Viquipèdia

Família Giginta

Els Giginta foren una família d'origen rossellonès que donà un gran nombre de figures il·lustres. La bibliografia (la Gran Enciclopèdia Catalana [1] i el Dictionnaire... de Jean Capeille [2] fonamentalment, per bé que hi ha referències puntuals [3] en altres obres) coincideix en els mèrits dels biografiats, però no es posa enterament d'acord en les diverses línies genealògiques.

  • L'ancestre més vell documentat [4] és Ponç Giginta (o Jaguinta), del lloc de Turà (a l'actual comuna francesa de Ribesaltes, en conserva el topònim l'església de Sant Martí de Turà), que es casà amb Arnalda Miafre entre l'any 1365 i el 1368. Els Giginta constituïren una rica família de ramaders ovins [5] que s'expandí més enllà del terme inicial: Joan Giginta era posseïdor d'agrers i censals [6] a Paretstortes pel voltant del 1400. Es ressenya[7] que el 1452 Berenguer Giginta, de Ribesaltes, pledejà amb els cònsols de Prats de Molló per drets de pas de bestiar que li havien cobrat en excés.
Infotaula d'organitzacióFamília Giginta
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata
  • Francesc Giginta ("l'Antic" com se l'anomenaria en el futur per diferenciar-los dels seus homònims) va ser un burgès i mercader de Ribesaltes que s'establí a Perpinyà al segle xiv i que esdevingué ciutadà honorat de la capital del Rosselló.

  • Francesc Giginta (mort el 1453, "lo pus Vell", possiblement fill del Francesc "l'Antic"), de Ribesaltes, va ser una figura distingida. Doctor en ambdós drets, burgès honorat de Perpinyà, va ser conseller reial i síndic per Perpinyà en representació del Braç reial a les Corts de Montblanc (1414), en què es coronà Alfons V. La reina Maria (Maria de Castella, en funcions de virreina per absència del seu marit Alfons) el nomenà [8] jutge del domini reial -les comarques nord-catalanes- el 1432; sembla que va ser suspès del càrrec el 1436 acusat d'assassinat [9] encara que hauria sigut reintegrat en el càrrec poc després, com consta[10] en una ordenança relativa a les Taules Reyals (els mercats) de Perpinyà del 1439. Tingué dos fills, Francesc i Bernat (que moriria el 1506 sense descendència).
  • El seu fill gran, Francesc Giginta (mort el 1522, "el Vell"), fou doctor en ambdós drets (era titulat el 1452 i exercia d'advocat), burgès honorat de Perpinyà, Conseller reial, Jutge reial del comtat del Rosselló, i diputat del General en representació del Braç reial. També va ser [8] canceller de la Universitat de Perpinyà (1488) i professor de dret de la institució el 1491. Es casà en primeres noces amb Elionor Taqui; en enviudar, s'uní amb una dama de nom Elisabet, amb qui tingué tres infants: en Francesc, la Rafaela (que esposaria Pere de Darnius), i l'Elisabet, que es maridaria amb Joan d'Oms.

  • Francesc Giginta ("el Jove") es doctorà en ambdós drets a la universitat de Perpinyà, i el 1522 succeí el pare com a canceller de la institució educativa. Va ser diputat del General en representació del Braç reial, síndic de Corts per Perpinyà a les Corts de Barcelona (1503) i habilitat pel Braç militar a les Corts de Barcelona (1528). El 19 de juliol del 1528, i juntament amb el seu germà Gerald, va ser ennoblit per Carles V, per bé que posteriorment renuncià al títol [11] perquè preferia la condició de ciutadà noble de Perpinyà. Es casà amb Isabel Mestre.

  • Francesc Giginta i Mestre, àlies Francesc Mestre, era donzell i assolí la protecció reial. Es doctorà en ambdós drets per la universitat de Perpinyà, fou degà de la facultat de dret (a partir del 1523) i canceller de la universitat. Es distingí prenent les armes i esmerçant part de la fortuna personal durant el setge que el delfí Enric de França feu de Perpinyà el 1542. En agraïment, Carles V el nomenà doctor del Consell Reial [12] el 1546, i regent de la cancelleria reial del Consell d'Aragó l'1 de juliol del 1549 [13] i, posteriorment, Felip II l'ennoblí, el 7 de gener del 1560. Tingué un benefici eclesiàstic sobre la parròquia de Sant Miquel de Ciutat, a Mallorca, que després percebria també [12] el seu fill Antoni. Morí el 1569, havent tingut per fills l'esmentat Antoni, Onofre [14] i Miquel de Giginta i Oms (que assoliria anomenada com a reformador social).
  • La línia dels senyors de Vespella fou fundada per Bernat Giginta, senyor de Vespella, germà del Francesc Giginta ("lo pus Vell") mort el 1453. Tingué tres fills: Joan, Francesc i Berenguer. Joan i Francesc Giginta foren, a la fi del s. XV, armadors de la gran galera "Santa Maria, Sant Joan i Santa Francesca", amb la qual comerciaren de Portvendres fins a Llevant Mediterrani i Egipte. En Joan [15] tenia el 1447 una participació [16] en la nau argentera de Jacques Cœur retinguda al port de Cotlliure per Carles d'Oms, governador dels comtats de la Cerdanya i del Rosselló i, a l'any següent i mentre eren a Nàpols, ell i la galiassa perpinyanenca van ser acusats [17] de contraban d'armes en favor dels musulmans. En Joan i en Francesc moriren sense fills. Llur germà Berenguer es casà amb Caterina Mascarós, d'Illa, amb qui tingué un fill, Jofre, senyor de Vespella i propietari del mas homònim a Salses [18] el 1488. Atès que aquest darrer no deixà descendència masculina, per testament del 1524 llegà els seus béns a les seves filles Caterina, Àngela i Miqueleta; aquesta darrera esdevingué l'hereua universal del patrimoni.

