Cementiri d'Arbúcies
El Cementiri d'Arbúcies és una obra neoclàssica d'Arbúcies (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Dades | |||||||
| Tipus | Cementiri  | ||||||
| Construcció | segle xix | ||||||
| Característiques | |||||||
| Estil arquitectònic | Neoclassicisme | ||||||
| Localització geogràfica | |||||||
| Entitat territorial administrativa | Arbúcies (Catalunya) | ||||||
| Localització | Ctra. GI-550, Torre de Pujals | ||||||
| |||||||
| IPA | |||||||
| Identificador | IPAC: 32851 | ||||||
| |||||||
Descripció modifica
La majoria dels cementiris creats al llarg del segle xix i XX segueixen una mateixa estructura. És el cas també del cementiri d'Arbúcies, situat en l'extrem nord-est del nucli, als afores, en direcció Sant Hilari Sacalm.[1]
La porta principal es troba a ran de carretera, situada en un mur revestit de pedres irregulars ajuntades amb ciment. Està emmarcada en blanc i presenta un arc rebaixat, la gran portalada és de ferro amb la decoració de dues creus en relleu a la part inferior. El mur no és recta sinó que fa ondulacions i els angles són arrebossats i pintats de blanc. Damunt de l'entrada, hi ha una part triangular on es disposen les lletres de ferro de “CEMENTIRI MUNICIPAL”. Per la part del darrere, a l'esquerra hi ha una altra entrada i un espai per als cotxes.[1]
A l'interior, hi ha una escalinata central que va fent replans, des d'on es distribueixen els diferents carrers a banda i banda, esglaonats també a diferents nivells. Són cossos rectangulars plens de nínxols i coberts amb teula àrab. El parament és arrebossat i pintat de blanc. A la part de dalt, hi ha panteons de diferents estils que es troben arrenglarats en un dels passadissos.[1]
També hi trobem la capella, amb entrada d'arc apuntat protegida amb reixa de ferro forjat.[1]
Com a tots els cementiris, els xiprers són els arbres que envolten els diferents carrers.[1]
Història modifica
Com molts dels cementiris municipals cal cercar el seu origen en la disposició reial de Carles III que a finals del segle xviii ordenava la construcció dels cementiris fora de les poblacions adduint raons higièniques i sanitàries. Però tot i aquesta disposició, la creació dels nous cementiris no es va generalitzar fins a la segona meitat del segle xix, i en algunes poblacions el segle xx.[1]
Era comu en els cementiris de l'època tenir una mateixa estructura: un espai destinat a l'administració, una plaça per als carruatges/cotxes, un edifici destinat a dipòsit de cadàvers, una fossa comuna (per a les persones que no tenien nínxols ni panteó), parcel·les i nínxols particulars, una capella, un espai per a nonats, etc. La zona dels nínxols i els panteons sovint es resolia en un clos amb jardí.[1]
La inauguració d'aquest cemnetiri es va fer l'any 1909.[1]