Große Fuge
La Große Fuge (en català: Gran fuga), op. 133, és un únic moviment per a quartet de corda compost per Ludwig van Beethoven entre 1825 i 1826:. És una immensa doble fuga que va ser condemnada per la crítica contemporània; un crític de l'època, en l'Allgemeine musikalische Zeitung de 1826, va descriure la fuga com a «incomprensible, com el xinès» i «una confusió com la de Babel».[2] Es va fer famosa a causa de la seva dificultat tècnica i va representar una ruptura amb les normes estètiques, harmòniques i musicals del moment. Anys més tard, va anar arribant el reconeixement i l'obra, actualment, es considera una de les grans contribucions musicals de Beethoven. Ígor Stravinski va descriure la Große Fuge com «absolutament contemporània, una obra musical que serà contemporània per sempre».[3]
 Portada de la primera edició de la «Große Fuge» publicada a Viena per Matthias Artaria el 1827 (en francès, i Beethoven és Louis).[1] | |
| Forma musical | Quartet de corda |
|---|---|
| Tonalitat | Si♭ major |
| Compositor | L. van Beethoven |
| Creació | 1826 |
| Catalogació | Op. 133 |
| Durada | 15' |
| Opus | 133  |
  | |
Inicialment va ser composta com a últim moviment del Quartet de corda núm. 13, op. 130, escrit l'any 1825. Però l'editor de Beethoven, preocupat per les tristes perspectives comercials de l'obra que no s'adaptava als gustos musicals de la seva època, va instar a Beethoven a substituir la fuga per un nou final. Beethoven ho va fer, i la Große Fuge es va publicar per separat el 1827 com a op. 133. Es va compondre quan Beethoven era gairebé totalment sord, i es considera que forma part del seu conjunt de quartets tardans. Va ser presentada per primera vegada el 1826, pel Quartet Schuppanzigh.
Alguns comentaris d'experts descriuen la Große Fuge com a «inaccessible»,[4] «excèntrica»,[5] «plena de paradoxes»,[6] i «harmagedon» (batalla de la fi del món).[7] El crític i musicòleg Joseph Kerman diu d'ella que «destaca com el treball més problemàtic en la producció de Beethoven i ... sens dubte en tota la literatura de la música».[8] A més, escriu el violinista i compositor David Matthews, «és extremadament difícil de tocar».[9]
Anàlisi musical modifica
Moltes anàlisis han intentat aprofundir en l'estructura de la Große Fuge, amb resultats contradictoris. L'obra ha estat descrita com una expansió de la gran fuga barroca,[10] ja que una peça de múltiples moviments es converteix en una sola obra,[11] com un poema simfònic en forma de sonata.[12] Stephen Husarik ha suggerit que les relacions entre les tonalitats de les diferents seccions de la fuga reflecteixen el que ell descriu com l'estructura de forma de falca del motiu de vuit notes que és el principal tema fugat, que «és el motor que hi ha darrere de la Große Fuge».[13] Però, escriu Leah Gayle Weinberg, «la Große Fuge ha estat i continua sent un tema problemàtic dins la discussió acadèmica per moltes raons; i el principal és que la seva mateixa forma desafia la categorització».[14]
Els primers 24 compassos presenten el tema de la fuga,[15] estretament relacionat amb el d'inici del Quartet de corda op. 132. Després de 24 compassos, Beethoven introdueix una fuga contundent i dissonant amb un segon tema que contrasta espectacularment. L'obra es pot dividir en seccions, que són finalitzades de forma imprevisible i violenta. Cap al final de l'obra hi ha una desacceleració, seguida d'una llarga pausa la qual condueix a la recapitulació dels 24 compassos introductoris i, després, a un final ràpid i intens.
Descobriment del manuscrit modifica
El 13 d'octubre de 2005 el manuscrit original titulat Große Fuge de 1826 va ser trobat per un bibliotecari del Seminari Teològic Palmer (Palmer Theological Seminary) a Pennsilvània.[16][17] Es tractava de l'arranjament per a quatre mans de l'obra original, que havia desaparegut des de feia 115 anys i va ser subhastat per Sotheby´s per 1,95 milions de dòlars a un tímid multimilionari anomenat Bruce Kovner.
El manuscrit adquirit per Bruce Kovner va ser donat posteriorment a la Juilliard School de Nova York i està disponibles en línia.[18] Avui dia encara no se sap com va poder arribar a parar a la biblioteca.
Recepció i influència musical modifica
Actualment segueix sent una de les obres menys accessibles de Beethoven a causa de la seva complexitat tècnica i l'esforç que requereix la comprensió d'aquesta peça per part del públic. La mentalitat de la persona que vulgui comprendre aquesta peça ha de canviar radicalment, va dir Joseph Marliave cent anys més tard.[19] Beethoven ja havia apuntat en aquest sentit que no havia compost la peça per al present, sinó per al futur.
Referències modifica
- ↑ Cooper (2008), p. 364
- ↑ Solomon (2003), p.35
- ↑ Stravinsky and Craft (1963), p. 24.
- ↑ B.H. Haggin, quoted in Chamber Music Northwest Arxivat 2014-05-21 a Wayback Machine.
- ↑ Kinderman (1997), p. 306
- ↑ Levy (2007), p. 130
- ↑ Steinhardt, a Miller (2006), p. 40
- ↑ Kerman (1979), p. 279
- ↑ Matthews, David «Form-Compelling». London Review of Books, 28:18, setembre 2006, pàg. 28.
