Vito Taccone fou un dels grans protagonistes d'aquesta edició del Giro d'Itàlia, mostrant-se imparable en les etapes de muntanya. Fou el vencedor de la classificació de la muntanya, després de passar el primer per 12 dels 17 ports puntuables de la carrera. També guanyà cinc etapes, quatre d'elles de manera consecutiva, incloent els finals en alt a Oropa i Leukerbad.
En la contrarellotge de la 16a etapa, amb victoria d'Adorni i que el posava de ple en la lluita per la victòria final, Ronchini recuperava un lideratge que havia perdut a mans de Balmamion en l'etapa amb final en terres suïsses. Però, una vegada més, tot quedava per decidir en les darreres etapes de muntanya. En la divuitena etapa, amb victòria per a Arnaldo Pambianco, Adorni recuperà el lideratge que havia tingut durant les tres primeres etapes, però Balmamion arribà a meta al seu costat, per la qual cosa sols 22" els separava en la classificació general. En la dinovena etapa, amb final a Moena i sis ports puntuables, Taccone arribà a meta en solitari, si bé no era un home perillós per a la general. En la lluita per la general Balmamion no sols recuperà els 22 segons, sinó que avantatjà en més de dos minuts a Adorni. D'aquesta manera Franco Balmamion aconseguia el seu segon Giro d'Itàlia consecutiu, una vegada més sense guanyar cap etapa.
La participació estrangera es limità a tan sols 13 ciclistes, dels quals sols el mallorquí Jaume Alomar guanyà una etapa, alhora que era el millor classificat en la general, amb la 15a posició final.
Equips participants
modifica
En aquesta edició del Giro hi van prendre part 12 equips formats per 10 ciclistes cadascun, per formar un pilot amb 120 corredors.
Classificacions finals
modifica
Enllaços externs
modifica
Itàlia 
Suïssa
.svg){kind=small}
Classificació General