Discontinuïtat de Mohorovičić
La discontinuïtat de Mohorovičić és una zona de transició entre l'escorça i el mantell terrestre. Es troba a una profunditat mitjana d'uns 35 km, entre els 70 km de profunditat sota els continents, i tan sols a 10 km sota dels oceans. Es detecat perquè, en passar-la, les ones P i S augmenten bruscament la seva velocitat.[1]
Constitueix la superfície de separació entre els materials rocosos menys densos de l'escorça, formada fonamentalment per silicats d'alumini, calci, sodi i potassi, i els materials rocosos més densos del mantell, constituït per silicats de ferro i de magnesi.
Aquesta línia imaginària s'anomena sovint Moho en el món anglosaxó. Es troba gairebé completament dins de la litosfera (la capa externa dura de la Terra, inclosa l'escorça).[2] Només sota les dorsals oceàniques defineix el límit litosfera-astenosfera (la profunditat a la qual el mantell es torna significativament dúctil).
Va ser descrita el 1909 pel sismòleg croat Andrija Mohorovičić.
Referències modifica
- ↑ Rudnick, R. L.; Gao, S. 3.01 – Composition of the Continental Crust. 3. Pergamon, 2003, p. 659. DOI 10.1016/b0-08-043751-6/03016-4. ISBN 978-0-08-043751-4 [Consulta: 21 novembre 2019].
- ↑ James Stewart Monroe; Reed Wicander. The changing Earth: exploring geology and evolution. 5th. Cengage Learning, 2008, p. 216. ISBN 978-0-495-55480-6.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Discontinuïtat de Mohorovičić |