Viquipèdia

ExoMars

ExoMars és una missió a Mart a la recerca de biosignatures de vida marciana, passat o present. És una missió d'astrobiologia de l'Agència Espacial Europea (ESA) en col·laboració amb l'Agència Espacial Federal Russa (Roscosmos).[6] El programa inclou diversos elements espacials per ser enviats a Mart en dos llançaments. L'ExoMars Trace Gas Orbiter (TGO) i un mòdul de descens estacionari EDM anomenat 'Schiaparelli' van ser llançats el 14 de març de 2016 des del cosmòdrom de Baikonur.[7][1] El TGO va lliurar el mòdul estacionari fabricat per l'ESA i llavors va procedir a cartografiar les fonts de metà a Mart i altres gasos, i en fer-ho, ajudar a seleccionar el lloc d'aterratge per a l'astromòbil ExoMars[8] per ser llançat el 2020 en un coet pesant rus Proton. El mòdul de descens experimental Schiaparelli es va separar del TGO el 16 d'octubre i va fer les maniobres per aterrar a Meridiani Planum, però es va estavellar a la superfície de Mart.[9] L'aterratge va ser dissenyat per provar les noves tecnologies clau per oferir de manera segura la missió de l'astromòbil de 2020.[8] El TGO transporta quatre instruments i també actuarà com a satèl·lit de retransmissió de comunicacions per al proper astromòbil. A final de 2020, un mòdul de descens fabricat per Roscosmos lliurarà l'astromòbil europeu sobre sòl marcià.[10][5][6][11] L'astromòbil també inclou alguns instruments fabricats per Roscosmos. La missió, les operacions i comunicacions són liderades pel Centre de Control d'Astromòbils (Rover Control Centre en anglès) de l'ALTEC a Itàlia.[12] La missió va començar com a part del programa Aurora europeu i tenia llavors un cost de 600 milions d'euros.

ExoMars
Prototip ExoMars rover 3
OperadorESA & Roscosmos
Contractistes principalsOrbitador: Thales Alenia Space, OHB
Astromòbil: Airbus Defence and Space
Mòdul de descens: Roscosmos
Tipus de missióOrbitador, 2 mòduls de descens i un astromòbil
Data d'inserció orbital2017 i 2019
Data de llançamentMarç 2016 i 2018[1]
Vehicle de llançamentDos coets Proton
Durada de la missióMòdul de descens Schiaparelli EDM: 4 sols
Astromòbil: ≥6 mesos
Orbitador: diversos anys
Lloc webPrograma ExoMars
MassaTGO: 3.130 kg[2]
Mòdul de descens Schiaparelli EDM: 600 kg[3]
Mòdul de descens rus: ≈1800 kg[4]
Astromòbil: ≈300 kg[5]
Font d'energiaTGO: Energia solar
Mòdul de descens Schiaparelli EDM: Bateria elèctrica
Astromòbil: Energia solar
Mòdul de descens rus: TBD

Història modifica

Des de la seva creació, l'ExoMars ha passat per diverses fases de la planificació amb diverses propostes de mòduls de descens, orbitadors, vehicles de llançament i planificació de cooperació internacional,[13] com el projecte cancel·lat el 2009 Mars Exploration Joint Initiative (MEJI) amb els Estats Units.[14][15] Originalment, el concepte de l'ExoMars consistia en un gran astromòbil robòtic que formava part del programa Aurora de l'ESA com a missió insígnia i va ser aprovat pels ministres de l'Agència Espacial Europea, al desembre de 2005. Originalment concebut com un astromòbil amb una estació terrestre estacionària, l'ExoMars va ser planificat per ser llançat el 2011 a bord d'un coet Soiuz amb Fregat rus.[16]

El 2007, l'empresa tecnològica canadenca MacDonald Dettwiler and Associates Ltd. (MDA) va ser seleccionada per a un contracte d'un milió d'euros amb EADS Astrium de Gran Bretanya per dissenyar i fabricar un prototip de xassís d'astromòbil marcià per l'Agència Espacial Europea. Astrium també va ser contractat per dissenyar l'astromòbil final.[17]

