Viquipèdia

Iàkov Zeldóvitx

Físic jueu bielorús de l'URSS

Iàkov Boríssovitx Zeldovitx, FRS[1] (belarús: Я́каў Бары́савіч Зяльдо́віч, rus: Я́ков Бори́сович Зельдо́вич; 8 de març de 1914 - 2 de desembre de 1987), també conegut com a YaB,[2]fou un físic soviètic, conegut per les seves prolífiques contribucions a la cosmologia i a la física dels fenòmens termonuclears i hidrodinàmics.[3]

Infotaula de personaIàkov Zeldóvitx

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 febrer 1914 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Minsk Modifica el valor a Wikidata
Mort2 desembre 1987 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Moscou (Rússia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Novodévitxi Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióFacultat de Física i Matemàtiques de la Universitat de Sant Petersburg
Universitat Politècnica Estatal de Sant Petersburg
Universitat Estatal de Sant Petersburg Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiLev Landau Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballQuímica física i física Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciófísic, químic, inventor, astrofísic, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorSemenov Institute of Chemical Physics (en) Tradueix (1946–1948)
Institut d'Enginyeria i Física de Moscou (–1948)
Universitat Estatal de Moscou Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Acadèmia de Ciències d'Hongria (1983–)
Royal Society (1979–)
Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències (1979–)
Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units (associat estranger de l'Acadèmia Nacional de Ciències) (1979–)
Acadèmia Alemanya de Ciències Leopoldina (1972–)
Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNikolai Semiónov Modifica el valor a Wikidata
AlumnesRaixid Siuniàiev, Nikolai Shakura, Gurguèn Askarian i Aleksei Starobinski Modifica el valor a Wikidata
Obra
Estudiant doctoralNikolai Shakura, Aleksei Starobinski, Gurguèn Askarian, Gennady S. Bisnovatyi-Kogan, Viktor Mikhaylov (en) Tradueix, Sergei Kopeikin, Raixid Siuniàiev i Vadim Bronislavovich Librovich (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsBoris Yakovlevich Zel'dovich (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
Find a Grave: 147337881 Modifica el valor a Wikidata

A partir de 1943, Zeldóvitx va tenir un paper crucial en el desenvolupament del projecte soviètic de la bomba atòmica. El 1963 va tornar a l'àmbit acadèmic per iniciar-se en aportacions pioneres en la comprensió fonamental de la termodinàmica dels forats negres i ampliar l'abast de la cosmologia física.[4]

Biografia modifica

Primers anys i educació modifica

Iàkov Zeldóvitx va néixer en una família jueva belarussa a la casa del seu avi a Minsk, llavors gubèrnia de Minsk de l'Imperi Rus, el 8 de març de 1914.[5] Tanmateix, a mitjan 1914, la família Zeldóvitx es va traslladar a Leningrad (actualment Sant Petersburg). Hi van residir fins a l'agost de 1941, quan la família va ser evacuada juntament amb la facultat de l'Institut de Física Química a Kazan per evitar la invasió de l'Eix de la Unió Soviètica.[6]Van romandre a Kazan fins a l'estiu de 1943, quan Zeldóvitx es va traslladar a Moscou.

El seu pare, Borís Naúmovitx Zeldóvitx, era funcionari judicial; la seva mare, Anna Petrovna Zeldóvitx (de soltera Kivelióvitx), traductora del francès al rus, era membre de la Unió d'Escriptors Soviètics.[6] Tot i haver nascut en una família jueva devota i religiosa, Zeldóvitx era un "ateu absolut".[7][8]

Zeldóvitx era un autodidacte. Es considerava que tenia un intel·lecte notablement versàtil, i durant la seva vida va explorar i va fer contribucions importants en un ampli ventall de desafiaments científics.[4] A partir d'una oportunitat donada el maig de 1931, va obtenir un nomenament com a assistent de laboratori a l'Institut de Física Química de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS, i va romandre associat a l'institut durant la resta de la seva vida.[6][4]Com a assistent de laboratori, va rebre instruccions preliminars sobre temes relacionats amb la fisicoquímica i va construir la seva reputació entre els seus col·legues sèniors a l'Institut de Física Química.[6]

Va estudiar externament a la Facultat de Física i Matemàtiques de la Universitat Estatal de Leningrad i a la Facultat de Física i Mecànica de l'Institut Politècnic de Leningrad, a l'escola de postgrau de l'Institut de Física Química de la Acadèmia de Ciències de l'URSS de Leningrad (1934).[6][9]

