François Villon
François Villon (es creu que el seu nom vertader fou François de Montcorbier o François des Loges, 1431 - 1463) va ser un poeta francès que va viure mitjan segle xv.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) François de Montcorbier 1431 París |
| Mort | 1463 (31/32 anys) França |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de París |
| Activitat | |
| Camp de treball | Poesia |
| Lloc de treball | París |
| Ocupació | poeta, lletrista, escriptor |
| Obra | |
Obres destacables
| |
      | |
Va néixer el 1431 i es desconeix quan es va morir. La seva creació més celebrada és La balada dels penjats, escrita quan esperava la seva execució a la forca. Les dades sobre la vida de François Villon són incertes. Es diu sempre d'ell que era un marginal, que no poques vegades va ser empresonat, que era un truà.[1]
Biografia modifica
Naixement modifica
Villon va néixer a París el 1431.[2] Una font dóna la data com a 19 d'abril de 1432.[3]
Primers anys de vida modifica
El nom real de Villon podria haver estat François de Montcorbier o François des Loges:[3] tots dos noms apareixen en documents oficials redactats en vida de Villon. En la seva pròpia obra, però, Villon és l'únic nom que utilitzava el poeta, i l'esmenta amb freqüència a la seva obra. Les seves dues col·leccions de poemes, especialment Le Testament (també conegut com Le gran testament), s'han llegit tradicionalment com si fossin autobiogràfics. Altres detalls de la seva vida es coneixen per la cort o altres documents civils.
Pel que ens diuen les fonts, sembla que Villon va néixer a la pobresa i va ser criat per un pare d'acollida, però que la seva mare encara vivia quan el seu fill tenia trenta anys. El cognom «Villon», ens diu el poeta, és el nom que va adoptar del seu pare adoptiu, Guillaume de Villon, capellà de la col·legiata de Saint-Benoît-le-Bétourné i professor de dret canònic, que va prendre Villon a càrrec seu.[4] François descriu Guillaume de Villon com «més que un pare per a mi».[5][6]
Vida estudiantil modifica
Villon es va convertir en estudiant d'arts, potser als dotze anys d'edat. Va rebre una llicenciatura de la Universitat de París el 1449 i un màster el 1452. Entre aquest any i el 1455 no se sap res de les seves activitats. L’Encyclopædia Britannica Eleventh Edition (1910-1911) diu que "S'han fet intents, de la manera habitual de la biografia conjectural, d'omplir el buit amb el que un jove graduat de tendències bohèmies hauria, podria o hauria pogut fer, però són principalment inútil".[4]
Activitats presumptament delictives modifica
Però després d'haver-hi obtingut una llicenciatura, descura l'estudi per córrer darrere de l'aventura. A partir d'aquesta època, la seva vida tindrà per teló de fons la Guerra dels cent anys i el seu seguici de brutalitats, fam i epidèmies. El 5 de juny de 1455 es va produir el primer incident important registrat de la seva vida. Mentre es trobava al carrer Saint-Jacques en companyia d'un sacerdot anomenat Giles i d'una noia anomenada Isabeau, va conèixer un bretó anomenat Jean le Hardi, un mestre de les arts, que també estava amb un sacerdot, Philippe Chermoye (o Sermoise o Sermaise). Va esclatar una baralla i es van treure punyals. Sermaise, que és acusat d'haver amenaçat i atacat Villon i extret la primera sang, no només va rebre un cop de punyal a canvi, sinó un cop d'una pedra, que el va colpejar. Va morir de les seves ferides. Villon va fugir i va ser condemnat al desterrament, sentència que va ser revocada el gener de 1456[4] per un indult del rei Carles VII després de rebre la segona de les dues peticions que afirmaven que Sermaise havia perdonat a Villon abans de morir. Existeixen dues versions diferents del perdó formal; en un, el culpable és identificat com François des Loges, autrement dit Villon (François des Loges, altrament anomenat Villon), a l'altre com François de Montcorbier. També es diu que es va anomenar el barber-cirurgià que li va vestir les ferides com a Michel Mouton. Els documents d'aquest afer confirmen almenys la data del seu naixement, presentant-lo amb vint-i-sis anys o més o menys.[4]
