Codificació 3D
La codificació 3D és una de les etapes del processament de vídeo necessàries per a representar contingut audiovisual estereoscòpic. Cal no confondre el terme amb codificació estereoscòpica. Aquest últim fa referència a les tècniques de codificació que permeten crear una il·lusió tridimensional a partir de les imatges provinents de dues càmeres diferents, mentre que el primer permet fer-ho d'altres formes.
Motivació modifica
Tradicionalment, el contingut audiovisual en vídeo ha estat condicionat a la clàssica representació del model en 2D, directament relacionat amb tècniques de codificació híbrides com l'estimació de moviment o el block mathcing. No obstant això, degut al ràpid avanç de la tecnologia i la demanda de mercat (l'espectador espera que el vídeo sigui una experiència equiparable el més possible a la seva realitat, màxima versemblança), la tendència actual ve associada al model en 3D.[1]
El model 3D de vídeo permet crear una il·lusió de profunditat al cervell de l'usuari respecte al que ofereix el model actual. Això s'aconsegueix bàsicament a través de dues formes:
- El vídeo en 3D (3DV), també conegut com a televisió estèreo, que permet representar vídeo amb informació de profunditat.
- El Free Viewpoint Television (FTV), que permet la selecció aribitrària del punt des d'on es projecta la imatge i la direcció a través de l'escena.
Visió general modifica
Cada ull té una percepció diferent d'una mateixa escena i és el cervell l'encarregat de combinar la informació per a obtenir una única imatge amb sensació de tres dimensions (textura, distància, profunditat...).
Fins ara, no s'havia aconseguit que el vídeo en 3D destaqués gaire, degut a la dificultat de codificar les imatges de forma que es pogués resoldre el problema de la disparitat binocular i la necessitat de portar ulleres Anaglyph per a resoldre'l.[2]
Actualment, aquest té diverses alternatives:
- Cascos de realitat virtual.
- Dispositius 3DV.
- Multiplexació de polaritats.
- Multiplexació en temps.
- Dispositius autoestereoscòpics (per exemple un FTV de 9 vistes).
Estàndards modifica
L'objectiu, doncs, dels estàndards de codificació 3D, és crear una representació (basada en imatge i geometria) que permeti funcionalitats 3DV i FTV. Aquests haurien de permetre treballar amb:
- Mosaics i panorames.
- Multivistes.
- Multivistes amb profunditat.
- Profunditat de vídeo a capes (Layered Video Depth - LVD).[3]
- Punts 3D i fragmentació de vídeo.
- Mapeig de textures de vídeo.
- Models de xarxes 3D.
Actualment, MPEG és l'única organització que defineix un conjunt de normes per a representar seqüències multivistes (MVC), a través d'eines de codificació estàndard (mitjançant l'ús de trames I, B, P jeràrquiques i també de l'estimació de moviment del block matching) i de l'explotació de redundància entre les diferents vistes de càmera.
Potencial de mercat modifica
El desenvolupament de les tècniques de codificació pot crear un ampli mercat d'equipament necessari (tant a la banda de producció com la d'usuari) i contingut en un futur pròxim; per exemple, dispositius 3D, receptors de televisió i decodificadors (STB), equipament per a l'adquisició... D'altra banda, el mercat de consum requereix la interoperabilitat dels sistemes, motiu pel qual es necessitaran també nous formats estàndard per a la codificació de contingut.
Referències modifica
- ↑ Research Beam. «Global 3D TV Market Size Analysis Share Research Growth Trends Report Opportunities and Forecast 2014 2018», 2013. Arxivat de l'original el 2014-12-23. [Consulta: 28 novembre 2014].
- ↑ GUY WALTERS. «Why 3D TV is such a turn-off», 25-09-2014.
- ↑ Daribo, I.; Dept. of Inf. & Comput. Sci., Keio Univ., Yokohama, Japan; Saito, H. «A Novel Inpainting-Based Layered Depth Video for 3DTV». IEEExplore, 2011.