El 1936 aconseguí el grau de Kandidat nauk en física i matemàtiques, en defensar reeixidament la seva dissertació sobre el tema de l'«adsorció i catàlisi en superfícies heterogènies».[6]La centralitat de la seva tesi es va centrar en la investigació sobre l'isoterma d'adsorció Freundlich (o clàssica), i Zeldóvitx va descobrir el fonament teòric d'aquesta observació empírica.[1]

El 1939, Zeldóvitx va preparar la seva tesi basada en la teoria matemàtica de la interpretació física de l'oxidació del nitrogen i va aconseguir el grau de Doktor nauk en física i en matemàtiques.[10]Zeldóvitx va descobrir el seu mecanisme, conegut en química física com a mecanisme de Zeldóvitx.

Del 1946 al 1948 va dirigir el departament teòric de l'Institut de Física Química. Al mateix temps, fins al 1948, va ser professor a l'Institut d'Enginyeria Física de Moscou.[11]

Projecte soviètic de la bomba atòmica modifica

Article principal: Projecte soviètic de la bomba atòmica

Zeldóvitx és considerat com un dels principals secrets del projecte d'armes nuclears soviètic i els seus viatges a l'estranger van ser molt restringits a Europa de l'Est sota una estreta seguretat per part de la Unió Soviètica.[12] Poc després del descobriment de la fissió nuclear pel químic alemany Otto Hahn el 1939, Iàkov Zeldóvitx i Iuli Khariton van ser els primers a calcular la cinètica de la reacció en cadena de fissió en una solució aquosa d'urani.[13][6] El treball de Khariton i Zeldóvitx es va estendre cap a les teories de la ignició, la combustió i la detonació, que comptaven amb funcions no explicades anteriorment o funcions previstes correctament que encara no s'havien observat.[6][4]

Zeldóvitx va proposar un model (model Zeldóvitx-von Neumann-Döring, o model ZND) de propagació d'una ona de detonació plana en un gas: el front de l'ona de xoc comprimeix adiabàticament el gas fins a una temperatura en la qual comencen les reaccions de combustió químiques, que, al seu torn, suporten la propagació estable de l'ona de xoc.

Des del 1938 va dirigir el laboratori a l'Institut de Física Química de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Va haver d'interrompre la seva feina a causa de l'invasió alemanya de la Unió Soviètica.[6]A finals d'agost de 1941, va ser evacuat a Kazan juntament amb l'institut, on el Comissariat Popular de Municions li va encarregar la tasca de realitzar treballs sobre les pólvores convencionals que serien subministrades a l'Exèrcit Roig, mentre que a Khariton se li va demanar que dissenyés els nous tipus d'armes convencionals.[6]

El setembre del 1942, Stalin, que havia vist proves dels programes nuclears soviètics, decidí iniciar un programa soviètic per desenvolupar una bomba atòmica, presidit per Ígor Kurtxàtov,[14]el qual va demanar a Stalin que traslladés Zeldóvitx i Khariton a Moscou per al programa d'armes nuclears.[6]Zeldóvitx es va unir a un petit equip d'Ígor Kurtxàtov al laboratori secret, situat a Moscou, per endegar els treballs sobre la teoria de la combustió nuclear i es va convertir en cap del departament teòric a Arzamas-16 el 1946.[4]

Zeldóvitx va elaborar un informe científic amb Issai Gurévitx, Issaak Pomerantxuk i Iuli Khariton sobre la viabilitat d'alliberar energia mitjançant la fusió nuclear provocada per una explosió atòmica i la va presentar a Igor Kurtxàtov.[4]Zeldóvitx s'havia beneficiat dels coneixements físics i tècnics proporcionats pel físic alemany Klaus Fuchs i el físic nord-americà Theodore Hall, que havien treballat en el Projecte Manhattan estatunidenc per desenvolupar armes nuclears.[6]

El 1949, Zeldóvitx va dirigir un equip de físics que va realitzar la primera prova nuclear, la RDS-1, basada aproximadament en el disseny nord-americà obtingut a través dels espies atòmics als Estats Units, tot i que va continuar el seu treball fonamental en la teoria explosiva.[6]Zeldóvitx va començar a treballar per modernitzar els dissenys successius de l'arma nuclear i inicialment va deixar la tasca de concebre la bomba d'hidrogen a Andrei Sàkharov i Iuli Khariton.[6]En el transcurs del seu treball sobre armes nuclears, Zeldóvitx va fer treball innovador en hidrodinàmica de la radiació i en la física de la matèria a alta pressió.[4]

