Viquipèdia

Colonia Dignidad

colònia religiosa alemanya a Xile dirigida per Paul Schäfer que va servir com a lloc de tortura sota la dictadura de Pinochet

Colonia Dignidad (oficialment Sociedad Benefactora y Educacional Dignidad)[1] és un assentament de colons alemanys fundat a Xile el 1961 per l'exmembre de les Joventuts Hitlerianes Paul Schäfer. Està situada en la comuna de Parral, Província de Linares, a la Regió del Maule. Es va fer cèlebre com a centre de detenció i tortura en temps de la dictadura militar d'Augusto Pinochet.[2] El 2005, a suggeriment del traficant d'armes Gerhard Mertins, va adoptar el nom de Villa Baviera.[3]

Infotaula de geografia físicaColonia Dignidad
Imatge
TipusAssentament humà, comunitat intencional, centre clandestí de detenció, comunitat religiosa i culte Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaprovíncia de Linares (Xile) Modifica el valor a Wikidata
Map
 36° 23′ 15″ S, 71° 35′ 15″ O / 36.3875°S,71.5875°O / -36.3875; -71.5875
Dades i xifres
Superfície137 km² Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Creació1961 Modifica el valor a Wikidata

En l'actualitat el recinte de la Villa Baviera està obert. Els seus prop de 500 habitants es dediquen a tasques d'agricultura i ramaderia, a més del turisme, aprofitant els paisatges de la Serralada dels Andes i el riu Perquilauquén. Ofereixen gastronomia alemanya, serveis de guia i allotjament.

Història modifica

Els primers habitants de Colonia Dignidad van arribar el 1961, de la mà del ciutadà alemany Paul Schäfer, que havia nascut el 1921 a la ciutat de Siegburg, prop de Bonn.

Schäfer va ser un personatge sinistre. La seva primera experiència laboral a Alemanya va ser com a assistent social per a menors en una institució de l'església evangèlica local, essent acomiadat del seu càrrec a finals de la dècada del 1940, davant d'acusacions d'abús sexual infantil. Si bé aquestes primeres denúncies van conduir al seu acomiadament, no es va iniciar llavors cap procés judicial. Va recórrer Renània com predicador laic anunciant el cristianisme protestant. Finalment, el va acollir una comunitat de Gronau, on més endavant va adquirir gran influència sobre una part dels seus membres. Va fundar a Lohmar la Missió Privada Social, els integrants de la qual havien de realitzar dures tasques agrícoles sense remuneració. Es tractava d'una organització dedicada a la feina amb menors en risc d'exclusió social formada per exmembres d'una organització similar que, al seu moment, va dependre d'una església baptista alemanya.

Quan van tornar a aparèixer denúncies de pederàstia en contra seva, Schäfer, ja transformat en cap de la secta, va organitzar el 1961 l'emigració de diversos centenars d'integrants de la seva comunitat a Xile.[4][5]

El 1961, Paul Schäfer i Hermann Schmidt van comprar la finca rústica El Lavadero, situada a les ribes del torrent que li dona nom i del riu Perquilauquén, prop de Catillo, una localitat de l'interior de Parral, a la Regió del Maule. Comptava amb 3062 hectàrees, i va ser taxada en 104.960 escuts. La inscripció legal es va fer a nom de Hermann Schmidt i Rudolff Collen Frankowsky. El territori es va declarar amb franquícies duaneres, exempció de contribucions i alliberant-lo de l'impost de la renda.[5]

Els esforços de la colònia per a projectar cap a l'exterior una imatge d'harmonia, treball mancomunat i ordre incloïen el treball de premsa, l'enregistrament i la difusió de vídeos que mostraven als seus residents feliços enmig de festes i commemoracions: els homes dedicats a les tasques del camp i les dones i nenes brodant o elaborant mantega.

