Viquipèdia

Ebe Stignani

Ebe Stignani (10 de juliol de 1903[1] (algunes fonts citen el seu any de naixement com a 1904[2] - Imola, 5 d'octubre de 1974), considerada la màxima mezzosoprano de la seva època a Itàlia, va néixer a Nàpols i la seva carrera es va estendre per més de tres dècades, es va retirar el 1957 per a donar pas a la generació de Giulietta Simionato i Fedora Barbieri.

Infotaula de personaEbe Stignani

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement10 juliol 1903 Modifica el valor a Wikidata
Nàpols (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 octubre 1974 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Imola (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuMezzosoprano i contralt Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0830157 TMDB.org: 1059836
Musicbrainz: bea299ef-b576-44d8-88c4-ec5c73be83fd Discogs: 833629 Allmusic: mn0001674904 Modifica el valor a Wikidata

Posseïdora d'una immensa veu de mezzosoprano, va ser la recordada companya de les sopranos Gina Cigna, Maria Callas i Renata Tebaldi, entre d'altres. Va debutar en el Teatro San Carlo de Nàpols sent convidada a l'any següent per Arturo Toscanini a La Scala com a Eboli en Don Carlo. Aquest teatre seria el centre dels seus grans èxits en les heroïnes de Verdi i també com a Ortrud de Lohengrin, Dalilah, Carmen i Brangania.

Carrera modifica

Stignani va estudiar música durant cinc anys al Conservatori San Pietro a Majella de Nàpols, incloent piano i composició, així com cant. Se sol dir que la data del seu debut cantant va ser l'any 1925 a l'òpera San Carlo de Nàpols, en el paper d'Amneris a lAïda de Verdi, però hi ha proves que podria haver cantat diversos papers l'any anterior. El 1926, Arturo Toscanini la va convidar a La Scala de Milà per cantar el paper de la princesa Eboli a Don Carlo de Verdi, i Milà va continuar sent un escenari principal per a ella durant la resta de la seva carrera. Va cantar tots els principals papers de mezzosoprano italians, però també va abordar Ortrud (Lohengrin) i Brangäne (Tristan und Isolde) de Wagner i Dalila (Samson et Dalila) de Saint-Saëns dirigida per Victor de Sabata.

Va aparèixer amb l'Òpera de San Francisco el 1938 i de nou el 1948, però mai al Metropolitan Opera de Nova York. Va fer nombroses gires per Amèrica del Nord els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. La seva primera aparició al Covent Garden de Londres va ser l'any 1937, com a Amneris, i va tornar a Londres diverses vegades, sobretot en el paper d'Adalgisa en col·laboració amb Norma de Maria Callas el 1952 i el 1957. A la segona de les dues representacions de 1957 la tronada i aplaudiments sostinguts després que el duet Mira O Norma va portar al director John Pritchard a repetir aquesta darrera part, aparentment l'única vegada que va cantar un bis en òpera en la seva carrera. També va aparèixer amb freqüència a Amèrica del Sud, inclòs el Teatre Colón de Buenos Aires, i en moltes altres ciutats europees fora d'Itàlia, com ara París, Madrid i Berlín (on va cantar el 1933, 1937 i 1941). Entre els nous papers que va crear durant la seva carrera hi havia Cathos a Les Précieuses ridicules de Felice Lattuada (1929) i La Voce a Lucrezia de Ottorino Respighi (1937).

Fora d'Itàlia va cantar a Londres el 1937 i el 1952 com a Adalgisa per la Norma de Maria Callas, a Berlín, París, San Francisco i en el Teatre Colón de Buenos Aires on va ser Adalgisa per la Norma de Claudia Muzio el 1927, Gretel, Marfa, Preziosilla i en 1953 Orfeo, Eboli de Don Carlo i Amneris per la Aida de Renata Tebaldi. Es va acomiadar del públic porteny el 1954 com Adalgisa i Santuzza.

Es va retirar dels escenaris el 1958 després d'aparicions a Londres (com Azucena) i a Dublín (com Amneris). Després, va viure tranquil·lament jubilada a casa seva a Imola. Es va casar el 1941 i va donar a llum un fill el 1944.

La veu de Stignani era gran i rica en to, encara que de vegades afilada, i uniformement equilibrada en tot el seu rang considerable (que s'estenia des d'un Fa greu fins a un Do agut). Va tenir prou flexibilitat per a ella interpretar papers com L'italiana a Algeri de Rossini, però va ser en parts nobles i dramàtiques on se la va escoltar amb més efecte. Els crítics sovint es referien a la grandesa de les seves actuacions. Segons el seu propi compte, era baixa i grassoneta, i va admetre les seves deficiències com a actriu, però va aconseguir un poder dramàtic i una caracterització gràcies a la qualitat de la seva veu i tècnica. Coneixia les seves prioritats: parlant amb Lanfranco Rasponi, va dir:

« <"M'han fet un regal magnífic, i en certa manera sóc com una sacerdotessa, perquè sento que és meva responsabilitat mantenir la flama encesa de la millor manera possible... Sóc Stignani per la meva veu"> »

Va ser molt disciplinada en l'elecció dels papers i en el nombre d'aparicions que va fer, es va negar a acceptar tasques que considerava que no eren adequades per a la seva veu, i això, sens dubte, va contribuir a la longevitat de la seva carrera al més alt nivell.

Enregistraments modifica

Stignani va gravar una sèrie d'àries d'òpera a finals de la dècada de 1930 i principis de la dècada de 1940 que reflecteixen la varietat de papers del seu repertori, i aquestes s'han reeditat de diferents maneres en CD.

Entre els seus enregistraments d'òperes/oratoris complets es troben:

Referències modifica

  1. ↑ Shawe-Taylor, Desmond: 'Ebe Stignani', in Grove Music Online; ed. L. Macy (Consultat 20 Abril 2008).
  2. ↑ Obituary in The Times, 11 Oct 1904, p. 16, col. E

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ebe_Stignani&oldid=32803874»