Història del Festival de la Cançó d'Eurovisió

El Festival de la Cançó d'Eurovisió (en francès: Concours Eurovision de la chanson) es va celebrar per primera vegada el 1956, originalment creat com un experiment en l'emissió televisiva transnacional. Després d'una sèrie d'emissions d'intercanvi el 1954, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) va encarregar una competició internacional de cançons, a partir d'una idea desenvolupada per Sergio Pugliese i Marcel Bezençon i originalment inspirat en el Festival de Música de Sanremo, que se celebra a Itàlia.

Un total de 67 edicions s'han dut a terme des de la seva primera edició, i 1.721 cançons s'han cantat a l'escenari d'Eurovisió representant a 52 països, fins al moment (2023). El festival ha patit diversos canvis des de la seva inauguració, com per exemple la introducció dels descensos a la dècada dels 90, les semifinals a partir dels 2000s, com a resposta al creixement del nombre de participants interessats. Les normes del concurs també han canviat diverses vegades al llarg dels anys, com amb el sistema de votació o els criteris lingüístics.

El Festival de la Cançó d'Eurovisió s'ha identificat com la competició internacional de música televisiva anual que més ha durat, determinat pel Guinness World Records, i més o menys 40 països participen cada any. Moltes altres competicions s'han inspirat en Eurovisió des de la seva creació, i la UER també ha creat un conjunt de concursos complementaris que s'especialitzen en altres aspectes de la música i la cultura. L'edició del 2020 va ser la primera en ser cancel·lada, ja que cap esdeveniment competitiu es va poder donar a lloc com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19.

Els orígens

El monopoli de la informació

El Festival Europeu de la Cançó, més comunament conegut com a Eurovisió, neix arrel de la creació de la Unió Europea de Radiodifusió als anys 1950.

Aleshores Europa es troba en reconstrucció degut a la Segona Guerra Mundial.

La ràdio era democratitzadora perquè no calia saber llegir per a informar-se. La televisió, una innovació i fascinació per al món dels 1950, triplicava aquesta democratització, de manera que les primeres cadenes de televisió a Europa són estatals. Al bloc soviètic, Rússia hi controlava tota la informació que es publicava. A sud d’Europa, els règims feixistes també controlaven la informació que es difonia. A França es crea l'RTF que és acusada regularment d’emetre propaganda a favor del govern de torn. Els conflictes colonials són objecte d’unes dosis de propaganda tan grans que portaren la televisió belga a separar-se de l’entramat televisiu francès. Suïssa o Luxemburg són els pocs països que poden gaudir d’una televisió lliure.

Sovint es fa passar la “pedagogia” com a propaganda. França diu voler una televisió d’entreteniment, d’educació i de cultura. Però, en l’assumpte, ni tant solament Itàlia es lliurava del control públic.

Les ambicions imperialistes

La creació de la BBC és un ítem importantíssim a la història de la televisió. El Regne Unit destina aviat recursos perquè n’isca un canal de televisió potent i innovador. Hi ha aleshores intencions clarament polítiques. Segons l’estudi d’Houcine Msaddek, la versió radiofònica de la BBC va ser utilitzada ben aviat com a forma de transmetre els valors imperials de la monarquia britànica a la resta de colònies. El mateix objectiu és apreciable amb l’arribada de la televisió. Anglaterra volia fer de la BBC una televisió universalista que transmetera la cultura i els punts de vista anglosaxons a tot el planeta.

França hi troba tot l’interès i en obrir el seu canal públic, s’acosta a la BBC per tal que els dos governs col·laboren plegats en l’emissió de programes conjunts. Fer-ho és llavors tota una proesa tècnica perquè comporta un gran desplegament al Canal de la Manxa. Els contactes proliferen i s’aconseguïxen unes primeres emissions. Jean d’Arcy, responsable de les primeres emissions conjuntes entre França i el Regne Unit, conclou llavors que “per a fer una bona televisió, cal com a mínim un continent, els Estats Units o Europa” [trd.]. França inicia llavors la seua cursa a la grandeur televisiva.

S’emet el coronament de la reina d’Anglaterra a la televisió, fita que és resposta per Mònaco. El micro-estat no vol estar-se de mostrar la seua grandiositat i com a competència als llaços anglo-francesos, emet el casament del príncep amb Grace Kelly.

La creació d’Eurovisió

Amb estes ambicions, l’UIR (Unió Internacional de Radiocomunicacions, 1929) és reformulada en l'UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions) i s'hi integra la Unió Europea de Radiodifusió (UER, 1950). Es tracta d’una associació de televisions públiques, inicialment només dels països del bloc oest d’Europa. El suís Marcel Bezençon, director de la ràdio i televisió públiques de Suïssa, n’és el primer president.

Fins l’any 1954 l’òrgan no es posa a idear algun programa que es puga emetre a diversos països europeus. Ara bé, hi ha clares intencions de posar en comú els mitjans materials, capitals i humans per a fer possible la retransmissió de programes en directe a tot Europa. Això crea una xarxa de satèl·lits que ultra el seu ús civil, pot servir per a ús militar.

Als despatxos, Marcel Bezençon diposita un projecte de programa comú que es coneixerà més endavant com el Festival Europeu de la Cançó. Idea a partir del Festival de Sant Rem, un concurs on diversos països competixen plegats per a emportar-se el premi de la millor cançó europea. El projecte no té encara nom, però quan se celebra per primer cop, es popularitza com a Eurovisió, nom de la mateixa xarxa de satèl·lits que fa possible la retransmissió del concurs. El terme el bateja el periodista anglès George Campey en un article publicat el 5 de novembre del 1951 a London Evening Standard.

La proposta de Bezençon és gairebé ignorada. Fa l’objecte d’una comissió que no va més enllà de la reunió. Les ambicions són tant grans que en paral·lel, l’any 1948, al Palau de Chaillot a París, l’OTAN hi discutix sobre la creació d’un Festival de la Cançó de l’Atlàntic Nord. Quelcom que hauria d’haver fet la propaganda al sistema atlantista. Es tractaria d’un concurs musical que a l’estil de l’olimpisme modern, donaria una imatge de les potències europees, alhora que faria propaganda a la ideologia de l’estat-nació. Finalment, França reprèn la idea suïssa l’any 1955 i la proposa a la BBC, que hi dona el seu vist-i-plau. L’any 1956 s’estrena la primera edició d’Eurovisió a Lugano, Suïssa. S’hi reprèn tot el sistema olímpic modern.

