Navarrès-aragonès
El navarroaragonés era una llengua romanç parlada a la vall de l'Ebre durant l'Edat Mitjana, del com descendeix directament l'actual idioma aragonès i del que queden trets en divers grau en el castellà parlat a La Rioja, Aragó i Navarra.
Té el seu origen en el llatí vulgar, amb un possible substrat eusquérico. La llengua rep, per al seu període medieval, la denominació entre els lingüistes actuals de "navarroaragonés", per abastar els romanços afins aragonès i navarrès, així com el de La Rioja precastellano. De vegades és classificada aquesta llengua en el grup Pirinenc-Mossàrab.
Història
L'origen
L'expansió del Regne de Navarra sobre terres musulmanes i cristianes, amb la consegüent repoblació amb cristians del Regne de Navarra, portaria amb si l'idioma per tot el territori conquistat. [cita requerida] L'annexió per Navarra dels comtats aragonesos va suposar una important influència de la llengua navarroaragonesa sobre els territoris posteriors de la Corona d'Aragó. [cita El document més antic que pot considerar-se de llengua navarrès-aragonesa és les Glosses Emilianenses, procedents del Monestir de Sant Millán de la Cogolla (La Rioja).
El navarroaragonés abasta l'evolució del llatí vulgar a la zona compresa entre la Rioja Alta i la Ribargorça, regió propera a l'àrea de llengua basca, la qual cosa fa suposar influència d'aquesta llengua. El Sobrarbe va tenir una llengua romanç, que no diptongaba, tal com es pot veure en un document del segle XI, en els Orígens de l'Espanyol de Ramón Menéndez Pidal.
L'existència d'uns ceretanos occidentals al Pirineu mitjà es comprova en les fonts islàmiques dels segles VIII-IX; en aquesta època existien encara com a poble diferenciat, segons G. Fatás en Ibn Hayyan, "Muqtabas"; Al'Udri, "Tarsi". En elles es troben referències a la terra dels Certaniyyin o Sirtaniyyin, és a dir, els habitants de la terra Certana. El lloc es localitza quan les mateixes fonts parlen del riu Gállego que neix a les muntanyes d'aquestes terres.
D'altra banda, la Chanson de Roland, quan refereix el conegut episodi de Carlemany, ens permet deduir com les tropes musulmanes que salin a la seva trobada, ho fan seguint la calçada romana de Saragossa a Bearn, que travessava la terra certana i els ports de Siresa.
Dins dels elements prerromanos, el component cèltic de l'actual idioma aragonès és minoritari respecte al basc, [cita i en ocasions es remunta al celta de la Gàl·lia en comptes del celtibérico: bruco (bruc), arañón (aranyoner), artica, broda (quadra), garmo (prada a la muntanya), arpa.
L'expansió medieval
Amb la conquesta de la Taifa de Saragossa, es creu que el navarroaragonés es va estendre cap al sud comprenent la pràctica totalitat de les avui províncies de Saragossa i Teruel, així com àrees de les províncies de Castelló i València, les costes de les quals van ser, no obstant això, repoblades sobretot per catalans.
La llengua dels repobladors aragonesos va entrar en contacte amb el romanç dels mossàrabs i muladíes natius i amb el d'altres repobladors que els van ajudar: occitans a l'interior i catalans a la franja que condueix a la costa valenciana, la qual cosa li va fer perdre al navarroaragonés molts dels seus trets identitaris. [cita
Alguns aspectes històrics
La varietat de La Rioja en Les Glosses Emilianenses
Alguns estudiosos afirmen que les Glosses Emilianenses de Sant Millán de la Cogolla no estan escrites en castellà sinó en navarroaragonés, en la seva varietat de La Rioja; La Rioja no era part del regne de Castella durant el s. X, en què es creu que van ser escrites les glosses emilianenses, sinó que va ser incorporada a aquest regne en el s. XI, quan podria haver començat la seva castellanització. Les Glosses Emilianenses mostrarien algunes evolucions fonètiques pròpies del navarroaragonés, i no del castellà, com en aquestes paraules: lueco (després), get (és, actual aragonès ye), plicare (arribar), feito (fet).
La convivència amb les llengües eusquéricas a Navarra
En el sud i est de Navarra es va parlar romanç navarrès durant tota l'Edat Mitjana, alternant amb el basc i amb l'occità arribat de l'altre costat del Pirineus. Com a exemple es pot citar un poble a Navarra de nom navarroaragonés, Pueyo, que en castellà hauria donat "Poyo", com derivat de Podium. Al seu torn, la paraula Javier és una castellanització d'una paraula en navarrès, Xabier, que al seu torn es remunta al basc Etxe berri, casa nova. En aragonès va donar Xabierre i després Chabierre.
La supervivència del navarroaragonés en l'Alt Aragó
Al segle X, amb el casament de Andregoto Galíndez amb Sancho Garcés II es va materialitzar l'annexió al Regne de Navarra del conjunt del Pirineus i Prepirineu aragonès: comtats d'Aragó, Sobrarbe i Ribargorça.
