Aragonès ansotà

variant de la llengua aragonesa
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 19:33, 20 oct 2018 amb l'última edició de Rodamón4 (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

L'Aragonès ansotà és el dialecte de l'aragonès que es parla a la vall d'Ansó inclosos els municipis d'Ansó, Biniés i Fago. Ansó figura a l'ALEANR amb les sigles Hu 101.[1]

Fonètica

La -r final no es pronuncia a Ansó però sí en Fago.

Es manté la -d- intervocàlica en casos que no són gaire comuns en aragonès occidental: odir ("oyir", "sentir").

Morfologia

El sistema d'articles més comú i millor documentat en ansotà és el de l'aragonès general o, os, a, as no obstant això fa poc que se n'ha documentat l'ús del sistema més antic  lo, los, la, las, com en cheso en determinats contextos:

  • fendo lo fatuo
  • le'n diremos a la ermana

El verb haver com impersonal en (b) i ha, (b) i heba de l'aragonès general ja substituït per estar:

  • bi está agua
  • bi estaba agua

Existeix una desinència personal de primera persona -n'en els passats imperfectos d'indicatiu, passats imperfectes de subjuntiu i condicionals:

  • yo febai.
  • yo tenebai.

És l'única varietat de l'aragonès actual que conserva aquesta característica, (es creu que el gistaví  febe, tenebe n'és una evolució, AI > e), però el més notable és que ho trobem en el castellà de substrat aragonès de Embún, Salvatierra de Busca, Longars, Uncastiello, Luesia i Malpica de Arba i en el castellà del noreste navarrès (al voltant d'Eslava) es emplegaba también (teníai), per això podria ser una característica del romance navarrès medieval, perdut de tot.

Lèxic

La paraula monín, monina és diminutiu de mono i significa polit, bell, i coincideix amb el vocatiu que es fa servir en el Baix Martín coexistint amb aragonès, sobre tot en l'afirmació si monín.[2]

Referències

  1. (es) Manuel Alvar: Atlas lingüístico y etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja. Institución Fernando El Católico. Departamento de Geografía Lingüística, Institución Fernando el Católico de la Excma. Diputación Provincial de Zaragoza, 1983. Tomo I, Lamina 3, Mapa nº 3.
  2. (es) KUHN, Alwin, El Dialecto Altoaragonés (traducción de l'orichinal de 1935); Xordica Editorial. Zaragoza, 2008. ISBN 978-84-96457-41-6

Vincles externs