A Europa de l'oest s’hi discutix sobre la creació d’uns Estats Units d’Europa. Suïssa és molt reticent a participar a les Nacions Unides, sabuda de l’experiència que va tenir amb la Societat de Nacions, ideada perquè uns pocs països controlessen la resta del món. En canvi, és partidària de la proposta de Churchill, una unió d’estats federals europeus. Per això mateix retrobem a  Suïssa a l’UER. És clar que el país no hi té cap pes, mana Anglaterra i França. A l’estil UE, s’escull un himne per a les retransmissions, un preludi orquestral del Te Deum de Marc-Antoine Charpentier.

Els anys 1950 a Eurovisió

Allò que havia de ser un festival europeu de la cançó es torna aviat en un concurs dels interessos anglesos i francesos. En efecte, el Regne Unit i França decidixen allargar la difusió al Magrib, el Llevant i fins a Oceania, per a “preservar els interessos britànics i francesos” [trd.] (E. Darràs, 2017), això vol dir, preservar els interessos colonials d’estos dos països. Així als anys 1970 Israel, que no és un país europeu, podrà participar al festival d’Eurovisió, així com el Marroc podrà intentar-ho als anys 1980 i el Líban als anys 2000. Austràlia integra el festival als anys 2010.

El primer festival se celebra en un teatre. És el reflex de la societat de l’època. L'Europa capitalista viu encara dels darrers cabarets que foren una gran font d’entreteniment. Els cafès-concert, els bars i altres sales d’entreteniment són llavors el lloc predilecte per a gaudir-hi d’algun espectacle. Els concerts no existixen encara. El pop crooner i el pop clàssic són tendència al festival. Ens parlen d’un món dominat encara per la potència que va representar la França del segle XIX. El model de chanson française és reprès una mica per tot el continent. Són cançons de charme, molt innocents, d’orquestres de blancs, on tot és net i polit. No hi ha cap alçament de veu. Tot està congelat com les mateixes actuacions. Ni un pel de ball, tothom vestix zoo suits i trajos de pingüí. La dona és delicada, l’home galant. L’orquestra és formada tota d’homes, perquè a les dones només se’ls permet la interpretació. La televisió és en blanc i negre.

Els primers països en participar foren l’Alemanya de l’oest, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, Holanda i Suïssa. Recolliren aproximadament quatre milions d’espectadors. Estava previst que hi participassen igualment Àustria, Dinamarca i el Regne Unit, però no es varen inscriure a temps i no participaran fins l’any 1957. Això sí, tindran dret a emetre el festival, de manera que queda establerta una primera regla: tot país que vulga participar-hi, podrà emetre el festival l’any abans de la seua estrena. Suècia s’estrena l’any 1958 i Mònaco l’any 1959.

No existixen regles encara al festival. Tot s’afig a mesura que evoluciona el concurs. Així queda prohibit ballar i s’establix que les cançons en participar hauran de ser de 3 minuts. Itàlia presenta efectivament una cançó de 5 minuts mentre que el Regne Unit en presenta una altra d’1 minut. Això reflectix l’aspecte de la indústria del disc aleshores. La cançó com a gènere tot just ix del calaix. El lied alemany s’escurça a mesura que evolucionen els formats per a enregistrar i vendre les cançons.

El primer any s’accepten dues cançons per país. Gairebé tothom tria enviar a Eurovisió dos cantants. S’autoritzen igualment els duets, tot i que és una gran novetat aleshores que trenca amb l’estatisme del pop clàssic. Tothom canta en les seues respectives llengües. Mentre Luxemburg es desdiu de cantar en alemany o luxemburguès, Suïssa s’hi presenta en francès, italià i alemany, però no pas en romanx. Atès que Bèlgica resol cantar majoritàriament en francès, esta llengua és molt majoritària al certamen. França gaudix d’una gran àuria. Els micro-estats i els seus satèl·lits fan gala a la chanson française.

Cada país envia igualment els seus comentaristes alhora que la presentació del festival es fa íntegrament en italià tot començar. El vot el decidix un jurat compost de dos especialistes per a cada país. Es pot encara votar pel mateix país. Per tal d’evitar suspicàcies, es decidix que el jurat forme part de la retransmissió i per això mateix passa a cantar els punts en directe a través de telèfon analògic.

Suïssa, tot i guanyar la primera edició, es nega a ser la seu de l’edició següent, de forma que inicialment es trien els països amb més recursos. L’any 1958, però, s’establix que és el país guanyador qui acollirà la seu de la propera edició. Trobem igualment en esta dècada els primers problemes tècnics. El representant italià Domenico Modugno haurà de repetir l’actuació perquè la senyal va desaparèixer i el cantant no fou vist pel públic.

Esta desfortuna no va impedir al cantant de tornar-se una estrella planetària gràcies a Nel blu, dipinto di blu. Efectivament és el primer europeu premiat pels Gramy Awards i que fa la volta als països capitalistes. Lys Assia també és molt recordada per haver estat la primera guanyadora del certamen amb Refrain. Repetix la participació fins que l’organització ha de prohibir que els cantants tornen a repetir experiència. A les actuacions memorables de la dècada cal afegir-hi el representant belga Bobbejaan Schoepen (Straatdeuntjie), el representant austríac Bob Martin (Wohin, kleines Pony?), la representant alemanya Margot Heilscher (Telefone, telefone), el monegasc Jacques Pills (Mon ami Pierrot) o els britànics Pearl Carr i Teddy Johnson (Sing, Little Birdie). El so més habitual, però, el trobem a Luxemburg (Danièle Dupré, Amours mortes).

El darrer any de la dècada, l’organització aprofita que el concurs se celebra a Cannes per a introduir imatges de Cannes com a transicions. Es juga molt més amb la càmera. S’hi veu l’orquestra, el públic, l’escenari, etc. Els decorats són molt més elaborats. La retransmissió es fa totalment en francès.

