Damalisc de Hunter

El damalisc de Hunter (Beatragus hunteri) és una espècie d'antílop que viu a les planúries herboses àrides que es troben a la frontera entre Kenya i Somàlia. És l'únic membre del gènere Beatragus.

Damalisc de Hunter

Beatragus hunteri
Estat de conservació
En perill crític
UICN	6234
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Artiodactyla
Família	Bovidae
Gènere	Beatragus
Espècie	Beatragus hunteri (P.L. Sclater, 1889)
Nomenclatura
Sinònims	Damaliscus hunteri
Protònim	Damalis hunteri
Distribució

Descripció

• Mesura entre 100 i 125 centímetres d'alçada a l'espatlla i pesa entre 80 i 118 quilograms.
• El seu pelatge és d'un color marró sorrenc, més gris en els mascles que en les femelles, amb una regió ventral més clara i una petita ratlla blanca per sobre el pont del nas.
• El clatell té una pell molt dura que forma crestes quan les orelles es posen erectes.
• Les banyes tenen forma de lira i crestes molt visibles.
• Se'l coneix, també, com a «antílop de quatre ulls» a causa de les seves grans glàndules preorbitàries.

Distribució geogràfica

Es troba entre el riu Tana (Kenya) i el riu Juba (Somàlia). L'any 1963 una petita població de 20 individus fou introduïda al Parc Nacional de Tsavo East.

Alimentació

Menja gramínies (com ara, Panicum infestum, Digitaria rivae i Latipes senegalensis) i herbàcies (entre les quals, Portulaca oleraceae, Commelina erecta i Tephrosia subtriglora).

Depredadors

A l'àrea de Garissa és depredat pels lleons i els licaons, mentre que a la regió de Tsavo ho és per lleopards i lleons. Les hienes i les àligues cacen les cries poc després de néixer i abans que les mares i llurs cries es reuneixin amb la bandada. A més, és una presa habitual dels caçadors furtius (personal militar, civils, pastors i bandes locals).

Bibliografia

• Andanje, S. A. i Ottichilo, W. K., 1999. Population status and feeding habits of the of the translocated sub-population of Hunter's antelope or hirola (Beatragus hunteri, Sclater, 1889) in Tsavo East National Park, Kenya. African Journal of Ecology 37: 38-48.
• Bunderson, W. T., 1981. Ecological separation of wild and domestic mammals in an East African ecosystem. Tesi doctoral, Utah State University.
• Butynski, T. M., 1999. Independent evaluation of Hirola Antelope Beatragus hunteri conservation status and conservation action in Kenya. Hirola Management Committee. Nairobi.
• Butynski, T. M. Beatragus hunteri. A: J. S. Kingdon i M. Hoffmann (eds), The Mammals of Africa, Academic Press, Amsterdam, els Països Baixos.
• Dahiye, Y. M. i Aman, R. A., 2002. Population size and seasonal distribution of the hirola antelope (Beatragus hunteri, Sclater 1889) in southern Garissa, Kenya. African Journal of Ecology 40: 386-389.
• East, R., 1999. African Antelope Database 1999. UICN, Gland, Suïssa i Cambridge, Gran Bretanya.
• Hirola Management Committee. 2004. Conservation and management strategy for the Hunter's antelope or hirola (Beatragus hunteri) in Kenya (2004-2009). Kenya Wildlife Service.
• Hofmann, R. R., 1996. Hirola translocation to Tsavo East NP and new scientific information. Gnusletter 15: 2-5.
• Magin, C., 1996. Hirola recovery plan. Hirola Task Force i IUCN Antelope Specialist Group, Nairobi, Kenya.
• Mammal Species of the World, A Taxonomic and Geographic Reference, 3a edició, 2005. ISBN 0-8018-8221-4.
• Meester, J., H. Setzer. 1971. The Mammals of Africa An Identfication Manual. Nova York: Smithsonian Institution.
• Scott, P., 1965. Section XIII. Preliminary List of Rare Mammals and Birds. The Launching of a New Ark. First Report of the President and Trustees of the World Wildlife Fund. An International Foundation for saving the world's wildlife and wild places 1961-1964, p. 15-207. Collins, Londres (Regne Unit).

Enllaços externs

• BioLib (anglès)