No obstant això, els esforços propagandístics de Schäfer es van veure una i altra vegada enterbolits per les denúncies de persones que successivament van protagonitzar fugues de la colònia, aconseguint obtenir asil a Alemanya. Wolfgang Muller va fugir el 1966 i va denunciar per primera vegada les atrocitats que ocorrien dins de la colònia. Muller va obtenir la ciutadania alemanya i va treballar en un diari, convertint-se en un activista contra els jerarques de la Colonia Dignidad i finalment en president d'una fundació dedicada al suport de les víctimes a Xile.[6]

L'any següent, va aconseguir fugir un altre habitant de la colònia, Heinz Kuhn, que va confirmar les denúncies realitzades prèviament per Wolfgang Müller i va aportar més dades sobre els abusos. No obstant això, aquestes primeres denúncies van ser desestimades pels polítics conservadors i emfàticament desmentides per la ultradreta xilena. Els vincles de la direcció de la colònia en la gestació i preparació del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 van quedar demostrats més endavant en els tribunals de justícia xilens.[7]

El 1985, un ciutadà rus-estatunidenc, Boris Weisfeiler, que recorria el sud de Xile com a turista de motxilla, va desaparèixer sense deixar rastre a la rodalia de la Colonia Dignidad.[8][9]

Els seus habitants vivien sota un estrany sistema autoritari, amb un mínim contacte amb l'exterior.[10] Schäfer ordenà la divisió de les famílies (els pares no parlaven amb els seus fills, o no sabien que tenien germans), prohibí tota mena de les relacions sentimentals o conjugals a joves, dones i homes adults, i decretà llur residència en espais aïllats. Schäfer abusava sexualment dels infants i alguns eren torturats, com es desprèn de les declaracions de la doctora alemanya Gisela Seewald, que va reconèixer haver tractat amb electroxocs i sedants a qui el seu cap deia que estaven posseïts.[11]

El març de 2005, Paul Schäfer fou detingut a l'Argentina,[12] país que immediatament l'extradí a Xile. Després de la seva detenció, la cadena de televisió alemanya Deutsche Welle emeté un documental on relatà la luctuosa història de la colònia.

El juny de 2005, el govern de Ricardo Lagos nomenà delegat a la Colonia Dignidad l'enginyer Herman Schwember Fernández[10] i a l'agost les autoritats en prengueren el control.[13] De forma paral·lela es va produir l'emigració d'un grup nombrós de colons que van retornar a Alemanya. Els que hi van quedar, prop de 200 persones, van començar un procés de revisió col·lectiva del seu passat. Per això van ser assessorats per un grup de psicòlegs i psiquiatres, recomanats al govern pel Consolat d'Alemanya a Xile. Un d'ells, Niels Biedermann, va explicar en una entrevista de premsa la situació viscuda.[14]

El 14 de juny de 2005 es va produir la troballa d'un arsenal a Colonia Dignidad[15] que estava en tres contenidors.[16] Jaime Naranjo, senador del Partit Socialista de Xile, va assegurar que després de la troballa d'armes a Villa Baviera «no queda cap dubte» que a la Colonia Dignidad «es fabricava armament». No obstant això, el parlamentari va emfatitzar que allò principal era determinar si aquestes armes tenien com a destí les Forces Armades durant el règim d'Augusto Pinochet.[17]

Procés judicial modifica

El jutge Jorge Zepeda va revelar a La Nación el novembre de 2008 l'existència d'un manual de tortura que s'utilitzava a la Colonia Dignidad contra els presos polítics. El mateix mes, Zepeda va condemnar a set anys de presó al líder de la colònia, Paul Schäfer, per l'homicidi el 1974 de Miquel Àngel Becerra Hidalgo.

