Gran Premi de la muntanya al Tour de França
 Tour de França de 2021
| |
|---|---|
| Mallot de la muntanya | |
| |
| Història | |
| Primera edició | 1933 |
| Nombre d'edicions | 82 (fins al 2021) |
| Categoria | Classificació de la muntanya |
| Cursa | Tour de França |
| Palmarès | |
| Primer guanyador |  Vicente Trueba (ESP)
|
| Més victòries |  Richard Virenque (FRA) (7)
|
| Últim Guanyador |  Tadej Pogačar (SLO)
|
El Gran Premi de la muntanya del Tour de França és una classificació secundària del Tour de França que recompensa el ciclista que obté més punts en passar pels cims dels diferents ports de muntanya de què consta la cursa. El líder d'aquesta classificació rep el nom de "Rei de la muntanya", i des de 1975 és recompensat amb un mallot de color blanc i punts vermells, en francès anomenat maillot à pois rouges.
Història modifica
El primer Tour de França es va disputar sense passar per grans ports de muntanya, sinó travessant colls menors. El primer va ser el coll des Echarmeaux (712 m), en l'etapa inicial entre París a Lió, en el que avui és l'antic camí d'Autun a Lió. L'etapa de Lió a Marsella va incloure el coll de la République (1.161 m), també conegut com el coll de Grand Bois, als afores de St-Etienne. El primer gran coll que es va passar, el Ballon d'Alsace (1.178 m) als Vosges,[1] es va superar el 1905. Amb tot, els veritables grans colls de muntanya no foren inclosos fins al 1910, als Pirineus, quan es van superar per primera vegada el coll d'Aubisque i el Tourmalet. L'ascensió es feia per camins de ferradura, un repte exigent per a bicicletes pesades, sense canvis de marxes i conduïdes per homes amb els pneumàtics de recanvi al voltant de les seves espatlles i el menjar, roba i eines en bosses penjades dels manillars. L'assistent de l'organització, Victor Breyer, es va situar al cim de l'Aubisque amb el company que havia proposat incloure els Pirineus, Alphonse Steinès.[2] Després de l'èxit d'aquesta edició Desgrange va decidir incloure els Alps el 1911.[3]
El cim més alt que s'ha pujat mai ha estat el Cim de la Bonette-Restefond, el 1962, que s'eleva fins als 2.802 m.[4] El final d'etapa més alt va ser al cim del Galibier en l'edició del 2011.[5]
Des del 1905, diari organitzador de la cursa, L'Auto anomenà un ciclista del Tour de França com a meilleur grimpeur, el millor escalador.[6] El 1933 Vicente Trueba fou el primer vencedor d'aquesta classificació. Amb tot, Trueba era molt dolent baixant, per la qual cosa mai va guanyar res d'important tot i coronar en primera posició el cim. Henri Desgrange, director del Tour de França, va decidir que els ciclistes havien de rebre un premi per haver arribat primers al cim. Així, a partir de 1934, la diferència entre el primer i el segon ciclista al pas pel cim era transformada en una bonificació de temps en favor del primer. Aquestes bonificacions posteriorment van ser retirades, però es va mantenir el reconeixement pel Rei de la muntanya.[7]
Tot i que el millor escalador va ser reconegut per primera vegada el 1933, el mallot distintiu no es va introduir fins al 1975. Els colors del mallot es van escollir en funció del patrocinador del moment, la marxa de xocolata Poulain, les barres de xocolata de les quals tenien un embolcall blanc a punts vermells.[8] Tot i el posterior canvi de patrocinador en aquesta classificació el mallot conservà els colors i fins i tot s'ha estès a altres proves ciclistes.
Des del 2009, el mallot de la muntanya està patrocinat pels hipermercats i supermercats Carrefour i Carrefour Market.[9]
Distribució dels punts modifica
Durant les ascensions del Tour, els punts s'atorguen als primers ciclistes que coronen el cim. Les cotes es divideixen en cinc categories en funció de la seva dificultat i a cada categoria correspon un barem de punts. Les més fàcils estan classificades de quarta categoria i les més difícils de "categoria especial" o "fora de categoria". Des de l'última modificació de la puntuació, feta el 2012, la puntuació és la següent:
| Tipus de cota / Posició | 1r | 2n | 4r | 47 | 5è | 6è | 7è | 8è | 9è | 10è |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Fora de categoria | 25 | 20 | 16 | 14 | 12 | 10 | 8 | 6 | 4 | 2 |
| 1a categoria | 10 | 8 | 6 | 4 | 2 | 1 | ||||
| 2a categoria | 5 | 3 | 2 | 1 | ||||||
| 3a categoria | 2 | 1 | ||||||||
| 4a categoria | 1 |
Vencedors del Gran Premi de la muntanya modifica
Meilleur grimpeur modifica
Entre 1905 i 1932, el diari L'Auto designà en cada edició al meilleur grimpeur, millor escalador, del Tour. Aquest títol no era donat per l'organització de la cursa i no està reconegut oficialment, però és el precedent directe de la classificació de la muntanya que es va instaurar el 1933.
|
|
|
_crowned.svg){kind=small}
Gran Premi de la muntanya modifica
Fins al 1975 el Gran Premi de la Muntanya no tenia cap mallot distintiu.
