Viquipèdia

El vigilant en el camp de sègol

novel·la de J. D. Salinger

El vigilant en el camp de sègol (The Catcher in the Rye, en versió original) és una novel·la de l'escriptor estatunidenc J. D. Salinger publicada parcialment en una sèrie entre 1945 i 1946, abans de ser novel·lada el 1951.

Infotaula de llibreEl vigilant en el camp de sègol
The Catcher in the Rye

Coberta i llom de la primera edició
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorJ. D. Salinger
Llenguaanglès Modifica el valor a Wikidata
Artista de la cobertaE. Michael Mitchell (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PublicacióEstats Units d'Amèrica, 16 de juliol de 1951
EditorialLittle, Brown and Company Modifica el valor a Wikidata
Edició en català
TraductorErnest Riera i Josep M. Fonalleras[1]
Dades i xifres
GènereNovel·la
Nombre de pàgines120
Personatges
Lloc de la narracióNova York Modifica el valor a Wikidata
Representa l'entitatpel·lícula Modifica el valor a Wikidata
Movimentliteratura realista Modifica el valor a Wikidata
Premis
PremisEls 100 llibres del segle de Le Monde
Els grans èxits del segle XX: 100 llibres de ficció en anglès Modifica el valor a Wikidata
Altres
ISBNISBN 8475962653
Identificador Library of Congress ClassificationPS3537.A426 C3 Modifica el valor a Wikidata
Goodreads work: 3036731

Ha estat una novel·la molt traduïda.[2] Al voltant d'un milió de còpies es venen cada any, amb vendes totals de més de 65 milions de llibres.[3] La novel·la va ser inclosa a la llista del 2005 de Time de les 100 millors novel·les en anglès escrites des de 1923, i va ser nomenada per Modern Library i els seus lectors com una de les 100 millors novel·les en anglès del segle xx.[4][5][6] El 2003, es va classificar al número 15 de l'enquesta de la BBC " The Big Read ". Fou traduïda al català per Xavier Benguerel el 1965, sota el títol L'ingenu seductor, i publicada a la col·lecció El Club dels Novel·listes del Club Editor i, posteriorment, per Ernest Riera i Josep Maria Fonalleras el 1990 i publicada per Editorial Empúries.

Originalment pensada per a adults, sovint ha atret els adolescents pel seu tractament de l'angoixa i alienació, i com una crítica a la superficialitat de la societat.[7][8] La novel·la també tracta temes complexos d'innocència, identitat, pertinença, pèrdua, connexió, sexe i depressió. El personatge principal, Holden Caulfield, s'ha convertit en una icona de la rebel·lió adolescent.[9] Caulfield, gairebé major d'edat, dóna la seva opinió sobre una gran varietat de temes mentre narra els seus esdeveniments vitals recents.

Argument modifica

El llibre és més notable per la personalitat i la veu testimonial del seu narrador en primera persona, Holden.[10] Serveix com a narrador perspicaç però poc fiable que exposa la importància de la lleialtat i la "falsedat" de l'edat adulta.[10] En una entrevista de 1953, Salinger va admetre que la novel·la era una mica autobiogràfica, explicant: "la meva infantesa era molt la semblant a la del noi del llibre... va ser un gran alleujament explicar-ho a la gent."[11]

La novel·la explica el retorn d'amagat d'un adolescent, Holden Caulfield, des de l'internat de Pencey, d'on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família. Els seus pares no saben que ha estat expulsat ni de bon tros que ha tornat a la ciutat. Holden és un jove amb greus problemes de relació i algun tret psicòtic, cosa que serveix a l'autor per a mostrar l'angoixa dels adolescents inadaptats. La narració s'allarga durant els tres dies en què el protagonista posa de manifest la seva aversió per les convencions socials i per tota mena de relació amb els companys i antics coneguts, els quals considera uns hipòcrites. Només s'escapa d'aquesta caracterització la seva germana Phoebe, a qui estima de veritat i que representa la innocència de la infantesa, així com Allie, un altre germà que va morir de leucèmia, a qui recorda positivament i amb qui té unes breus converses que mostren el seu malestar psíquic.