Entre 1950 i 1953, Zeldóvitx va realitzar càlculs necessaris per a la viabilitat de la bomba d'hidrogen, que van ser verificats per Andrei Sàkharov, tot i que ambdós grups van treballar paral·lelament en el desenvolupament de la fusió termonuclear. Tot i això, va ser Sàkharov qui va canviar radicalment l'enfocament de la fusió termonuclear, ajudat per Vitali Guínzburg el 1952.[15]Va romandre associat a les proves nuclears mentre dirigia els laboratoris experimentals a Arzamas-16 fins a l'octubre de 1963, quan ho va deixar per anar al món acadèmic.[10]

El món acadèmic i la cosmologia modifica

El 1952, Zeldóvitx va començar a treballar en el camp de les partícules elementals i les seves transformacions. Va predir la desintegració beta d'un pió. Juntament amb Semion Guerxtein va observar l'analogia entre les interaccions febles i les electromagnètiques i, el 1960, va predir el fenomen de la catàlisi dels muons (més precisament, la fusió dt-catalitzada per muó). El 1977, Zeldóvitx juntament amb Fiódor Xapiro van rebre la medalla Kurtxàtov, el màxim guardó en física nuclear de l'URSS,"per predir les propietats dels neutrons ultrafreds i la seva detecció i investigació". Va ser elegit acadèmic de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS el 20 de juny de 1958. Va ser cap de divisió de l'Institut de Matemàtiques Aplicades de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS des del 1965 fins al gener de 1983.

 
Zeldóvitx (dreta) amb l'astrofísic Ióssif Xklovski el 1977

A principis dels anys seixanta, Zeldóvitx va començar a treballar en astrofísica i cosmologia física. El 1964, ell i Edwin Salpeter, de manera independent, van ser els primers a suggerir que els discs d'acreció al voltant dels forats negres massius són els responsables de l'enorme quantitat d'energia irradiada pels quàsars.[16][17] Des del 1965 va ser professor al Departament de Física de la Universitat Estatal de Moscou i cap de la divisió d'astrofísica relativista a l'Institut Astronòmic Sternberg. El 1966, ell i Ígor Nóvikov van ser els primers a proposar la cerca de forats negres candidats, entre sistemes binaris, en els quals una estrella és òpticament brillant i de raig X fosc i l'altra òpticament fosca, però de raig X brillant (el forat negre candidat).[18]

Zeldóvitx va treballar en la teoria de l'evolució de l'univers calent, les propietats de la radiació còsmica de fons, l'estructura a gran escala de l'univers i la teoria dels forats negres.

En col·laboració amb Raixid Siuniàiev va crear la teoria de la dispersió de la radiació còsmica de fons per electrons i va predir un fenomen conegut com a efecte Siuniàiev-Zeldóvitx: un canvi en la intensitat de radiació còsmica de fons a causa de l'efecte Compton invers sobre electrons calents de gas interestel·lar i intergalactic.[19][20][21][22]Utilitzant l'efecte Siuniàiev-Zeldóvitx, es pot mesurar el diàmetre d'un cúmul de galàxies i, a partir d'aquí, es poden utilitzar cúmuls de galàxies com a mesura estàndard per construir una escala de distància a l'Univers.

Alguns efectes previstos per Zeldóvitx van rebre confirmació experimental mitjançant el Telescopi de Cosmologia d'Atacama i el Telescopi del Pol Sud. Al final del segle XX i començament del segle xxi, es van descobrir regions buides gegants a l'Univers, envoltades de condensacions de galàxies, i una disminució de la temperatura de la brillantor d'emissió de radiació còsmica de fons en direcció cap a cúmuls de galàxies amb gas intergalàctic calent (efecte Siuniàiev-Zeldóvitx).

Termodinàmica del forat negre modifica

Zeldóvitx va tenir un paper clau en el desenvolupament de la teoria de l'evaporació del forat negre a causa de la radiació de Hawking. Durant la visita de Stephen Hawking a Moscou el 1973, els científics soviètics Zeldóvitx i Aleksei Starobinski van mostrar a Hawking que, segons el principi de la incertesa mecànica quàntica, els forats negres giratoris haurien de crear i emetre partícules.[23]

