Encavalcament
Un encavalcament és un tipus de falla inversa que té la particularitat que la seva superfície de falla forma un angle inferior als 45° amb l'horitzontal, en la qual els nivells més antics pugen a favor d'un pla inclinat, fins a situar-se per damunt d'altres nivells més moderns. És un terme que s'utilitza per estructures de gran escala.[1]
A Catalunya algunes serralades importants com ara la Serra del Montsec són formades per aquestes estructures. En el cas del Montsec, els materials mesozoics encavalquen materials cenozoics.[2]
Ambient tectònic modifica
Es produeixen grans falles d'encavalcament en zones que han experimentat grans forces de compressió. Aquestes condicions existeixen als cinturons orogènics que resulten de dues col·lisions tectòniques continentals o d'acreció de zones de subducció.[3]
Les forces de compressió resultants produeixen serralades. L'Himàlaia, els Alps, el Rif i els Apalatxes són exemples destacats d'orogènies de compressió amb nombroses falles d'atropellament.[4]
A la conca del continent es produeixen falles d'empenta que es produeixen marginals a cinturons orogènics. Aquí, la compressió no es tradueix en un edifici apreciable de muntanya, que s'aconsegueix majoritàriament plegant i apilant empentes. En canvi, les fallades d'empenta generalment provoquen un engrossiment de la secció estratigràfica. Quan es desenvolupen empentes en orògens formats en rifts anteriorment dividits, la inversió dels paleo-rifts enterrats pot induir la nucleació de rampes d'empenta.[5]
Una falla d'empenta és un tipus de falla inversa que té una caiguda de 45 graus o menys,[6] però si l'angle del pla de falla és més baix (sovint menys de 15 graus respecte a l'horitzontal[7]) i el desplaçament del bloc superior és gran (sovint en el rang de quilòmetres), la falla s'anomena falla d'encavalcament.[8] L'erosió pot eliminar part del bloc superior, creant un tancament (o finestra), quan el bloc subjacent només està exposat en una àrea relativament petita. Quan l'erosió elimina la major part del bloc superior, deixant restes semblants a illes descansant al bloc inferior, les restes s'anomenen klippe.[9] Els encavalcaments de la conca del terreny també solen observar la geometria de la rampa plana, amb empentes que es propaguen dins de les unitats amb un «pis» d'angle molt baix (entre 1 i 5 graus) i després es mouen cap amunt en rampes més inclinades (entre 5 i 20 graus) on compensar les unitats estratigràfiques. També es van detectar empentes en contextos cratònics, on la deformació de «far-foreland» s'ha avançat a les zones intracontinentals.[5]
Els encavalcaments i els dúplexs es troben també en falques acrecionàries del marge de la fossa marina de les zones de subducció, on els sediments oceànics són raspats de la placa subduïda i s'acumulen. Aquí, la falca acrecionària ha d'espessir-se fins a un 200% i això s'aconsegueix apilant les falles d'empenta sobre la culpa d'empenta en un melange de roca trastornada, sovint amb un plegament caòtic. Aquí, les geometries planes de la rampa no solen observar-se perquè la força de compressió es troba en un angle pronunciat amb la capa sedimentària.
Història modifica
Les falles d'empenta no es van reconèixer fins a l'obra d'Arnold Escher von der Linth, Albert Heim i Marcel Alexandre Bertrand als Alps que treballaven a l'acció de Glarus; Charles Lapworth, Ben Peach i John Horne treballant en algunes parts d'Escòcia al Moine Thrust; Alfred Elis Törnebohm a les Caledònides escandinaves i R. G. McConnell als Rockies canadencs.[10][11] La constatació que els estrats més antics es podien trobar, per defecte, per sobre dels estrats més joves, es van arribar més o menys independentment pels geòlegs de totes aquestes àrees durant la dècada de 1880. Archibald Geikie el 1884 va encunyar el terme «thrust-plane» per descriure aquest conjunt especial de falles. Ell va escriure:
| « | Amb un sistema de falles invertides, es fa un grup d'estrats per cobrir una gran amplitud de terreny i en realitat per superar els membres més alts de la mateixa sèrie. Les deslocalitzacions més extraordinàries, però, són aquelles a les que per distinció hem donat el nom de plans d'embranzida. Són falles estrictament revertides, però amb una tonalitat tan baixa que les roques del seu costat amunt han estat, com ja fos, avançades horitzontalment cap endavant.[12][13] | » |
Referències modifica
- ↑ «encavalcament». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 març 2023].
- ↑ «Encavalcament del Montsec». XTEC. Arxivat de l'original el 2023-03-17. [Consulta: 17 març 2023].
- ↑ «orogènesi». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 març 2023].
- ↑ «Història de la Terra» (
PDF). Exposició Planeta Vida. Itineraris didàctics. Museu de Ciències Naturals de Barcelona, setembre 2012, pàg. 29-31.
- ↑ 5,0 5,1 Martins-Ferreira, Marco Antonio Caçador «Effects of initial rift inversion over fold-and-thrust development in a cratonic far-foreland setting» (en anglès). Tectonophysics, 757, abril 2019, pàg. 88–107. DOI: 10.1016/j.tecto.2019.03.009.
- ↑ «How are reverse faults different than thrust faults? In what way are they similar?» (en anglès). UCSB Science Line. University of California, Santa Barbara, 13-02-2012. [Consulta: 5 desembre 2017].
- ↑ Crosby, G. W. «High Angle Dips at Erosional Edge of Overthrust Faults» (en anglès). Bulletin of Canadian Petroleum Geology, 15, 3, 1967, pàg. 219–229.
- ↑ Glossary of Geology (en anglès). 5th. Alexandria, Virginia: American Geological Institute, 2005, p. 462.
- ↑ «Klippe». A: Gran Enciclopèdia Catalana [Consulta: 15 octubre 2023].
- ↑ Geikie, Archibald; Teall, J. J. H.; Hinxman, L. W.; Clough, C. T.; Gunn, W.. The geological structure of the north-west Highlands of Scotland.. Glasgow: Printed for H.M. Stationery off., by J. Hedderwick & sons, ltd., 1907.
- ↑ Macconnell, Richard George. Report on the geological structure of a portion of the Rocky Mountains, accompanied by a section measured near the 51st parallel (en anglès). Montreal: Dawson Bros., 1887 (Annual report (Geological and Natural History Survey of Canada)). OCLC 316561884.
- ↑ Butler, Rob. «Thrust Tectonics» (en anglès). School of Earth and Environment. [Consulta: 17 març 2023].
- ↑ Geikie, Archibald «The Crystalline Rocks of the Scottish Highlands». Nature, 31, 785, 13-11-1884, pàg. 29–31. Bibcode: 1884Natur..31...29G. DOI: 10.1038/031029d0.
