Cas oblic
En lingüística, el cas oblic o objectiu és un cas gramatical que s'empra normalment en un substantiu o pronom que no és el subjecte de l'oració. Un cas oblic pot aparèixer en qualsevol declinació, tret del cas nominatiu, que és el subjecte d'una oració, o en el cas vocatiu. També contrasta amb el cas ergatiu, que s'empra en llengües ergatives per a substantius que són actors directament implicats; en llengües ergatives, s'empra el mateix cas per a l'objecte directe que per al subjecte pacient.
Llengües indoeuropees modifica
A les llengües indoeuropees apareix sovint com a resultat de la simplificació del més complex sistema de casos nominals que originalment compartien aquestes llengües.
Cas oblic en anglès modifica
El cas oblic apareix en els pronoms de la llengua anglesa. Cal observar com el pronom personal de primera persona cobreix una varietat de funcions gramaticals:
- Com a cas acusatiu per a un complement directe:
- :She bit me (ella va mossegar-me)
- Com a cas datiu per a un complement indirecte:
- :Give me the rubber hose (dona'm la mànega de goma)
- Com a complement instrumental d'una preposició:
- :That stain wasn't made by me (aquesta taca no va ser feta per mi)
- I com una marca disjuntiva:
- :Me, I like French (A mi, m'agrada el francès)*
- Cal dir que aquesta marca disjuntiva també és present en francès: Moi, j'aime le catalan.
Els pronoms oblics tendeixen a convertir-se en partícules enclítiques; de fet, l'enclític que hi ha a l'oració anglesa Give 'em hell, Harry! procedeix de l'expressió en anglès mitjà hem, fins i tot podent semblar una versió reduïda de them. Per una altra banda, les llengües romàniques tendeixen a tenir fins i tot més varietat d'enclítics, com en català, que poden haver-n'hi fins i tot tres: renta-te-les-hi, unta-me-la-hi, treu-te-la'n
Cas oblic en indoirani modern modifica
Algunes llengües irànies i índiques modernes han desenvolupat paral·lelament una distinció tripartita entre el cas directe, vocatiu i oblic, tant al nom com al pronom. En hindi-urdú el cas directe és emprat per a les mateixes funcions que el nominatiu (i en pronoms de primera i segona persona també com a objecte), el cas oblic s'empra amb postposicions. En paixtu el cas directe serveix tant per al nominatiu com per a l'acusatiu i la resta de relacions generalment es marquen amb el cas oblic més preposició o postposició.