Viquipèdia

Diodor Cronos

Diodor Cronos o Diodor Cronus (Diodorus Cronus, Διόδωρος) fou un filòsof grec que va viure a la cort d'Alexandria durant el regnat de Ptolemeu I Sòter, del qual es diu que va ser qui li va posar el sobrenom de "Cronos". Pertanyé a l'escola megàrica i fou el quart dels caps d'aquesta escola.

Infotaula de personaDiodor Cronos
Biografia
Naixementsegle IV aC Modifica el valor a Wikidata
Iasos Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle III aC Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsof Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsApol·loni Cronos Modifica el valor a Wikidata
AlumnesFiló de Mègara i Zenó de Sidó Modifica el valor a Wikidata

Fou famós per les seves habilitats dialèctiques per les que fou anomenat διαλεκτικός, o διαλεκτικώτατος. Els seus descendents van portar el cognom de Dialèctic incloses les filles.

Es va ocupar d'elaborar una teoria per a posar a prova propostes hipotètiques. Va rebutjar la divisió de les nocions fonamentals; mantingué que l'espai era indivisible i va rebutjar l'existència de duplicitats en el temps i l'espai, però va admetre que les coses que omplien l'espai es podien descompondre en infinits nombre de partícules acostant-se a les teories atomistes de Demòcrit.

Vida modifica

Segons el cronista Diògenes, Diodor era fill d'un tal Amínies de Iasos, (a la regió de Cària). Va viure a la cort d'Alexandria durant el regnat de Ptolemeu I Sòter. Alguns[1] diuen que va rebre el renom de Cronos(Temps) per la seva mala manya en resoldre uns problemes dialèctics proposats per Estilpó quan els dos filòsofs estaven menjant amb el rei. Es diu que del desesper que li va provocar aquest fet va morir en tornar a casa,[2] però segons Estrabó fou ell mateix qui va adoptar el renom en honor del seu mestre Apol·loni Cronos.[3] Altres escrits daten la seva mort el 284 aC.[4] Encara que no es coneix amb certesa la data del seu naixement,[1] durant un temps es va creure que va viure prou com per a haver influït en Aristòtil (384–322 aC), però finalment s'ha descartat aquesta hipòtesi per no haver proves definitives.[1]

Diodor va obtenir fama per la seva destresa dialèctica i això va fer que tingués el sobrenom de El dialèctic.[5] Aquest sobrenom el van heretar les seves cinc filles: Menexene, Argia, Theognis, Artemesia i Pantaclea, que també van ser distingides practicants de l'art de la dialèctica.[6] Entre els seus alumnes estaven Filó de Mègara i Zenó de Cítion el fundador de l'Estoïcisme. Tot i rebre influència de l'escola de Mègara no queda clar fins a quin punt Diodor i els seus companys de dialèctica estaven connectats amb les idees d'aquella escola filosòfica.[1][7]

Pensament modifica

Sobre les doctrines de Diodor només se'n tenen fragments d'informació, ni tan sols es coneixen els títols de les seves obres. Pel que sembla va aprofundir en l'art de la dialèctica iniciat pels filòsofs de Mègara.[8] Va estar molt enfeinat en una teoria per a demostracions i proposicions hipotètiques. De la mateixa manera que en lògica rebutjava la divisibilitat de la noció fonamental, en les seves doctrines físiques mantenia la idea que l'espai era indivisible i, conseqüentment, que el moviment era impossible.[9] Va negar a més l'entrada a l'existència i tota multiplicitat, tant en el temps com en l'espai; però va considerar que les coses omplen l'espai com tot un compost format per un nombre infinit de partícules indivisibles.[9]

Diodor feia servir la paradoxa del munt i se li atribueix la invenció de dues paradoxes del mateix estil anomenades l'home de la màsquera i les banyes, les quals són també atribuïdes a Eubúlides de Milet.[2] Una altra idea que rebutjava era la creença que les paraules puguin ser ambigües, perquè segons ell si es donen incerteses en la comunicació són sempre degudes al fet que el parlant s'expressa incorrectament o de forma poc clara.[10]

