De optimo genere oratorum
De optimo genere oratorum (“Sobre l'òptim gènere dels oradors”) és un tractat retòric de Marc Tul·li Ciceró escrit l'any 46 aC, després del Brutus i abans de l'Orator.[1][2]
| Tipus | obra escrita  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Ciceró |
| Llengua | llatí clàssic |
| Dades i xifres | |
| Tema | retòrica |
Aquest breu tractat pretén ser un prefaci pels discursos en contra i a favor de Ctesifont, escrits respectivament per Èsquines, Contra Ctesifont (“Kατὰ Κτησιφῶντος”), i per Demòstenes, Sobre la Corona, (“Ὑπὲρ Κτησιφῶντος περὶ τοῦ Στεφάνου”). Ciceró hi vol intentar explicar dues coses; en primer lloc, les qualitats de l'orador òptim, i en segon lloc, l'estil àtic d'oratòria com a prototip exemplar.[1][2][3]
Context modifica
Aquest tractat va ser escrit per Ciceró l'estiu de l'any 46 aC, dos anys abans de la mort de l'autor, sota el consolat de Juli Cèsar i Marc Emili Lèpid. A finals de la República, Roma va patir una època de conflictes civils constants. L'autor va viure un d'aquests esdeveniments, la Guerra Civil, conflicte militar protagonitzat per l'enfrontament de Juli Cèsar contra Gneu Pompeu Magne, la qual va desencadenar la victòria de Cèsar i l'ascens al poder com a dictador romà.[3]
Eren anys difícils per a l'orador, ja que es va prohibir pronunciar discursos al fòrum. D'aquesta manera, Ciceró es va veure obligat a restringir i a limitar la seva habilitat per a l'eloqüència, sense poder-la explicar-la al públic. Per aquesta raó va voler escriure aquest tractat de retòrica.[1]
També va decidir escriure aquesta obra pel fet de publicar una introducció als dos discurs que el van influenciar. Es creu que degué fer la traducció al llatí dels discurs de Demòstenes i d'Èsquines, però o no ens han arribat o no els va publicar o simplement no van existir mai. D'aquesta manera, Ciceró escriu aquest breu tractat per a aquest objectiu introductori.[1]
Estructura modifica
L'obra és un tractat breu, on l'autor fa referència a diversos temes. Està estructurat de la següent manera:[1]
- Diferència entre poetes i oradors (1, 2, 3 i 4).
- Teoria retòrica: paraules i sentències (4, 5 i 7).
- La imitació: Àtics (8, 12 i 13), Asiàtics (8), Demòstenes i Lísias (6, 9, 10 i 13), Èsquines (17) i altres models: Homer (6), Tucídides (15), Plató (16) i Isòcrates (17).
- Aticistes: els falsos aticistes (10, 11 i 12).
- Regla per a parlar de manera àtica, versió llatina de dos discursos grecs (Demòstenes i Èsquines) i dues reprensions a Ciceró per posar en llatí aquests dos discursos grecs (14, 16, 18 i 23).
- Els dos discursos grecs: la causa del judici (19, 20 i 21) i el judici (22).
- Conclusió (23).
Temes i contingut modifica
Existeixen diversos gèneres de poetes pels seus poemes: tràgics, còmics, èpics, mèlics i ditiràmbics. En canvi, només hi ha un gènere d'oradors i l'únic element que els distingeix és la seva qualitat: uns són millors que altres, altres són subtils, altres pitjors. Defineix l'orador òptim com aquell que ensenya (docet), delecta (delectat) i commou (permovet).[1]
L'eloqüència es divideix en paraules (ex verbis) i sentències (ex sententiis). S'ha de parlar amb puresa i correcció, utilitzant les paraules pròpies amb elegància i polidesa i les paraules traduïdes amb moderació. L'estructuració de les paraules produeix el ritme, la memòria és el fonament. Hem d'evitar els vicis: les paraules abjectes, no aptes, dures, rebuscades. Hi ha tants gèneres de sentències com alabances. S'han d'evitar els vicis també amb la utilització de sentències, és a dir, afirmacions absurdes i insulses, que no tinguin contingut.[1]
Ciceró fa una reflexió breu sobre els dos models que han de seguir els oradors: el príncep Demòstenes i el màxim exponent d'orador òptim grec, Èsquines. Sobre ells ens diu que van escriure dos grans discursos, dels quals va fer-ne una adaptació al llatí i va ser criticat per aquest fet. A partir d'aquí, l'autor fa una breu consideració del judici final que explica Demòstenes en el Sobre la Corona i el dictamen final que sentencien els jutges d'Atenes, on castiguen a Èsquines. Enfront d'aquest fet, Ciceró no dubte en posicionar-se a favor d'Èsquines, a pesar del càstig que va rebre pel judici a Atenes.[1][2]
Exposa una sèrie d'autors que cal imitar i d'altres que cal evitar. Ens parla dels asiàtics com aquells que són viciosos i prefereixen l'abundància. També rebutja Homer, Tucídides, Plató i Isòcrates. D'altra banda, destaca les figures de Demòstenes, que anomena príncep, també de Lísias, dels àtics i d'Èsquines.[1]
Fonts i influències modifica
Ciceró en aquesta obra parla de diversos personatges de la literatura, sobretot grega. Exalta la figura de Demòstenes, Lísias i sobretot la d'Èsquines. Ell elabora aquest discurs com a pròleg de les dues obres de Demòstenes i d'Èsquines. Exposa la manera d'escriure d'aquests dos autors. Per tant, l'orador agafa la influència dels dos rètors i sobretot de l'anomenat aticisme, corrent que va sorgir en primer quart del segle I aC. Aquest nou corrent exposava tornar als mètodes clàssics dels oradors àtics. Ciceró pren aquest influx i redacta aquest breu discurs.[1][3]
Transmissió textual modifica
Tenim dues classes de manuscrits que han transmès aquest discurs: [2]
- Un d'ells compost per dos còdexs del segle xi dC. Aquests dos manuscrits tenen pocs errors, la major part dels quals es van corregir en els manuscrits posteriors.
- # G. còdex Sangallensis 818
- # P. còdex Parisinus 7347
- L'altre comprèn un nombre de manuscrits datats del segle xv.
- # f. còdex Vitebergensis (Halensis Yg24)
- # g. còdex Gudianus 38
- # O. còdex Ottobonianus 2057
- # o. còdex Ottobonianus 4449
- # ω. còdex Ottobonianus 1996
- # r. còdex Vaticanus reginensis 1841
- # T. còdex Parisinus 7704
Les dificultats més greus, però, són comunes a tots dos, i fins i tot moltes deriven de les circumstàncies de la seva composició i publicació.[2]
Referències modifica
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Reyes Coria, Bulmaro. Cicerón. Del óptimo género de los oradores (en espanyol i llatí). Mèxic: Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana, 2008. ISBN 978-970-32-4913- 8.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Hubbel, H. M.. Cicero. 2. De inventione ; De optimo genere oratorum ; Topica (en anglès i llatí). Londres: Loeb Classical Library, 1976. ISBN 0674994256.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Biglia, Marco. M. T. Ciceronis De optimo genere oratorum (en italià i llatí). Torino: Scrittori latini commentati per le scuole, 1942. ISBN 0089226.