El 18 d'abril de 2006, la comunitat de Villa Baviera va lliurar al Palacio de la Moneda una carta oberta titulada «Declaració als nostres conciutadans xilens i alemanys» en la qual reconeixen el mea culpa dels errors comesos, assumeixen la seva responsabilitat pels delictes investigats (abús de menors, tràfic d'armes i violacions dels drets humans), alhora que culpen Paul Schäfer de desfigurar les motivacions originals del projecte i utilitzar-lo per a cometre crims.[18]

El desembre de 2015, la Cort d'Apel·lacions de Santiago va confirmar la sentència dictada a l'abril de 2014 per Jorge Zepeda en contra dels integrants de la DINA i d'exmembres de la Colonia Dignidad per associació il·lícita per diversos delictes comesos a partir de 1970.[19][20] La sentència de primera instància,[21] la seva confirmació per la Cort d'Apel·lacions de Santiago[22] i un resum dels seus continguts principals[23] es troben a disposició de la ciutadania.

El 26 d'abril de 2016, el ministre de relacions exteriors d'Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, va anunciar en un discurs pronunciat a Berlín la seva decisió de rebaixar en 10 anys el termini de protecció existent per als arxius que estan en poder de l'Estat alemany sobre la Colonia Dignidad, que estava fixat d'inici en 30 anys. Amb aquesta mesura, quedaran immediatament a disposició d'investigadors, historiadors i periodistes els documents d'entre 1986 i 1996.[24] La mesura va ser anunciada pel ministre Steinmeier després d'una exhibició especial de la pel·lícula Colonia en una sala del Ministeri de Relacions Exteriors, la qual va comptar amb l'assistència d'importants autoritats i d'algunes víctimes. El ministre va demanar perdó per l'actuació alemanya en els crims comesos a la Colonia Dignidad, reconeixent que s'avergonyia de la diplomàcia alemanya. Durant anys haurien, en el millor dels casos, «mira't cap a un altre costat» i clarament era poc allò realitzat per a protegir els seus conciutadans.[24]

Una demanda col·lectiva pels perjudicis causats per la secta encapçalada per Schäfer va ser presentada per un grup de 120 excolons i patrocinada per l'advocat i víctima Winfried Hempel. En la demanda presentada davant els estats de Xile i Alemanya, argumenten que les autoritats no van brindar la protecció deguda als seus ciutadans, exigint una reparació en diners d'un milió de dòlars per a cada colon. Segons l'advocat, la secta hauria estat «una de les més perilloses de la història de la humanitat».[24]

El 2020, un reportatge de la cadena alemanya de televisió Deutsche Welle[25] sobre Colonia Dignidad va culpar Hernán Larraín, qui en el passat havia defensat la secta,[26] de la manca d'avenços en les causes, indicant que Larraín en el lloc de Ministre de Justícia resulta un obstacle per a l'avanç de les causes.[27][28]

