Viquipèdia

Element químic

substància química pura que consisteix en un tipus d'àtom

Els elements químics són substàncies pures que no es poden descompondre en cap altra substància pura més senzilla mitjançant mètodes químics. Des del punt de vista atòmic tots els àtoms d'un element tenen el mateix nombre de protons al seu nucli, podent variar el nombre de neutrons (isòtops). Aquest nombre es coneix com a nombre atòmic de l'element i se simbolitza per la lletra Z. Per exemple, els àtoms de l'element carboni (C) contenen 6 protons en el seu nucli, mentre que els àtoms d'urani en contenen 92, que hom indica amb el símbol de l'element i el nombre atòmic a sota a l'esquerra:

La taula periòdica dels elements químics

Es coneixen 118 elements químics diferents, dels quals 90 són naturals i la resta generats artificialment. Cada element es representa per un símbol d'una o dues lletres, segons la proposta de Berzelius. Els elements químics se solen classificar mitjançant la taula periòdica.

Els àtoms d'un element químic es poden combinar amb si mateixos per formar una molècula, i en funció del nombre d'àtoms que es combinen es poden classificar en:

  • Monoatòmics: presenten un únic àtom, és a dir, la fórmula coincideix amb el símbol que els representa. Únicament hi ha els gasos nobles: He, Ne, Ar, Kr, Xe i Rn.
  • Diatòmics: la molècula està formada per dos àtoms. És el cas de la majoria dels elements situats a la dreta de la taula com ara el clor, Cl₂, el fluor, F₂, el nitrogen, N₂, l'oxigen, O₂,...
  • Poliatòmics: les molècules estan formades per més de dos àtoms, per exemple el fòsfor, P₄, el sofre, S₈, o bé formen una xarxa metàl·lica tridimensional (és el cas del coure, l'or o el sodi).
  • Molècula diatòmica de l'oxigen, O₂
    Molècula diatòmica de l'oxigen, O₂
  • Anell de S₈
    Anell de S₈
  • Estructura cristal·lina del sodi, Na
    Estructura cristal·lina del sodi, Na

Els elements més estables de la taula periòdica són els gasos nobles, grup 18, ja que presenten nombre d'oxidació 0. Els elements del grup 1 o metalls alcalins tenen un nombre d'oxidació +I perquè perden un electró per aconseguir ser estables com els gasos nobles. En perdre l'electró, esdevindran ions positius. Els elements dels grup 2 o metalls alcalinoterris tenen nombre d'oxidació +II, ja que perden dos electrons per tenir l'estabilitat dels gasos nobles. Els elements del grup 16 o calcògens amb nombre d'oxidació -II guanyen dos electrons per ser estables, és a dir, es convertiran en ions negatius. Els elements del grup 17 o halògens tenen nombre d'oxidació -I perquè agafen 1 electró per ser estables. En guanyar l'electró, esdevindran ions negatius.

Història modifica

Primeres teories. Els quatre elements modifica

Article principal: Elements clàssics
 
Representació de la teoria dels quatre elements (Edat mitjana)

L'ésser humà, des de la prehistòria, cercant l'origen i naturalesa de tot quan el rodejava creà mites en els quals cada cosa, cada força natural, era un déu o una figura humana; d'aquí les teogonies i les cosmologies dels pobles primitius, en les quals els fenòmens s'imaginaven produïts per l'acció d'agents sobrenaturals. La intervenció d'aquests agents explicava totes les anomalies aparents de l'univers. Aquest estat teològic de la ciència va perdurar fins al segle VI aC, quan aparegué a Grècia un poderós moviment intel·lectual i els seus més grans filòsofs especularen sobre el món i sobre la naturalesa de la matèria, i plantejaren clarament molts dels problemes fonamentals de la ciència. La idea de l'existència d'un principi permanent origen de tot fou tractada per primer cop per Tales de Milet, aproximadament entre el 624 i el 565 aC. Segons Tales tot estava fet d'aigua. Anaxímenes (585-524 aC) pensà que el principi de tot era l'aire i Heràclit d'Efes (540-475 aC) optà pel foc.[1] Després Empèdocles d'Agrigent (500-430 aC) agrupà en una sola teoria els principis d'aquests filòsofs i hi afegí un quart principi, la terra. naixia així la teoria dels quatre elements: terra, aigua, aire i foc, que servien de suport a les qualitats fonamentals calent i fred i sec i humit, i a dues forces còsmiques, l'amor i l'odi. Aquesta teoria dels quatre elements fou acceptada per Aristòtil (384-322 aC), la qual autoritat permeté la seva expansió per tot el món i la seva perduració durant uns dos mil anys.

La tria prima dels alquimistes modifica

Durant l'Edat mitjana els alquimistes consideraren als metalls com a cossos composts formats per dues qualitats-principis comuns, el mercuri, que representava el caràcter metàl·lic i la volatilitat, i el sofre, que tenia la propietat de la combustibilitat. Amb el temps s'uní un tercer principi, la sal, que representava la propietat de la solidesa i la de la solubilitat. Aquests tres principis o elements, s'anomenaren tria prima i substituïren als quatre elements d'Aristòtil. Conseqüència de les teories dels alquimistes fou la possibilitat de la transmutació dels metalls innobles en nobles i, concretament, la conversió del plom, mercuri i altres metalls en or. Aquesta transmutació, coneguda com la Gran Obra només es podia realitzar en presència de la pedra filosofal, l'obtenció de la qual fou el primer objectiu dels alquimistes.

