Aragonès medieval

L'aragonès medieval és l'aragonès que es parlava en l'Edat Mitja en la major part del Regne d'Aragó. També es diu "aragonès medieval" a la traça d'escriure aquesta llengua, que no representava tots els caràcters de la parla popular, però per aquest concepte de la traça d'escriure l'aragonès medieval existeix el terme més específic de scripta medieval aragonesa, que era la forma del romance aragonès que es feia servir en els documents i textos oficials de l'Edat Mitja.

Ha plegat fins els nostres dies gràcies a documents oficials i obres literarias, principalment dels segles XII, XIII, XIV i XV.

Alifonso II va firmar en l'any 1180 en Daroca un text en aragonès adrezato als habitadors de Villel. En tiempos de Chaime I ja tenim textos extensos en aragonès com el "Vidal Major" o documents del Monestir de Veruela com la carta pobla de Pozuelo d'Aragó (1245).

L'oficialitat del romanz aragonès es va produir quan Però III el Gran va fallir amb el monopolio de l'escriptura que tenia l'esglèsia, (en latín), creant un monopolio reial en l'escriptura en romanz. Va quedar fixada una traça d'escriure en tot el Regne d'Aragó que ja quasi no representava variants locals, d'excepte l'ària suroccidental corresponent a les comunitats aragoneses, on s'escrivia diferent.

Fonts

• Elements romanços en texts llatins, en l'aquest latín notarial aragonès.
• Textos romances: des de fins del segle XII i principis del segle XIII.
• Toponímia aragonesa.

En alguns aspectes les primeres fonts són millors que les segones. Molts caràcters genuïns no són representats en les segones fonts, perquè es consideraven vulgars i és una època en que el castellà es desembolica i és un model pels escribans aragonesos.

Entre els textos medievals escrits en romance tenim el Liber Regum del segle XII, el Fur romanç de Terol del segle XIII, el Vidal Major, etcètera. Alguns llibres com Raó feta d'Amor també són considerats per algun com una mostra de l'aragonès medieval.

En les comunitats de aldeyas de les ciutats d'Extremadura de Calatayú, Daroca, Teruel i Albarrazín les fonts revelen que l'aragonès de les comunitats aragoneses presentava coincidències amb el castellà i sense alguns elements presents en l'aragonès de la Vall de l'Ebre i l'Alt Aragó. Aquest aragonès és representat per textos de gran importància històrica com el Fur romanz de Teruel i es va castellanitzar ans que l'aragonès de la Vall de l'Ebre pel menys en la llengua escrita.

La fins del segle XV coincidint amb el regnat de Ferrando II d'Aragó la llengua escrita de la Vall de l'Ebre i Alt Aragó es castellanitza de tot, i ja no té fonètica aragonesa (-aneu-, -ll-, etcètera), els textos muestran una fonètica castellana de ras, fossis de la conservació F- inicial. D'aquí entabán els textos oficials i literarios so ja en castellà, com única mostra de textos mig aragonesos tenim l'aragonès alchamiato i alguns textos de la Vall de Tena del segle XVI. A nivell popular el lèxic fosiliza en els aspectes relacionats amb l'agricultura, ramaderia i artesania locals, adaptant a més gran parteix dels neologismes del castellà i perdent #es molts cultismes medievals.

Grafia

Consonants

• El fonema palatal líquid /l/ es representava:
  • l: en a més gran parteix dels casos.
  • ll: en paraules que en latín tenien l·l cheminata, la vegades termes jurídics cultes: apellación, cancellado, i casos de ultracorrección per confusió amb els anteriors (ellectos, carcellería, carcell).
  • ll: en pronoms: ell, aquell.
  • ll: en alguns topònims amb sufix -uelo, -uela: Oriuella, Escoriuella i probablement Ruviellos.

• El fonema palatal lateral ll era representat dino:
  • li: mulier, milian.
  • ly.
  • l simpla: Foz la Viela, 1279-1280.
  • yll: Vall de Coneyllos, segle XIII.
  • ll.
  • lg: Castelgon, 1141.

• El fonema palatal nasal ny era representat com:
  • ni: Boltania, Fanianares, Irunia.
  • in: Fainanas, Cabainnas, Peinnalen.
  • ny: Boltanya, Cabanyas.
  • gn: Savignaneco, estagno
  • nn: Irunna, Capannas.

• El fonema alveolar africat ensordeixo es representava com c, ç o z.

• El fonema prepalatal africat sord era representat com y, i, g quan derivava de les síl·labes latinas IA, IO, IU, GE, GI, i per, i, ch, y en altres casos:
  • Iosa, iuso, iermano, Alfaiaria, Boria.
  • Sancho, Sanxo.

• El fonema /V/ era representat com o i com v i ràpid es confonia amb B. Era fricatiu i no bilabial com en castellà meridional antic i valencià.