Referències modifica

  1. ↑ Brescia, Maura. «El imperio financiero de Schäfer.» El Periodista Nº38, 22.06.2003. Arxivat 2017-06-30 a Wayback Machine. El Periodista. Consultado el 4 de febrero de 2012.
  2. ↑ Basso Prieto, Carlos . «Los secretos que desnudó el último fallo contra Contreras y Colonia Dignidad.» El Mostrador, 03.02.2012.[Enllaç no actiu] El Mostrador. Consultado el 4 de febrero de 2012.
  3. ↑ González, Mónica. «El día en que Manuel Contreras le ofreció al Sha de Irán matar a “Carlos, El Chacal”». CIPER Centro de investigación periodística, 06-08-2009. [Consulta: 6 març 2016].
  4. ↑ Lars Langenau; Carsten Volkery. «Colonia-Dignidad-Gründer: Ein Onkel aus Deutschland (Fundador de Colonia Dignidad: Un tío alemán)» (en alemany), 11-03-2005. [Consulta: 26 setembre 2015].
  5. ↑ 5,0 5,1 Gazmuri, Cristián. Historia de Chile 1891-1994: Política, Economía, Sociedad, Cultura, Vida Privada, Episodios. Santiago de Chile: RIL Editores, 2012, p. 308-310. ISBN 978-956-284-904-3. «un ex enfermero del ejército alemán que participó en la Segunda Guerra Mundial. Este llegó al país escapando de acusaciones de abuso sexual por la justicia alemana. Aquí creó la «Sociedad Benefactora y Educacional Dignidad», la que pronto superaba las 200 personas, traídas de Alemania. Tenía rasgos heredados del rito anabaptista alemán.» 
  6. ↑ Díaz, Felipe «Habla el hombre que hizo conocido el caso en el mundo». La Tercera. Consorcio Periodístico de Chile S.A. [Santiago de Chile], 25-04-2010, pàg. 21. Arxivat de l'original el 2010-04-30 [Consulta: 5 novembre 2015]. Arxivat 2010-04-30 a Wayback Machine.
  7. ↑ Redacción «El Hitler del sur». Semana. Publicaciones Semana S.A. [Colombia], 08-09-1997 [Consulta: 5 novembre 2015].
  8. ↑ «Juez ordena la detencion de los asesinos de Boris Weisfeiler (BBC)» (en anglès). [Consulta: 21 març 2016].
  9. ↑ Maura Brescia. El caso Boris Weisfeiler: 'Missing 2' en Chile y otros materiales sobre Weisfeiler reproducidos en el portal Memoria Viva; acceso 04.02.2012
  10. ↑ 10,0 10,1 Maura Brescia. Los jerarcas del imperio de Schäfer Arxivat 2010-01-01 a Wayback Machine., revista El Periodista Nº59, 08.04.2004; acceso 04.02.2012
  11. ↑ German held over 'Chile torture', BBC News, 27.12.2005; acceso 04.02.2012
  12. ↑ Fugitive Chile cult leader held, BBC News, 11.03.2005; 04.02.2012
  13. ↑ Chile officials take over colony, BBC News, 27.08.2005; acceso 04.02.2012
  14. ↑ "El Siquiatra de los colonos", entrevista de Catalina Mena, revista Paula n.º 950, p. 74, 6 de mayo de 2006.
  15. ↑ Arsenal encontrado en Colonia Dignidad Arxivat 2009-09-12 a Wayback Machine., noticia reproducida en War2Hobby, 16.06.2005; acceso 04.02.2012
  16. ↑ Policía civil encontró dos depósitos de armas en ex Colonia Dignidad, Radio Cooperativa, 14.06.2005; 04.02.2012
  17. ↑ FF.AA. deben aclarar su relación con armas de Dignidad, sentenció Naranjo, Radio Cooperativa, 17.06.2005; 04.02.2012
  18. ↑ Comunidad de Villa Baviera (18 de abril de 2006). «Declaración pública a nuestros conciudadanos en Chile y en Alemania»[Enllaç no actiu]. Consultado el 21 de abril de 2013. (enlace roto disponible en Internet Archive; véase el historial, la primera versión[Enllaç no actiu] y la última[Enllaç no actiu]).
  19. ↑ «Corte de Apelaciones de Santiago confirmó las sentencias dictadas en contra de ex integrantes de la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA) y ex miembros de la Colonia Dignidad.». Derecho Chile, 03-01-2016.
  20. ↑ «Sentencia Asociación Ilícita, 2015». coloniadignidad.cl. Asociación por la Memoria y los Derechos Humanos - Colonia Dignidad.
  21. ↑ «Rol 2182 – 98».[Enllaç no actiu]
  22. ↑ «Pronunciada por la Novena Sala de esta Corte de Apelaciones de Santiago».[Enllaç no actiu]
  23. ↑ «Corte De Apelaciones De Santiago Ratifica Sentencias Por Asociación Ilícita En La Colonia Dignidad». Arxivat de l'original el 24 d'abril de 2016. [Consulta: 15 abril 2016].
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 «Alemania abre antes de lo previsto archivos sobre Colonia Dignidad». biobiochile.cl, 26-04-2016. [Consulta: 26 abril 2016].
  25. ↑ «Colonia Dignidad: un oscuro capítulo de la historia», 06-02-2020. [Consulta: 13 febrer 2020].
  26. ↑ «“Es un montaje”: El día en que Hernán Larraín defendió a Paul Schäfer tras operativo policial», 06-06-2018. [Consulta: 13 febrer 2020].
  27. ↑ «TV alemana acusa a Hernán Larraín por la falta de avances en causas de DDHH de Colonia Dignidad», 12-02-2020. [Consulta: 13 febrer 2020].
  28. ↑ «Familiares de víctimas de la Colonia Dignidad en picada contra el ministro Larraín: “Nunca ha sido garantía de verdad y justicia”», 12-02-2020. [Consulta: 13 febrer 2020].