Els anys 1960 a Eurovisió

Les victòries de la dècada

En esta dècada els països que recullen més èxit són en este ordre el Regne Unit, França, Luxemburg i Itàlia. Són seguits de prop per Mònaco i Dinamarca. Les seues victòries seran retransmeses en blanc i negre. Llavors molt poca població posseïa televisió a casa. Era un luxe de tenir-ne una. Per això la gent s’apropava als bars, a ca els veïns o es miraven Eurovisió als aparadors de les botigues.

Eurovisió en esta dècada porta a l’estrellat nombrosos cantants. Ronnie Carroll (Say Wonderful Thing), representant d’Irlanda, fa èxit amb pop crooner, però es desvia ràpidament per a donar suport a anti-sistemes. El seu directe a Eurovisió provoca el primer sobresalt. El cantant fa un petó a una de les ballarines. És una imatge que frapa el públic europeu..

Alemanya, per la seua banda, aconseguïx que la seua representant, Heidi Brül (Marcel), faça carrera a Hollywood. De fet, Tony Renis, representant d’Itàlia estrena tot un himne a Eurovisió, Quando quando quando, reprès per Nelly Furtado, Michael Buble i Cliff Richard. Esther Oferim, suïssa, que es va presentar al concurs amb T’en va pas, revitalitza el seu single gràcies a Frank Sinatra. Monica Zetterlund, sueca, canta amb Louis Armstrong i Quincy Jones després de representar el seu país amb En gang i Stockholm. Com a únic precedent a la història d’Eurovisió, la italiana Gigliola Cinquetti fou autoritzada a tornar a pujar a l’escenari per a saludar una segona vegada el públic, vist els marcats aplaudiments. S’emporta la victòria amb Non ho l’età i esdevé un hit a l'Europa capitalista.

Si l’èxit no es feia fora de les fronteres, els artistes sempre tenien l’oportunitat d’arrasar als propis països. Fou el cas del català José Guardiola. Crooner, va intentar normalitzar l’ús del català a la música, en ple franquisme. Mateix èxit va recollir la francesa Jacqueline Boyer amb Tom Pillibi a països com Holanda, el Regne Unit, Suècia o França, a més Mònaco o Luxemburg. Paral·lelament, la monegasca Françoise Hardy va tenir molt d’èxit als països francòfons amb L’amour s’en va.

Amb tot cal destacar igualment a Suècia (Iger Berggren, Sol och var), Holanda (De Spelbrekers, Katinka; Conny Vandenbos, Het is genoeg), el Regne Unit (Ronnie Carroll, Ring-a-ding girl), Noruega (Kirsti Sparboe, Karusell;  Asee Kleveland, Intet er Nytt Uneder Solen), Itàlia (Bobby Solo, Se piangi se ridi), Bèlgica (Tonia, un peu de proivre un peu de sel), Finlàndia (Ann-Christine Nyström, Playboy) i Espanya (Raphael, Yo soy aquel).

A part, Eurovisió comença a celebrar-se els caps de setmana amb una mitjana de telespectadors de 30 milions de persones. Arrel de canvis a les votacions, per primer cop s’atorgaren 0 punts a alguns països.

L’any 1965 un incident entre l’orquestra i la delegació luxemburguesa interromp les repeticions. Els músics es queixaren del compositor francès, Serge Gainsbourg, aleshores a la delegació luxemburguesa. El cantant, molt cèlebre als països francòfons, fou altament criticat, la qual cosa el portà a amenaçar l’UER de retirar la cançó. En esvair-se la tensió, la representant luxemburguesa, France Gall, pogué cantar Poupée de Cire, un dels èxits més cèlebres d’Eurovisió, encara recordat per la fama que va adquirir a tot el món capitalista.

Musicalment, Eurovisió no ha pas evolucionat. Tot continua amb pop clàssic i els crooners. En efecte, el món capitalista comença a viure canvis importants a nivell polític. El maig francès és a la vora i s’inicia la Revolució Sexual. El rock’n’roll, el pop rock i altres gèneres provinents dels EUA revolucionen la música que es fa. Eurovisió continua no contrastant això amb una imatge idíl·lica, de pop clàssic invariable. Tanmateix, s’hi poden apreciar els primers canvis de mentalitats. Ulla Pia, per exemple, és la primera dona que actua acompanyada de ballarins. Representant de Dinamarca, xoca el públic. Ase Kleveland, representant de Noruega, fou la primera artista dona que s’atreví a presentar-se amb pantalons. Al món capitalista s’hi posava de moda les mini-faldilles com a part de la Revolució Sexual. L’escocès Kenneth McKellar s’atreví així doncs a presentar-se al concurs amb un kilt. I, encara, la representant neerlandesa, Milly Scoot, d’origen surinamès, va ser la primera artista de color negre a trepitjar l’escenari. Cal recordar que Martin Luter King iniciava a l'època una croada als EUA per a abolir el règim d’apartheid al qual eren subjectes els afroamericans. A l’Àfrica del Sud, el racisme dividia blancs i negre, així com l'Europa capitalista s’habituava a viure amb persones de color negre. Tot just s’havia posat fi a la Segona Guerra Mundial on un règim racista, com el nazi, havia mirat d’exterminar jueus.

A banda, l’any 1969, Jean-Jacques, representant monegasc i amb només 12 anys, representà el seu país, cosa que es reprendrà a Bèlgica anys més tard fins que l'UER prohibix als 1990 que els menors de 16 anys poguen participar-hi. El concurs afegia noves normes. L’any 1969, per exemple, Espanya, França, Holanda i el Regne Unit empataren, fet que no s’havia previst. Davant del boicot que alguns països volien fer l’any següent, l’UER procedix a canvis a les votacions per tal d’evitar els empats. Per tal d’organitzar l’edició següent, s’hagué de procedir a un vot a sorts.

Finalment, el Regne Unit es va presentar amb un altre himne exitós, Congratulations de Cliff Richard. Tot un hit a l'Europa capitalista.