Pels voltants de Nadal de 1456, la capella del Col·legi de Navarra va ser trencada i es van robar cinc-centes corones d'or. Villon va participar en el robatori. Molts estudiosos creuen que va fugir de París poc després i que va ser quan va compondre el que ara es coneix com a Le Petit Testament ("El petit Testament") o Le Lais ("Llegat" o "Llegats"). El robatori no es va descobrir fins al març de l'any següent, i no va ser fins al maig que la policia va arribar a la pista d'una banda d'estudiants lladres, a causa de la indiscreció d'un d'ells, Guy Tabarie. Va passar un any més, quan Tabarie, després d'haver estat detingut, va girar la prova del rei i va acusar l'absent Villon d'ésser el capdavanter, i d'haver anat a Angers, almenys en part, per organitzar-hi robatoris similars. Villon, per aquest o per un altre crim, va ser condemnat al desterrament; no va intentar tornar a París. Durant quatre anys, va ser un vagabund. Potser era, com eren els seus amics Regnier de Montigny i Colin des Cayeux, membre d'una banda de lladres errants.[4]
Poc després participa en el furt del Col·legi de Navarra. Entre 1456 i 1461, prossegueix les seves aventures per la vall del Loira, va a la presó durant l'estiu de 1461, però és alliberat uns mesos més tard en ocasió d'una visita de Lluís XI.
El Testament, 1461 modifica
De tornada a París, escriu Le Testament (o Le Grand Testament, com també es coneix), però és arrestat una vegada més el 1462. És torturat i condemnat a la forca, però la pena és commutada per deu anys d'allunyament de París.[7]
La següent data per a la qual es consta el parador de Villon és l'estiu de 1461; Villon va escriure que va passar aquell estiu a la presó del bisbe de Meung-sur-Loire. El seu crim és desconegut, però en Le Testament («El Testament») datat d'aquest any ataca amargament el bisbe Thibault d'Aussigny, que tenia la seu d'Orleans. Villon podria haver estat alliberat com a part d'un lliurament general a la presó a l'ascens del rei Lluís XI i es va convertir en un home lliure el 2 d'octubre de 1461.[4]
A la tardor de 1462, tornava a viure als claustres de Saint-Benoît.
Desterrament i desaparició modifica
El novembre de 1462, Villon va ser empresonat per robatori. Va ser portat a la fortalesa del Grand Châtelet que es trobava a l'actual Place du Châtelet a París. A falta de proves, es va recuperar l'antic càrrec de robatori al Col·legi de Navarra. No va arribar cap indult reial per contrarestar la demanda de restitució, però es va acceptar la fiança i Villon va ser alliberat. No obstant això, va caure de seguida en una baralla al carrer. Va ser arrestat, torturat i condemnat a ser penjat (pendu et étranglé), encara que la sentència va ser commutada per desterrament pel parlament el 5 de gener de 1463.[4]
El destí de Villon després de gener de 1463 és desconegut. Rabelais torna a explicar dues històries sobre ell que normalment es descarten perquè no tenen cap base de fet.[8] Anthony Bonner va especular que el poeta, quan va marxar de París, estava «trencat de salut i d'esperit». Bonner escriu a més:
| « | Podria haver mort sobre una estora de palla en alguna taverna barata, o en una cel·la freda i humida; o en una baralla en algun carrer fosc amb un altre coquillard francès; o potser, com sempre va témer, en una forca d'un petit poble de França. Probablement mai no ho sabrem.[9] | » |
Poesia modifica
Villon va ser un gran innovador pel que fa als temes de la poesia i, a través d'aquests temes, un gran renovador de les formes. Entenia perfectament l'ideal cortès medieval, però sovint optava per escriure a contracorrent, revertint els valors i celebrant les viles destinades a la forca, caient feliçment en la paròdia o en les bromes lascives, i innovant constantment en la seva dicció i vocabulari; alguns poemes menors fan un ús extensiu de l'argot dels lladres parisencs. Tot i així, el vers de Villon tracta sobretot de la seva pròpia vida, un registre de pobresa, problemes i judici que sens dubte va ser compartit pel públic destinat als seus poemes.
