Viquipèdia

Cavall amblador

article de llista de Wikimedia

Un cavall amblador, en sentit estricte, és un cavall que pot desplaçar-se amblant. Això és, que pot practicar l'ambladura pura (de dues batudes). De forma natural o adquirida per ensinistrament. En sentit més ampli, els cavalls ambladors o pseudoambladors (traduint l'expressió anglesa "gaited horses") són aquells que tenen, de manera natural (de naixement), una tendència a desplaçar-se en un dels aires de quatre batudes anomenats, de forma genèrica, ambladures o pseudoambladures. L'aire o anadura es designa, a més d'"ambladura", "pas portant". Les denominacions equivalents de cavall amblador són palafrè, quartau i, en femení, haca i hacanea.

"Dulce Sueño", estaló Paso Fino de Puerto Rico.

Història modifica

Tant l'ambladura com els altres aires ambladors han tingut una gran importància en la locomoció dels cavalls. De manera genèrica, quan un cavall es desplaça amblant el seu centre de gravetat es mou molt poc en sentit vertical. Això fa que el consum energètic sigui mínim i que el cavall pugui mantenir alguns aires ambladors durant hores. D'altra banda, per a la persona que munta un cavall a l'ambla, és molt més còmode i descansat que en altres aires.

L'origen dels cavalls ambladors no està gens clar. Només és possible especular a partir de les referències concretes que ens han arribat. Des del punt de vista científic hi ha alguns aspectes interessants que cal considerar:

  • Alguns poltres empren l'ambladura en la fase d'aprenentatge de la locomoció. En la majoria de casos el poltre "desestimarà" aquest aire de locomoció.
  • Alguns cavalls de postes, vells o esgotats, tenien tendència a adoptar un aire amblador ("aubin" en francès) quan se'ls exigia mantenir la velocitat malgrat el seu estat.
  • Hi ha espècies de mamífers que es desplacen habitualment a l'ambla (saiga). Altres quadrúpedes com el llop o la guineu poden fer desplaçaments molt llargs amb aires pseudoambladors.

Plini el Vell esmentava dues races de cavalls ambladors hispans: els "asturcons" i els "thieldons".[1] Els asturcons es posaren de moda en tot l'Imperi Romà. És ben segur que hi havia cavalls ambladors a l'Àsia des de temps remots. També se'ls hi aplicà, a aquests ambladors asiatics, el nom d'asturcons. Sèneca, en aconsellar una vida senzilla -sense luxes ni coses innecessàries-, criticava l'ús de cavalls asturcons i ambladors.[2]

Hi ha algun estudi que indica que els asturcons hispans no eren veritablement ambladors. Opinió que es podria interpretar en el sentit que els asturcons potser es desplaçaven amb un aire pseudoamblador.[3] El cavall de Viriat sembla que podia haver estat amblador.[4] Vegeci atribuïa als parts l'ensinistrament dels cavalls en el pas portant. Cavalls anomenats "trepidarius" pel poble i "tottonarius" en llenguatge militar.[5][6][7]

L'Alcorà esmenta dos cavalls ambladors.[8] L'obra àrab d'Abú Bekr ibn Bedr, "La perfection des deux arts", exposa de manera molt completa els deu tipus ambladors d'anadura. Sense oblidar les mules de sella i els ases de viatge.[9]

A Irlanda foren famosos els "hobbies", sia com a cavalls "indígenes" (importats en èpoques prehistòriques) o com a animals importats d'Hispània posteriorment. Amb cavalls autòctons o potser importats d'Irlanda, en el Londres de 1170-1182 es parla de cavallers acudint a la fira a l'ambla.[10]

A l'Orland Furiós (1516) s'esmenten els cavalls "ubinos", denominació que alguns fan derivar dels "hobbies" irlandesos.[11] L'equivalent francès de "ubino" és "aubin" (primerament designant cavalls irlandesos ambladors de qualitat i, més tard, un aire defectuós del cavall).[12][13][14][15][16][17]

A l'Amèrica espanyola hi ha un exemple de cavalls ambladors: els cavalls "aguilillas"[18][19] (amb testimonis il·lustres com el de Jorge Juan), capaços de desplaçaments llargs a velocitats considerables i molt còmodes per al genet.