L’obertura de portes a les dictadures

Suècia tria els seus representants mitjançant el Melodifestivalen, el concurs de preselecció més prestigiós de tota Europa. L’Espanya de Franco, que no vol quedar-se arrere, estrena el seu Festival de Benidorm, als Països Catalans.

En efecte, en esta dècada, s’estrenen nous països. Noruega, Holanda, Espanya, Finlàndia, Portugal, Iugoslàvia i Irlanda omplen el festival de més sonoritats. Tanmateix, les noves incorporacions creen polèmica a l'Europa capitalista. Espanya i Portugal són aleshores dictadures feixistes recolzades pels EUA. Els països del nord d’Europa no veuen normal que s’accepte la participació de dictadures, que farien servir el concurs per a emblanquir-ne els règims. És clar que a França no li importa gaire. El país critica els EUA davant dels faristols, però rere les càmeres fornix armament a Portugal perquè guanye les guerres colonials i pondera cedir l’arma nuclear a Espanya. Com que a Anglaterra tampoc no li fa res que Portugal siga una dictadura, sempre que no bloquege el comerç amb les illes britàniques, estes dues dictadures podran participar-hi sense témer.

Franco va voler trencar amb l’aïllament internacional del qual fou objecte amb Eurovisió. El país decidix corrompre els jurats europeus per tal de guanyar el concurs. No és en eixa època una actitud estrictament espanyola. La practicaven altres països i ha estat un recurrent a la història de tot el concurs. Hui encara no s’ha fet cap llistat de les compres de vot que hi ha hagut al certamen. Així l’any 1968 Espanya guanya el concurs amb Massiel (La, la, la). El Regne Unit (Cliff Richard, Congratulations) denuncia públicament l’afer. El cas era encara més gros. Joan Manel Serrat, membre de La Nova Cançó, amb què denunciava que el règim censurava el català, havia d’haver representat el país. Però fou criticat perquè precisament no s’entenia que un membre de La Nova Cançó volguera fer propaganda al règim. Serrat posa llavors com a condició que cantarà el La, la, la en català. És clar que el règim, això, no volia permetre-ho. Se substituïx Serrat per Massiel, alhora que el cantant queda bandejat de tots els mitjans de comunicació d’època.

La cançó protesta ix als carrers del món capitalista. Cal recordar que a Amèrica del sud, influenciada pels Països Catalans, s’hi veu néixer el fenomen de la Nueva Canción. Però la presència de Portugal i Espanya no agradava a tothom. D’esta manera ix un espontani a l’escenari amb un cartell que demanava boicot a les dictadures de Salazar i Franco. El càmera desvia el focus per tal que no es veja la pancarta. La seguretat del festival treu l’home de seguit. Portugal hi participa llavors amb música lleugera. El règim no vol pas que Eurovisió es torne una forma de corrupció de la seua joventut i per això hi envia balades interminables apolítiques. El rock’n’roll, el pop-rock i altres gèneres que sacsegen el món no són ben vistos per Salazar. Espanya, per la seua banda, envia essencialment folclòriques (Conchita Bautista, Estando contigo) amb cobla al festival, per tal de donar mostra d’allò que suposadament és Espanya. És a dir, el règim mira de vehicular-hi una imatge uniforme en què no existixen les nacions catalana, basca o gallega. Estes llengües són, de fet, prohibides. Amb tot, la polèmica arriba l’any 1969 quan la representant portuguesa, Simone de Oliveira, s’atrevix amb Desfolhada portuguesa. La cançó, tota una controvèrsia per als portuguesos d’aleshores, hauria tingut la mala sort de parlar clar, amb mots massa grossos per una societat ancorada en el passat.

La participació de Iugoslàvia també era un afer espinós. El país era una dictadura comunista i a banda de ser una dictadura, no s’entenia ben bé què hi feia un estat comunista a Eurovisió. És a dir, en plena Guerra Freda, no encaixava gens ni mica que un país comunista fera la seua entrada a Eurovisió. Però, és clar, Anglaterra ho permet llavors perquè considera Iugoslàvia part de la seua zona d’influència. Endemés, el dictador Tito no era gaire partidari de tot allò que feia Rússia amb la Unió Soviètica de manera que Iugoslàvia seguí el seu propi camí dins el bloc comunista. I, com el seu homòleg espanyol, el festival serví per a donar la imatge d’una nació unida, serbiana, on no hi ha lloc per a les diferències. Així Iugoslàvia mai no participà en albanès, bosnià o búlgar (macedònic). Malgrat això, el país cantarà en esta dècada algunes vegades en eslovè (Berta Ambrož, Brez besed) i sobretot en serbià (Luciano Capurso i Hamo Hajdarhodžic). La participació per part de Iugoslàvia no era fàcil, calia cenyir-se a les normes del règim. El cantant Vice Vukov, que va representar el seu país l’any 1963 i 1965, fou avisat durant la Primavera de Croàcia que no trepitjara Iugoslàvia perquè el règim no havia encaixat que s’unira al moviment. Tot i que no tornarà al país fins als 1970, serà escollit diputat a Croàcia l’any 2003. La participació de Iugoslàvia a Eurovisió obre el país a la música capitalista i molts artistes iugoslaus canten amb estrelles planetàries. És el cas d’Ivo Robic.

L’Eurovisió comunista

Els cantants que participaven a Eurovisió es convertien normalment en estrelles de la música als seus propis països. Alguns eixien del propi país per a fer la volta de l’Europa capitalista. Tot veient este èxit, la Unió Soviètica planteja llavors obrir el seu propi Eurovisió.

És amb la seua pròpia UER que Rússia mira de crear un Festival d’Eurovisió a la comunista durant els anys 1960. El fa dir Intervisió i contràriament al seu homòleg oest-europeu, obre la participació a països de tot el planeta, de forma a donar una imatge d’obertura que no tenia Eurovisió, reglada normalment a Europa.