L'element de Robert Boyle modifica

El científic irlandès Robert Boyle (1627-1691) fou el primer químic que rompé amb la tradició alquimista de forma oberta en el seu llibre The Sceptical Chymist, 'El químic escèptic', de 1661.[2] En aquest llibre Boyle estableix el concepte modern d'element quan diu que els elements són «certs cossos primitius i simples que no estan formats d'altres cossos, ni un dels altres, i que són els ingredients dels quals es componen immediatament i en els quals es resolen en darrer terme tots els cossos perfectament mixtos»[3] i suposa que el seu nombre ha de ser molt superior als tres dels alquimistes o als quatre d'Aristòtil. Tanmateix, Boyle mantenia la idea de la transmutació dels metalls i atribuïa al foc un caràcter material.

La definició de Lavoisier modifica

Antoine L. Lavoisier (1743-1794) establí la definició precisa d'element químic quan demostrà que podia descompondre aigua en oxigen i hidrogen (anàlisi de l'aigua) i que també podia combinar aquests dos gasos per a obtenir aigua (síntesi de l'aigua). L'aigua deixà de ser un element. Lavoisier adoptà el concepte de Boyle d'element químic però basat en el resultat experimental. Per a Lavoisier un element químic és una substància pura que no es pot descompondre. Però el fet de considerar una substància com a element és temporal, ja que amb noves tècniques analítiques potser en el futur es podrà descompondre en altres cossos simples. Amb aquesta definició els químics pogueren establir quines substàncies de les conegudes eren elements i, després, reconeguda l'existència de nous elements en l'estudi de les propietats dels cossos, aïllar-los a partir dels seus compostos.[4]

La teoria atòmica de Dalton modifica

 
Taula periòdica de Mendeléiev apareguda en la primera edició russa
Article principal: Teoria atòmica de Dalton

El suport teòric a la definició empírica de Lavoisier fou obra del químic anglès John Dalton, amb la seva teoria atòmica publicada el 1808.[5] En ella presenta les següents hipòtesis:

  1. Els elements estan constituïts per àtoms consistents en partícules separades i indestructibles.
  2. Els àtoms d'un mateix element són iguals en massa i en la resta de qualitats.
  3. Els àtoms de distints elements tenen diferents massa i propietats.
  4. Els compostos es formen mitjançant la unió d'àtoms dels corresponents elements en una relació senzilla. Els «àtoms» d'un determinat compost són a la vegada idèntics en massa i en la resta de propietats.

Amb aquesta teoria Dalton pogué explicar les lleis ponderals i quedà clara la definició d'element químic.

La taula periòdica de Mendeléiev modifica

Article principal: Taula periòdica

El químic rus Dmitri Mendeléiev aconseguí classificar els elements químics coneguts a mitjans del segle xix (1869) en una taula de forma que quedaven agrupats en famílies d'elements amb propietats semblants. La taula l'organitzà a partir de les masses atòmiques posant els elements ordenats per ordre creixent de massa atòmica. Tanmateix hagué de canviar l'ordre de diversos elements de manera que tots els semblants quedassin en una mateixa columna. L'èxit de Mendeléiev fou la predicció de l'existència de deu elements químics encara no descoberts i el seu posterior descobriment (se'n descobriren set, un fou produït artificialment i dos eren errors de la taula).

El nombre atòmic modifica

 
Espectres de raigs X de Moseley

El nombre atòmic fou inicialment el número d'ordre que corresponia a cada element en col·locar-los a la taula periòdica, de manera que tenia un caràcter convencional. Però el 1913, amb els treballs experimentals de Henry Moseley sobre espectres de raigs X, el nombre atòmic adquirí un significat físic. Moseley descobrí que existeix una relació lineal entre l'arrel quadrada de la freqüència, ν, i el nombre atòmic, Z (K i k són dues constants):

 

Basant-se en la interpretació dels espectres atòmics que havia fet Bohr, Moseley escrigué: «...hi ha a l'àtom una quantitat fonamental que augmenta a intervals discrets en passar d'un element al següent. Aquesta quantitat no pot ser d'altra, que la càrrega positiva del nucli central».[6] D'aquesta manera els elements químics varen quedar determinats pel nombre atòmic.[7][8]

Propietats principals per blocs modifica

Vegeu també: Llista de referències de dades dels elements químics

Bloc s modifica

Grup Símbol químic Nom Nombre atòmic Massa atòmica Densitat a 20 °C
(g/cm³)		 Punt de fusió (°C) Punt d'ebullició (°C) Descobriment Descobridor
1 H Hidrogen 1 1,007 94 0,000 084 -259,1 -252,9 1766 Henry Cavendish
1 Li Liti 3 6,941 0,53 180,5 1317 1817 Johan August Arfwedson
1 Na Sodi 11 22,989 768 0,97 97,8 892 1807 Humphry Davy
1 K Potassi 19 39,098 3 0,86 63,7 774 1807 Humphry Davy
1 Rb Rubidi 37 85,467 8 1,53 39 688 1861 Robert W. Bunsen i Gustav R. Kirchhoff
1 Cs Cesi 55 132,905 43 1,90 28,4 690 1860 Gustav R. Kirchhoff i Robert Wilhelm Bunsen
1 Fr Franci 87 223,019 7 27 677 1939 Marguerite Perey
2 Be Beril·li 4 9,012 182 1,85 1278 2970 1797 Louis Nicolas Vauquelin
2 Mg Magnesi 12 24,305 1,74 648,8 1107 1755 Joseph Black
2 Ca Calci 20 40,078 1,54 839 1487 1808 Humphry Davy
2 Sr Estronci 38 87,62 2,63 769 1384 1790 Adair Crawford
2 Ba Bari 56 137,327 3,65 725 1640 1808 Humphry Davy
2 Ra Radi 88 226,025 4 5,50 700 1140 1898 Marie Curie i Pierre Curie