Els cavalls ambladors des del segle xviii modifica

A l'inici del segle xviii hi havia molts cavalls ambladors usats per a viatjar. Els desplaçaments personals en carruatge eren pràcticament inexistents. Algunes regions eren famoses en la cria de quartaus amb races de prestigi reconegut. El cas de França és bastant representatiu amb els "bidets" de Morvan, Bretanya i Normandia entre altres. A poc a poc es desenvolupà una xarxa de carreteres i es perfeccionaren els carruatges. I la cria s'orientà cap als cavalls de tir. La revolució i les guerres napoleòniques, en el cas de França, foren determinants en la decadència dels cavalls ambladors (la requisa de cavalls i egües feu baixar la qualitat i quantitat dels reproductors; i la mateixa producció).[20][21][22][23] [24][25][26]

A les colònies angloamericanes hi ha el cas dels cavalls Narragansett Pacers associats a l'estat de Rhode Island des dels inicis del segle xviii fins a finals del segle xix.[27] Els orígens d'aquesta raça no es coneixen exactament però és probable que fossin el resultat de l'encreuament de cavalls ambladors anglesos amb cavalls d'origen espanyol. Aquells cavalls mesclats eren apreciats per llurs suavitat de marxa i la seva seguretat de pas en terrenys irregulars.[27] Se suposa que els ancestres principals dels Narrangansett foren l'Irish Hobby[28] i el poni Galloway.[29] La raça desaparegué com a raça pura però va influir en el desenvolupament d'altres races americanes. El Narrangansett Pacer no era purament ambladora. El seu aire més apreciat era una anadura de 4 batudes, molt còmoda per al genet.[30][31] A Europa els cavalls (i les mules) ambladors o pseudoambladors desaparegueren transformant-se en cavalls de tir.

Cavalls ambladors en l'actualitat modifica

Les antigues races ambladores europees semblen desaparegudes del tot, de forma irreversible. Les races americanes, del nord i del sud, i algunes races asiàtiques gaudeixen d'una certa expansió.

Algunes races ambladores modifica

En la majoria de races ambladores l'aire particular del qual gaudeixen és un tret hereditari. Malgrat això, és possible que alguns cavalls d'aquestes races no siguin ambladors. Molts cavalls d'altres races poden trotar i amblar (amblar en el sentit de pseudoamblar), especialment si han estat ensinistrats específicament. Alguns cavalls són trotadors i ambladors (ambladura estricta). Altres animals no són trotadors però són ambladors (dues batudes) i pseudoambladors (4 batudes). En general l'aire d'ambladura pura, de dues batudes, no és desitjable en cavalls pseudoambladors. La qualitat principal dels cavalls de sella pseudoambladors és la comoditat del genet. L'ambladura pura, amb només dues batudes, és més incòmoda que qualsevol dels aires (pseudo)ambladors.