El primer Intervisió s’emet des de Txecoslovàquia l’any 1965. Però es tanca l’any 1968. La Primavera de Praga posa el poder soviètic cap per avall i el Kremlin decidix clausurar el concurs. Això no obstant, hi hauran participat Polònia, Suècia, Noruega, Canadà, Bèlgica, Austràlia, el Marroc o Cuba mateix. El concurs acollia guanyadors i participants d’Eurovisió. L’obertura a tots estos països va fer possible la penetració d’altres sons a la Unió Soviètica. El règim prohibia el jazz o el rock perquè considerava que eren gèneres burgesos que corrompien la joventut occidental. Al país s’hi escoltava música clàssica, principalment en rus. Es demanava als compositors d’esplaiar-hi el model d’home comunista que volia la dictadura.

Finlàndia, degut a la política de neutralitat amb Rússia, haurà de participar a Intervisió i Eurovisió, qüestió de no enfurismar ningú. Les cançons d’Intervisió eren de llarga durada, en acord amb la política de música clàssica del règim. Així s’hi podien veure en competició discogràfiques contra països.

Eurovisió porta llavors només 20 anys en antena, però per pocs anys que siguen, la idea fascina fora del continent europeu. L’any 1960, per exemple, Xile obre el seu propi Eurovisió, que tot pretextant un Benidorm llatinoamericà, el fa anomenar de Festival de Vinya del Mar. Esdevindrà un dels certàmens més cèlebres i prestigiosos al continent. S’hi vanagloria l’hispanisme com a centre motor. Per això mateix hi trobem països com Espanya, Uruguai, Colòmbia, l’Argentina, Perú o Costa Rica. És clar que prompte s’amplien les mides i s’hi poden presentar països com França, Austràlia o Alemanya de l’oest.

La diversitat uniformalitzadora

En esta dècada Eurovisió s’emet en castellà, francès, anglès, italià, etc. És a dir, s’emet només en llengües colonials. El català, l’èuscar, l’escocès, el bretó o l’albanès són exclosos ja no únicament de la participació, sinó també dels comentaristes i presentadors.

Els “amics de la diversitat” no només censuren el búlgar (macedònic), sinó que promouen un ambient homogeneïtzador. El francès és omnipresent, conforma una superestructura en què s’expressa tota l'Europa capitalista. Gairebé tot el bloc oest d’Europa participa en esta dècada a Eurovisió, però només s’hi sentirà la presentació en les llengües dels països que conformen la teoria de les grans nacions per a França. Per tant, Bèlgica tindrà problemes interns. El país es nega a cantar en neerlandès o alemany, llengües pròpies i oficials del país. Vol donar sobretot una imatge de nació unida, francòfona i moderna. Es veu forçada de presentar-se igualment en neerlandès per tal de no atiar les fúries de la comunitat flamenca. Resol repartir-se la candidatura entre la televisió pública valona i flamenca. L’estat-tampó fa com Iugoslàvia i Espanya.

En tot això, Suïssa s’hi presenta en romanx per primera volta (Camilo Felgen, So Laang We’s Du Do Bast). Tot s’ha de dir, l’Eurovisió dels anys 1960 és més diversa que l’Eurovisió dels 2000 on tothom canta i parla anglès. Als 1960 s’hi continua cantant en les llengües de cada país. Micro-estats com Luxemburg es neguen a cantar en alemany o luxemburguès per a plaure al seu veí francès, però de forma general tothom canta en llengua pròpia. El cas monegasc és força interessant perquè el país no és reconegut per l’ONU, però participa a Eurovisió per tal de conformar les ambicions paternalistes de l’estat francès. L’anglès, per la seua banda, no s’escoltarà a Eurovisió als anys 1950, quan el país deixa de participar-hi l’any 1958. Fins l’any 1960, única vegada que això s’esdevé, l’anglès és mut.

Suècia trenca llavors les convencions l’any 1965. Es presenta per primer cop en anglès (Ingvar Wixel, Absent Friend). L’aposta no passa desapercebuda i l’UER obliga tothom a cantar en les seues pròpies llengües. La norma continua vigent fins als anys 1970.

Les evolucions tècniques de la dècada

L’any 1963 Londres acull el festival. La BBC, que vol remuntar en imatge, estrena dues sales diferents: els estudis TC3 i TC4. El primer estava dedicat a acollir la presentadora, el públic i la taula de vots, el segon, l’acústica amb els artistes i l’orquestra. Alhora es fan servir micròfons sospesos de manera a permetre una més gran llibertat de moviments als artistes. Esta tècnica donà lloc a rumors tenaços que parlaven d’un enregistrament previ, la qual cosa vulnerava la regla del certamen: veus i música en directe.

A més a més es va millorar la producció del concurs. La càmera feia grans plans, tràvelings, sobreimpressions d’imatges i filtres animats. Tot això acompanyat d’una audiència estimada a 50 milions de persones. Problemes de directe, el portant-veu noruec es va equivocar en l’entrega de punts, habituat al mode d’atorgament de punts anterior. La repetició dels punts ja no atorgava 42 vots a Dinamarca. Davant d’això, l’UER afig un delegat supervisor l’any següent, encarregat de vetllar per la bona atribució dels punts.

L’any 1965, l’UER es veu obligada a utilitzar la xarxa d’Intervisió per a poder apropar-se als països de l’est, sobretot Iugoslàvia. Llavors el nombre d’espectadors creix vora els 150 milions. En acabar la dècada, l’UER ja pot emetre en colors, tot i que només hi accediren pocs països (Alemanya de l’oest, França, Holanda, el Regne Unit, Suècia i Suïssa).

El Festival de la Cançó es torna amb tot això un programa molt car de produir. Malgrat que produïx molts beneficis econòmics, molts països començaren a negar-se a acollir les edicions. S’havia determinat efectivament que qui guanyara havia d’organitzar l’edició següent. Per tant, Holanda es nega a organitzar el certamen l’any 1959, i, molts països faran el mateix als 1960 amb excuses de mal pagador. França, per exemple, adduïx que ja havia organitzar les edicions del 59 i 61, de manera que no volia tornar a repetir-ho. Mònaco, amb una televisió de pocs recursos, adduí que en ésser un micro-estat, no hi havia espai per a muntar un escenari grandiós. Quan l’any 1980 participa Israel al concurs, les excuses ja estan gairebé totes inventades. Gens temorosa, la televisió israeliana diu no poder posar-s’hi perquè el certamen coincidia amb el dia de commemoració de l’Holocaust jueu. A la majoria dels casos, la BBC es prestar a pal·liar les deficiències dels veïns europeus.