• El fonema /B/ era representat com b

• El fonema /K/ era representat com:
  • c: davant d'o, la i el: casolana, cubo.
  • ch: davant de vocal velar.
  • ch: en posició interior: Rochafort, Gaschoniella.
  • ch: en posició final: Canyamach, Ornach, Avraych.
  • q: en casos com quenca, baquna.
  • qu: pot ser davant de totes les vocals: cuenqua, chiqua.
  • k: kuarros.

Fonètica

Els caràcters generals de la fonètica aragonesa. Comentarem els següents casos:

Sordes intervocàliques

És conserven en els textos llatins de Ramir I. En els de aquelles envueltas de Alifonso I no, i apareixen hipercorreccions. En els textos romances no es troben gaire sovint casos de conservació.

Grups inicials –PL-, -FL-, -CL-

Gosen conservar #es, i en Navarresa són els darrers caràcters genuïns que es conserven en els textos.

-KT- > -it-

Els textos romances –ch- més sovint contra més tardans siguin. Es veges que els textos destinats a més gent i grau més gran de cultura tenen ch, i els de cercles més menuts muestran –it- fins fins del segle XV. La -ch- reflecteix castellanització, però també podria tenir relació amb el fluix quotidià de gascons i occitans cap a la Vall de l'Ebre.

En el segle XIV Johan Ferrández d'Heredia i els seus escribans gosen escriure -ch- (dichos, fechos) en certes obres en comptes de -it- (ditos, feitos), com en els textos notarials de l'Alt Aragó i l'Almunia de Donya Godina. És possible que els escribans del taller d'Heredia prenguessin per aquestes traduccions a fonètica de l'aragonès de les comunitats aragoneses o del sudueste que devia parlar el gran mayestre hespitaler.

Segons Bernard Pottier el grup -aneu- es castellanitza entre 1468-1480 en textos cultes o oficials, perquè en aquests textos que estudia troba les paraules aragoneses feito, dito, leitera, peitos, fins 1478, i les formes amb -ch- són posteriors a 1469.

-LY-, -C'L-, -G'L- > -ll-

Gosen presentar #es però en el segle XV ja no tant. Segons Bernard Pottier el període de canvi de -ll- cap a -j- castellana, llavors fricativa palatal sonora, és de 1485-1490, però formes com tinalla apareixen encara en 1497.

En l'aragonès de les comunitats aragoneses a substitució gràfica de la -ll- per una i, j o x (representant una ch) és més primerenca que en la Vall de l'Ebre o Sistema Ibèric oriental. Podem llegir els topònims: Torrijas, Peraleios, Vall de Coneios, La Foz de la Vieia. Ja la fins del segle XV trobem una x (Foz de la Viexa, Torrixos) que deu representar una ch (D'acordo amb Rafael Lapesa la x castellana substitueix al fonema /g/ castellà equivalent a la ch en aquests casos en el segle XVI i es fa J en el segle XVIII).

Africades alveolars

L'africada alveolar sonora, representada en algunes llengües romances medievals com z es neutralizó enxordindo. Des del S XI és atestiguata la confusió de les africades alveolars sonora (z) i ensordeix (representada per ç) en alfabet latín. En textos alchamiatos com el Poema de Yuçuf també veiem confusions entre les lletres zān'i çin en la versió tardana B. En l'alchamía hebrea les z i ç dels textos en alfabet latín s'escriuen amb samekh i xin, amb les mateixes confusions.

Africades prepalatals

L'evolució de les consonants en les síl·labes latinas IA, IO, ANAT, GE, GI, va produir un fonema prepalatal africat que ja era ensordeixo en el segle XII, neutralizando-s'amb el fonema prepalatal africat ensordeixo avui representat per ch. La interpretació tradicional, que interpreta l'evolució fonètica de l'aragonès com tributària de la castellana, no ho considera així, i autors com Rafael Lapesa han considerat que va poder ser sonor fins després de l'Edat Mitja basant #es en la traça d'escriure #ho més sovint coincident amb aquell fonema en castellà, català, occità i francès. Manuel Alvar ja cuaterna casos de ser escrit ch (Belchit, Marchant) en l'els elements romances del latín notarial aragonès. Alguns microtoponimos de Tudela que avui estem castellanitzats amb j es van escriure amb ch en el segle XIII. En el segle XV en Zaragoza s'escrivia Porta Cinecha alternando amb Porta Cineja i en Bielsa Pontache alternando amb Pontaje. Per altra parteix en indrets del sudueste d'Aragó i Navarresa on l'aragonès va desaparèixer ans hi ha aragonesismes amb ch (tiro, gelar), i tenim el cas d'aragonesismes molt estesos en castellà com chepa que competeix amb giba.

Morfologia

En els textos latinos els articles romances que veiem són:

• Lo, Los, La, Las sonels casos que en trobem més sovint.
• o, os, a, as en pocs casos que provenen de l'Alt Aragó.
• Ero, era, ro, etz en pocs casos, que provenen de l'Alt Aragó.

En els textos romances hi ha alguns casos del, el, els, la, les, en topònims, etc... però en general predomina el mateix article que en castellà, i les mateixes formes contractas en el sistema:

• ell, la, lo, las
• del, de la, de los, de las.

