Cordierita
La cordierita és un mineral de la classe dels silicats. És un ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini, amb fórmula: (Mg,Fe)₂Al₄Si₅O18 on poden haver-hi proporcions variables entre ferro i magnesi. Existeix una solució sòlida entre la cordierita rica en ferro (sekaninaïta) i la cordierita rica en magnesi. La indialita és el seu polimorf d'alta temperatura, la qual és isoestructural amb el beril.[3]
 Cordierita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | (Mg,Fe)₂Al₄Si₅O18 |
| Epònim | Louis Cordier |
| Classificació | |
| Categoria | silicats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 09.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/E.12 |
| Dana | 61.02.01.01 Grup de la cordierita |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic - bipiramidal; Grup espacial: C ccm |
| Hàbit cristal·lí | pseudo-hexagonal prismàtic, massiu |
| Estructura cristal·lina | a = 17,079 Å, b = 9,730 Å, c = 9,356 Å; Z = 4 |
| Grup puntual | 2/m 2/m 2/m ortoròmbica - bipiramidal |
| Grup espacial | space group Cccm (en)  |
| Color | blau, blau fumat, lila blavós, verós, marró groguenc, gris, incolor, negre. D'incolor a marró clar en làmina prima. |
| Macles | habituals a {110}, {130}, simple, lamel·lars i cícliques |
| Exfoliació | visible a {100}, pobre en {001} i {010} |
| Fractura | subconcoidal |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 7 a 7,5 |
| Lluïssor | vítria o greixosa |
| Color de la ratlla | blanca |
| Diafanitat | transparent a translúcida |
| Gravetat específica | 2,57 a 2,66 |
| Propietats òptiques | normalment (-), a vegades (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,527 - 1,560 nβ = 1,532 - 1,574 nγ = 1,538 - 1,578 els índexs aungenten amb el contingut de ferro |
| Pleocroisme | X = groc clar, verd; Y = lila, blau-lila; Z = blau clar |
| Angle 2V | 0-90° |
| Fusibilitat | a les vores |
| Característiques de diagnòstic | pot confondre's amb quars però poden diferenciar-se pel pleocroisme. Es diferencia del corindó per la diferència de dureses. |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Crd |
| Referències | [1][2][3][4] |
Característiques modifica
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la cordierita pertany a «09.CJ - Ciclosilicats amb enllaços senzills de 6 [Si₆O18]12- (sechser-Einfachringe), sense anions complexos aïllats» juntament amb els següents minerals: bazzita, beril, indialita, stoppaniïta, sekaninaïta, combeïta, imandrita, kazakovita, koashvita, lovozerita, tisinalita, zirsinalita, litvinskita, kapustinita, baratovita, katayamalita, aleksandrovita, dioptasa, kostylevita, petarasita, gerenita-(Y), odintsovita, mathewrogersita i pezzottaïta.
Nom i descobriment modifica
La cordierita va ser descoberta l'any 1812, i va ser anomenada així pel mineralogista francès Louis Cordier (1777–1861).[2]
Localització modifica
La cordierita se sol trobar en roques argíl·liques que hagin patit un metamorfisme regional o de contacte. és especialment freqüent en corneanes a partir de metamorfisme en roques pel·lítiques. Hi ha dos tipus d'associacions minerals on apareix la cordierita:
- sil·limanita - cordierita - espinel·la
- cordierita - espinel·la - plagiòclasi - ortopiroxè
També es pot trobar associada amb altres minerals com els granats o l'antofil·lita.[4][5] La cordierita també es troba en alguns granits, pegmatites, norites i roques formades a partir de magmes grabroics. Com a productes d'alteració s'hi troben les miques, la clorita i el talc
Varietat gemma modifica
La varietat iolita és una varietat de color blau a violeta que sovint s'empra com a gemma. El terme iolita prové del grec i significa color lila. Un altre nom antic és dichroïta, que en grec significa roca de dos colors, en referència al seu marcat pleocroisme. També s'ha anomenat safir d'aigua i brúixola dels vikings, ja que els vikings l'utilitzaven com a brúixola.[6] Això es feia determinant la direcció de les ones polaritzades de la llum. A partir dels angles de la llum amb el mineral es podia saber la posició del Sol en cas de boira o núvols, que al nord d'Europa és tant freqüent.[7]
Els colors de la iolita varien des del blau safir o el blau - lila fins al gris groguenc o el blau cel. A vegades aquesta varietat s'utilitza com un substitut del safir més barat. Un altre nom per a la iolita és steinheilita, per Fabian Steinheil, el governador militar rus de Finlàndia qui va descriure que el mineral no era quars sinó un altre mineral.[8]
-
Iolita -
Iolita tallada -
Pleocroisme de la cordierita
Referències modifica
- ↑ «Cordierite» (PDF). Handbook of Mineralogy. RRUFF™ Project.
- ↑ 2,0 2,1 «Cordierite». Mindat.org.
- ↑ 3,0 3,1 http://webmineral.com/data/Cordierite.shtml Webmineral data
- ↑ 4,0 4,1 Dana, James Dwight; Klein, Cornelis; Hurlbut, Cornelius S. Manual of Mineralogy. 20th. Nova York: John Wiley and Sons, 1985, p. 395–396. ISBN 0-471-80580-7.
- ↑ Klein, Cornelis. The Manual of Mineral Science. 22nd. John Wiley & Sons, Inc, 2002. ISBN 0-471-25177-1.
- ↑ Guillot, Agnès; Meyer, Jean-Arcady. How To Catch a Robot Rat: When Biology Inspires Innovation. The MIT Press, 2010, p. 212. ISBN 978-0-262-01452-6. «Els vikings podien saber la posició del sol observant els canvis de color de la cordierita.»
- ↑ ; Bowling, Sue Ann«Polar Navigation and the Sky Compass». Alaska Science Forum. Geophysical Institute, University of Alaska Fairbanks, 21-03-1988. Arxivat de l'original el 2012-04-27. [Consulta: 13 juliol 2015].
- ↑ Sowerby, James. Exotic mineralogy: or, Coloured figures of foreign minerals: as a supplement to British mineralogy. B. Meredith, 1811, p. 173.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cordierita |
- Mineral galleries Arxivat 2004-12-12 a Wayback Machine.
- http://www.gemstone.org/gem-by-gem/english/iolite.html Arxivat 2009-09-24 a Wayback Machine.