Al juliol de 2009, la NASA i l'ESA van firmar el projecte Mars Exploration Joint Initiative, que proposava utilitzar un coet Atlas en comptes d'un Soiuz, que va alterar significativament l'ajust tècnic i financer de la missió ExoMars. El 19 de juny, quan l'astromòbil ja estava planejat per ser transportat pel Mars Trace Gas Orbiter, es va informar que un futur acord requeriria que l'ExoMars perdés pes suficient per adaptar-se a bord del vehicle de llançament Atlas amb un orbitador de la NASA.[18]

 
Astromòbil Mars Astrobiology Explorer-Cacher (MAX-C)

A continuació, la missió es va combinar amb altres projectes per a un programa de múltiples naus espacials dividides en dos llançaments Atlas V:[3][19] l'ExoMars Trace Gas Orbiter (TGO) es va fusionar amb el projecte, que porta a coll un mòdul d'aterratge meteorològic estacionària programat per al seu llançament el gener de 2016. També es va proposar incloure un segon astromòbil, el MAX-C.

L'agost de 2009 es va anunciar que l'Agència Espacial Federal Russa (Roscosmos) i l'ESA havien signat un contracte que inclou la cooperació en dos projectes d'exploració de Mart: el projecte rus Fobos-Grunt i l'europeu ExoMars. Específicament, l'ESA es va assegurar un coet Proton com a "llançador de reserva" per l'astromòbil ExoMars, que inclouria instruments russos.[20][21]

Al 17 de desembre de 2009, els governs de l'ESA van donar la seva aprovació final a un programa d'exploració de Mart de dues parts que es duria terme amb NASA, confirmant el seu compromís de gastar €850 milions ($1,23 bilions) en les missions de 2016 i 2018.[22]

A l'abril de 2011, a causa d'una crisi de pressupost, es va anunciar una proposta per cancel·lar l'acompanyant astromòbil MAX-C, i volar només un sol astromòbil el 2018 que seria més gran que qualsevol dels vehicles en el concepte aparellat.[23] Un suggeriment va ser que el nou vehicle seria construït a Europa i portar a una combinació d'instruments europeus i estatunidencs. La NASA proporcionaria el coet per lliurar-lo a Mart i proporcionar el sistema d'aterratge grua aèria. Tot i la reorganització proposada, els objectius de la possible missió en 2018 s'haurien quedat en general igual.[23]

Sota el pressupost de l'any fiscal de 2013 del President Obama lliurat el 13 de febrer de 2012, la NASA va posar fi a la seva participació en l'ExoMars a causa de les retallades pressupostàries per tal de pagar per l'excés de despeses del Telescopi espacial James Webb.[24][25] Amb fons de la NASA per a aquest projecte totalment cancel·lat, la majoria d'aquests plans van haver de ser reestructurats.[15][26]

El 14 de març de 2013, representants de l'ESA i l'agència espacial russa (Roscosmos), signen un acord en el qual Rússia es converteix en un soci de ple dret. Roscosmos subministra les dues missions els vehicles de llançament Proton amb etapes superiors Briz-M i serveis de llançament,[27] així com un mòdul d'entrada, descens i aterratge addicional per a la missió de l'astromòbil de 2018.[6] Segons l'acord, Roscosmos se li va demanar tres condicions:[28]

  1. Roscosmos contribuirà amb dos vehicles de llançament Proton com a pagament per l'associació.
  2. La càrrega del Trace Gas Orbiter inclourà dos instruments russos que van ser desenvolupats originalment per Fobos-Grunt.[4][6][29]
  3. Tots els resultats científics han de ser de propietat intel·lectual de l'Agència Espacial Europea i l'Acadèmia Russa de les Ciències (és a dir, Roscosmos tindrà accés complet a les dades de les investigacions[30]).

Objectius modifica

Els objectius científics, en ordre de prioritat, són:[31]

  • per trobar possibles biosignatures de vida marciana, passada o present.
  • per caracteritzar l'aigua i la distribució geoquímica com una funció de la profunditat en el subsòl poc profund.
  • per estudiar l'ambient de la superfície i identificar els perills per properes missions tripulades a Mart.
  • per investigar l'interior del subsòl i interior del planeta per comprendre millor l'evolució i l'habitabilitat de Mart.
  • aconseguir passos incrementals en última instància, que culminen en un vol de retorn de mostres.