Argument Dominant modifica

Aristòtil a la seva obra "Περὶ Ἑρμηνείας" (De la interpretació, havia plantejat el problema dels contingents futurs.[11] Concretament si es pot contemplar els contingents futurs amb el significat de vertaders o falsos en el moment present, si el futur està obert, i en cas que així sigui, com?[11]

En resposta al problema, Diodor va proposar que allò possible es podia identificar amb allò necessari; d'aquesta manera el futur seria tan cert i estaria tan definit com el passat.[12] Alexandre d'Afrodísies[13] diu que Diodor creia que (un fet aïllat) és possible tant si està passant en el moment actual com si passés en algun temps futur. Quan es parla de fets enregistrats en el passat, sabem prou bé si un fet donat ha passat o no, tot i no saber quina de les dues opcions és la certa; i per tant només podem afirmar que el fet "pot" haver passat. Amb el mateix procés de raonament aplicat al futur, si l'afirmació que un fet donat succeirà en algun temps futur és positivament certa o l'afirmació que mai succeirà en un temps futur és la certa, només representa la nostra ignorància sobre quina de les dues possibilitats és la certa .[12] Mentre que si el fet donat mai succeeix en cap moment futur, és impossible.[12]

Diodor encara va anar més lluny, formulant un argument que és conegut com l'"argument dominant" (ho kurieuôn logos) o també "argument victoriós". Epictet de Hieràpolis en va donar una breu descripció:

«L'argument anomenat Argument dominant sembla haver estat proposat a partir dels següents principis: Existeix de fet contradicció entre aquestes tres proposicions, cada parella contradiu a la tercera. les proposicions són: (1) Tota certesa en el passat ha de ser necessària; (2) que una impossibilitat no es pot deduir d'una possibilitat; (3)una cosa és possible que ni és ni serà cert. Diodor observant aquestes contradiccions va emprar la força probativa de les dues premisses inicials per a demostrar aquesta proposició: Que res és possible doncs no és cert i mai en serà.[14]»

La descripció que fa Epictet de l'argument dominant no és la forma com l'hauria presentat Diodor, fet que dificulta conèixer amb precisió l'autèntica natura d'aquest argument. Segons la lògica actual no està clar per què aquestes tres premisses són considerades inconsistents, o per què les dues primeres han de portar a la negació de la tercera.[15] En conseqüència, la interpretació moderna assumeix que hi devien haver altres premisses en aquest argument que, tàcitament es donaven per conegudes per Diodor i pels seus contemporanis.[16]

Una possible reconstrucció seria la següent:[17] Segons Diodor, si un futur esdeveniment no ha de passar, llavors se'n dedueix que era una certesa en el passat dir que no passaria. Partint del fet que tota certesa en el passat és necessària (proposició 1), era que en el passat no passés. Partint del fet que d'allò que és impossible no es pot deduir d'allò que és possible (proposició 2), sempre ha de ser impossible que el fet passi. Per tant si algun fet no serà cert, mai serà possible que arribi a ser cert i per tant la proposició 3 queda demostrada com a falsa.

Epictet assenyalava que Pantedos, Cleantes i Antípater de Tars havien fet ús de la segona i tercera proposicions per a demostrar que la primera proposició era falsa. D'altra banda, Crisip de Soli, coincidia amb Diodor en que tota certesa sobre un esdeveniment en el passat, és necessàriament vertadera, però en canvi, atacava el punt de vista de Diodorus dient que allò que és possible ha de ser cert o en serà.[18][19] Per tant va fer ús de la primera i tercera proposicions per a demostrar que la segona proposició era falsa.[20]

Ressò i implicacions modifica

La importància de les seves aportacions a la filosofia ve de dos fets:

