El Convair XFY Pogo va ser un avió experimental d'enlairament i aterratge verticals de tipus tail-sitter, dissenyat per ser un avió de caça d'alt rendiment capaç d'operar des de vaixells de guerra petits.

Infotaula d'aeronauConvair XFY Pogo
Tipusaeronau Modifica el valor a Wikidata
FabricantConvair (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Primer vol1r agost 1954 Modifica el valor a Wikidata
Construïts1 Modifica el valor a Wikidata

Disseny i desenvolupament modifica

Després de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda va incitar l'Exèrcit dels Estats Units i la Marina a estudiar les operacions VTOL. Es van concebre per protegir forces operatives, combois o qualsevol flota, fins i tot sense portaavions, posant VTOLs a qualsevol vaixell. Aquests caces serien emmagatzemats dins d'una protecció cònica, estalviant espai a bord dels vaixells. La idea era que proporcionessin la primera línia de defensa i reconeixement aeri.[1]

El maig de 1951, Lockheed i Convair van obtindre contractes per tal de dissenyar, construir, i provar dos caces VTOL experimentals. Tot i que el contracte estipulava que cada fabricant podia construir dos caces, només van ser capaces de construir un, Lockheed va produir el XFV, i Convair el XFY-1 Pogo. El primer prototip del XFY-1 va ser utilitzat per provar el motor i el tercer per proves estàtiques. Només el segon amb el número de sèrie 138649 va volar[2] l'1 d'agost de 1954 amb el pilot de proves James "Skeet" Coleman des de l'hangar de dirigibles de Moffett Field.[3]

Característiques modifica

El Pogo tenia ales en delta i dues hèlices contra-rotatives de tres-pales amb un motor Allison YT40-A-6 turbohèlice de 7.100 h.p. Durant el vol, el control depenia d'alerons alars d'envergadura total i grans timons de profunditat a les dues derives i en el vol vertical, el flux creat per l'hèlix era aprofitat per aquestes superfícies per exercir el control de l'avió. Aterrar el XFY-1 era difícil, ja que el pilot havia d'anar mirant per sobre de l'espatlla mentre anava controlant la potència mitjançant el comandament de gasos, el que provocava que l'avió pugés i baixés fins que es trobava el punt adequat d'expulsió de gasos. Per facilitar la maniobra, durant el vol vertical, el seient del pilot rotava 45° endavant per que pogués mirar per sobre de l'espatlla. Als extrems de l'ala i les derives tenia unes petites rodes orientables muntades sobre uns forts amortidors que oferien una base estable per l'aterratge.[3]

Especificacions (XFY-1) modifica

Dades de Yenne, Bill. Convair Deltas from SeaDart to Hustler. Specialty Press: North Branch, MN, 2009. ISBN 978-1-58007-118-5.

Característiques generals

  • Tripulació: 1 pilot
  • Longitud: 9,8 m
  • Envergadura: 8,4 m
  • Alçada:
  • Superfície de l'ala 33 m²
  • Pes buit: 5.060 kg.
  • Pes carregat: 6.470 kg.
  • Càrrega útil: 6.016 kg.
  • Pes màxim d'enlairament: 7.370 kg.
  • Motors: 1× motor Allison YT40-A-6 turbohèlice , 5.500 h.p.
  • Hèlixs: contra-rotatives de 3 pales propeller, 2 per motor

Rendiment

  • Velocitat màxima: 763 km/h
  • Abast: 805 km
  • Sostre de servei: 11.440 m
  • Ràtio d'ascens: 3.045 m/min

Armament

  • Metralladores: 4 x 20 mm
  • Coets: 48 x 70 mm

Vegeu també modifica

Aeronau de funció comparable, configuració i època

Referències modifica

  1. Allen, Francis J. «Bolt Upright: Convair's and Lockheed's VTOL fighters». Air Enthusiast, Volume 127, Gener/Febrer 2007, pàg. 14.
  2. «UNited States Navy Centennial Newsletter, Tardor de 2009, p. 12». Arxivat de l'original el 2018-07-30. [Consulta: 30 juliol 2018].
  3. 3,0 3,1 El mundo de la aviación : modelos, técnicas, experiencias de vuelo. (en castellà). V. 1. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989, p. 114,115. ISBN 84-395-1011-X. 

Enllaços externs modifica