Pesi a la creença que l'idioma aragonès, reduït a la franja pirinenca, s'ha fragmentat recentment, moltes de les diferències actuals de pronunciació i de lèxic entre la zona occidental i oriental en aquest territori coincideixen amb les classificacions antigues, com la de iacetanos i ilergetes de l'antiguitat. [cita requerida] Per tant, els dialectes actuals s'haurien emmarcat en almenys dues àrees històricament diferenciades al Pirineu central: una que gravita cap a Jaca (valls de fet i Ansó) i una altra cap a la Ribargorça. [cita En l'occidental diuen "pro", "baxo", "almadía", "a ormino", i en l'oriental "prou", "baixo", "nabata", "asobén".
Varietats del navarroaragonés
Romanç aragonès
El període millor testimoniat de l'aragonès medieval comprèn el període 1336-1387, en la qual el tron va ser ocupat per Pedro IV el Cerimoniós, que es va preocupar molt pels llibres i la transmissió del saber. Sota el seu auspici es van traduir llibres històrics, i entre 1369 i 1372 es va redactar primer en llatí, i després es va traduir al català i l'aragonès, la cèlebre Crònica de Sant Joan de la Penya, qualificada per alguns autors com "la font narrativa més completa i important de la historiografia medieval aragonesa".[1] Juan Fernández d'Heredia (h. 1310-1396), que va arribar a Gran Maestre de l'Ordre de l'Hospital de Jerusalem i que va ser molt influent punt en la Corona d'Aragó com en els Estats Papals va patrocinar la traducció de nombroses obres (Flor de les ystorias d'Orient, Llibre de Marco Polo, La grant crònica de Espanya, Llibre de fechos et conquestes del prinçipado de Morea o la Corónica dels conquiridores).
El cultiu literari de l'aragonès cau abruptament al segle XV, quan les obres literàries d'Aragó escrites en romanç es redacten gairebé exclusivament en castellà com a Cancioners de Palacio (1440) i Estúñiga (1460), que recullen versos de poetes vinculats a Alfonso el Magnànim. Als segles posteriors l'aragonès només és perceptible en aragonesismes incrustats en obres escrites en castellà. D'altra banda a més dels textos literaris existeixen nombrosos documents i textos jurídics que aporten dades informatives sobre l'aragonès.
Romanç navarrès
Els testimoniatges en navarrès medieval són una mica més escassos que els escrits en aragonès medieval. Del 1310 data una còpia navarresa del cantar de Roncesvalles. Del segle XV data el Cancioner de Herberay donis Essarts (1461-1464), compost en la cort de Leonor I de Navarra, encara que només un dels autors presents en aquesta compilació, Carlos Arellano, era navarrès. Més abundants són les obres de contingut històric, que freqüentment apareixen ja molt castellanitzades, com la Crònica de 1405 de García López de Roncesvalles, la Crònica general d'Espanya de Fra García de Eugui i algunes versions bíbliques romanceadas. Una obra important és la Crònica dels Reis de Navarra de Carlos d'Aragó, príncep de Viana (1421-1461).
A causa de l'escassetat de textos històrics i literaris la principal font d'informació són els textos de caràcter legal. Així els juraments de Carlos II (1350) i Carlos III (1390) es van fer en romanç navarrès (in ydiomate Navarre terre) el fragment del jurament del primer és:
| « | Nos, Karlos, por la gracia de Dios rey de Navarra et conte d'Eureux, juramos a nuestro pueblo de Nauarra, es assaber, prelados, ricoshombres, cauailleros, hombres de buenas villas et a todo el pueblo de Navarra, todos lustros fueros, usos, costumbres, franquezas libertades [...] como los han de et jazen, que assí los manterremos et goardaremos [...] a eyllos et a lures sucessores [...] millorando et no perdonando en todo ni en partida | » |
Romanç de La Rioja
Restes
Paraules que l'espanyol general ha pres del navarroaragonés, amb el seu corresponent equivalent castellà actual, són: "feix" (fes), "faixa" (haza), "plet" (plecho), "sisallo" (sisajo), "chepa" (giba) i "boina". En zones on es va parlar aragonès hi ha molts més restes lèxiques, i esporàdicament podem veure topònims com el nom Valdefierro, d'un barri de Saragossa, la qual cosa tampoc és tan freqüent, ja que la majoria de la toponímia romanç a Saragossa i Teruel, és mossàrab; de fet tant la paraula "Zaragoza" com "Teruel" són formes mossàrabs. [cita Aquesta toponímia mossàrab va ser poc modificada per l'etapa en la qual es va parlar aragonès, i després freqüentment els topònims, anessin mossàrabs o aragonesos, es van castellanitzar. Molts dels topònims que acaben en -i actualment com Castellote, Tauste, Casp, Jarque, etc. a la província de Saragossa, mancaven d'i final quan es parlava aragonès.
Referències
- ↑ Orcástegui, 1986:5.
Bibliografia
- Rafael Cano. {{{títol}}} (en español). Ariel. ISBN 978-84-344-0719-0.