Bibliografia modifica

  • Carlos Basso. El último secreto de Colonia Dignidad, Editorial Mare Nostrum, 2002, 238 pp; ISBN 9568089020, 9789568089023
  • John Dinges y Saul Landau. Asesinato en Washington, Pantheon 1980, Planeta 1990 (sobre el caso Letelier)
  • Douglas, Marcela «Hopes and Horror. A German community in Chile». Collection: Doktorgradsavhandlinger (HSL-fak). UiT The Arctic University of Norway (Universidad de Tromsø) [Noruega], 2014, pàg. 283 [Consulta: 22 desembre 2015].
  • Gazmuri, Cristián. «Episodio: La Colonia Dignidad». A: Pontificia Universidad Católica de Chile, Instituto de Historia. Historia de Chile 1891-1994: Política, Economía, Sociedad, Cultura, Vida Privada, Episodios. Santiago de Chile: RIL, 2012. ISBN 978-956-284-904-3. * Gero Gemballa: Colonia Dignidad. Ein Reporter auf den Spuren eines deutschen Skandals. Frankfurt/New York: Campus-Verlag, 1998, 213 S., ISBN 3-593-35922-7
  • Gero Gemballa. Colonia Dignidad: ein deutsches Lager in Chile. Reinbek bei Hamburg: Rowohlt, 1988. 173 S., ISBN 3-499-12415-7
  • Infield, Glenn. Secrets of the SS. Stein and Day, 1981. ISBN 0-8128-2790-2.
  • Friedrich Paul Heller. Colonia Dignidad. Von der Psychosekte zum Folterlager. Stuttgart: Schmetterling Verlag, 1993, ISBN 3-926369-99-X
  • Friedrich Paul Heller. Lederhosen, Dutt und Giftgas: Die Hintergründe der Colonia Dignidad. Stuttgart: Schmetterling Verlag, 2005. ISBN 3-89657-093-5
  • Peter Kornbluth, The Pinochet File: A Declassified Dossier on Atrocity and Accountability, Boris Weisfeiler, pp. 7 e.a. New York: The New Press, 2003, ISBN 978-1-59558-995-8
  • Levenda, Peter (1st ed., 1995). Unholy Alliance: History of the Nazi Involvement With the Occult. 406 pp. Avon Books. ISBN 0-380-77722-3 (2nd ed., 2002, Continuum International Publishing Group. ISBN 0-8264-1409-5)
  • Álvaro Rojas. El secreto de Colonia Dignidad
  • Klaus Schnellenkamp. Geboren im Schatten der Angst, Ich überlebte die Colonia Dignidad. München: Herbig Verlagsbuchhandlung, 2007, 238 S., ISBN 978-3-7766-2505-9
  • Efrain Vedder; Ingo Lenz. Weg vom Leben. Berlín: Ullstein, 2005, ISBN 3-550-07613-4
  • Evelyn Hevia & Jan Stehle. Colonia Dignidad. Verdad, Justicia y Memoria. Santiago: El Desconcierto, 2015, ISBN 9569370203
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Colonia_Dignidad&oldid=33103534»