Els poemes de Villon estan esquitxats de misteris i acudits ocults. Estan esquitxats amb l'argot de l'època i la subcultura del submón en què es va moure Villon.[10] Les seves obres també estan plenes d'acudits privats i plenes de noms de persones reals (homes rics, oficials reials, advocats, prostitutes i policies) del París medieval.[11]
Obra modifica
Villon no va renovar tant la forma de la poesia del seu temps com els seus temes. Va donar nova vida a motius heretats de la cultura medieval que ell coneixia a la perfecció i els va animar amb la seva pròpia i original personalitat.[12]
Lista cronològica d'obres modifica
- Ballade des contre vérités (1455 ?–1456 ?, Paris)
- Le Lais (1457, Paris)
- Épître à Marie d'Orléans (inicis 1458, Blois)
- Double ballade (inicis 1458, Blois)
- Ballade des contradictions (inicis 1458, Blois)
- Ballade franco-latine (inicis 1458, Blois)
- Ballade des proverbes (octubre-novembre 1458, Vendôme ?)
- Ballade des menus propos (octubre-novembre 1458, Vendôme ?)
- Épître à ses amis (estiu de 1461, Meung-sur-Loire)
- Débat du cuer et du corps de Villon (estiu de 1461, Meung-sur-Loire)
- Ballade contre les ennemis de la France (final de 1461, Meung-sur-Loire)
- Requeste au prince (final de 1461, Meung-sur-Loire)
- Le Testament (1461).Que inclou també: Ballade des dames du temps jadis (1458-9, cf. supra)
- la Ballade des dames du temps jadis fou cantada, entre altres obres, per Georges Brassens.[13]
- Original i traducció literal a l'anglès.
Dictes moy où, n'en quel pays, |
Tell me where, in which country |
- Ballade des seigneurs du temps jadis
- Ballade en vieux langage françois
- Les regrets de la belle Heaulmiere
- Ballade de la Belle Heaulmière aux filles de joie
- Double ballade sur le mesme propos
- Ballade pour prier Nostre Dame
- Ballade à s'amie
- Lay ou rondeau
- Ballade pour Jean Cotart
- Ballade pour Robert d'Estouteville
- Ballade des langues ennuieuses
- Les Contredits de Franc Gontier
- Ballade des femmes de Paris
- Ballade de la Grosse Margot
- Belle leçon aux enfants perdus
- Ballade de bonne doctrine
- Rondeau ou bergeronnette
- Épitaphe
- Rondeau
- Ballade de conclusion
- Ballade de bon conseil (1462, Paris)
- Ballade de Fortune (1462, Paris)
- Le jargon et jobellin dudit Villon (títol que esmenta Levet, 1489, Paris)
- Cinq autres ballades jargonnesques du manuscrit de Stockholm (ms copiat després de 1477).
- Ballade des pendus (final de 1462, Paris)
- Quatrain (final de 1462, Paris)
- Louanges à la cour (gener1463, Paris)
- Question au clerc du guichet (gener 1463, Paris)
En la cultura popular modifica
Teatre modifica
L'obra i novel·la de 1901 de Justin Huntly McCarthy, If I Were King, presentava una visió romàntica de Villon, utilitzant el tema King for a Day i donant al poeta un final feliç amb una bella dona noble.
El rei vagabund és una opereta de 1925 de Rudolf Friml. Basat en l'obra de McCarthy, finalment es va convertir en dues pel·lícules. (Mirar abaix.)