- ↑ Kirkendale (1963)
- ↑ Rosen (1972), Levy (2008)
- ↑ Radcliffe (1978)
- ↑ Husarik (2012)
- ↑ Weinberg, Leah. Beethoven's Janus-faced Quartet: Opus 130, the Groβe Fuge and the Allegro. Wesleyan University, 2008, p. 26.
- ↑ Marliave (1923), pp. 293–295.
- ↑ Wakin (2005)
- ↑ CBC article (2005)
- ↑ «The Juilliard Manuscript Collection».
- ↑ de Marliave (1928), p. 220
Bibliografia modifica
- Blum, David. The Art of Quartet Playing. Cornell University Press, 1987. ISBN 0-8014-9456-7.
- Cooper, Barry. Beethoven. Oxford University Press, 2008. ISBN 978-0195313314 [Consulta: 3 juliol 2013].
- de Marliave, Joseph. Beethoven's Quartets. Dover Publications, 1961. ISBN 0-486-20694-7.
- Kahn, Robert S. Beethoven and the Grosse Fuge: Music, Meaning and Beethovens Most Difficult Work. Scarecrow Press Inc, 2010. ISBN 978-0-8108-7418-3.
- Kerman, Joseph. The Beethoven quartets. W. W. Norton & Company, 1979. ISBN 978-0-393-00909-5 [Consulta: 2 agost 2011].
- Kinderman, William. Beethoven. University of California Press, 1995. ISBN 978-0-520-08796-5 [Consulta: 25 desembre 2010].
- Lockwood, Lewis. Beethoven: the music and the life. W. W. Norton, 2005. ISBN 978-0-393-32638-3 [Consulta: 25 desembre 2010].
- Miller, Lucy. Adams to Zemlinsky. Concert Artists Guild, 2006. ISBN 1-892862-09-3.
- Page, Tim. Glenn Gould Reader. Vintage, 1990. ISBN 0679731350.
- Radcliffe, Philip. Beethoven's string quartets. CUP Archive, 1978. ISBN 978-0-521-29326-6 [Consulta: 2 agost 2011].
- Rosen, Charles. The Classical Style: Haydn, Mozart, Beethoven. Faber and Faber, 1971. ISBN 0 571 04916 8.
- Solomon, Maynard. Beethoven. Granada Publishing, 1978. ISBN 0-586-05189-9.
- Solomon, Maynard. Late Beethoven: music, thought, imagination. University of California Press, 2003. ISBN 978-0-520-23746-9 [Consulta: 25 desembre 2010].
- Speck, Christian. The String Quartet: From the Private to the Public Sphere. Brepols, 2016. ISBN 978-2-503-56800-3.
- Stravinsky, Igor; Craft, Robert. Dialogues and a Diary. Doubleday, 1963.
- Winter, Robert. The Beethoven Quartet Companion. University of California Press, 1994. ISBN 0-520-20420-4.
Revistes i altres fonts:
- «String Quartet in B-Flat Major, Op. 130, with Grosse Fuge, Op. 133». Chamber Music Northwest. Arxivat de l'original el 2014-05-21. [Consulta: 21 maig 2014].
- Service, Tom. «The Proms: What will they make of Beethoven?». The Guardian, 28-07-2008. [Consulta: 6 juny 2014].
- Levy, David B. «"Ma però beschleunigend": Notation and Meaning in Ops.133/134». Beethoven Forum, 20, 2, pàg. 129–149. Arxivat de l'original el 2014-05-21 [Consulta: 18 maig 2014].
- Husarik, Stephen «Musical direction and the wedge in Beethoven's high comedy, Grosse Fuge op. 133». The Musical Times, Autumn 2012, pàg. 53–66.
- Matthews, David «Form Compelling». London Review of Books, 28, 18, pàg. 27–29.
- Husarik, Stephen. «Gluck’s Theme and the Surrender of Ornamentation to the Countersubjects in Beethoven's Grosse Fuge, op. 133». A: Christian Speck. The String Quartet from the Private to the Public Sphere, 2016, p. 251–261.
- Bitloch, Sara. «Elias String Quartet, Beethoven Op 130 & 133: an insight by Sara Bitloch». [Consulta: 19 maig 2014].
- Kirkendale, Warren «The ‘Great Fugue’ Op.133: Beethoven's ‘Art of Fugue'». Acta Musicologica, 35, pàg. 14–24. DOI: 10.2307/931606.
- d'Indy, Vincent. «Beethoven». A: Cobbett's Cyclopedic Survey of Chamber Music, 1929.
- WAKIN, Daniel J. «A Historic Discovery, in Beethoven's Own Hand». The New York Times, 13-10-2005. [Consulta: 11 octubre 2007].
- «Handwritten Beethoven score resurfaces». Canada: CBC, 13-10-2005. [Consulta: 11 octubre 2007].
- «Rehearsal Notes». Canada: IMSLP, 2006. [Consulta: 22 octubre 2016].
Enllaços externs modifica
- Alex Ross a "Great Fugue: Secrets of a Beethoven manuscript", publicat originalmengt a The New Yorker, 6 de febrer de 2006
Musicograma animat de la Große Fuge a YouTube- Quartet de corda Op. 130, de Beethoven amb la Grosse Fuge com a moviment final. Interpretació de l'Orion String Quartet