Nombre

Els plurals gosen presentar #es com en castellà en els textos romances, però hi ha moltes excepcions, com podem veure en la Crònica de Sant Chuan de la Penya:

• ibers, corts, etz...

La vegades aquestes excepcions són topònims que no es acotracian:

• Abolpillars (1155), Golpellars (1175), en el terme de Zaragoza, segles després després Golpellares.

Numerals cardinals

Veiem numerals cardinals que es resisteixen a desaparèixer en les varietats orientals i centre-orientals es troben en tot l'aragonès medieval de l'Alt Aragó i vall de l'Ebre i en romance navarrès:

• Ueito, amb les variants ueyt, ueyto, hueyt, hueyto.
• Setze, per un errada d'escriptura de la t (o d'interpretació de la grafia medieval) sali en alguna gramàtica descriptiva del segle XX com seize.

Demostratius

Formes amb –i  final en comptes de –e:

• Esti, aquesti, sobretot en textos navarresos, terolanos i riochans del segle XI.

En la segona persona:

• Eixe, eixa, eixo
• Exe, exa, exo
• També aquexo (en el Fur romanz de Teruel al costat de exo)

Possessius

• Lur, Lurs és possessiu de tercera persona de més d'un posseidor

Veient del latín ILLORUM, en chenitivo plural i equivale al romanès lor, italià loro, francès leur, occità lor i català llur

Verbs

• Els verbs gosen ser escrits com en castellà, però en mig de les formes majoritàries en trobem les formes aragoneses genuïnes.

• -etz  presentarse com en castellà medieval –ades o -ais, poques vegades com -eds, -ez.

• Els passats imperfectos d'indicatiu com en castellà –ia-, -aba, amb excepcions: fevan, feua, exivan, requerivan, escrit tot amb u,etz els tectos notarials de l'Alt Aragó, i també en la "Crònica de Sant Chuan de la Penya".
• 
  
• Et mudó los hy del monesterio de Clunyego de la órden de San Beneditto, qui a la ora pululiua et floriua en toda xpistiandat

• El passat perfecte simple gosa ser escrit com en castellà, però vam veure la vegades formes en -oron.

Adverbis

Hi ha molts adverbis acabats en -ment, contrastant amb les parles actuals on quasi no es troben: tásament, malament, etz…, són en realitat cultismes. En Navarresa i part de l'aragonès de les comunitats aragoneses apareixen com -mentre, amb r epentetica que fa que no es perdi la –e final.

• Aprés < AD PRESSUM. Encara es conserva en aragonès de la Vall de Teula i té un significat semblat a "dimpués" però no de tot coincident.

• Avant > AB ANTE. Usual en navarrès i aragonès medieval. Avui és debán y adebán.

• Encara: és registrat en Navarresa i en Teruel encara la fins del segle XV. Avui és més pròpia de varietats orientals de l'aragonès.

• Plus: es registra en la Riocha ja en les Glosas emilianenses i en Aragó.

• Sus, suso < SURSUM: n'alto.

• Chuso, Chus < DEORSUM. És escrit iuso, juso, aiuso, com en Ribagorçà aragonès avui, dichós.

• Tantost: en seguida.

Preposicions

• A, Ad, (quan la paraula vinent comença amb vocal).

• • Ad aquel.

• Cabo < Caput: chunto a. En una sauina qui staua extrem uneixi penyuela.
• Çaga < ar sâqa: darrere de.

• Enta: és comú en aragonès i apareix en el segle XIV en Navarresa. Avui existeix encara en Ansó, Embún, Benás i Camp. És més comú a forma abreujada per enta > ta.

• Por, Pora, para:en aragonès a evolucionat per per.

• Por a < Pro ad.
•  Para < par < Per.
  

• Sin, Sines de, sinse < SINE

• Ensomo de : damunt de.

• Desus de, Desuso de.

• Tro a, tro en, fins a < INTRO: fins.

Conjuncions

• Car < QUARE: pus, perquè. Es trobava en navarrès i aragonès, igual que en occità, català, i francès.
• Doncas: pus, per tant. Com en occità doncasdonc, en francès donc i en català doncs.
• JatSía.

Bibliografia

• Manuel Alvar. Estudios sobre el dialecte aragonès #[sic#]". Institució Fernando ho Católico. (1987).
• Àngel Conti et al. L'aragonès: Identitat i problemática d'una lengua. Llibreria General (1982).
• Rafael Lapesa. Història de la lengua espanyola. Editorial Gredos. (1981).
• Javier Terrado Pablo. La Lengua de Teruel la fines de la Edad Mitja. Institut de Estudios Turolenses, 1991.
• Francho Nagore Laín. Aspectes lingüisticos de la redacció romance dels furs de Teruel i Albarrasí en comparança amb altres textos medievales aragonesos. Tiempo de Derecho foral en el sud aragonès: Els furs de Teruel i Albarrasí En Estudios. Ho Justicia d'Aragó.
• Francho Nagore Laín. "Algunes areas lesicals originals en Aragó". Rolde, 100, gener-septiembre 2002, pp. 165–176.