Estaís
Estaís és un poble del terme municipal d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà.
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Espot  | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 1.403,1 m | |||
Fou municipi independent des de la constitució dels ajuntaments a ran de la Constitució de Cadis (1812) fins a la promulgació de la llei que posava el llindar de 30 veïns (cap de casa) com a límit per poder mantenir l'ajuntament independent. En no arribar-hi, el 1847 fou unit a Espot.
El poble té l'església parroquial de Sant Esteve, actualment sense rector propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu. En el poble hi ha també la capella particular de la Immaculada de Casa Mossèn Joan, una de les cases notables d'Estaís. A migdia del poble, a uns 400 metres al sud-est, hi ha les restes del Castellot d'Estaís i, a ponent del castellot, les de l'ermita de la Santa Creu, de la qual pràcticament només queda el topònim.
Prop de la Noguera Pallaresa hi ha el nucli de bordes conegut com les Bordes d'Estaís.
Etimologia modifica
Segons Joan Coromines,[1] Estaís és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. Hi ha com a primer component l'ètim basc esto (tanca, pleta), amb el sufix -ís també bascoide, presenta en altres topònims pirinencs, de significat incert. Per tant, el significat del poble és un derivat del concepte tanca o pleta.
Geografia modifica
El poble d'Estaís modifica
Les cases del poble[2] modifica
|
|
|
|
|
Història modifica
Edat mitjana modifica
Edat moderna modifica
En el fogatge del 1553, Stays declara 1 foc eclesiàstic i 4 de laics,[3] uns 25 habitants.
Edat contemporània modifica
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Estanis. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada en el vessant d'una muntanya, a la Vall d'Àneu. La combaten els vents de l'est, del nord i del sud i el clima fred produeix pulmonies i reumes. Tenia en aquell 10 cases i l'església parroquial de Sant Esteve, servida per un rector fill de la Vall d'Àneu, proveït pel rei vuit mesos l'any. La terra és muntanyosa, pedregosa, trencada i fluixa, en general de qualitat inferior, amb algunes muntanyes de les més altes de Catalunya, amb boscos de pins, avets, alzines i roures i altres despoblades. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses i pastures abundants. S'hi criava bestiar vacum, de llana, porcs, mules i cavalls, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas. Comptava amb 14 veïns (caps de casa) i 83 ànimes (habitants).
Llocs d'interès modifica
Històric modifica
Festivitats modifica
Referències modifica
Bibliografia modifica
- Coromines, Joan. «Escart». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9.
- Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Espot». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
- Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.