Bloc p modifica

Grup Símbol químic Nom Nombre atòmic Massa atòmica Densitat a 20 °C
(g/cm³)		 Punt de fusió (°C) Punt d'ebullició (°C) Descobriment Descobridor
13 B Bor 5 10,811 2,46 2300 2550 1808 Humprhy Davy i Joseph-Louis Gay-Lussac
13 Al Alumini 13 26,981 539 2,70 660,5 2467 1825 Hans Christian Ørsted
13 Ga Gal·li 31 69,723 5,91 29,8 2403 1875 Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
13 In Indi 49 114,82 7,31 156,2 2080 1863 Ferdinand Reich i Hieronymus Theodor Richter
13 Tl Tal·li 81 204,383 3 11,85 303,6 1457 1861 William Crookes
13 Nh Nihoni 113
14 C Carboni 6 12,011 3,51 3550 4827 prehistòric desconegut
14 Si Silici 14 28,085 5 2,33 1410 2355 1824 Jöns Jacob Berzelius
14 Ge Germani 32 72,61 5,32 937,4 2830 1886 Clemens Alexander Winkler
14 Sn Estany 50 118,71 7,29 232 2270 prehistòric desconegut
14 Pb Plom 82 207,2 11,34 327,5 1740 prehistòric desconegut
14 Fl Flerovi 114 1998 Iuri Oganessian i col·laboradors
15 N Nitrogen 7 14,006 74 0,001 17 -209,9 -195,8 1772 Daniel Rutherford
15 P Fòsfor 15 30,973 762 1,82 44 (P4) 280 (P4) 1669 Hennig Brand
15 As Arsènic 33 74,921 59 5,72 613 613 (sublimiert) ca. 1250 Albert Magne
15 Sb Antimoni 51 121,75 6,69 630,7 1750 prehistòric desconegut
15 Bi Bismut 83 208,980 37 9,80 271,4 1560 1540 Georgius Agricola
15 Mc Moscovi 115 2010 Iuri Oganessian i col·laboradors
16 O Oxigen 8 15,999 4 0,001 33 -218,4 -182,9 1774 Joseph Priestley, Carl Wilhelm Scheele i Antoine Laurent Lavoisier
16 S Sofre 16 32,066 2,06 113 444,7 prehistòric desconegut
16 Se Seleni 34 78,96 4,82 217 685 1817 Jöns Jacob Berzelius
16 Te Tel·luri 52 127,6 6,25 449,6 990 1782 Franz-Joseph Müller von Reichenstein
16 Po Poloni 84 208,982 4 9,20 254 962 1898 Marie Curie i Pierre Curie
16 Lv Livermori 116
17 F Fluor 9 18,998 403 2 0,001 58 -219,6 -188,1 1886 Henri Moissan
17 Cl Clor 17 35,452 7 0,002 95 -34,6 -101 1774 Carl Wilhelm Scheele
17 Br Brom 35 79,904 3,14 -7,3 58,8 1826 Antoine Jérôme Balard
17 I Iode 53 126,904 47 4,94 113,5 184,4 1811 Bernard Courtois
17 At Àstat 85 209,987 1 302 337 1940 Dale R. Corson, Kenneth R. MacKenzie i Emilio Segrè
17 Ts Tennes 117 2010 Iuri Oganessian i col·laboradors
18 He Heli 2 4,002 602 0,000 17 -272,2 -268,9 1895 William Ramsay
18 Ne Neó 10 20,179 7 0,000 84 -248,7 -246,1 1898 William Ramsay i Morris W. Travers
18 Ar Argó 18 39,948 0,001 66 -189,4 -185,9 1894 William Ramsay i Lord Rayleigh
18 Kr Criptó 36 83,8 0,003 48 -156,6 -152,3 1898 William Ramsay i Morris W. Travers
18 Xe Xenó 54 131,29 0,004 49 -111,9 -107 1898 William Ramsay i Morris W. Travers
18 Rn Radó 86 222,017 6 0,009 23 -71 -61,8 1900 Friedrich E. Dorn
18 Og Oganessó 118