Recepció modifica

Als anys quaranta, Salinger va confiar a diverses persones que treballava en una novel·la amb Holden Caulfield, el protagonista adolescent del seu conte Slight Rebellion off Madison,[12] i Little, Brown and Company van publicar The Catcher in the Rye el 16 de juliol de 1951.[13]

Les reaccions inicials al llibre van ser diverses, des del diari The New York Times, considerant el llibre com "una primera novel·la inusualment brillant" [14] fins a les denigracions del llenguatge monòton del llibre i la "immoralitat i perversió" de Holden[15] (utilitza insults religiosos i discuteix lliurement sobre el sexe casual i la prostitució).[16] La novel·la va ser un èxit popular; al cap de dos mesos de la seva publicació, s’havia reimprès vuit vegades. Va passar 30 setmanes a la llista dels més venuts del New York Times.[17] L'èxit inicial del llibre va ser seguit d'una breu pausa en la seva popularitat, però a finals dels anys cinquanta, segons el seu biògraf Ian Hamilton, s'havia convertit en "el llibre que tots els adolescents avorrits havien de comprar, el manual imprescindible del qual es podien agafar estils frescos de desafecció". Ha estat comparat amb The Adventures of Huckleberry Finn de Mark Twain.[18] Els diaris van començar a publicar articles sobre el "culte al Vigilant",[19] i la novel·la va ser prohibida a diversos països —i també a algunes escoles dels Estats Units— a causa de la seva temàtica i el seu llenguatge.[20]

Als anys setanta, diversos professors de secundària dels Estats Units que van seleccionar el llibre van ser acomiadats o obligats a dimitir. Un estudi de censura de 1979 va assenyalar que The Catcher in the Rye "tenia la dubtosa distinció de ser alhora el llibre censurat amb més freqüència a tot el país i la segona novel·la més ensenyada a les escoles públiques" (després d'Homes i ratolins de John Steinbeck).[21][22]

Mark David Chapman, que va disparar John Lennon el desembre de 1980, estava obsessionat amb el llibre. El seu principal motiu va ser la seva frustració amb l'estil de vida i les declaracions públiques de Lennon, així com els deliris que va patir relacionats amb Holden Caulfield.[23]

Després del seu èxit dels anys 50, Salinger va rebre (i va rebutjar) nombroses ofertes per adaptar The Catcher in the Rye a la pantalla, inclosa una de Samuel Goldwyn.[24] Des de la seva publicació, hi ha hagut un interès sostingut per la novel·la entre els cineastes, amb Billy Wilder,[25] Harvey Weinstein i Steven Spielberg[26] entre els que volien tenir-ne els drets.

Interpretacions modifica

Bruce Brooks va sostenir que l'actitud de Holden es manté inalterada al final de la història, la qual cosa no implica cap maduració, i diferencia la novel·la de la ficció per a joves.[27] En canvi, Louis Menand pensava que els professors recomanen la novel·la pel seu final optimista, per ensenyar als lectors adolescents que "l'alienació és només una fase". Mentre Brooks va sostenir que Holden actua com actua per l'edat que té, per Menand, Holden pensa com a adult, donada la seva capacitat per percebre amb precisió les persones i els seus motius. Altres destaquen el dilema de l'estat de Holden, entre l'adolescència i l'edat adulta.[28][29] Holden s'emociona ràpidament. Sovint es diu que Holden canvia al final, quan mira Phoebe al carrusel, i parla de l'anell daurat i de com és bo que els nens intentin agafar-lo.[28]

Peter Beidler al seu A Reader's Companion to "The Catcher in the Rye" de JD Salinger, identifica la pel·lícula a la qual es refereix la prostituta "Sunny". Al capítol 13 diu que a la pel·lícula un nen cau d'un vaixell. La pel·lícula és Captains Courageous (1937), protagonitzada per Spencer Tracy. Sunny diu que Holden s'assembla al nen que va caure del vaixell. Beidler mostra una imatge del nen, interpretada per l'actor infantil Freddie Bartholomew.[30]

Cada nen de Caulfield té talent literari. DB escriu guions a Hollywood;[31] Holden també venera a DB per la seva habilitat d'escriptura (el millor tema de Holden), però també menysprea les pel·lícules basades en la indústria de Hollywood, considerant-les "falses", ja que l'escriptor no té espai per a la seva pròpia imaginació i descriu el que fa DB a Hollywood escrivint pel·lícules com una prostitució; Allie va escriure poesia amb el seu guant de beisbol;[31] i Phoebe és diarista.[31] Aquest "atrapador al sègol" és una analogia per a Holden, que admira en els nens atributs que sovint li costa trobar en els adults, com la innocència, la bondat, l'espontaneïtat i la generositat. Caure del penya-segat podria ser una progressió cap al món adult que l'envolta i que critica durament. Més tard, Phoebe i Holden intercanvien els papers d'"atrapador" i "caigut"; li dóna el seu barret de caça, el símbol de l'atrapador, i es converteix en la caiguda mentre Phoebe es converteix en la atrapadora.[32]