Els objectius tecnològics a desenvolupar són:

  • aterratge de grans càrregues útils a Mart.
  • per explotar l'energia elèctrica solar en la superfície de Mart.
  • per accedir al subsòl amb un trepant capaç de recollir mostres fins a una profunditat de 2 metres
  • per desenvolupar la capacitat d'exploració de la superfície usant un astromòbil remot.

Missió modifica

ExoMars és un projecte de doble missió que es considera com un sol programa en l'ESA. Segons els plans actuals, el programa ExoMars comprendrà de quatre naus: dos mòduls d'aterratge estacionaris, un orbitador i un astromòbil. Tots els elements de la missió s'enviaran en dos llançaments utilitzant dos coets pesants Proton.[5][11][32]

Agència Primer llançament en 2016 Segon llançament en 2020[10]
  Coet Proton Coet Proton
La majoria dels instruments de la TGO Sistema d'aterratge rus i alguns instruments de l'astromòbil
ExoMars Trace Gas Orbiter ExoMars rover
Schiaparelli EDM lander

Els dos mòduls d'aterratge i l'astromòbil seran esterilitzats per tal de no contaminar el planeta amb les formes de vida de la Terra. La neteja requerirà una combinació de mètodes d'esterilització, incloent radiació ionitzant, radiació UV, i productes químics com ara acetat i alcohol isopropílic.[27][33] (vegeu Protecció planetària).

Primer llançament (2016) modifica

Trace Gas Orbiter modifica

Article principal: ExoMars Trace Gas Orbiter
 
El Trace Gas Orbiter

El Trace Gas Orbiter (TGO) és un orbitador de telecomunicacions marcià i missió d'anàlisi atmosfèric de gasos que es va llançar el 14 de març de 2016.[34][35] La nau arribarà a l'òrbita de Mart a l'octubre de 2016. Es lliurarà el mòdul de descens ExoMars Schiaparelli EDM i després procedir a cartografiar les fonts de metà a Mart i altres gasos, i en fer-ho, ajudar a seleccionar el lloc d'aterratge per a l'ExoMars rover per ser llançat el 2018. La presència de metà a l'atmosfera de Mart és intrigant perquè el probable origen és o bé la vida d'avui en dia o de l'activitat geològica. Fins a l'arribada d'un astromòbil el 2021, l'orbitador seria transferit a una òrbita més baixa on serà capaç de realitzar activitats de ciències analítiques, així com proporcionar la Schiaparelli EDM lander i l'ExoMars rover amb relé de telecomunicacions. La NASA va proveir un relé de telecomunicacions Electra i un instrument de navegació per assegurar les comunicacions entre les sondes i astromòbils en la superfície de Mart i els controladors a la Terra.[6][36] El TGO continuaria servint com un satèl·lit de retransmissió de telecomunicacions per a futures missions en sòl marcià fins al 2022.[37]

Mòdul de descens Schiaparelli EDM modifica

Article principal: Mòdul de descens Schiaparelli EDM

El mòdul demostrador d'entrada, descens i aterratge (Entry, Descent and Landing Demonstrator Module o EDM en anglès) anomenat Schiaparelli,[38] està destinat ha proveir l'Agència Espacial Europea (ESA) i el Roscosmos rus amb la tecnologia per a l'aterratge en la superfície de Mart.[39] Es va posar en marxa juntament amb l'ExoMars Trace Gas Orbiter (TGO) el 14 de març de 2016 i aterrarà el 19 d'octubre de 2016. El mòdul està equipat amb una bateria elèctrica no carregable amb prou energia per a quatre sols. L'aterratge tindrà lloc a Meridiani Planum.[39] durant la temporada de tempesta de sorra, que proporcionarà una única oportunitat per caracteritzar una atmosfera carregada de pols durant l'entrada i descens, i per realitzar mesures de la superfície associades amb un entorn ric en pols.[40]