Bloc d modifica

Grup Símbol químic Nom Nombre atòmic Massa atòmica Densitat a 20 °C
(g/cm³)		 Punt de fusió (°C) Punt d'ebullició (°C) Descobriment Descobridor
3 Sc Escandi 21 44,955 91 2,99 1539 2832 1879 Lars Fredrik Nilson
3 Y Itri 39 88,905 85 4,47 1523 3337 1794 Johan Gadolin
3 La Lantani 57 138,905 5 6,16 920 3454 1839 Carl Gustaf Mosander
3 Ac Actini 89 227,027 8 10,07 1047 3197 1899 André Louis Debierne
4 Ti Titani 22 47,88 4,51 1660 3260 1791 William Gregor i Martin Heinrich Klaproth
4 Zr Zirconi 40 91,224 6,51 1852 4377 1789 Martin Heinrich Klaproth
4 Hf Hafni 72 178,49 13,31 2150 5400 1923 Georges Charles de Hevesy i Dirk Coster
4 Rf Rutherfordi 104 261,108 7 1964/69 Gueorgui Fliórov i Albert Ghiorso
5 V Vanadi 23 50,941 5 6,09 1890 3380 1801 Andrés Manuel del Río Fernández
5 Nb Niobi 41 92,906 38 8,58 2468 4927 1801 Charles Hatchett
5 Ta Tàntal 73 180,947 9 16,68 2996 5425 1802 Anders Gustaf Ekeberg
5 Db Dubni 105 262,113 8 1967/70 Gueorgui Fliórov i Albert Ghiorso
6 Cr Crom 24 51,996 1 7,14 1857 2482 1797 Louis Nicolas Vauquelin
6 Mo Molibdè 42 95,94 10,28 2617 5560 1778 Carl Wilhelm Scheele
6 W Tungstè 74 183,85 19,26 3407 5927 1783 Fausto de Elhúyar i Juan José de Elhúyar
6 Sg Seaborgi 106 263,118 2 1974 Iuri Oganessian
7 Mn Manganès 25 54,938 05 7,44 1244 2097 1774 Johan Gottlieb Gahn
7 Tc Tecneci 43 98,906 3 11,49 2172 5030 1937 Perrier i Emilio G. Segrè
7 Re Reni 75 186,207 21,03 3180 5627 1925 Walter Noddack, Ira Tacke i Otto Berg
7 Bh Bohri 107 262,122 9 1976 Gottfried Münzenberg i col·laboradors
8 Fe Ferro 26 55,847 7,87 1535 2750 prehistòric desconegut
8 Ru Ruteni 44 101,07 12,45 2310 3900 1844 Karl Ernst Claus
8 Os Osmi 76 190,2 22,61 3045 5027 1803 Smithson Tennant
8 Hs Hassi 108 265 1984 Gottfried Münzenberg i col·laboradors
9 Co Cobalt 27 58,933 2 8,89 1495 2870 1735 Georg Brandt
9 Rh Rodi 45 102,905 5 12,41 1966 3727 1803 William Hyde Wollaston
9 Ir Iridi 77 192,22 22,65 2410 4130 1803 Smithson Tennant
9 Mt Meitneri 109 266 1982 Gottfried Münzenberg i col·laboradors
10 Ni Níquel 28 58,69 8,91 1453 2732 1751 Axel Fredrik Cronstedt
10 Pd Pal·ladi 46 106,42 12,02 1552 3140 1803 William Hyde Wollaston
10 Pt Platí 78 195,08 21,45 1772 3827 1557 Antonio de Ulloa
10 Ds Darmstadti 110 269 1994 Sigurd Hofmann i col·laboradors
11 Cu Coure 29 63,546 8,92 1083,5 2595 prehistòric desconegut
11 Ag Argent 47 107,868 2 10,49 961,9 2212 prehistòric desconegut
11 Au Or 79 196,966 54 19,32 1064,4 2940 prehistòric desconegut
11 Rg Roentgeni 111 272 1994 Sigurd Hofmann i col·laboradors
12 Zn Zinc 30 65,39 7,14 419,6 907 prehistòric desconegut
12 Cd Cadmi 48 112,411 8,64 321 765 1817 Friedrich Stromeyer i Karl S. L. Hermann
12 Hg Mercuri 80 200,59 13,55 -38,9 356,6 prehistòric desconegut
12 Cn Copernici 112 277 1996 Sigurd Hofmann i col·laboradors

Bloc f modifica

Grup Símbol químic Nom Nombre atòmic Massa atòmica Densitat a 20 °C
(g/cm³)		 Punt de fusió (°C) Punt d'ebullició (°C) Descobriment Descobridor
3 Ce Ceri 58 140,115 6,77 798 3257 1803 Wilhelm Hisinger i Jöns J. Berzelius
3 Pr Praseodimi 59 140,907 65 6,48 931 3212 1895 Carl Auer von Welsbach
3 Nd Neodimi 60 144,24 7,00 1010 3127 1895 Carl Auer von Welsbach
3 Pm Prometi 61 146,915 1 7,22 1080 2730 1945 A. Marinsky, Lawrence E. Glendenin i Charles D. Coryell
3 Sm Samari 62 150,36 7,54 1072 1778 1879 Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
3 Eu Europi 63 151,965 5,25 822 1597 1901 Eugène Demarçay
3 Gd Gadolini 64 157,25 7,89 1311 3233 1880 Jean-Charles Galissard de Marignac
3 Tb Terbi 65 158,925 34 8,25 1360 3041 1843 Carl Gustaf Mosander
3 Dy Disprosi 66 162,5 8,56 1409 2335 1886 Paul Émile Lecoq de Boisbaudran
3 Ho Holmi 67 164,930 32 8,78 1470 2720 1878 Marc Delafontaine, Jacques-Louis Soret i Per Teodor Cleve
3 Er Erbi 68 167,26 9,05 1522 2510 1842 Carl Gustaf Mosander
3 Tm Tuli 69 168,934 21 9,32 1545 1727 1879 Per Teodor Cleve
3 Yb Iterbi 70 173,04 6,97 824 1193 1878 Jean-Charles Galissard de Marignac
3 Lu Luteci 71 174,967 9,84 1656 3315 1907 Georges Urbain
3 Th Tori 90 232,0381 11,72 1750 4787 1829 Jöns Jacob Berzelius
3 Pa Protoactini 91 231,035 9 15,37 1554 4030 1917 Kasimir Fajans i O.H. Göhring
3 U Urani 92 238,028 9 18,97 1132,4 3818 1789 Martin Heinrich Klaproth
3 Np Neptuni 93 237,048 2 20,48 640 3902 1940 Edwin M. McMillan i Philip H. Abelson
3 Pu Plutoni 94 244,064 2 19,74 641 3327 1940 Glenn T. Seaborg
3 Am Americi 95 243,061 4 13,67 994 2607 1944 Glenn T. Seaborg, Ralph A. James, Leon O. Morgan i Albert Ghiorso
3 Cm Curi 96 247,070 3 13,51 1340 1944 Glenn T. Seaborg, Ralph A. James i Albert Ghiorso
3 Bk Berkeli 97 247,070 3 13,25 986 1949 Stanley G. Thompson, Albert Ghiorso i Glenn T. Seaborg
3 Cf Californi 98 251,079 6 15,1 900 1950 Stanley G. Thompson, Kenneth Street, Jr., Albert Ghiorso i Glenn T. Seaborg
3 Es Einsteini 99 252,082 9 860 1952 Albert Ghiorso i col.
3 Fm Fermi 100 257,0951 1952 Albert Ghiorso i col.
3 Md Mendelevi 101 258,098 6 1955 Albert Ghiorso, Bernard G. Harvey, Gregory R. Choppin, Stanley G. Thompson i Glenn T. Seaborg
3 No Nobeli 102 259,100 9 1958 Gueorgui Fliórov i col. i independentment Albert Ghiorso i col.
3 Lr Lawrenci 103 260,105 3 1961 Albert Ghiorso, T. Sikkeland, A.E. Larsh i R.M. Latimer

