Dret d'emmagatzematge
El dret d'emmagatzematge (en alemany i neerlandès stapelrecht, en llatí ius emporii) era un privilegi d'origen medieval atorgat a certes ciutats al Sacre Imperi Romanogermànic, que obligava als comerciants d'emmagatzemar les seves mercaderies durant uns quants dies i proposar-les a la venda, abans de poder continuar el camí. En certes condicions, era possible lliurar-se d'aquesta obligació en pagar un peatge, anomenat stapelgeld o taxa d'emmagatzematge. Aquest fre al lliure comerç va ser abolit el 1807.[1]
A ciutats situades a un lloc estratègic a una ruta comercial, i difícil de contornar, aquest dret va ser molt lucratiu. Per a productes frescs (llet, carn, peix…) aquest privilegi era problemàtic. També alentia el comerç a grans distàncies. Conrad d'Hochstaden, arquebisbe i elector de Colònia, atorgà el dret d'emmagatzematge a la seva ciutat el 7 de maig del 1259. Totes les mercaderies que passaven al Rin, des de sempre una artèria vital per al transport, havien de ser presentades a la venda durant tres dies, el que va ser un important font de riquesa per als negociants de Colònia.[2] Al segle xiv, la ciutat hanseàtica d'Hamburg veia d'un mal ull que molts comerciants prenien el braç meridional de l'Elba per a escapar al dret d'emmagatzematge d'Hamburg. El 1375 van comprar unes parcel·les d'aiguamolls de poc valor als ducs de Braunschweig-Lüneburg al marge de l'Elba meridional, construir el castell Moorburg per a tancar manu militari l'escapatoria als comerciants.[3]
Entre les ciutats que tenien aquest dret hi ha Berlín,[1] Magúncia, Frankfurt del Main, Leipzig (1479)[4]Heilbronn, Neuss, Münden (1247), Minden (Rin del Nord-Westfàlia), Frankfurt (Oder), Görlitz (1339), Berlín, Magdeburg, Itzehoe (1260),[5] Erfurt, Viena (1221) i les ciutats hanseàtiques de Lübeck, Hamburg, Stade (1259), Bremen i Zwolle (1438).
El dret d'emmagatzematge va ser abolit el 1821 a la conca de l'Elba, el 1823 a la conca del Weser, el 1831 a la conca del Rin i finalment tot arreu per la Unió Duanera del Nord d'Alemanya el 1834.
Bibliografia modifica
- Gönnenwein, Otto. Das Stapel- und Niederlagsrecht (en alemany). Volum 11 de Neue Folge Quellen und Darstellungen zur hansischen Geschichte. Weimar: Ed. Böhlau, 1939.
- Daniels, Heinrich. Ueber das Stapelrecht zu Kölln und Mainz (en alemany). Köln: Oedenkoven und Thiriart, 1804. (Títol traduït: Sobre el dret d'emmagatzematge a Colònia i Magúncia)
- Jacobi, Katha. Das Stapelrecht in Mainz (dissertació). Frankfurt (Main): Universitat de Frankfurt, 1925.[Enllaç no actiu] (Títol traduït: : El dret d'emmagatzematge a Magúncia)
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Komander, Gerhild H. M. «Niederlagsrecht - Die Geschichte Berlins - Verein für die Geschichte Berlins e.V. - gegr. 1865» (en alemany). Die Geschichte Berlins. Verein für die Geschichte Berlins e.V., 2004. [Consulta: 13 febrer 2017].
- ↑ Schwerhoff, Gerd «Der Kölner Stapel (1259-1831)» (en neerlandès). Jahrbuch des Kölnischen Geschichtsvereins, 80, 1, abril 2015, pàg. 43-40. DOI: 10.7788/jbkgv.2010.80.1.43.
- ↑ Daniel Tilgner (redacció), Moorburg, Hamburg von Altona bis Zollenspiecker: Das Haspa-Handbuch für alle Stadtteile der Hansestadt, Hamburg, Hoffmann & Campe, 2002, pàgines 680-687 ISBN 3-455-11333-8 (en català: Hamburg d'Altona cap a Zollenspiecker: el manual Haspa de tots els barris de la ciutat hanseàtica)
- ↑ «Història» Arxivat 2014-07-16 a Wayback Machine. (castellà), web oficial de l'estat de Saxònia [consulta 12 de juliol de 2014]
- ↑ Hans Szymanski, Die Ever der Niederelbe, 1932, reedició Books on Demand 2011, 474 pàgines, ISBN 9783867417266