La contaminació marina és la contaminació que afecta mars i oceans, des de la zona de rompents fins a mar obert. Inclou la que es produeix a les costes, als ports, en la plataforma pesquera, en la indústria, en la navegació i en les zones marítimes. Té un caràcter global, cosa que requereix convenis internacionals, com el MARPOL, i activitats internacionals dirigides a assegurar-ne un desenvolupament sostenible.[1]

Contaminació marina

El medi ambient marí té en principi una certa capacitat d'autodepuració, però al final del segle xx la seva contaminació ha arribat a un nivell tal que supera el límit que pot ser assimilat naturalment en un temps raonable. Per tant es necessiten millores tecnològiques i econòmiques, i canvis polítics i socials, encaminats a avaluar el seu estat, millorar-lo i evitat que es malmeti encara més.

A més de la contaminació, altres aspectes que influeixen al medi ambient marí poden ser, per exemple, la seva sobreexplotació biològica, especialment la pesca massiva, la degradació costanera a causa de la construcció massiva, dels usos industrials, de l'excés de ports, etc. Cal tenir en compte, a més, que el canvi climàtic també afecta a la zona costanera.

Es calcula que hi ha 5,25 bilions de residus plàstics als mars d'arreu del món.[2][3]

Fonts

 
Una bona part de la contaminació marina arriba per rius, rierols i aigües subterrànies; però també pel vent i l'activitat nàutica

La contaminació marina prové de fonts que es poden agrupar en naturals, agrícoles, urbanes i industrials. Aquestes fonts inclouen la contaminació emesa en continu, a causa de la seva activitat, i la que es pot emetre per accidents.[1]

Les activitats humanes del sector primari: ramaderia, avicultura, agricultura, etc. generen substàncies orgàniques i inorgàniques que són riques especialment en nitrogen (nitrits i nitrats, principalment) i fòsfor (fosfats), a més de matèria que consumeix oxigen i de vegades organismes patògens. Algunes d'aquestes substàncies també es produeixen a la natura. Aquests residus arriben al mar a través de l'aigua, superficial o subterrània.[1]

La contaminació urbana pot classificar-se com directa o indirecta. La contaminació urbana directa prové de les aigües residuals (clavegueres) amb residus de les llars i dels locals comercials. Aquestes aigües, si no es tracten adientment, contenen matèria consumidora d'oxigen, partícules sòlides en suspensió, compostos inorgànics i bacteris nocius. El cas dels residus industrials és semblant, amb la diferència que els residus són de natura molt més diversa.[1]

La contaminació urbana indirecta és aquella que arriba al mar mitjançant un intermediari. La combustió de carbó i petroli emet diferents gasos, entre ells òxids de sofre. Aquests provoquen l’anomenada pluja àcida, la qual no només afecta els mars, sinó que també afecta a les espècies que hi habiten i a la flora.[4]

Contaminants marins

 
Productes tensioactius domèstics
 
Cultiu amb fertilitzants

Hom sol considerar vuit tipus de contaminants marins, tot i que se'n poden trobar més, tots ells d'origen antropogènic (introduïts pels éssers humans). Aquest són:[5]

Conseqüències

 
La contaminació pot ser microscòpica però causar malalties si hom es banya.

Tot i que els contaminants abocats es dispersen per tota la mar, les conseqüències de la contaminació marina són diferents localment. Per exemple només a les zones costaneres afecten el turisme. La contaminació a la costa també afecta els pescadors i pot afectar diferents instal·lacions industrials i la vida costanera en terra ferma. La neteja té un cost econòmic que paguen els veïns amb els seus impostos.[11]

Quan els sediments contaminants es depositen al fons del mar, afecten els organismes que hi viuen i als de la rodalia. Si no és prou lluny de la terra, és possible que es vegin tard o d'hora empesos cap a platges, on afecten la vida que s'hi troba, inclosos els humans.[11]

D'altra banda, els hidrocarburs i els productes químics poden causar directament la mort d'ocells i mamífers marins. Quan es dissolen la seva toxicitat queda reduïda, però afecta igualment tota mena d'éssers vius, en la seva reproducció i fisiologia.[11]

Protecció i prevenció

 
Països adscrits al conveni MARPOL

La prevenció de la contaminació del medi marí es fa sobretot a base d'aportacions a diferents codis internacionals, que estableixen mesures protectores, procediments segurs, controls, formació, etc. En particular, en 1983 va entrar en vigor el Conveni per a la prevenció de la contaminació marina, més conegut com a MARPOL (de l'anglès, MARine POLlution), que hom estima que va reduir en un 60% la contaminació marina originada pels vaixells, que representa fins a un 40%[11] de la contaminació total (és a dir, que va reduir un 24% de la contaminació total), als anys 80, respecte al que hi hauria hagut si no hagués estat aquest conveni. Aquest conveni estableix certes mesures preventives que s'han d'acatar internacionalment i que pretenen eliminar l'abocament al mar d'hidrocarburs i altres substàncies contaminants, reduir-ne els vessaments per accident i crear un mecanisme arbitral administratiu per solucionar les controvèrsies sorgides de la contaminació.[11]