Etimologies dels elements modifica

A modifica

  • Actini (Ac): del grec aktís, aktĩnos, ”raig de llum”.
  • Alumini (Al): de l'anglès aluminium, modificació de aluminum, creat el 1812 pel químic Humphry Davy com a derivat savi del llatí alūmen, "alum".
  • Americi (Am): del continent Amèrica.
  • Antimoni (Sb): del baix llatí antimonium, procedent, sembla, d'una variant de l'àrab ´uṯmud, ´iṯmid, ídem, igual. El símbol Sb, del llatí stibium.
  • Argent o plata (Ag): Argent del llatí argĕntum. Plata femení de plat, en el sentit de "plat gran", i també antigament "planxa de metall"; aplicat a l'argent, "planxa d'argent", a còpia de repetir-se, l'expressió acabà per reduir-se a plata com a sinònim d'argent.
  • Argó (Ar): del grec argos, "inactiu" (a causa del fet que els gasos nobles són poc reactius).
  • Arsènic (As): del llatí arsenĭcum i aquest del grec arsenikón, "viril".
  • Àstat (At): del prefix a- i del grec statós "estable", junts donen "inestable".

B modifica

  • Bari (Ba): del grec barýs, "pesant".
  • Beril·li (Be): del grec beryllos, beryl, maragda de color verd.
  • Berkeli (Bk): de Berkeley, ciutat on es troba la Universitat de Califòrnia.
  • Bismut (Bi): del llatí de l'alquímia bisemutum, de l'alemany Wismut, potser relacionat amb Mut(ungsort) "lloc de concessió d'explotació d'una mina" de bismut a Sankt Georg in den Wies(en) (Saxònia).
  • Bohri (Bh): en honor del físic danès Niels Bohr, un dels pares de la mecànica quàntica.
  • Bor (B): de l'àrab buraq, del persa burah, "bórax".
  • Brom (Br): del grec brõmos, "fortor".

C modifica

  • Cadmi (Cd): del llatí cadmia, del grec kadmeia, nom antic del carbonat de zinc que es troba amb sals de cadmi a la natura.
  • Calci (Ca): del grec calx, "caliça", mineral de carbonat de calci.
  • Californi (Cf): de l'estat nord-americà de Califòrnia.
  • Carboni (C): carbó.
  • Ceri (Ce): per l'asteroide Ceres, descobert dos anys abans (1801).
  • Cesi (Cs): del llatí caesius, color blau verdós.
  • Clor (Cl): del grec khlōrós, "verd clar".
  • Cobalt (Co): de l'alemany Kobalt, alteració de Kobold "follet" (antigament kobol(e)t, kobelt, llatinitzat en cobaltum), per la creença que els follets substituïen la plata per cobalt.
  • Copernici (Cn): en honor de l'astrònom polonès Nicolau Copèrnic autor de la teoria geocèntrica del sistema solar.
  • Coure (Cu): del llatí cuprum, provinent de Kýpros, nom de l'illa de Xipre, d'on s'extreia coure de bona qualitat.
  • Criptó (Kr): del grec kryptos, "ocult, secret".
  • Crom (Cr): del grec khrõma, -atos, "color", i aquest, de khróa o khrós "pell del cos; carn; carnació".
  • Curi (Cm): en honor dels físics francesos Pierre Curie i Marie Curie.

D modifica

  • Darmstadti (Ds): en honor de Darmstadt, on hi ha laboratori del GSI, on fou sintetitzat.
  • Disprosi (Dy): del grec dysprositos, de "difícil d'obtenir".
  • Dubni (Db): en honor del Joint Institute for Nuclear Research, un centre de recerca rus localitzat en Dubna.

E modifica

F modifica

G modifica

  • Gadolini (Gd): del mineral gadolinita, en honor del químic finlandès Johan Gadolin.
  • Gal·li (Ga): del llatí científic gallium, format sobre el llatí gallus pel seu descobridor, el químic francès Paul Émile Lecoq de Boisbaudran, que li donà el seu propi nom llatinitzat, coq, llatí gallus, "gall". Però segons ell del nom que nonaven els romans a França, Gal·lia.
  • Germani (Ge): de Germania (nom romà d'Alemanya).

