El factor humà
El factor humà (títol original: The Human Factor) és una pel·lícula anglo-americà dirigida per Otto Preminger i estrenada l'any 1979, de la novel·la homònima de Graham Greene. Ha estat doblada al català.[1]
The Human Factor  | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | Otto Preminger |
| Protagonistes | |
| Producció | Otto Preminger |
| Guió | Tom Stoppard |
| Fotografia | Mike Molloy |
| Distribuïdor | Metro-Goldwyn-Mayer i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Regne Unit i Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 1979 |
| Durada | 115 min |
| Idioma original | anglès |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | cinema d'espionatge |
| Lloc de la narració | Londres |
          | |
El factor humà és la trenta-vuitena i última pel·lícula de Preminger i la primera pel·lícula de l'antic model Iman. Com el llibre de Graham Greene, la temàtica de la pel·lícula s'ha basat en les al·legacions de traïció i de desconfiança davant la defecció als soviètics de Kim Philby, un amic de Greene.
Argument modifica
Maurici Castle, un fosc funcionari dels serveis secrets britànics destacat als afers africans, porta una vida sense destacar gens i molt compartimentada. Té lloc una pèrdua de documents confidencials i ell és sospitós, sobretot perquè està casat amb una africana. A la conseqüència d'un control d'identitat, té lloc una investigació, descobrint la seva personalitat d'agent doble al servei de la causa nacionalista a Sud-àfrica.[2]
Repartiment modifica
- Nicol Williamson: Maurici Castle
- Richard Attenborough: coronel Daintry
- Joop Doderer: Cornelius Muller
- John Gielgud: brigadier Tomlinson
- Derek Jacobi: Arthur Davis
- Robert Morley: Dr. Percivall
- Ann Todd: la mare de Castle
- Richard Vernon: Sir John Hargreaves
- Iman: Sarah Castle
- Keith Marsh: Porter
- Anthony Woodruff: Dr. Barker
- Gary Forbes: Sam
- Angela Thorne: Lady Mary Hargreaves
Llocs de rodatge modifica
El factor humà ha estat rodada a Kenya i als estudis de Shepperton a Londres.
Comentari modifica
- Preminger, afortunadament, no ens ha llegat, com últim testimoniatge, el desastrós record de Rosebud (1975), « en el qual buscava vanament renouer amb l'èpica i el missatge polític d'Exodus 1960) », va escriure Jean-Pierre Coursodon i Bertrand Tavernier.[3]
- Amb El factor humà, « sens dubte la millor pel·lícula del seu últim període », el cineasta americà « troba, passatgerament, aquest sentit dels informes entre els personatges, la seva decoració i la càmera, que caracteritzava les seves primeres obres mestres. La direcció d'actors [...] és tan rigorosa com hi havia afluixat en Rosebud: Nicol Williamson és molt emocionant en el paper de l'espia víctima del seu passat. John Gielgud i Richard Attenborough encarnen respectables alts funcionaris que envien l'heroi a la seva pèrdua amb un cinisme tranquil », afegeixen.
- « Aquesta ombrívola història d'espionatge lliura una conclusió amarga sobre el món dels poderosos Enemic de l'èmfasi i de la superficialitat, Preminger se situa a l'oposat de la mitologia de la pel·lícula d'espionatge. » [...] El realitzador ho reprèn finalment amb la seva precisió i la seva intel·ligència. « La pel·lícula és una recapitulació del seu art, al mateix temps que un adeu. [...] Pel seu desencantament, la seva bellesa mortifera, The Human Factor agafa els testaments estètices i morals de John Ford (Set dones), Fritz Lang (El Diabòlic Doctor Mabuse) i Visconti (L'Innocent). ».[4]
- L'única debilitat, els flash-back africans que contribueixen « a destruir la tensió engendrada per tot el que precedeix ».[5]
Referències modifica
- ↑ esadir.cat. El factor humà. esadir.cat.
- ↑ «The Human Factor». ‘‘The New York Times'’.
- ↑ in: 50 ans de cinéma américain, Fernand Nathan, 1995.
- ↑ Olivier Père a: Les Inrockuptibles, 6 desembre 2000.
- ↑ J.-P. Coursodon et B. Tavernier: op. cité.