Els anys 1970 a Eurovisió

El boicot del 1970

L’empat del 1969 encara perviu a la memòria de les delegacions dels països que formen part d’Eurovisió. L’UER canvia les normes i determina que si una o diverses cançons obtenen el mateix nombre de vots, es procediria a sentir-les novament i a una nova ronda de votacions. Si, tot i així, persistia l’empat, la victòria se l’emportarien novament els empatats. L’assumpte continua sense agradar. Portugal, Noruega, Finlàndia, Àustria i Suècia decidixen de boicotejar el certamen i no participar-hi.

L’any 1970 Holanda ha de reprogramar tot el concurs perquè li falten 5 països. Amb l’excusa s’inaugura un nou format que és el que perviu fins l’actualitat. D’ençà el concurs comença sempre amb una seqüència de vídeo que presenta el país organitzador, la ciutat que l’acull i la sala de concerts en què s’organitza. Tot seguit entren els presentadors que acullen el públic. Fet això, comença la competició. Abans que cada país isca a cantar, s’emeten les cartes postals que són curtmetratges que presenten al públic el país que actuarà tot seguit.

A mesura que avança la dècada, els punts continuen presentant problemes. El jurat aparix per primer cop a la pantalla a través de la sala arrera que es muntava al costat de l’escenari. Les desavinences fan que s’introduïsca el sistema de votacions actual. Aparïxen els cèlebres 12 points. El jurat ha de concedir 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, la qual cosa permet evitar l’empat. Els primers 12 punts de la història del concurs foren atorgats a Luxemburg.

La internacionalització d’Eurovisió

Per a poder participar a Eurovisió com a país cal ser membre actiu de l’UER. Ara bé, l’organisme, amb ganes d’expandir-se, té membres associats que no poden participar a Eurovisió, però que gaudixen d’alguns beneficis de ser dins l’UER. Cal pensar que l’UER organitza les retransmissions esportives dels mundials. Per tant, tot havent ampliat l’àrea de difusió als anys 1950 per interessos colonials, s’autoritza l’any 1972 a Hong Kong, el Japó, les Filipines, Taiwan i Tailàndia d’emetre el festival. En la mateixa línia, es discutix si autoritzar Xile d'emetre el festival. El país vivia llavors sota la dictadura de Pinotxet i Suècia es va oposar a estendre el braç a una dictadura més. Però malgrat això, el festival serà retransmès via satèl·lit a Xile, Argentina, Brasil i la Unió Soviètica.

El concurs pareix internacionalitzar-se. Si més no este va ser l’argument de la televisió pública portuguesa per a convidar Angola a participar a les pre-seleccions. El país viu els darrers anys de dictadura feixista. El règim vol fer honor a les seues colònies. En efecte, ha passat gairebé tots els anys 1960 intentant retenir les independències de Moçambic, Angola o altres territoris colonials. És doncs amb la intenció de reprendre l’argumentari colonial que Portugal estén la mà a Angola.

Però estes no són les úniques ambicions colonials. França, que amplia el radi fins al Magrib i el Llevant, autoritza, amb el consens de l’UER, Algèria, el Marroc, Tunísia i Líbia de retransmetre el festival. De fet, l’any 1978, també hi tindran dret tots els països del nord d’Àfrica fins al Llevant. Però eixe mateix any, Israel guanya el concurs. Durant l’actuació del país, totes les televisions llevantines emeten publicitat per a boicotejar-ne la retransmissió. Cap país de parla majoritàriament àrab reconix Israel. Tots estan en contra del genocidi que Israel inicià als anys 1960 contra la nació palestina. Per això mateix, quan guanya Israel (Izhar Cohen & Alphabeta, A-B-Ni-Bi), totes les televisions llevantines clausuren la retransmissió abans d’hora, de forma que la població àrab no va poder veure com guanyava Israel. La televisió de Jordània tingué encara més protagonisme. Augmentà el zoom de la càmera per tal que es veiera únicament el ram de flors. El dia següent, la premsa jordana publica que Bèlgica ha guanyat el concurs, quan havia quedat en segon lloc.

L’any 1973 l’UER abolix la norma que obligava tothom a cantar en la seua pròpia llengua. El francès, tot i ser encara omnipresent al certamen, ha deixat d’enamorar els europeus. Només Noruega s’atrevix a cantar en francès i anglès (Bendik Singers, It’s Just a Game). L’imperi americà és en plena conquesta del món. La música angloxasona revoluciona el panorama musical. Tots els països capitalistes comencen a treure els seus propis grups de rock. L’anglès pren molt de pes i en este mateix context, molts països que participen a Eurovisió resolen cantar en anglès. Alemanya de l'oest, per exemple, l’any 1976 (Les Humphries Singers, Sing Sang Song), però també Àustria (Robinson, My Little World), Finlàndia (Fredi & Ystävät, Pump-Pump), Itàlia (Al Bano & Romina Power, We’ll Live It All Again), Noruega (Anne-Karine Strom, Mata Hari), Holanda (Sandra Reemer, The Party’s Over), Bèlgica (Ann Christy, Gelukking zijn), Suècia (Lasse Berghagen, Jennie Jennie) o Suïssa (Peter, Sue & Marc, Djambo Djambo).

Comença un procés de canvi de cadires. Si l’imperi francès va ser el més fort al segle XIX, ara serà l’imperi americà qui en recollirà la força per al segle XX. Davant d’això es reintroduïx l’obligació de cantar en les seues pròpies llengües l’any 1976. El mateix any s’aplica la nova norma, però un any després només, es torna a prohibir de cantar en anglès. Els països que es neguen a cantar en anglès arguïxen llavors que amb l’anglès és més fàcil guanyar i això treia avantatge als qui apostaven per la pròpia llengua. I, de fet, tenen força raó. El francès, l’eslovè, el turc o el portuguès, com qualsevol llengua, no són melòdics, no pas perquè no ho siguen, sinó perquè els parlants d’altres llengües no hi estan habituats en no ser-ne les seues llengües pròpies. L’anglès, en canvi, passa a ser retransmès a totes les ràdios i televisions mundialment, a la força. Per tant, l’oïda d’un portuguès, eslovè o turc està més avesada a escoltar anglès i, d’esta forma, votarà més fàcilment a una cançó cantada en anglès. Tot això ens indica la força que pren l’anglès amb l’ascens a superpotència dels EUA.