H modifica

  • Hafni (Hf): del llatí científic hafnium, tret de Hafnia, nom llatí de Copenhaguen.
  • Hassi (Hs): de l'estat alemany de Hesse on hi ha el grup d'investigació alemany Gesellschaft für Schwerionenforschung (GSI).
  • Heli (He): de l'atmósfera del Sol (el déu grec Helios) perquè es descobrí a l'espectre solar el 1868 abans que a la Terra.
  • Hidrogen (H): del grec hydro, "aigua"", més genes, "crear", és a dir "engendrador d'aigua", posat pel químic Antoine Laurent Lavoisier perquè en combinar-se amb l'oxigen produeix aigua.
  • Holmi (Ho): del llatí científic holmium, llatinització de la segona síl·laba de Stockholm, ciutat natal del químic suec Per Teodor Cleve que el 1888 descobrí aquest metall.

I modifica

  • Indi (In): a causa del color anyil (un dels set colors de l'espectre solar, entre el blau i el violat) del seu espectre.
  • Iode (I): del grec iṓdēs, "violat, marró", de íon, "violeta" i eĩdos, "aspecte", creat pel químic Joseph-Louis Gay-Lussac el 1812, en observar el color violat dels seus vapors.
  • Iridi (Ir): del llatí científic iridium, sobre el llatí iris, -ĭdis, a causa dels reflexos variats de l'element, com l'iris.
  • Itri (Y): de Ytterby, poble de Suècia on es descobrí.

L modifica

M modifica

  • Magnesi (Mg): de Magnèsia, comarca de Tesàlia (Grècia).
  • Manganès (Mn): del francès manganèse, probablement d'una pronúncia defectuosa de mangnesia, grafia medieval freqüent de magnesia, amb què es coneixia aquest element semblant a la pedra d'imant de Magnèsia.
  • Meitneri (Mt): en honor de Lise Meitner, matemàtica i física d'origen austríac i suec.
  • Mendelevi (Md): en honor del químic rus Dmitri Ivánovich Mendeléiev, precursor de l'actual taula periòdica.
  • Mercuri (Hg): del baix llatí mercurius, donat pels alquimistes a l'argent viu a causa de la seva constant mobilitat, pensant en el déu Mercuri, missatger dels déus sempre en moviment. El símbol Hg és a causa del fet que Dioscòrides Pedaci l'anomenava «plata aquática» (en grec hydrárgyros, hydra: "agua", gyros: "plata").
  • Molibdè (Mo): del llatí molybdaena, i aquest, del grec molýbdaina, derivat de mólybdos "plom", perquè els antics el varen confondre amb una mena de plom.
  • Moscovi (Mc): de l'antiga Moscòvia, regió de Rússia.

N modifica

  • Neodimi (Nd): de neos-dýdimos, "nou bessó (del lantani)".
  • Neó (Ne): del grec néon, neutre substantivat de néos "nou".
  • Neptuni (Np): del llatí científic neptunium, derivat del nom del planeta Neptú.
  • Nihoni (Nh): prové de la paraula japonesa per a «Japó» (日本 , Nihon?), en homenatge al país on fou descobert.
  • Niobi (Nb): del llatí científic niobium, del nom de Níobe, filla de Tàntal, per trobar-se en minerals de tàntal; descobert el 1801 amb el nom de columbium.
  • Níquel (Ni): de l'alemany Nickel, i aquest, del suec nickel, abreviació de kopparnickel, compost de koppar "coure" i nickel "gnom de les mines", diminuntiu de Nikolaus.
  • Nitrogen (N): en grec nitrum, "productor de nitrats".
  • Nobeli (No): en honor del químic suec Alfred Nobel creador dels premis Nobel.

O modifica

  • Oganessó (Og): en honor del físic nuclear rus Iuri Oganessian.
  • Or (Au): del latí aurum, aurora resplandescent.
  • Osmi (Os): del llatí científic osmium, i aquest, del grec osmḗ, "olor", per la forta olor d'un dels seus òxids.
  • Oxigen (O): del francès oxygène, a partir del grec oxýs, "àcid" i génos, "naixement" perquè Lavoisier creia que tots els àcids en tenien.

P modifica

  • Pal·ladi (Pd): del llatí científic palladium, nom donat pel químic anglès William Hyde Wollaston a aquest element descobert per ell el 1803, inspirat en el llatí Pallas, -ădis, grec Pallás, -ádos, nom de la deessa Minerva, donat a un asteroide descobert el 1802 (Pal·les).
  • Platí (Pt): antigament platina, del castellà platino, també antigament platina, diminutiu de plata, del francès platine, manlleu del castellà americà, convertit en masculí pels joiers francesos per analogia d'or, argent.
  • Plom (Pb): del llatí plŭmbum.
  • Plutoni (Pu): del llatí científic plutonium, derivat del llatí Pluto, -ōnis, "Plutó", déu dels inferns, fill de Saturn i Ops, germà de Júpiter i Neptú.
  • Poloni (Po): de Polònia, en honor del país d'origen de Marie Curie, codescubridora de l'element, juntament amb el seu marit Pierre Curie.
  • Potassi (K): de l'anglès potassium, creat pel químic anglès Humphry Davy el 1807 sobre el model de magnesia/magnesium, soda/sodium a partir de potash, "potassa". El símbol K prové del grec kalium amb el mateix significat.
  • Praseodimi (Pr): del llatí científic praseodymium, i aquest, del grec prásios, "verd clar" i dídymos, "doble, bessó".
  • Prometi (Pm): del llatí científic promethium, format sobre el llatí Prometheus, del grec Promētheús, personatge de la mitologia grega, Prometeu, l'heroi que controlà el foc.
  • Protoactini (Pa): del grec protos, "primer" i actini.