  • El senyoriu passà a una altra branca de la família: un Francesc Giginta s'havia casat amb Coloma Seguer, amb qui havia tingut tres fills: Guerau (mort el 1506), Joan Francesc (que es casà amb Elisabet Fresch el 1499) i Miquel, senyor de Vespella. Aquest darrer fou pare de Guerau, Miquel (futur canonge d'Elna i burgès honorat de Perpinyà, veguer de Girona el 1522), Pere i Basilisa. En Guerau heretà la senyoria, i a més va ser cònsol en cap -alcalde- de Perpinyà [19] el 1538, i encara cònsol -regidor- el 1548 [20] abans de morir l'any 1554.

Referències modifica

  1. ↑ «Família Giginta». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914, p. 240-242.  (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978)
  3. ↑ Société de Gens de Lettres (autoria general de l'obra); Carrère, J.B. (autor del volum). «Jurisconsultes: Giginta». A: Voyage pittoresque de la France. Province du Roussillon. seconde édition. París: chez Lamy, 1788, p. 388-390. 
  4. ↑ Alart, Bernard. Inventaire-sommaire des Archives Dèpartementales antérieures a 1790, Pyrénées-Orientales. Archives civiles série B.. París: Paul Dupont, 1886, p. 66. 
  5. ↑ Pinto, Anthony. Ressources et activités économiques dans les montagnes roussillonnaises (IXe-XVe siècle), p. 332. [Enllaç no actiu] A: Montagnes médievales. XXXIVe Congrès de la SHMES, Chambéry, 23-25 mai 2003. París: Publications de la Sorbonne, 2004. ISBN 2859445137. 
  6. ↑ Alart Inventaire-sommaire...B (1886) p. 114
  7. ↑ Pous, Anny de «L'architecture de pierre sèche dans les Pyrénées méditerréennes». Bulletin archéologique du comité des travaux historiques et scientifiques. Ministère de l'Éducation Nationale, Nouvelle Série, nº 3, 1967, pàg. 64.
  8. ↑ 8,0 8,1 François Giginta a Capeille Dictionnaire p. 240
  9. ↑ Bonnefoy, Louis de «Epigraphie roussillonnaise, ou recueil des inscriptions du département des Pyrénées-Orientales». Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 10, 1856, pàg. 483.
  10. ↑ Aragon, Henry «Documents historiques sur la ville de Perpignan». Revue catalane, 12e Année, Nº 135, 15-01-1918, pàg. 35.
  11. ↑ Xaupi, abbé. Recherches historiques sur la noblesse des citoyens honorés de Perpignan et de Barcelone, connus par le nom de citoyens nobles, pour servir de suite au Traité de la Noblesse de la Roque. París: chez Nyon, 1763, p. 432, 535. 
  12. ↑ 12,0 12,1 Sánchez Nievas, Enrique «Contribucions de la hisenda reial mallorquina al Principat de Catalunya de mitjans segle XVI». Revista Pedralbes, núm. 23, 2003, pàg. 160.
  13. ↑ Carta del Regente Francisco Giginta al Cardenal Granvela. Madrid, 18 noviembre 1551 [manuscrit], 1551. 
  14. ↑ Morales Roca, Francisco José. «Onofre de Giginta y Mate». A: Prelados, abades mitrados, dignidades capitulares y caballeros de las órdenes militares habilitados por el brazo eclesiástico en las Cortes del Principado de Cataluña. Dinastías de Trastamara y de Austria. Siglos XV y XVI (1410-1599). Tomo I. Madrid: Hidalguía, 1999, p. 215-216. ISBN 848985114X. 
  15. ↑ Jean Giginta a Capeille Dictionnaire p. 240
  16. ↑ Lainé, Brigitte «Recherches sur le commerce de Jacques Cœur dans le Languedoc, le Roussillon et la Mer du Nord en 1447». Bulletin philologique et historique (jusqu'à 1610) du comité des travaux historiques et scientifiques. Ministère de l'Éducation Nationale, Actes du 91e Congrès national des Sociétés savantes tennu à Rennes - volume I, 1966, pàg. 143-152.
  17. ↑ Marinesco, Constantin «Jacques Cœur et ses affaires aragonaises, catalanes et napolitanes». Revue Historique, 75e année, tome CCV, 1951, pàg. 228.
  18. ↑ Alart Inventaire-sommaire...B (1886) p. 319
  19. ↑ Pastre, L «Carles Quint à Perpinyà (1538)». Revue catalane, 5e Année, Nº 58, 15-10-1911, pàg. 348.
  20. ↑ Denis, Serge «Le voyage en France d'Alphonse V de Portugal». Bulletin Hispanique, tome XXXVI, nº 3, 1934, pàg. 293.
  21. ↑ "Llibre dels quatre claus" (Statuta et memoriale Universitatis Perpiniani).  («llibre digitalitzat». Arxivat de l'original el 2015-01-20. [Consulta: 4 setembre 2015].)
  22. ↑ Colson, [Achille] «Recherches sur les monnaies qui ont eu cours en Roussillon». Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 9, 1854, pàg. 164.
  23. ↑ «Veguers de la Cerdanya (segles X-XVIII)». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 1r setembre 2015].
  24. ↑ «Documentació de la família Giginta, especialment de Guerau Giginta, conservada al Fons Històric de l'Hospital de la Santa Creu». [Consulta: 1r setembre 2015].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Família_Giginta&oldid=32412958»