Publicacions modifica

Llibres modifica

  • Zel'dovich Ya.B., Ruzmaikin A.A.,. Dynamo Problems in Astrophysics (en anglès). Cambridge Scientific Publishers, 2015. ISBN 978-1908106445. 
  • Zel'dovich Ya.B., Novikov I.D.,. Stars and Relativity (en anglès). Dover, 2014. 
  • Zel'dovich Ya.B., Raizer Yu.P.,. Physics of Shock Waves and High-Temperature Hydrodynamic Phenomena, Volume 1 (en anglès). Dover, 2012. 
  • Zel'dovich Ya.B., Raizer Yu.P.,. Physics of Shock Waves and High-Temperature Hydrodynamic Phenomena, Volume 2 (en anglès). Dover, 2012. 
  • Zel'dovich Ya.B.,. Selected Works of Yakov Borisovich Zeldovich: Particles, Nuclei, and the Universe (en anglès). Princeton University Press, 1993. ISBN 978-0691087429. 
  • Zel'dovich Ya.B.,. Selected Works of Yakov Borisovich Zeldovich: Chemical Physics and Hydrodynamics (en anglès). Princeton University Press, 1992. ISBN 978-0691085944. 
  • Zel'dovich Ya.B.,. My Universe: Selected Reviews (en anglès). Routledge, 1992. ISBN 978-3718650040. 
  • Zel'dovich Ya.B., Ruzmaikin A.A., Sokoloff D.D.,. Magnetic Fields in Astrophysics (en anglès). Gordon & Breach Science Pub, 1990. ISBN 978-0677223308. 
  • Zel'dovich Ya.B., Barenblatt G., Librovich V.B., Makhviladze G.M.,. The Mathematical Theory of Combustion and Explosions (en anglès). Consultants Bureau, 1985. ISBN 978-0306109744. 
  • Zel'dovich Ya.B., Pilipetsky N.F., Shukunov V.V.,. Principles of Phase Conjugation (en anglès). Springer, 1985. ISBN 978-3-662-13573-0. 
  • Zel'dovich Ya.B., Novikov I.D.,. Relativistic Astrophysics: The Structure and Evolution of the Universe vol 2 (en anglès). University of Chicago Press, 1983. ISBN 978-0226979571. 
  • Zel'dovich Ya.B., Novikov I.D.,. Relativistic Astrophysics: Stars and Relativity vol 1 (en anglès). University of Chicago Press, 1971. ISBN 978-0226979557. 
  • Zel'dovich Ya.B., Raizer Yu.P.,. Elements of Gasdynamics and the Classical Theory of Shock Waves (en anglès). Academic Press, 1968. 
  • Zel'dovich Ya.B., Kompaneets A.S.,. Theory of Detonation (en anglès). Academic Press, 1960. 
  • Zel'dovich Ya.B., Yaglom I.M.,. Higher mathematics for beginning physicists and engineers (en anglès). Prentice Hall, 1988. ISBN 978-0133876482. 

Premis i honors modifica

El 9 de maig de 2001, en honor de Iàkov Zeldóvitx, un asteroide descobert el 29 d'agost de 1973 per Tamara Smirnova a l'Observatori Astrofísic de Crimea va rebre el nom de "11438 Zeldovich".[24][25]

Ígor Kurtxàtov el va anomenar "geni" i Andrei Sàkharov el va qualificar com "un home d'interessos científics universals". El famós físic britànic Stephen Hawking va escriure a Zeldóvitx, després de reunir-se amb ell:

« Ara sé que ets una persona real i no un grup de científics com Bourbaki".[26] »