R modifica

  • Radi (Ra): del llatí radius, "raig".
  • Radó (Rn): de l'anglès o el francès radon, i aquest, del llatí científic rad(ium), llatí radius, "raig", amb el sufix científic -on, usat en física per a formar noms de gasos nobles.
  • Reni (Re): del llatí científic rhenium, del llatí clàssic Rhenus, "el Rin", que travessa Wesel, ciutat de naixement d'un del seus descobridor Ida Noddack.
  • Rodi (Rh): del llatí científic rhodium, creat en anglès a partir del grec rhodon, "rosa" pel descobridor de l'element, William H. Wollaston, el 1803.
  • Roentgeni (Rg): en honor del físic Wilhelm Conrad Röntgen, descobridor dels raigs X.
  • Rubidi (Rb): del llatí científic rubidium, derivat del llatí rubĭdus, -a, -um, "vermell bru", i aquest, del llatí rubor, -ōris, "vermellor", derivat de rubēre, "ser vermell", que ho és de ruber, -bra, -brum, "vermell".
  • Ruteni (Ru): del llatí científic ruthenium, del baix llatí Ruthenia, nom antic de Rússia, per haver estat descobert a les mines dels Urals i isolat pel químic rus Karl Ernst Claus, el 1844.
  • Rutherfordi (Rf): en honor d'Ernest Rutherford, físic.

S modifica

  • Seaborgi (Sg): en honor del físic Glenn Theodore Seaborg descobridor de deu elements químics transurànids.
  • Seleni (Se): del llatí científic selenium, i aquest, derivat del grec selḗnē, "Lluna", per les seves analogies amb un altre element químic, el tel·luri (del llatí tellus, telluris, "Terra"), així com la Lluna és satèl·lit de la Terra.
  • Silici (Si): del llatí científic silicium, derivat de silex, -ĭcis, "sílex".
  • Sodi (Na): del llatí científic sodium, creat a partir de l'anglès soda pel químic anglès Humphry Davy, que l'aïllà el 1807. El símbol Na ve del llatí nátrium, (nitrat de sodi).
  • Sofre (S): del llatí sŭlfur (sulpur, sulphur), -ŭris.

T modifica

  • Tal·li (Tl): del llatí científic thallium, i aquest, del grec thallós, "rebrot", a causa de la línia verda que presenta el seu espectre.
  • Tàntal (Ta): del llatí Tantălus, i aquest, del grec Tántalos, personatge mitològic, Tàntal condemnat a estar submergit dins l'aigua fins a la boca sense poder calmar la set; aplicat a l'element químic que, immers en àcid, no en pot ser saturat.
  • Tecneci (Tc): del llatí científic technetium, i aquest, del grec tekhnētós, "artificial".
  • Tel·luri (Te): del llatí científic tellurium, format per analogia amb uranium sobre el llatí tellus, -ūris, "la Terra".
  • Tennes (Ts): de l'estat Tennessee en els Estats Units, on es troba el Laboratori Nacional d'Oak Ridge, científics del qual participaren en la seva síntesi a l'Institut de Recerca Nuclear de Dubna, Rússia.
  • Terbi (Tb): del nom de la població sueca de Ytterby, on s'obtingué la iterbita, mineral d'on s'extreuen els metalls iterbi, terbi, erbi, itri.
  • Titani (Ti): del llatí científic titanium, per analogia amb el nom de uranium, dels Titans, els primers fills de la Terra segons la mitologia grega.
  • Tori (Th): del llatí científic thorium, del nom del déu escandinau Thor, creat el 1828 pel seu descobridor, el químic suec Jöns Jacob Berzelius.
  • Tuli (Tm): del llatí científic modern thulium, del llatí Thule, i aquest, del grec Thoúlē, nom d'una illa imprecisa que marcava el límit septentrional del món conegut pels antics, creat pel seu descobridor, el químic suec Per Teodor Cleve.
  • Tungstè (W): del suec tungsten, compost de tung, "pesant" i sten, "pedra". El símbol W ve del nom donat inicialment de wolframi pels germans Fausto i Juan José de Elhúyar perquè l'havien extret del mineral wolframita.

U, V, X, Z modifica

  • Urani (U): del llatí científic uranium, i aquest, del grec ouranós, "el cel".
  • Vanadi (V): del llatí científic vanadium, creat pel químic suec Nils Gabriel Sefström en memòria de Vana-dís, sobrenom de la deessa escandinava Freyja.
  • Xenó (Xe): de l'anglès xenon, i aquest, del grec xénos, "estrany, estranger", per la seva presència rara, en quantitats ínfimes, en l'atmosfera.
  • Zinc (Zn): del francès zinc, i aquest, de l'alemany Zink, d'origen incert, probablement lligat amb Zinke, "pua, punta" a causa de la forma de pues que agafa en les parets del forn de foneria la destil·lació del metall; el mot sembla remuntar-se a la mateixa arrel indoeuropea de Zahn, "dent".
  • Zirconi (Zr): del llatí científic zirconium, i aquest, del francès zircon, "zircó", de l'àrab zarqûn, "mini; color taronja", provinent del persa āzargûn, "color de foc" o zargûn, "color d'or".[9][10]

Abundància modifica

L'abundància d'un element químic es pot definir com la proporció d'aquest element respecte els altres en un entorn determinat. Es pot expressar bàsicament de tres maneres: la fracció en massa (en percentatge, per exemple), la fracció molar i la fracció en volum. A continuació es detalla l'abundància dels principals elements presents a alguns entorns.