Un cop sobre la superfície, mesurarà la velocitat i la direcció del vent, humitat, pressió i temperatura de la superfície, i determinarà la transparència de l'atmosfera.[40] Transporta una càrrega útil de superfície, basada en l'experiment meteorològic proposat DREAMS (Dust Characterization, Risk Assessment, and Environment Analyser on the Martian Surface), consisteix en un paquet de sensors per mesurar la velocitat i direcció del vent (MetWind), humitat (MetHumi), pressió (MetBaro), temperatura de superfície (MarsTem), la transparència de l'atmosfera (Optical Depth Sensor; ODS), i electrificació atmosfèrica (Atmospheric Radiation and Electricity Sensor; MicroARES).[41][42] El paquet DREAMS funcionarà durant dos o tres dies com una estació mediambiental durant la missió de superfície de l'EDM després de l'aterratge.[39][43]

Segon llançament (2020) modifica

Sistema d'aterratge rus modifica

La segona missió, programada pel llançament al juliol de 2020, transportarà un sistema de plataforma d'aterratge de 1800 kg fabricat per Rússia derivat del mòdul de descens Schiaparelli EDM de 2016, per situar l'ExoMars rover sobre la superfície de Mart.[4][10][44] Aquesta plataforma d'aterratge serà construïda en un 80% per l'empresa russa Lavochkin, i un 20% per l'ESA.[11] Lavochkin produirà la majoria del maquinari del sistema d'aterratge, mentre que l'ESA controlarà els elements del sistema de guiatge, radar i navegació.[5] L'estratègia d'aterratge de l'actual Lavochkin és utilitzar dos paracaigudes; un s'obrirà mentre el mòdul encara s'està movent a velocitat supersònica, i l'altre un cop la sonda hagi reduït a velocitat subsònica. L'escut tèrmic serà expulsat eventualment de la càpsula d'entrada per permetre l'ExoMars rover, ser transportat pel seu mòdul equipat amb retrocoets, per realitzar un aterratge suau amb les potes o puntals. El mòdul de descens desplegarà després unes rampes perquè l'astromòbil pugui rodar-hi fins a arribar al sòl marcià.[44]

Els crítics han assenyalat que, si bé la perícia russa seria suficient per proveir un vehicle de llançament, actualment no s'estén a l'exigència fonamental d'un sistema d'aterratge de Mart.[44][45][46]

Plataforma de superfície modifica

Després d'aterrar a Mart el 2021, l'astromòbil baixarà des de la plataforma a través d'una rampa. S'espera que la plataforma proporcioni imatges del lloc d'aterratge, controlar el clima, investigar l'atmosfera, analitzar l'entorn de radiació, l'estudi de la distribució d'aigua subterrània en el lloc d'aterratge, i dur a terme investigacions geofísiques de l'estructura interna de Mart.[47] Després d'una sol·licitud el març de 2015 per a la contribució dels instruments científics per al sistema d'aterratge,[48] hi haurà quatre instruments;[47] els dos instruments europeus seleccionats són:

  • l'experiment Lander Radioscience (LaRa) estudiarà l'estructura interna de Mart, i farà mesuraments precisos de la rotació i l'orientació del planeta mitjançant l'anàlisi de les dues vies de desplaçaments de freqüència Doppler entre la plataforma i la superfície de la Terra. També detectarà variacions en el moment angular a causa de la redistribució de masses, com ara la migració de gel dels casquets polars a l'atmosfera.
  • el paquet HABIT (HabitAbility: Brine, Irradiation and Temperature) investigarà la quantitat de vapor d'aigua en l'atmosfera, les variacions diàries i estacionals en la temperatura del sòl i de l'aire, i l'ambient de radiació UV.
  • dos instruments russos per controlar la pressió i la humitat, la radiació UV i la pols, el camp magnètic local i el plasma de l'entorn.[47]

S'espera que la plataforma funcioni durant almenys un any de la Terra, i els seus instruments poden ser alimentats per un generador termoelèctric de radioisòtops per proveir d'energia a llarg termini.[44]

Astromòbil modifica

Article principal: ExoMars rover
   
Un disseny primerenc del proves de l'astromòbil ExoMarsa l'ILA 2006 de Berlín
Un altre model de proves primerenc d'astromòbil al Paris Air Show 2007

L'astromòbil ExoMars aterrarà el gener de 2019 i està dissenyat per navegar de manera autònoma a través de la superfície marciana.[49][50][51]

La instrumentació consistirà en un conjunt de laboratori d'exobiologia, conegut com a "laboratori analític Pasteur" a la recerca de mostres de biomolècules i biosignatures de la vida passada o present.[5][52][53][54] Entre altres instruments, el vehicle també transportarà un trepant de base de 2 metres per perforar el subsòl i recollir mostres per al seu laboratori de bord.[55] El robot tindrà una massa d'aproximadament 207 kg.

