Caterina Enriqueta de Borbó

aristòcrata francesa

Caterina Enriqueta de Borbó (Roan, 11 de novembre de 1596París, 20 de juny de 1663) va ser una aristòcrata francesa, filla natural legitimada d'Enric IV de França.

Infotaula de personaCaterina Enriqueta de Borbó

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 novembre 1596 Modifica el valor a Wikidata
Rouen Modifica el valor a Wikidata
Mort20 juny 1663 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióaristòcrata Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuquessa Modifica el valor a Wikidata
FamíliaCasa de Guisa Modifica el valor a Wikidata
CònjugeCarles II d'Elbeuf (1619–) Modifica el valor a Wikidata
FillsCarles III d'Elbeuf, Caterina d'Elbeuf, Maria Margarida d'Elbuef, Francesc Maria de Lorena, Francesc de Lorena-Harcourt, Enric d'Elbuef Modifica el valor a Wikidata
ParesEnric IV de França Modifica el valor a Wikidata  i Gabrielle d'Estrées Modifica el valor a Wikidata
GermansCèsar de Borbó, Alexandre de Vendôme, Isabel de França, Enriqueta Maria de França, Cristina de França, Gastó Joan Baptista de França, Lluís XIII de França, Nicolau de França, Antoni de Borbó-Bueil i Joana Baptista de Borbó Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Orígens modifica

Va ser una de les filles il·legítimes d'Enric IV de França i de la seva amant, Gabrielle d'Estrées.[1] Va néixer al monestir de Saint-Ouen, a Roan, l'11 de novembre de 1596, on es trobava el rei i la seva cort residint en aquell moment.[2][3] Va ser germana de Cèsar de Borbó, futur duc de Vendôme,[1] i la seva mare, l'any després de néixer Caterina, se li va atorgat el títol de duquessa de Beaufort.[4]

Legitimació modifica

El febrer o el març de 1597,[5][2] Caterina va ser legitimada pel seu pare i va tenir la categoria de «legitimada de França».[6] Durant la seva joventut va ser coneguda com «Mademoiselle de Vendôme».[1]

Matrimoni modifica

Quant al seu casament, es va discutir si havia de casar-se amb Enric II de Borbó-Condé, però la idea va ser abandonada i,[7] finalment, va ser casada amb el duc Carles II d'Elbeuf el 20 de gener de 1619.[2][1] El seu dot va ser d'1,3 milions de lliures i incloïa també pensions. Bona part d'aquests diners van ser gastats i hipotecats per diverses raons, inclosa una demanda contra el seu germà Cèsar, la qual no va tenir èxit.[8] La parella va tenir sis fills.[1]

Conspiració contra Richelieu modifica

A la cort francesa, va participar d'un complot contra el cardenal Richelieu, juntament amb altres persones, inclosa la reina mare, Maria de Mèdici. Descoberta la conspiració, el 1631 va ser enviada a l'exili amb el seu marit, com ho feren amb altres participants.[9]

Mort modifica

Vídua del seu marit,[6] va morir a París als 66 anys, el 20 de juny de 1663.[5][2][3]

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Catherine Henriette de Bourbon» (en anglès). The British Museum. [Consulta: 17 agost 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Dussieux, Louis. Généalogie de la Maison de Bourbon de 1256 a 1871 (en francès). París: Lecoffre Fils et Cie., 1872, p. 86. 
  3. 3,0 3,1 «Catherine Henriette de Bourbon Elbeuf (duchesse d', 1596-1663)» (en francès). Biblioteca Nacional de França. [Consulta: 17 agost 2021].
  4. Bingham, Denis. The Marriages of the Bourbons (en anglès). Nova York: Scribne and Welford, 1890, p. 238. 
  5. 5,0 5,1 Achaintre, Nicolas Louis. Historie Généalogique et Chronologique de la Maison Royale de Bourbon (en francès). vol. 2. París: Chez Mansut Fils, 1825, p. 72. 
  6. 6,0 6,1 Almanach de la Vieillesse (en francès). París: Chez A. M. Lottin, 1662, p. 103. 
  7. Gerber, Matthew. Bastards: Politics, Family, and Law in Early Modern France (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2012, p. 81. 
  8. Spangler, Jonathan. The Society of Princes; the Lorraine-Guise and the conservation of power and wealth in the Seventeenth Century (en anglès). Farnham: Ashgate, 2009, p. 154. 
  9. Scott, Paul. MHRA Critical Texts: Le Gouvernement présent, ou éloge de son Eminence, satyre ou la Miliade (en anglès). vol. 14. Londres: Modern Humanities Research Association, 2010, p. 125.