Hilduí de Milà va ser un monjo de l'abadia de Lobbes, bisbe de Lieja de 920 a 921, bisbe de Verona de 928 a 932 i arquebisbe de Milà de 932 fins a la seva mort el 24 de juliol de 936.

Infotaula de personaHilduí de Milà
Biografia
Naixementsegle IX Modifica el valor a Wikidata
Mort24 juliol 936 Modifica el valor a Wikidata
Milà
Arquebisbe de Milà
932 – 936
← Ansperto (en) TradueixAnselm IV (en) Tradueix →
Bisbe de Verona
928 – – Bartolomeo della Scala →
Bisbe de Lieja
920 – 921 – Reginard de Lieja →
Diòcesi: bisbat de Lieja
Abat
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsElduino, Hilduin
ReligióCatolicisme
Activitat
Ocupacióreligiós Modifica el valor a Wikidata
ConsagracióHerman I (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

El monje Hilduí, concupiscent del bisbat esdevingut ric,[1] després les adquisicions considerables dels bisbes precedents, Francó i d'Esteve de Tongeren, va cercar el suport de Gislebert de Lotaríngia i d'Enric I d'Alemanya per a obtenir la seu cobejada.

Li faltaven diners al duc Gislebert per a la seva campanya militar contra Carles III. Hilduí li prometí una suma important. Va ser consagrat per l'arquebisbe Herman I de Colònia. Quan Hilduí va començar a robar el tresor del capítol de Lieja per a pagar Gislebert, els liegesos van queixar-se prop de Carles. Aquest va informar el Vaticà i els prelats del seu regne dels crims d'Hilduí. Mentrestant, el capítol de Sant Lambert van elegir un nou bisbe, Richer. El papa Joan X va convocar ambdós a Roma, va excomunicar Hilduí i confirmar Ricari.[2]

Hilduí que va fugir cap a Itàlia prop d'Hug d'Arle, que set anys més tard va suportar la seva elecció com a bisbe de Verona i el 932 com a arquebisbe de Milà.


Precedit per:
Esteve de Tongeren
Bisbe de Lieja
920921
Succeït per:
Richer de Lieja

Referències modifica

  1. Karl Morz Fabritius, Richarius 921-945, Geschichte des Hochstifts Luttich, Leipzig, Editorial Weidmannschen Buchhandlung, 1792, pàgina 16 (en català: Història del principat bisbal de Lieja (alemany))
  2. Karl Morz Fabritius, op.cit. pàgina 17