Descontaminació

Quan, malgrat la prevenció i la protecció, hi ha contaminació, cal llevar-la del mar tan d'hora com sigui possible. Hi ha diversos medis per a eliminar i recuperar els contaminants del medi marí, però es poden classificar en tres grans grups: mecànics, químics i els d'aglomeració, precipitació i absorció.[11]

Legislació

La legislació internacional sobre contaminació marina es troba principalment en els següents convenis:

  • MARPOL és un conveni internacional que s'aplica a les embarcacions i a les plataformes petrolieres i en regula els residus marins. Per exemple, els insta a no abocar-los a la mar sinó emmagatzemar-los fins a arribar a port, on poden fer servir un servei de tractament de residus. Aquests serveis portuaris no són obligatoris i per tant no són presents a tots els ports.[12][13]
  • UNCLOS: Convenció de les Nacions Unides sobre el dret a la mar. Els articles 194 i 207 d'aquest conveni obliguen els governs a prendre certes mesures per a prevenir, reduir i gestionar la contaminació marina d'origen terrestre.[14][15]
  • OMI: L'Organització Marítima Internacional, va adoptar en 2008 un nou codi sobre els "esdeveniments" a la mar per a conduir les investigacions sobre accidents i incidents al medi marí. Ha adoptat mesures per al programa d'inspecció de vaixells petroliers i de cargos i al codi marítim internacional de mercaderies perilloses.[16]

A Europa

A la Unió Europea una directiva, la Directiva marc de l'aigua, regla la contaminació marina. Té com a objectiu el seu "bon estat ecològic" mitjançant la constitució d'àrees marines protegides i de passadissos biològics submarins. En principi també concerneix les activitats terrestres susceptibles de contaminar la mar, recolzada en la directiva marc sobre l'aigua i a les activitats causades pels navilis, detallades a la directiva sobre la contaminació marítima del 21 d'octubre de 2009 i en vigor a partir de l'1 de gener de 2010.

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 El medi ambient oceànic, marítim i costaner, de Germàn de Melo Rodríguez i Agustín Sànchez-Arcilla Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions UPC, 1998 (català) ISBN 8483012782
  2. «Charting the plastic waters» (en anglès). The Economist, 13-12-2014. [Consulta: 11 gener 2015].
  3. «Ocean Trash: 5.25 Trillion Pieces and Counting, but Big Questions Remain» (en anglès). nationalgeographic.org. National Geographic Society, 22-02-2019. [Consulta: 19 juny 2019].
  4. Arsuaga, Juan Luis. Breve historia de la tierra con nosotros dentro (en castellà). Barcelona (Espanya): Editorial Planeta, S. A., 2019, p. 223. ISBN 978-84-233-5537-3. 
  5. Exploración de los océanos. Introducción a la Oceanografía, de J. Weihaupt. Compania Editorial Continental, Mèxic, 1979, 640 pàgs. (castellà)
  6. Marine Environment Law, de J. Bates i C. Benson, Londres, 1993, Lloyds Shipping Law Library (anglès) ISBN 1-85044-452-8
  7. Legislación Relativa al Medio Ambiente de la Comissió Europea del Medi Ambient. Publicacions oficials de les Comunitats Europees, 1996 (castellà)
  8. Towards safer ships and cleaner seas, de J. Dudley. Editorial Arendale, 1994 (anglès) ISBN 82-90344-06-6
  9. Prevención de la contaminación por los buques, MARPOL 73/78 (castellà)
  10. Lucha contra la contaminación por vertidos de hidrocarburos, de Cayetano Pérez y Juan Antonio Cruz. Colegio de Oficiales de la Marina Mercante Española. Madrid, 1993 (castellà) ISBN 84-7916-006-3
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 L'impacte ambiental de la navegació, de Ricard Marí Segarra i Ricard Jaime Pérez Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions UPC, 1998. ISBN 8483012782 (català)
  12. International Convention for the Prevention of Pollution from Ships (MARPOL) Arxivat 2012-06-25 a Wayback Machine. (anglès)
  13. Marpol (anglès)
  14. UNCLOS (francès)
  15. Convención de Naciones Unidas sobre el derecho del mar (UNCLOS) Arxivat 2011-02-04 a Wayback Machine. (castellà)
  16. Organització Marítima Internacional (OMI) Arxivat 2011-07-20 a Wayback Machine. (català)

Vegeu també