Referències modifica

  1. ↑ Pini. Cavalls "thieldons" i "asturcons". Libre VIII. Cap. LXVII.(francès)
  2. ↑ Lucius Annaeus Seneca. The epistles of Lucius Annæus Seneca [tr. with large annotations by T. Morell], 1786, p. 82– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  3. ↑ María Teresa Santamaría Hernández. La transmisión de la ciencia desde la antigüedad al Renacimiento. Univ de Castilla La Mancha, 2008, p. 151–. ISBN 9788484275725 [Consulta: 15 gener 2011]. 
  4. ↑ "Gradarius" aplicat al cavall de Viriat.(castellà)
  5. ↑ Mar Zamora Merchán; Real Academia de la Historia (Spain). El caballo en la Antigua Iberia: estudios sobre los équidos en la Edad del Hierro. Real Academia de la Historia, 2003, p. 141–. ISBN 9788495983206 [Consulta: 15 gener 2011]. 
  6. ↑ «Itala und Vulgata, das Sprachidiom der urchristlichen Itala und der ... - Hermann Rönsch - Google Llibres».(anglès)
  7. ↑ Vegeci. Tottonarius.(francès)
  8. ↑ Alcorà. Ambladura.(català)
  9. ↑ Els 10 aires ambladors. Abú Bekr.(francès)
  10. ↑ The Gentleman's and London magazine. Printed for Sarah and John Exshaw, 1772, p. 756– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  11. ↑ Matteo Maria Boiardo; Lodovico Ariosto. Orlando innamorato di Bojardo: Orlando furioso di Ariosto. W. Pickering, 1834, p. 397– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  12. ↑ "Aubin".Etimologia.(francès)
  13. ↑ Compagnie des Libraires (Paris). La connaisance parfaite des chevaux: contenant la manière de les gouverner..., l'art de monter a cheval.... par la Compagnie des Librairies, 1741, p. 1– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  14. ↑ Carlo Lessona (professore di veterinaria.). Dell' esteriore conformazione con alcuni cenni sopra le razze e l'igiene del cavallo. E. Bianco, 1829, p. 462– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  15. ↑ Fortunato Bartolomeo De Felice. Encyclopédie ou Dictionnaire universel raisonné des connoissances humaines. s.n., 1771, p. 339– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  16. ↑ François-Alexandre de Garsault. Le nouveau parfait maréchal ou La connaisance générale et universelle du cheval divisé en six traités...: Avec un dictionnaire de termes de cavalerie.... chez De Poilly, 1741, p. 43– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  17. ↑ Louis Liger; Henricus Bernier. La nouvelle maison rustique, ou Économie generale de tous les biens de campagne: La maniere de les entretenir et de les multiplier. chez Sagrain fils, 1740, p. 169– [Consulta: 15 gener 2011]. 
  18. ↑ Jorge Juan; Antonio de Ulloa. Relacion historica del viage a la America Meridional hecho de orden de S. Mag. para medir algunos grados de meridiano terrestre y venir por ellos en conocimiento de la verdadera figura y magnitud de la tierra, con otras observaciones astronomicas y phisicas. por Antonio Marin, 1748, p. 597– [Consulta: 24 desembre 2010]. 
  19. ↑ Encyclopedia Metòdic1a: historia natural de los animales, 1: Historia Natural. A. de Sancha, 1788, p. 47– [Consulta: 24 desembre 2010].  Cavalls "aguilillas".
  20. ↑ Louis Moll; Eugène Nicolas Gayot. La connaissance générale du cheval: études de zootechnie pratique, avec un atlas de 160 pages et de 103 figures. Didot, 1861, p. 655– [Consulta: 16 gener 2011]. 
  21. ↑ Bonnie L. Hendricks; Anthony A. Dent. International Encyclopedia of Horse Breeds. University of Oklahoma Press, agost 2007, p. 81–. ISBN 9780806138848 [Consulta: 16 gener 2011]. 
  22. ↑ Georges Le Merdy. Ton-John, le Douarneniste: 1788-1789, la Révolution bretonne. Editions A. Bargain, 1993. ISBN 9782910373023 [Consulta: 16 gener 2011]. 
  23. ↑ Ohio State Board of Agriculture. Annual Report, 1866, p. 274– [Consulta: 16 gener 2011]. 
  24. ↑ Eugène Rolland. Faune Populaire de la France. Maisonneuve & Larose, 1967, p. 181–. GGKEY:Q6KLLJ9S2QU [Consulta: 16 gener 2011]. 
  25. ↑ Bernadette Lizet. La bête noire: à la recherche du cheval parfait. Editions MSH, 1989, p. 96–. ISBN 9782735103171 [Consulta: 16 gener 2011]. 
  26. ↑ Annales des sciences naturelles. Béchet Jeune, 1832, p. 26– [Consulta: 16 gener 2011]. 
  27. ↑ 27,0 27,1 Edwards, pp. 358-359
  28. ↑ Dutson, p. 18
  29. ↑ «Breed History 500s-1700s». American Saddlebred Horse Association. Arxivat de l'original el 2010-06-29. [Consulta: 14 octubre 2010].
  30. ↑ Judith Dutson; Bob Langrish. Storey's Illustrated Guide to 96 Horse Breeds of North America. Storey Publishing, 3 setembre 2005, p. 18–. ISBN 9781580176125 [Consulta: 16 gener 2011]. Pàgina 18.
  31. ↑ «About Saddlebreds - 10 essential facts». American Saddlebred Association of Great Britain. Arxivat de l'original el 2010-10-25. [Consulta: 23 octubre 2010].
  32. ↑ Vídeo sobre cavalls American Saddlebred.(anglès)
  33. ↑ Vídeo cavall Campolina.
  34. ↑ Vídeo cavall islandès (aire "tölt").
  35. ↑ Vídeo cavall "paso fino colombiano".
  36. ↑ Vídeo d'un cavall Paso Fino de Puerto Rico.(castellà)
  37. ↑ Vídeo cavall peruà "de paso".
  38. ↑ Egua Rocky Mountain "gaited".(anglès)
  39. ↑ Vídeo Tennessee Walking Horse.
  40. ↑ Vídeo d'un cavall Marwari pseudoamblador.(anglès)

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cavall amblador
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cavall_amblador&oldid=31643515»