El Festival de la Cançó de Sopot

Tot i haver abandonat l'Eurovisió comunista als anys 1960, les ganes de refer l'experiència hi són. Dins el bloc comunista torna Intervisió, però ja no es dirà així, ni es farà a Txecoslovàquia. En esta dècada, Wladyslaw Szpilman, pianista jueu supervivent de l'Holocaust, posa de part seua per tal que la televisió polonesa organitze un Eurovisió comunista mitjançant l'OIRT (Organització Internacional de Ràdio i Televisió). El festival tindrà força èxit, però no s'emetrà a l'oest. Exisitix un mur de so que tampoc no permet fer passar música. Però d'este cop, el festival perdura en el temps i acull, com a l'edició anterior, països capitalistes de dins com de fora d'Europa. Prova d'això la participació del català Peret l'any 1968.

A Amèrica del Sud, en paral·lel, s'hi obre el Festival OTI de la Cançó, una rèplica més d'Eurovisió, però a la llatinoamericana.

Els favoritismes de l'UER

Malta, Israel, Grècia i Turquia són els nous països que participen en esta dècada a Eurovisió. Lietchtenstein, per la seua banda, preveu participar l’any 1976 amb Biggi Bachmann (Litttle Cowboy), però la candidatura es va haver de retirar perquè el micro-estat no posseïx cap televisió pública i per a participar a Eurovisió s’ha de ser una televisió pública. Ara bé, la televisió luxemburguesa, RTL, de capital privat, participa a Eurovisió des del seu naixement i mai no ha sigut una empresa pública.

La participació leitchentenesa posa doncs llum als favoritismes de l’UER. El més sonat és Israel. El país, que no és europeu, participa l’any 1973 amb un ambient escalfat. L’any anterior un grup d’activistes palestins va assassinar dos atletes israelians als Jocs Olímpics de Munich. Prengueren 9 ostatges per a reclamar l’alliberament d’un centenar de presos palestins. La tensió va ser màxima i l’any és força recordat a la història dels Jocs Olímpics. Amb este precedent molt recent al cap, Israel participa a Eurovisió amb por. Si més no, la propaganda ho va vendre d’esta manera. La cantant israeliana (Ilanit, Ey Sham) va actuar, segons es va dir a l’època, amb una armilla anti-bales sota el vestit. No se sap si és mentida o veritat, però Israel té l’habitud de simular una manca extrema de seguretat quan hi ha alguna manifestació pro-palestina, per molt pacífica que siga. El festival va requerir doncs mesures de seguretat.

La presència d’Israel a Eurovisió permet al país emetre propaganda a favor seu. És responsable efectivament del genocidi que comet contra Palestina. Però els EUA, França i Anglaterra li proporcionen suport, que vol dir, armes. Per tant, pot anar colonitzant territori aliè i muntar una nació ètnica que rebutja l’àrab. Així les poblacions àrabs que viuen a Israel són marginades, així com el país mai no ha participat a Eurovisió en àrab. Tot en hebreu.

L’any 1977 Túnisia romia participar a Eurovisió, però se’n desdiu perquè no vol compartir escenari amb Israel. L’estat hebreu aconseguïx amb tot això netejar la seua imatge. L'any 1978 Israel guanya Eurovisió. La cançó guanyadora es torna un hit (Ihzar Cohen & Alphabeta, A-Ba-Ni-Bi) als països capitalistes. L'any següent el país ha d'organitzar el certamen, en un mes de mars, perquè s'hi concentra una manifestació de jueus ultraortodoxos. Estan en contra del concurs perquè se celebra durant el sàbat, però Israel els permet de fer tot allò que vulguen. D'extrema dreta, els jueus ultraortodoxos viuen al seu propi barri, on poden excloure'n les dones i tot tipus de personsa que no conjugue amb el seu mode de vida.

La fi de la dictadura grega

Els anys 1970 són tensos entre Grècia i Turquia. Els dos països viuen en dictadures, però el primer es veu obligat a abandonar el feixisme i unir-se a les democràcies liberals. La dictadura dels coronels cau i Xipre esdevé el centre de les tensions. L’any 1973 diverses universitats s’omplen de protestes d’estudiants poc contents amb el règim. Georgios Papadopulos, líder dels coronels, és destituït. El seu substituït perpetua la dictadura, però amb les espatlles amples del suport que li conferixen els EUA i Anglaterra, decidix de provocar un cop d’estat a Xipre, la qual cosa és resposta per Turquia. L’exèrcit turc envaïx llavors el 40% del territori xipriota.

L’any 1974 Grècia debuta a Eurovisió (Marinella, Krasi thalassa ke t’agori). D’acord amb les tensions amb Turquia, el país presentarà sempre música tradicional grega (Maria Koch, Panagia mou), qüestió de mostrar-se una nació a banda, cristiana i diferent de Turquia, qui al seu torn participa per primer cop al festival l’any 1975 amb música tradicional turca (Nilüfer i Nazar, Sevince), per a fer gala del seu passat otomà.

Els dos països busquen les tensions al festival. El concurs servix per a fer-se la guerra d’una altra manera. Així, l’any 1975, quan Turquia envaïx Xipre per a socórrer els turcòfons que hi viuen, Grècia es desdiu d’Eurovisió com a signe de protesta. El país considera que Xipre forma part de Grècia. La cantant turca (Semiha Yanki, Seninle Bir Dakika) no arreplega gairebé cap vot. Només Mònaco li atorga 3 punts. Potser perquè el país es va ofendre, Turquia abandona el concurs l’any següent, moment en què torna a participar Grècia.

L’enemistat no impedix que tots dos coincidisquen l’any 1978. Tant Turquia com Grècia resolen participar alhora al Festival d’Eurovisió, però, és clar, Grècia no atorga cap punt a Turquia. De manera que per a la resta de la història del concurs, Turquia i Grècia es busquen a través dels vots. Una vegada et voto, l’altra no. No és fins als 1990 que Grècia vota finalment a Turquia.

Però la qüestió entre Turquia i Grècia és encara més enrevassada. Turquia no és un país europeu de forma que si es volia fer d’Eurovisió un Festival de la Cançó Europea, és evident que no s’aconseguïx. Però a este joc, molta premsa europea busca i rebusca els arguments per tal de fer de Turquia un país europeu. Així doncs la frontera de Turquia fins a Rússia no estaria ben delimitada. Passa que la mar Egea i la mar Negra són punts estratègics a nivell militar, comercial i petroler. Turquia veu així doncs com Occident li obre les portes a organismes com l'OTAN o el Consell d'Europa.

Prohibit cantar en gaèl·lic irlandès

L’any 1972 catorze morts, catorze ferits i dotze tirs contra soldats foren el nombre de víctimes que col·lapsaren la premsa mundial. A Derry (Irlanda del nord) les tropes britàniques es preparen per al linxament després de saber que l’IRA operava a la zona. Des del 1971 que Ulster és el centre de violències de carrer molt intenses. Els sud-irlandesos volen desfer-se de la discriminació a la qual és subjecta la minoria catòlica d’Irlanda del nord.

El Bloody Sunday repercutix llavors a Eurovisió. Irlanda s’atrevix a presentar-s’hi amb una cançó en irlandès, signe de menyspreu a l’anglès, llengua introduïda a la força per part dels anglesos quan colonitzaren Irlanda. La suposada unitat britànica s’esberla de cop i volta. Anglaterra s’exclama perquè no accepta que Irlanda, estat independent, tinga la valentia de cantar en una altra llengua que no siga l’anglès.

L’acte d’insubmissió no fou ben rebut tampoc per l’UER. No cal dir que Anglaterra fa servir l’UER per a parlar en comptes d’ella. Irlanda es retira de les seues pretensions i canta en anglès. Durant l’actuació de Sandie Jones (Ceol an Ghrá), representant irlandesa, varen sonar petards i bombes fètides a l'Usher Hall d‘Edimburg (Escòcia), on s’organitzava el concurs. La intenció era boicotejar el festival.

Si els europeus ho havien oblidat, quedava un cop més força clar que la Gran Bretanya no era una nació, sinó un conjunt de nacions sotmeses a Anglaterra. Però d’això rai, Anglaterra sempre s’ha servit del concurs per a donar la imatge d’una única nació que canta britpop mentre balla amb l'Union Jack.

La Revolució dels Clavells i la Transició Espanyola

Els 1970 són moguts políticament. Exemple d’això la Península ibèrica. Els dictadors Franco i Salazar moren. A Portugal l’armada ix als carrers de Lisboa per fer caure el règim. A Espanya s’hi orquestra una transició democràtica a partir del rei Juan Carlos.

Portugal comença la dècada amb una participació polèmica. Fernando Tordo (Tourada) canta l’any 1973 una cançó contra la tauromàquia. L’Espanya de Franco s’escandalitza. És un atac a la mitologia espanyolista. Espanya ha de ser castellana i taurina per al dictador, així com per als seus successors en democràcia.

La cançó és clarament política i això està prohibit per l’UER. L’òrgan no vol fer del festival un concurs polític. Tanmateix, només el fet de posar països en competició fa del certamen un concurs polític. L’UER vetlla de controlar les cançons que es presenten. El missatge polític està prohibit, però a la història del concurs, s’han autoritzat cançons polítiques perquè anaven en contra d’algun enemic de l’Aliança (Vesna, My Sister's Crown) o perquè simplement les metàfores no deixen prou clar que són cançons protesta (Ruslana, Wild Dances).

I, de fet, no cal que hi haja contingut polític. L’any 1974 Paulo de Carvalho representa Portugal al Festival de la Cançó. Com és habitual per a este país, queda a les darreries de la taula de vots. Tanmateix, cançó d’amor, a Portugal es tornarà en un himne. L’armada ha pactat amb una ràdio. A les 22:55 exactes, el canal de ràdio haurà d’emetre E depois dos adeus. Seria el senyal que posaria l’armada als carrers i faria caure la dictadura feixista. Dit i fet, ixen als carrers milions de portuguesos que, amb clavells a les mans, volen contribuir a fer caure el feixisme. El 25 d’abril, data del cop d’estat, es torna el dia en què la música a Portugal fa un canvi de 360 graus. Durant tota la Revolució dels Clavells la música acompanya el poble. Expressa l’alegria de veure’s alliberat d’una dictadura de 48 anys.

A Espanya les coses van d’una altra manera. Peret, l’inventor de la rumba, ha de presentar-se a Eurovisió perquè no volia allistar-se a l’exèrcit, obligatori per a tot baró major d’edat. És una representació orquestrada. Peret no hi feia res a Eurovisió, simplement complia el tracte amb què havia arribat amb el règim. La dictadura franquista té els dies comptats i per això els carrers s’escalfen com més va més. Als Països Catalans isquen milions de persones que demanen “Amnistia i Estatut d’autonomia”. La resistència al règim ja no s’amaga. Debilitat, el feixisme espanyol sentencia a mort l’últim pres polític, el català Salvador Puig i Antich. Peret no vol netejar la imatge d’Espanya i rere càmeres, discutix sobre si anar-hi o no. Està amenaçat de mort. No vol pas cantar mentre s’executa a Puig i Antich. Cedix i l’any 1974 Europa capitalista l’acull amb Canta y sé feliz. És rumba, un ritme potent que fa de Peret una estrella internacional. La rumba catalana esdevé llavors el signe d’expressió de la nació catalana. La dictadura cau definitivament.

Bibliografia

• Jordi Ramos. Eurovisió. Barcelona: Columna, 2023
• Jordi Gil. El català a Eurovisió: cantant la gent s'entén. Barcelona: Columna, 2004