Selecció del lloc d'aterratge modifica

 
Oxia Planum, prop de l'equador, és el lloc d'aterratge seleccionat pel seu potencial per preservar signatures biològiques i amb superfície llisa.

Un objectiu principal per seleccionar el lloc d'aterratge de l'astromòbil és identificar un entorn geològic o un conjunt d'ambients, que donarien suport —actual o passat— de vida microbiana. Els científics prefereixen un lloc d'aterratge amb evidències d'existència d'aigua tant morfològiques com mineralògiques en el passat. A més, un lloc amb espectres que indiquin múltiples minerals hidratats com es prefereixen els minerals argilosos, però s'arriba a un equilibri entre les limitacions d'enginyeria i objectius científics.[56]

Les limitacions d'enginyeria requereixen un lloc d'aterratge pla en una banda de latitud prop de l'equador de només a 30° de latitud de dalt a baix perquè l'astromòbil sigui impulsat per energia solar i necessiti millor exposició al sol.[56] El mòdul d'aterratge que transporta el vehicle tindrà una el·lipse d'aterratge que mesura al voltant 105 km per 15 km.[57] Els requisits científics inclouen l'aterratge en una zona amb roca sedimentària de 3,6 bilions d'anys d'antiguitat que és un rècord del passat humit ambiental habitable.[56][58] L'any abans del seu llançament, l'Agència Espacial Europea prendrà la decisió final.[56] A partir de març de 2014, la llarga llista era:[57]

Després d'una revisió addicional per un equip designat per l'ESA, es van seleccionar quatre llocs, tots els quals es troben relativament a prop de l'equador, a l'octubre de 2014 es va recomanar formalment la seva posterior anàlisi detallada:[59][60]

