entrada al més enllà, en un sarcòfag de mitjan segle iii

El seu culte va ser important a l'antiga Roma, i era adorada en la festivitat de Beltane i també l'1 de juny, que era el carnai o calenda de les faves, en ser ambdós vistos com una «frontissa» metafòrica de l'any. Es penjaven màscares, boles i figures (oscilla) en les entrades o els arbres en el seu honor per fomentar el creixement de les collites. L'arç blanc era l'arbre consagrat a ella i també l'arbocer. Explica la llegenda que aquesta nimfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allà s'insinuava als incauts amb la finalitat d'atreure'ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís trobar-la. Allò es va acabar quan Janus se'n va enamorar i ella no es va poder amagar del déu de les dues cares, que, a canvi de l'amor robat, li va concedir el poder d'espantar les bruixes i de curar els nens, els malalts i els embruixats.

Ovidi comenta de Cardea, en paraules que tenen quelcom de fórmula religiosa: «el seu poder és obrir el que està tancat i tancar el que està obert».