Irene Bernasconi
Irene Bernasconi (La Plata, 29 de setembre de 1896 - Buenos Aires, 7 de juliol de 1989) va ser una biòloga marina argentina especialitzada en recerca d'equinoderms i coneguda pel seu treball a l'Antàrtida, al sector argentí.[1][2][3] Va ser la primera especialista d'equinoderms a l'Argentina i durant 55 anys va estar dirigint recerques d'equinoderms trobats al mar argentí. El seu focus principal eren les estrelles de mar; també buscava eriçons de mar i ofiuroïdeus.[4][5][6]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 25 setembre 1896 La Plata (Argentina) |
| Mort | 7 juliol 1989 (92 anys) Buenos Aires (Argentina) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Buenos Aires Instituto Superior del Profesorado "Dr. Joaquín V. González" (en)  |
| Activitat | |
| Camp de treball | Equinoderm |
| Ocupació | biòloga, zoòloga, professora |
| Ocupador | Musèu Argentin de Sciéncias Naturaus (oc) Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques |
Activitat professional modifica
En el curs de la seva carrera, Bernasconi va descriure nous gèneres i espècies. El 1935 va veure la llum la seva primera publicació taxonòmica, on va descriure una nova espècie del gènere Pteraster. El 1941 descrigué dues espècies noves del gènere Luidia. Entre 1937 i 1980, Bernasconi va revisar la taxonomia d'un bon nombre de famílies: Pterasteridae, Luidiidae, Odontasteridae, Gonisasteridae, Ganeriidae, Asterinidae i Echinasteridae. El 1965 va descriure el nou gènere Vemaster juntament amb quatre espècies noves.[4][7]
-
Irene Bernasconi - Ruta del viatge a l'Antàrtida Argentina, 1968
Expedició a l'Antàrtida modifica
Bernasconi va ser una de les primeres dones científiques argentines que van dirigir recerques a l'Antàrtida després d'haver-hi viatjat el 1968, als 72 anys.[8] Hi anà acompanyada per tres altres científiques; la microbiòloga María Adela Caría, la biòloga marina Elena Martínez Fontes, i la botànica Carmen Pujals.[9]
El vaixell Ara-Bahía Aguirre van arribar a la Base Melchior, a l'illa Observatorio, on estarien dos mesos i mig. Van recórrer en bot mil quilòmetres de litorals i van fer molts desembarcaments per a prendre mostres. Els bussos que les acompanyaven es van submergir 47 vegades per recollir mostrejos de fins a 73 metres de profunditat. Entre les mostres obtingudes destaquen més de dos mil exemplars d'equinoderms, i la troballa d'una família no esmentada per a aquesta regió, i la identificació de l'alga bruna Cystosphaera jacquinotii en el seu lloc d'arrelament, que altres biòlegs havien intentat localitzar infructuosament durant anys.[10]
Algunes publicacions modifica
- 1955. Equinoideos y asteroideos de la colección del Instituto Oceanográfico de la Universidad de San Pablo: primera contribució
PDF (castellà) - 1956. Equinoideos y asteroideos de la colección del Instituto Oceanógrafico de la Universidad de San Pablo: segona contribució PDF (castellà)
- 1958. Asteroideos de la colección del Instituto Oceanográfico de la Universidad de San Pablo PDF (castellà)
Premis i honors modifica
- L'abreviatura Bernasconi s'empra per indicar Irene Bernasconi com a autoritat en la descripció i classificació científica en zoologia.
- Premi Dr. Eduardo Ladislao Holmberg de 1947, per la seva obra Asteroides argentinos (estrellas de mar).[11]
- La Direcció nacional de l'Antàrtic / Institut Antàrtic Argentí i el Servei d'Hidrografia Naval argentí va proposar el seu nom el 2018, amb motiu del 50è aniversari de la seva expedició, per a l'Ensenada Bernasconi, a l'Antàrtida, a l'extrem sud-est de la península Jàson.[10][12]
- A la ciutat de Buenos Aires se li ha dedicat un carrer, el Cantero Central Irene Bernasconi: Av. Int. Francisco Rabanal entre Av. Lafuente y Portela, Villa Soldati.[13][14]
Referències modifica
- ↑ «Irene Bernasconi, bióloga marina | Efemérides» (en castellà). Mujeres con ciencia. Universitat del País Basc, 29-09-2019. [Consulta: 29 juliol 2021].
- ↑ «La estrella de Bernasconi sigue brillando». El Carnotaurus. Boletín del Museo Argentino de Ciencias Naturales, núm. 7, juliol 2002, pàg. 4-5.
- ↑ «Las Cuatro de Melchior» (en castellà). Museo Ciencias Naturales.
- ↑ 4,0 4,1 Echinoderm Research and Diversity in Latin America (en anglès). Springer Science & Business Media, 2012. ISBN 9783642200519.
- ↑ «Cuatro puntos geográficos en la Antártica llevarán nombres de científicas Argentinas» (en anglès). Prensa Antártica, 10-03-2018. Arxivat de l'original el 2019-04-24. [Consulta: 13 agost 2019].
- ↑ «Base Melchior» (en castellà). www.marambio.aq.
- ