Convair XFY Pogo
El Convair XFY Pogo va ser un avió experimental d'enlairament i aterratge verticals de tipus tail-sitter, dissenyat per ser un avió de caça d'alt rendiment capaç d'operar des de vaixells de guerra petits.
 | |
| Tipus | aeronau  |
|---|---|
| Fabricant | Convair (en)  |
| Primer vol | 1r agost 1954 |
| Construïts | 1 |
Disseny i desenvolupament modifica
Després de la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda va incitar l'Exèrcit dels Estats Units i la Marina a estudiar les operacions VTOL. Es van concebre per protegir forces operatives, combois o qualsevol flota, fins i tot sense portaavions, posant VTOLs a qualsevol vaixell. Aquests caces serien emmagatzemats dins d'una protecció cònica, estalviant espai a bord dels vaixells. La idea era que proporcionessin la primera línia de defensa i reconeixement aeri.[1]
El maig de 1951, Lockheed i Convair van obtindre contractes per tal de dissenyar, construir, i provar dos caces VTOL experimentals. Tot i que el contracte estipulava que cada fabricant podia construir dos caces, només van ser capaces de construir un, Lockheed va produir el XFV, i Convair el XFY-1 Pogo. El primer prototip del XFY-1 va ser utilitzat per provar el motor i el tercer per proves estàtiques. Només el segon amb el número de sèrie 138649 va volar[2] l'1 d'agost de 1954 amb el pilot de proves James "Skeet" Coleman des de l'hangar de dirigibles de Moffett Field.[3]
Característiques modifica
El Pogo tenia ales en delta i dues hèlices contra-rotatives de tres-pales amb un motor Allison YT40-A-6 turbohèlice de 7.100 h.p. Durant el vol, el control depenia d'alerons alars d'envergadura total i grans timons de profunditat a les dues derives i en el vol vertical, el flux creat per l'hèlix era aprofitat per aquestes superfícies per exercir el control de l'avió. Aterrar el XFY-1 era difícil, ja que el pilot havia d'anar mirant per sobre de l'espatlla mentre anava controlant la potència mitjançant el comandament de gasos, el que provocava que l'avió pugés i baixés fins que es trobava el punt adequat d'expulsió de gasos. Per facilitar la maniobra, durant el vol vertical, el seient del pilot rotava 45° endavant per que pogués mirar per sobre de l'espatlla. Als extrems de l'ala i les derives tenia unes petites rodes orientables muntades sobre uns forts amortidors que oferien una base estable per l'aterratge.[3]
Especificacions (XFY-1) modifica
Dades de Yenne, Bill. Convair Deltas from SeaDart to Hustler. Specialty Press: North Branch, MN, 2009. ISBN 978-1-58007-118-5.
Característiques generals
- Tripulació: 1 pilot
- Longitud: 9,8 m
- Envergadura: 8,4 m
- Alçada:
- Superfície de l'ala 33 m²
- Pes buit: 5.060 kg.
- Pes carregat: 6.470 kg.
- Càrrega útil: 6.016 kg.
- Pes màxim d'enlairament: 7.370 kg.
- Motors: 1× motor Allison YT40-A-6 turbohèlice , 5.500 h.p.
- Hèlixs: contra-rotatives de 3 pales propeller, 2 per motor
Rendiment
- Velocitat màxima: 763 km/h
- Abast: 805 km
- Sostre de servei: 11.440 m
- Ràtio d'ascens: 3.045 m/min
Armament
- Metralladores: 4 x 20 mm
- Coets: 48 x 70 mm
Vegeu també modifica
Aeronau de funció comparable, configuració i època
- Focke-Wulf Triebflügel
- Heinkel Lerche
- Lockheed XFV
Referències modifica
- ↑ Allen, Francis J. «Bolt Upright: Convair's and Lockheed's VTOL fighters». Air Enthusiast, Volume 127, Gener/Febrer 2007, pàg. 14.
- ↑ «UNited States Navy Centennial Newsletter, Tardor de 2009, p. 12». Arxivat de l'original el 2018-07-30. [Consulta: 30 juliol 2018].
- ↑ 3,0 3,1 El mundo de la aviación : modelos, técnicas, experiencias de vuelo. (en castellà). V. 1. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989, p. 114,115. ISBN 84-395-1011-X.
Enllaços externs modifica
- Pàgina del XFY-1 Pogo al National Air and space Museum. Arxivat 2018-07-31 a Wayback Machine.
- Vídeo de YouTube mostrant l'enlairament i aterratge del XFY-1.
- ·"Heads up Fighters." Popular Mechanics, gener 1954, pp. 96–97.