Die Dreigroschenoper (L'òpera de tres penics), de 1928, de Kurt Weill i Bertold Brecht, conté diverses cançons que es basen lliurement en poemes de Villon. Aquests poemes inclouen Les Contredits de Franc Gontier, La Ballade de la Grosse Margot i L'Epitaphe Villon. Brecht va utilitzar traduccions alemanyes dels poemes de Villon que havien estat preparats per Karl Anton Klammer, tot i que Klammer no surt als crèdits.[14]
Daniela Fischerová va escriure una obra de teatre en txec que es va centrar en el judici de Villon anomenada Hodina mezi psem a vlkem, que literalment es tradueix com 'L'hora entre el gos i el llop'. La Juilliard School de la ciutat de Nova York va muntar una producció de l'obra l'any 1994, dirigida per Michael Mayer amb música de Michael Philip Ward.[15]
François Villon i el cinema modifica
La vida de Villon va inspirar diverses obres cinematogràfiques.
- 1927. The Beloved Rogue. Alcan Coslan.
- 1930. The Vagabond King. Ernest Lubitsch i Ludwig Berger. Pel·lícula Technicolor de dues tires protagonitzada per Dennis King i Jeanette MacDonald, i el 1956, una pel·lícula protagonitzada per Oreste Kirkop i Kathryn Grayson.
- 1938. If I were King . Frank Lloyd. Pel·lícula muda de 1920 protagonitzada per William Farnum, i per a la versió de 1938, adaptada per Preston Sturges, dirigida per Frank Lloyd, i protagonitzada per Ronald Colman com François Villon, Basil Rathbone com a Lluís XI i Frances Dee com a Katherine.
- 1945. François Villon. Pel·lícula de drama històric francès dirigida per André Zwoboda i protagonitzada per Serge Reggiani, Jean-Roger Causimon i Henri Crémieux.[16]
- 2009. Kichitaro Negishi. L’esposa de Villon.[17]
Publicacions modifica
El poema de Villon Tout aux tavernes et aux filles va ser traduït a l'anglès pel poeta del segle xix William Ernest Henley com a Villon's Straight Tip To All Cross Coves.[18] Un altre dels poemes atribuïts a Henley, escrits en argot de lladres, és Villon's Good-Night.[19]
Els poemes Archy i Mehitabel de Don Marquis inclouen un poema d'un gat que és Villon reencarnat.[20][21]
Al conte d'Ursula K. Le Guin April in Paris (publicat l'any 1962), un professor nord-americà de francès medieval es troba a París investigant la qüestió no resolta de com va morir Villon quan inesperadament viatja en el temps fins a finals del 1400 i aconsegueix la seva resposta.[22]
L'autora Doris Leslie va escriure una novel·la històrica, I Return: The Story of François Villon publicada el 1962.
A la novel·la d'Antonio Skármeta, El carter de Neruda, s'esmenta que Villon havia estat penjat per delictes molt menys greus que seduir la filla del propietari del bar local.[23]
El poema de Valentyn Sokolovsky La nit a la ciutat de les cireres o esperant François reflecteix la vida de François Villon. Pren la forma dels records d'una persona que va conèixer el poeta i el nom de la qual es pot trobar a les línies del Testament.
L'autor italià Luigi Critone va escriure i il·lustrar una novel·la gràfica basada en la vida i les obres de Villon. El llibre del 2017 es titulava Je, François Villon.[24]
Música modifica
El violinista belga Eugène Ysaÿe va compondre el Poème núm. 5, "Les neiges d'antan", Op.23, per a violí i orquestra, l'any 1911.
Claude Debussy va musicar tres dels poemes de Villon per a veu solista i piano.
El cantant francès Georges Brassens va incloure el seu propi escenari de Ballade des dames du temps jadis al seu àlbum Le Mauvaise Reputation.
Els Poèmes de la Mort (1969-71) del compositor suís Frank Martin es basen en tres poemes de Villon.[25] L'obra és per a la inusual combinació de tres tenors i tres guitarres elèctriques.[25]
Villon va ser una influència en el músic nord-americà Bob Dylan.[26]
El cantant i compositor rus Bulat Okudjava, va compondre Prayer for Francois Villon, una cançó molt popular.