En la seva biografia de Salinger, David Shields i Shane Salerno argumenten que el llibre es pot entendre millor com "una novel·la de guerra disfressada". Salinger va ser testimoni dels horrors de la Segona Guerra Mundial, però en lloc d'escriure una novel·la del combat, Salinger, segons Shields i Salerno, "va agafar el trauma de la guerra i el va incrustar dins del que a simple vista semblava una novel·la sobre la majoria d'edat."[33]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. ↑ «El vigilant en el camp de sègol». Diputació de Barcelona. [Consulta: 2 maig 2013].
  2. ↑ Magill, Frank N. «J. D. Salinger». A: Magill's Survey of American Literature. New York: Marshall Cavendish Corporation, 1991, p. 1803. ISBN 1-85435-437-X. 
  3. ↑ According to List of best-selling books.
  4. ↑ «The 100 most frequently challenged books: 1990–1999». American Library Association. [Consulta: August 13, 2009].
  5. ↑ List of most commonly challenged books from the list of the one hundred most important books of the 20th century by Radcliffe Publishing Course
  6. ↑ «'Catcher in the Rye' still influences 50 years later». , August 10, 2001.
  7. ↑ Costello, Donald P., and Harold Bloom.
  8. ↑ «Carte Blanche: Famous Firsts». Booklist, November 15, 2000.
  9. ↑ Merriam-Webster's Dictionary of Allusions By Elizabeth Webber, Mike Feinsilber p.105
  10. ↑ 10,0 10,1 Nandel, Alan. "The Significance of Holden Caulfield's Testimony." Reprinted in Bloom, Harold, ed. Modern Critical Interpretations: J. D. Salinger's The Catcher in the Rye. Philadelphia: Chelsea House Publishers, 2000. pp. 75–89.
  11. ↑ Crawford, 2006, p. 4.
  12. ↑ Alexander, 1999, p. 142.
  13. ↑ Salinger, J.D. The Catcher in the Rye. New York: Little, Brown and Company, 1951.
  14. ↑ «Books of The Times». The New York Times, 16-07-1951.
  15. ↑ Whitfield, Stephen J. "Raise High the Bookshelves, Censors!" (book review), The Virginia Quarterly Review, Spring 2002. Retrieved November 27, 2007. En una ressenya del llibre a The Christian Science Monitor, el crític va trobar el llibre inadequat "perquè el llegissin els nens", escrivint que serien influenciats per Holden, "com passa massa fàcilment quan la immoralitat i la perversió és explicada per escriptors de talent que tenen en compte l'obra en nom de l'art o de la bona intenció".
  16. ↑ Hamilton, 1988, p. 117.
  17. ↑ Whitfield, 1997, p. 77.
  18. ↑ "J. D. Salinger". Encyclopædia Britannica Online School ed. 2011. Web.
  19. ↑ Hamilton, 1988, p. 155.
  20. ↑ Whitfield, 1997, p. 97.
  21. ↑ Whitfield, 1997, p. 82, 78.
  22. ↑ «Banned from the classroom: Censorship and The Catcher in the Rye» (en anglès).
  23. ↑ Gaines, James R. «Mark Chapman Part Iii: the Killer Takes His Fall» (en anglès). People.com, 09-03-1987. [Consulta: 11 abril 2022].
  24. ↑ Berg, A. Scott. Goldwyn: A Biography. New York: Alfred A. Knopf, 1989. ISBN 1-57322-723-4. p. 446.
  25. ↑ Crowe, Cameron, ed. Conversations with Wilder. New York: Alfred A. Knopf, 1999. ISBN 0-375-40660-3. p. 299.
  26. ↑ «PAGE SIX; Inside Salinger's Own World». New York Post, 04-12-2003.
  27. ↑ Brooks, Bruce «Holden at sixteen». Horn Book Magazine, May 1, 2004. Arxivat de maig 24, 2012, a Wayback Machine.
  28. ↑ 28,0 28,1 Onstad, Katrina «Beholden to Holden». CBC News, February 22, 2008.
  29. ↑ Graham, 33.
  30. ↑ Press, Coffeetown. «A Reader's Companion to J.D. Salinger's The Catcher in the Rye (Second Edition), by Peter G. Beidler» (en anglès). Coffeetown Press, 16-06-2011. [Consulta: 3 agost 2022].
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Salinger (1969)
  32. ↑ Yasuhiro Takeuchi «The Burning Carousel and the Carnivalesque: Subversion and Transcendence at the Close of The Catcher in the Rye». Studies in the Novel, Fall 2002, p. 320–337.
  33. ↑ Shields, David. Salinger. Hardcover. Simon & Schuster, 2013, p. xvi. ASIN 1476744831. 

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

  A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a El vigilant en el camp de sègol
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=El_vigilant_en_el_camp_de_sègol&oldid=33394695»