Groc Hansa
Groc Hansa és la denominació comuna de diversos pigments obtinguts del quitrà que s'elaboren a partir de l'acetoacetanilida; són, per tant, pigments sintètics orgànics.[1] Ofereixen una gamma de colors que va deel groc llimona al groc tarongenc, i s'usen principalment en pintura artística.[1] El Groc Hansa clar o brillant, també es diu groc monoazo o arilat.
Denominació en l'Índex internacional de la color modifica
- Pigment Yellow 1, 3, 5 i 10 (PY 1, PY 3, PY 5, PY 10)[2]
Història modifica
Els grocs Hansa van fer la seva aparició a Alemanya a partir de 1911, com una marca registrada de Hoechst AG.[3] Van ser els primers pigments orgànics grocs permanents, i van estar disponibles per a ús artístic a partir del 1915.[2] Un dels primers a elaborar-se va ser el groc Hansa G, que ja tenia una excel·lent permanència, avantatjant a altres pigments usats fins llavors.[3]
Usos modifica
Van ser usats principalment com a substituts assequibles dels grocs de cadmi en la fabricació de pintures, plàstics, goma i paper encapat.[2]
Pintura artística modifica
Els pigments groc Hansa donen colors estables i resistents a la llum. Des de 1960 se'ls utilitza amb excel·lents resultats en totes les tècniques de pintura.[1]
Aquests pigments forneuxen una gamma de diferents grocs i, de fet, com a color pictòrica ofereixen diferents matisos. Els colors usuals són groc Hansa clar (o llimona), groc Hansa mitjà i groc Hansa fosc.
| Amarillo Hansa claro o amarillo monoazo | Amarillo Hansa medio | Amarillo Hansa oscuro | |
|---|---|---|---|
| HTML | #FFDD00 | #FFCD00 | #FFB000 |
| RGB | (255, 221, 0) | (255, 205, 0) | (255, 176, 0) |
| HSV | (52°, 100 %, 100 %) | (48°, 100 %, 100 %) | (41°, 100 %, 99 %) |
| Referencia | Gamblin | [Enllaç no actiu], [1] | Sennelier [2] |
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Gallego, Rosa; Sanz. Diccionario Akal del color. Akal, 2001. ISBN 978-84-460-1083-8.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 [Enllaç no actiu]
- ↑ 3,0 3,1 Ball, Philip. La invención del color. Madrid; México, D.F.: Turner / Fondo de Cultura Económica, 2004, p. 293–294. ISBN 84-7506-623-2.