Alumnes notables modifica

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Ginzburg, V. L. «Yakov Borissovich Zel'dovich. 8 March 1914–2 December 1987» (en anglès). Biographical Memoirs of Fellows of the Royal Society, 40, 1994, pàg. 430–441. DOI: 10.1098/rsbm.1994.0049.
  2. ↑ «YaB-100 - Pàgina principal» (en anglès). sai-msu. [Consulta: 18 abril 2017].
  3. ↑ Ya. B. Zel'dovich i Yu. P. Raizer ; ed. per Wallace D. Hayes i Ronald F. Probstein. Physics of shock waves and high-temperature hydrodynamic phenomena (en anglès). Mineola: Dover Publications, 2002. ISBN 9780486135083. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Sublette, Carey. «Yakov Zel'dovich» (en anglès). nuclear weapon archives, 01-05-2002. [Consulta: 17 abril 2017].
  5. ↑ «This day in Jewish history / A self-taught nuclear physicist is born» (en anglès). Haaretz, 08-03-2013. [Consulta: 8 novembre 2013].
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 Sunyaev, Rashid. «Childhood and School days». A: Zeldovich Reminiscences. (google books) (en anglès). 1a edició. Londres: CRC Press, 2004, p. 370. ISBN 9780203500163 [Consulta: 17 abril 2017]. 
  7. ↑ Sunyaev, R.A.. Zeldovich: Reminiscences (en anglès). CRC Press, 2004, p. 69. ISBN 9780203500163. «I think that you know me well enough: I am an absolute atheist, and all days of the week are completely the same to me.» 
  8. ↑ Andrei Sakharov: Facets of a Life (en anglès). Atlantica Séguier Frontières, 1991, p. 599. ISBN 9782863320969. «Speaking about religion, Yakov Borisovich could say unambiguously, "I'm an absolute atheist".» 
  9. ↑ Thornton, Earl A. Thornton. «Biography». A: Advances in combustion science : in honor of Ya. B. Zel'dovich (google books) (en anglès). Reston: American Institute of Aeronautics and Astronautics, Inc., 1997. ISBN 9781600864261 [Consulta: 18 abril 2017]. 
  10. ↑ 10,0 10,1 Hargittai, Istvan. Buried glory : portraits of Soviet scientists (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2013, p. 320. ISBN 9780199985593 [Consulta: 18 abril 2017]. 
  11. ↑ Semion Guerxtein; Raixid Siuniàiev. Яков Борисович Зельдович (воспоминания, письма, документы) (en rus). 2a edició. Moscou: Fizmatlit, 2008. ISBN 978-5-9221-1009-9. 
  12. ↑ Khalatnikov, Isaak M.. From the atomic bomb to the Landau Institute autobiography. Top non-secret (en anglès). Berlín: Springer, Khalatnikov, 2012, p. 210. ISBN 9783642275616 [Consulta: 18 abril 2017]. 
  13. ↑ Leonid Ponomariov; Ígor Kurtàtov. The Quantum Dice (en anglès). CRC Press, 1993, p. 195. ISBN 9780750302517. 
  14. ↑ «The Nuclear Weapon Archive: The Soviet Nuclear Weapons Program» (en anglés).
  15. ↑ Roberg, Jeffrey L.. «The Hydrogen Bomb». A: Soviet Science under Control: The Struggle for Influence (google books) (en anglès). 1a edició. U.S.: Springer, 1998, p. 153. ISBN 9781349262908 [Consulta: 18 abril 2017]. 
  16. ↑ Collin, Suzy «Quasars and Galactic Nuclei, a Half-Century Agitated Story». AIP Conf. Proc., 861, 2006, pàg. 587. arXiv: astro-ph/0604560. DOI: 10.1063/1.2399629.
  17. ↑ Zel'dovich, Ya.B. «The Fate of a Star and the Evolution of Gravitational Energy Upon Accretion». Sov. Phys. Dokl., 9, 1964, pàg. 195. Bibcode: 1964SPhD....9..195Z.
  18. ↑ Thorne, Kip. Black holes and time warps (en anglès), 1994, p. 308–309. ISBN 0-393-31276-3. 
  19. ↑ Sunyaev R. A., Zel'dovich Y. B. «The interaction of matter and radiation in a hot-model universe» (en anglès). Astrophysics and Space Science, volum 4, número 3, 1969, pàg. 301—316.
  20. ↑ Sunyaev R. A., Zel'dovich Y. B. «Small-scale fluctuations of relic radiation» (en anglès). Astrophysics and Space Science, volum 7, número 1, 1970, pàg. 3—19.[Enllaç no actiu]
  21. ↑ Sunyaev R. A., Zel'dovich Y. B. «The observations of relic radiation as a test of the nature of X-ray radiation from the clusters of galaxies» (en anglès). Comm. Astrophys. Space Phys., volum 4, 1972, pàg. 173.
  22. ↑ Sunyaev R. A., Zel'dovich Y. B. «Microwave background radiation as a probe of the contemporary structure and history of the universe» (en anglès). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, volum 18, 1980, pàg. 537—560.
  23. ↑ (anglès) Hawking, Stephen (1988) A Brief History of Time, Bantam Books.
  24. ↑ (anglès) Circulars de planetes menors del 9 de maig de 2001 — Document núm. 42672 (M.P.C. 42672) editat per Minor Planet Circulars
  25. ↑ (rus) Certificat del nom del planeta menor emès per l'Acadèmia Russa de les Ciències
  26. ↑ (anglès) Biografia a encyclopedia.com
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iàkov Zeldóvitx
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Iàkov_Zeldóvitx&oldid=33261312»