El 21 d'octubre 2015, es va informar que Oxia Planum seria el lloc d'aterratge preferit per a l'astromòbil ExoMars.[61][62]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Chang, Kenneth «Mars Mission Blasts Off From Kazakhstan». The New York Times, 14-03-2016 [Consulta: 14 març 2016].
  2. ↑ Smith, Michael «Presentation to the NRC Decadal Survey Mars Panel - Mars Trace Gas Mission Science Rationale & Concept» (PDF). spacepolicyonline.com, 10-09-2009. Arxivat de l'original el 21 de desembre 2010 [Consulta: 14 març 2016]. Arxivat 21 de desembre 2010 a Wayback Machine.
  3. ↑ 3,0 3,1 Taverna, Michael A. «ESA Proposes Two ExoMars Missions». Aviation Week, 19-10-2009 [Consulta: 1r març 2022]. Arxivat 14 de novembre 2011 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2011-11-14. [Consulta: 1r març 2022].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Amos, Jonathan «Europe». BBC News, 18-06-2013.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Amos, Jonathan «Europe still keen on Mars missions». BBC News, 15-03-2012.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «ExoMars: ESA and Roscosmos set for Mars missions». European Space Agency (ESA), 14-03-2013.
  7. ↑ «ExoMars launch updates» (en anglès). Agència Espacial Europea, 14-03-2016. Arxivat de l'original el 2016-03-12. [Consulta: 14 març 2016].
  8. ↑ 8,0 8,1 Katz, Gregory «2018 mission: Mars rover prototype unveiled in UK». Excite News. AP News, 27-03-2014.
  9. ↑ Chang, Kenneth «Dark Spot in Mars Photo Is Probably Wreckage of European Spacecraft». The New York Times, 21-10-2016 [Consulta: 21 octubre 2016].
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 ESA (2 maig 2016). "N° 11–2016: Second ExoMars mission moves to next launch opportunity in 2020". Nota de premsa. Consulta: 2 maig 2016.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 de Selding, Peter B. «ESA Ruling Council OKs ExoMars Funding». Space News, 15-03-2012 [Consulta: 14 març 2016]. Arxivat 2012-12-06 at Archive.is «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-12-06. [Consulta: 14 març 2016].
  12. ↑ «ALTEC's role in ExoMars». ALTEC website. Arxivat de l'original el 13 de juliol 2018. [Consulta: 18 febrer 2016].
  13. ↑ «ExoMars». Russian Space Web. [Consulta: 22 octubre 2013].
  14. ↑ Harwood, William «NASA budget boosts manned space, cuts Mars exploration». C Net News, 13-02-2012. «"Tough choices had to be made," Bolden said. "This means we will not be moving forward with the planned 2016 and 2018 ExoMars mission that we had been exploring with the European Space Agency.»
  15. ↑ 15,0 15,1 Whewell, Megan «Have Europe's Martian exploration plans been derailed by America?». National Space Centre. MSN News, 15-02-2012 [Consulta: 14 març 2016]. Arxivat 11 de maig 2012 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-05-11. [Consulta: 14 març 2016].
  16. ↑ «Europe's ExoMars rover...». Space Today Online, 28-08-2005.
  17. ↑ «B.C. robotics firm lands Martian contract». CanWest News Service, 18-07-2007.
  18. ↑ «NASA Could Take Role in European ExoMars Mission». Space News, 19-06-2009. Arxivat de l'original el 8 de desembre 2012. [Consulta: 14 març 2016].
  19. ↑ Amos, Jonathan «Europe's Mars plans move forward». BBC News, 12-10-2009.
  20. ↑ «Agreement between ESA and Roscosmos signed at "MAKS 2009"». WAPA. Avio News, 20-08-2009.
  21. ↑ «ESA, Roscosmos Strike Mars Deal». Red Orbit, 20-08-2009.
  22. ↑ de Selding, Peter B. «ESA Approves Collaborative Mars Program with NASA». Space News, 18-12-2009.
  23. ↑ 23,0 23,1 Amos, Jonathan «US and Europe mull single 2018 Mars rover». BBC News, 07-04-2011.
  24. ↑ Morring, Jr., Frank «NASA Units Hope For Robotic Mars Mission in 2018». Aviation Week, 14-02-2012. Arxivat 7 April 2014[Date mismatch] a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-04-07. [Consulta: 4 gener 2023].
  25. ↑ Kremer, Ken «Experts React to Obama Slash to NASA's Mars and Planetary Science Exploration». Universe Today, 01-02-2012.
  26. ↑ Wall, Mike «When Exploring Other Planets, International Cooperation Is Key». Nature. Space.com, 22-08-2012.
  27. ↑ 27,0 27,1 «Russian-European spacecraft to go on Martian mission in Jan 2016». Staff. The Voice of Russia, 10-02-2014. Arxivat 27 de juliol 2014 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-07-27. [Consulta: 14 març 2016].
  28. ↑ Podorvanyuk, Nikolai «Insurance from "Phobos-Grunt" to fly to Mars» (en russian). Gazeta, 30-03-2012.