Traduccions al català modifica
- Les Balades: (balades del testament, poesies diverses i balades en argot). Traducció: Andreu Subirats. LaBreu, 2010. ISBN 978-84-937976-2-1.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: François Villon |
- ↑ Charpier, Jacques. Pierre Seghers. François Villon, un tableau synoptique de la vie et des oeuvres de Villon et des événements artistiques, littéraires et historiques du XVe siècle (en francès), 1958.
- ↑ Fein, David. «François Villon Revisited» p. 1. Nova York: Twayne Publishers, 1997.
- ↑ 3,0 3,1 Charpier 1958, "1er abril 1431 (vieux style) ou 19 abril 1432 (nouveau style): naissance à Paris, de François de Montcorbier, alias des Loges, qui deviendra François Villon
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Saintsbury, 1911, p. 87.
- ↑ Clarke, Joseph F. Pseudonyms. United Kingdom: Book Club Associates, 1977, p. 167.
- ↑ Villon, François. «The Testament». A: Poems (en francès). Evanston, Illinois: Northwestern University Press, 2013, p. 84. ISBN 978-0-8101-2878-1. OCLC 921910344.
- ↑ Llavina, Jordi «Valent Villon». Presència [Barcelona], núm. 2021, 19-11-2010, p.66. GI-143-1965.
- ↑ Saintsbury, 1911, p. 87–88.
- ↑ Villon, François. The Complete Works of François Villon. Nova York: Bantam, 1960, p. xxiii.
- ↑ Sainéan, L. Champion. Les Sources de l'Argot Ancien. París: Librairie Ancienne, 1912.
- ↑ Fein 1997, p.1
- ↑ El cantant Georges Brassens ha estat un dels divulgadors de l'obra de Villon al segle xx. Encara que només va musicar un dels seus textos (Ballade des dames du temps jadis), a les seues cançons hi trobem molt sovint l'esperit del poeta, especialment a la cançó Le moyenâgeux, que es pot considerar un homenatge a Villon i el seu temps.
- ↑ «Georges Brassens - Ballade des dames du temps jadis (François Villon)». [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ Thomson. The Cambridge Companion to Brecht. Cambridge University Press, 1994, p. 108–111. ISBN 978-0-521-42485-1.
- ↑ Dahmus, Jeni. «Time Capsule: "Abu Hassan" (1920); Juilliard Civilian Defense Council (1942); Limón's "Waldstein Sonata" (1975) Fischerova Plays (1994)». The Juilliard Journal. The Juilliard School, abril 2012. Arxivat de l'original el 16 agost 2016. [Consulta: 10 juliol 2017].
- ↑ Friedberg, A. Night butterflies of the silver screen. New Generation Publishing, 2015, p. 133. ISBN 978-1-78507-459-2 [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ Britannica Book of the Year 2010. Encyclopaedia Britannica, Incorporated, 2010, p. 287. ISBN 978-1-61535-366-8 [Consulta: 18 juliol 2023].
- ↑ Henley, William Ernest; Collected and Annotated by John S. Farmer. Villon's Straight Tip to All Cross Coves (en anglès). Pinnacle Press, 2017. ISBN 978-1374881167.
- ↑ Henley, William Ernest; Collected and Annotated by John S. Farmer. Villon's Good-Night (en anglès). Pinnacle Press, 2017. ISBN 978-1374881167.
- ↑ Next Stage
- ↑ George Herriman archy and mehitabel Illustration
- ↑ Le Guin, Ursula K., The Wind’s Twelve Quarters (Stories), Harper & Row (1976)
- ↑ Skármeta, Antonio. El cartero de Neruda. Libros del Bolsillo, Random House Mondadori, 1998, p. 70.
- ↑ Je, François Villon (en francès). Delcourt, 2017. ISBN 978-2413001867.
- ↑ 25,0 25,1 «Chamber music». Frank Martin – Composer (1890–1974). Frank Martin Stichting (Frank Martin Society), 2019. Arxivat de l'original el 2021-10-22. [Consulta: 19 juliol 2023].
- ↑ Dylan, Bob. Chronicles: Volume One. New York, New York, USA: Simon & Schuster, 11 octubre 2004, p. 112. ISBN 9780743272582.