Ciclistes amb més victòries modifica
| Pos. | Nom | País | Victòries | Anys |
|---|---|---|---|---|
| 1 | Richard Virenque | França |
7 | 1994, 1995, 1996, 1997, 1999, 2003, 2004 |
| 2 | Federico Bahamontes |  Espanya |
6 | 1954, 1958, 1959, 1962, 1963, 1964 |
| Lucien Van Impe |  Bèlgica |
6 | 1971, 1972, 1975, 1977, 1981, 1983 | |
| 4 | Julio Jiménez | Espanya |
3 | 1965, 1966, 1967 |
| 5 | Felicien Vervaecke | Bèlgica |
2 | 1935, 1937 |
| Gino Bartali |  Itàlia |
2 | 1938, 1948 | |
| Fausto Coppi | Itàlia |
2 | 1949, 1952 | |
| Charly Gaul |  Luxemburg |
2 | 1955, 1956 | |
| Imerio Massignan | Itàlia |
2 | 1960, 1961 | |
| Eddy Merckx | Bèlgica |
2 | 1969, 1970 | |
| Luis Herrera |  Colòmbia |
2 | 1985, 1987 | |
| Claudio Chiappucci | Itàlia |
2 | 1991, 1992 | |
| Laurent Jalabert | França |
2 | 2001, 2002 | |
| Michael Rasmussen |  Dinamarca |
2 | 2005, 2006 | |
| Tadej Pogačar |  Eslovènia |
2 | 2020, 2021 |
Vencedors per país modifica
| Pos. | País | Ciclista amb més victòries | Darrer vencedor | Victòries |
|---|---|---|---|---|
| 1 | França |
Richard Virenque (7) | Romain Bardet (2019) | 23 |
| 2 | Espanya |
Federico Bahamontes (6) | Samuel Sánchez (2011) | 17 |
| 3 | Itàlia |
Gino Bartali, Fausto Coppi, Imerio Massignan i Claudio Chiappucci (2) | Claudio Chiappucci (1992) | 11 |
| 4 | Bèlgica |
Lucien Van Impe (6) | Lucien Van Impe (1983) | 11 |
| 5 | Colòmbia |
Luis Herrera (2) | Nairo Quintana (2013) | 5 |
| 6 | Dinamarca |
Michael Rasmussen (2) | Michael Rasmussen (2006) | 2 |
| Luxemburg |
Charly Gaul (2) | Charly Gaul (1956) | 2 | |
 Països Baixos |
Steven Rooks i Gert-Jan Theunisse | Gert-Jan Theunisse (1989) | 2 | |
 Regne Unit |
Robert Millar i Christopher Froome | Christopher Froome (2015) | 2 | |
 Polònia |
Rafał Majka (2) | Rafał Majka (2016) | 2 | |
| Eslovènia
|
Tadej Pogačar (2) | Tadej Pogačar (2021) | 2 | |
| 12 |  Suïssa |
Tony Rominger | Tony Rominger (1993) | 1 |
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ Woodland, 2000, p. 38.
- ↑ McGann i McGann, 2006, p. 29.
- ↑ Woodland, 2000, p. 43.
- ↑ Woodland, 2007, p. 273.
- ↑ Tour de France 2011—The Galibier 1911–2011. Letour.fr (10 juliol 1911).
- ↑ Tour - WielerArchieven
- ↑ Tour Xtra: Polka Dot Jersey
- ↑ «Tour Xtra: Polka Dot Jersey». .
- ↑ Web oficial del Tour de França
- ↑ Bernhard Kohl (Gerolsteiner), millor escalador inicialment del Tour de França de 2008, fou desqualificat per haver donat positiu en un control antidopatge i Carlos Sastre, segon de la classificació passà a guanyar la classificació.
- ↑ Franco Pellizotti, millor escalador inicialment del Tour de França de 2009, fou desqualificat per haver uns valors anòmals en el seu passaport biològic. La victòria no fou atorgada a cap altre ciclista (l'espanyol Egoi Martínez havia finalitzat en segona posició de la classificació).
Bibliografia modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Premi de la muntanya al Tour de França |
- Woodland, Les. The Unknown Tour De France: The Many Faces of the World's Biggest Bicycle Race. U.S.: Cycling Resources, 2000. ISBN 978-1-892495-26-6 [Consulta: 6 maig 2013].
- Woodland, Les. The Yellow Jersey Companion to the Tour de France. Londres: Random House, 2007. ISBN 978-0-224-08016-3 [Consulta: 26 abril 2013].
- McGann, Bill; McGann, Carol. The Story of the Tour de France, Volume 1. Indianapolis, U.S.: Dog Ear Publishing, 2006. ISBN 978-1-59858-180-5 [Consulta: 6 maig 2013].