  29. ↑ «Russia's participation in the "ExoMars" does not cancel the plans for the "Phobos-Grunt-2"». RIA Novosti, 20-03-2012.
  30. ↑ «Russia, Europe Sign Mars Probe Project Deal». RIA Novosti, 14-03-2013.
  31. ↑ «Scientific objectives - ExoMars». European Space Agency (ESA), 01-11-2007. Arxivat de l'original el 19 d’octubre 2012. [Consulta: 14 març 2016].
  32. ↑ Svitak, Amy «Europe Joins Russia on Robotic ExoMars». Aviation Week, 16-03-2012.[Enllaç no actiu]
  33. ↑ «Packing for Mars». Pys Org, 22-10-2014 [Consulta: 22 octubre 2014].
  34. ↑ «Russian, EU Space Agencies Propose to Delay Joint Mission to Mars». Sputnik News [Moskow], 18-09-2015 [Consulta: 19 setembre 2015].
  35. ↑ Clark, Stephen «Launch of European Mars mission delayed two months». Spaceflight Now, 20-09-2015 [Consulta: 21 setembre 2015].
  36. ↑ de Selding, Peter B. «U.S., Europe Won't Go It Alone in Mars Exploration». Space News, 26-09-2012.[Enllaç no actiu]
  37. ↑ Allen, Mark; Witasse, Olivier. MEPAG June 2011 (PDF). Jet Propulsion Laboratory, 16 juny 2011. «2016 ESA/NASA ExoMars Trace Gas Orbiter» 
  38. ↑ Patterson, Sean «ESA Names ExoMars Lander 'Schiaparelli'». Space Fellowship, 08-11-2013.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 «Schiaparelli: the ExoMars Entry, Descent and Landing Demonstrator Module». ESA, 2013. [Consulta: 1r octubre 2014].
  40. ↑ 40,0 40,1 «Entry, Descent and Surface Science for 2016 Mars Mission». Science Daily, 10-06-2010.
  41. ↑ F. Esposito, et al., DREAMS for the ExoMars 2016 mission: a suite of sensors for the characterization of Martian environment" (PDF). European Planetary Science Congress 2013, EPSC Abstracts Vol. 8, EPSC2013-815 (2013)
  42. ↑ «EDM surface payload». European Space Agency (ESA), 19-12-2011.
  43. ↑ Vago, J «ExoMars, ESA's next step in Mars exploration» (PDF). ESA Bulletin magazine, agost 2013, p. 12–23.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 Amos, Jonthan «Looking forward to Europe's 'seven minutes of terror'». BBC News, 21-06-2013.
  45. ↑ «NASA drops ExoMars missions in 2013 budget». Optics, 15-02-2012.
  46. ↑ Pickup, Alan. «Uncertainties for ExoMars». Spacewatch. Guardian News and Media, 16-03-2012. Arxivat de l'original el 17 març 2012.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 «European payload selected for ExoMars 2018 surface platform». European Space Agency (ESA), 27-11-2015 [Consulta: 30 novembre 2015].
  48. ↑ «Announcement of Opportunity for European payload elements on the Surface Platform of the ExoMars 2018 mission». European Space Agency (ESA), 31-03-2015 [Consulta: 9 maig 2015].
  49. ↑ Amos, Jonathan «Smart UK navigation system for Mars rover». BBC News, 05-09-2011.
  50. ↑ «Mars rover Bruno goes it alone». EADS Astrium, 14-09-2011 [Consulta: 14 març 2016]. Arxivat 3 de desembre 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 14 març 2016].
  51. ↑ ExoMars Project Team. 20th MEPAG Meeting (PDF). European Space Agency, 3–4 març 2009. «ExoMars Status» 
  52. ↑ «The ExoMars Instruments». European Space Agency. Arxivat de l'original el 26 d’octubre 2012. [Consulta: 8 maig 2012].
  53. ↑ Thales Group (8 maig 2012). "Press Info: ExoMars Status". Nota de premsa. Arxivat 3 de desembre 2013 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 14 març 2016].
  54. ↑ «Rover surface operations». European Space Agency, 18-12-2012.
  55. ↑ Kish, Adrienne «Amase-ing Life on the Ice». Astrobiology Magazine, 31-08-2009.
  56. ↑ 56,0 56,1 56,2 56,3 Grindrod, Peter «Searching for life on Mars: where should the ExoMars rover land?». The Guardian, 26-03-2014.
  57. ↑ 57,0 57,1 Amos, Jonathan «Europe begins Mars site selection». BBC News, 27-03-2014.
  58. ↑ «Call for ExoMars 2018 Landing Site Selection». ESA, 17-12-2013.
  59. ↑ «Four Candidate Landing Sites for ExoMars 2018». ESA. Space Ref, 01-10-2014 [Consulta: 1r octubre 2014].[Enllaç no actiu]
  60. ↑ «Recommendation for the Narrowing of ExoMars 2018 Landing Sites». ESA, 01-10-2014. [Consulta: 1r octubre 2014].
  61. ↑ Amos, Jonathan «ExoMars rover: Landing preference is for Oxia Planum». BBC News, 21-10-2015 [Consulta: 22 octubre 2015].
  62. ↑ Atkinson, Nancy. «Scientists Want ExoMars Rover to Land at Oxia Planum». Universe Today, 21-10-2015. [Consulta: 22 octubre 2015].

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: ExoMars
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=ExoMars&oldid=33001036»