  1. Del seu argument dominant se'n pot inferir que tot el que succeeix ha de succeir necessàriament, i que la mateixa immutabilitat que es dona per als fets passats es dona també per als futurs; cosa que plantejava el problema de la llibertat humana o lliure albir.
  2. Però més decisiu per al desenvolupament posterior de la lògica és el fet que s'oposés a la noció d'implicació defensada per Filó de Mègara, postulant l'anomenada implicació diodòrica: Donats dos enunciats p i q, p implica q si, i només si, per a qualsevol temps t no és possible que p sigui vertader i q fals.[21]
Taula de veritats de la implicació diodòrica
p q p → q
V V V
V F F
F V V
F F V

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Sedley, pàg. 74-120
  2. ↑ 2,0 2,1 Diògenes Laerci, II. 111
  3. ↑ Estrabó, XIV., XVII.
  4. ↑ Tiziano Dorandi, Capítol 2: Chronology, en The Cambridge History of Hellenistic Philosophy, pag 52. Cambridge ,1999.
  5. ↑ Estrabó, XIV, XVII; Sext Empíric, adv. Gram. I.; Plini, Naturalis Historia VII. 54.
  6. ↑ Climent d'Alexandria, Stromata, IV. 19
  7. ↑ Susanne
  8. ↑ Ciceró, Academica, II. 24, 47.
  9. ↑ 9,0 9,1 Sext Empiri, Adv. Math., X. 85–118
  10. ↑ Aulus Gellius, XI. 12
  11. ↑ 11,0 11,1 Peter Øhrstrøm
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 George Grote, (1888), Plato, and the other companions of Sokrates, Volume 3, page 501
  13. ↑ Alexander of Aphrodisias, In An. Pr. 183-4
  14. ↑ Epictet, Discursos, II.19.1
  15. ↑ William Kneale, Martha Kneale, (1968), The development of logic, pag 119, Clarendon Press
  16. ↑ Richard Gaskin, (1995), The sea battle and the master argument: Aristotle and Diodorus on the metaphysics of the future, pag 219. Walter de Gruyter
  17. ↑ Robert Dobbin, (2008), Discourses and Selected Writings, pag 263. Penguin Classics
  18. ↑ Ciceró, De Fato, 6, 7, 9, ad Fam. IX. 4; Epictet de Hieràpolis, Discursos, II. 19.2-5
  19. ↑ Josiah B. Gould, The Philosophy of Chrysippus, pags 77-8. SUNY Press.
  20. ↑ Epictet de Hieràpolis, Discursos, II.19.2-5
  21. ↑ Harry, pàg. 202-206

Bibliografia modifica

  • Harry A. Ide: Possibility and potentiality from Aristotle through the Stoics, Dissertation, Cornell University 1988
  • Jarmużek, Tomasz. Reconstructions of Diodor Cronos' reasoning in point ontology of time. Analiza i Egzystencja. Czasopismo Filozoficzne (Analysis and Existence. Philosophical Journal) year: 2006, vol:, number: 3, pages: 197-215.
  • Sedley, David. Diodorus Cronus and Hellenistic Philosophy. Proceedings of the Cambridge Philological Society 203, N.S. 23 (1977).Sedley[Enllaç no actiu]
  • Vuillemin, Jules. Nécessité ou contingence. L'aporie de Diodore et les systèmes philosophiques. Paris 1984. També publicat en anglès com: Necessity or Contingency. The Master Argument, Stanford: CSLI Publications, 1996. ISBN 1-881526-86-0, Taschenbuchausgabe ISBN 1-881526-85-2).
  • Susanne Bobzien: "Dialectical school"
  • Jordi Cortés Morató: Diodor Cronos a la "Filoxarxa"
  • Peter Øhrstrøm i Per Hasle: Future contingents a la "Stanford Encyclopedia of Philosophy",
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Diodor_Cronos&oldid=33228501»