Abundància dels elements químics a la nostra galàxia
Element H He O C Ne Fe N Si Mg S
% en massa 73,9 24,0 1,04 0,46 0,13 0,11 0,096 0,065 0,058 0,044


Abundància dels elements químics a la Terra[11]
Element Fe O Si Mg Ni Ca Al S Na Co
% en massa 39,76 27,71 14,53 8,69 3,16 2,52 1,79 0,64 0,39 0,23


Abundància dels elements químics a l'escorça terrestre
Element O Si Al Fe Ca Na Mg K Ti H P Mn
% en massa 46 27 8,0 6,0 5,0 2,5 2,5 2,0 0,6 0,1 0,1 0,1


Abundància dels elements químics als océans
Element O H Cl Na Mg S Ca K Br C
% en massa 85,89 10,82 1,94 1,08 0,129 0,091 0,04 0,04 0,0067 0,0028


Abundància dels elements químics al cos humà[10]
Element O C H N Ca P S K Na Cl Mg Si Fe F
% en massa 61 23 10 2,6 1,4 1,1 0,20 0,20 0,14 0,12 0,027 0,026 0,006 0,0037

Origen dels elements modifica

Article principal: Nucleosíntesi estel·lar
 
Reaccions de nucleosíntesi del carboni

Els elements químics s'originen tots a partir de l'hidrogen, l'element més abundant a les galàxies. En el si dels estels es produeixen reaccions de fusió nuclear facilitades per l'elevada pressió que es produeix a l'interior degut a l'enorme massa dels estels. Abans de l'aparició de les primeres estrelles, els únics elements que podien trobar-se a l'univers eren l'hidrogen i l'heli.[12] Hi ha moltes reaccions de fusió: la primera és la fusió dels nuclis d'hidrogen per a donar heli; posteriorment, quan s'esgota l'hidrogen,es produeixen altres reaccions, anomenades de nucleosíntesi, que donen lloc a nuclis d'elements cada vegada més pesants. En cada etapa de la vida d'una estrella es produeixen diferents tipus de reaccions de fusió en funció de les condicions de pressió i temperatura al seu interior i dels nuclis disponibles.

Vegeu també modifica

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Element químic
  1. ↑ Les obres i idees d'Heràclit que han perdurat fins als nostres temps provenen de cites a les obres d'Aristòtil
  2. ↑ Boyle, R. The sceptical chymist: or Chymico-physical doubts & paradoxes,... (en anglès). Londres: F. Crooke, 1661 [Consulta: 14 maig 2009].  Arxivat 2009-06-02 a Wayback Machine.
  3. ↑ Enghag, P. Encyclopedia of the Elements. Verlag, 2004. ISBN 3-527-30666-8. 
  4. ↑ Babor, J.A.; Ibarz, J. Química General Moderna (en castellà). 8a. Barcelona: Marín, 1979. ISBN 84-7102-997-9. 
  5. ↑ Dalton, J. A New System of Chemical Philosophy (en anglès). Londres: Dawson, 1808. 
  6. ↑ Roundy, W. H. «What is an Element?». J. Chem. Educ., 66, 1989, pàg. 729-730.
  7. ↑ Gutiérrez, E. Química inorgánica. Barcelona: Reverté, 1985. ISBN 84-291-7215-7. 
  8. ↑ Kragh, H. «Conceptual Changes in Chemistry: The Notion of a Chemical Element, ca. 1900-1925». Stud. Hist. Phil. Mod. Phys., 31, 4, 2000, pàg. 435-450. DOI: 10.1016/S1355-2198(00)00025-3.
  9. ↑ Enciclopèdia Catalana. Gran diccionari de la llengua catalana, 1999.  Arxivat 2009-05-27 a Wayback Machine.
  10. ↑ 10,0 10,1 Lide D.R.. Handbook of Chemistry and Physics (en anglès). 77th. Nova York: CRC Press, 1996-1997. ISBN 0-8493-0477-6. 
  11. ↑ Arnau, A.; Silla, E. El medio interestelar (en castellà). Universitat de València, 1991. ISBN 8437007445. 
  12. ↑ Battaner, Eduardo. «Era del Plasma». A: Física de las noches estrelladas (en castellà). 3a edició. Barcelona: Tusquets Editores, 1988, p. 191 (Metatemas). ISBN 84-7223-461-4. 

Elements químics

Taula periòdica | Nom | Símbol atòmic | Nombre atòmic
Grups:   1 -  2 -  3 -  4 -  5 -  6 -  7 -  8 -  9 - 10 - 11 - 12 - 13 - 14 - 15 - 16 - 17 - 18
Períodes:  1  -  2  -  3  -  4  -  5  -  6  -  7
Sèries:    Actinoides  - Lantanoides  -  Metalls de transició  -  Metalls del bloc p  -  Semimetalls  -  No-metalls  -  Terres rares  -  Transurànids
Blocs:  bloc s  -  bloc p  -  bloc d  -  bloc f  -  bloc g


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Element_químic&oldid=33142373»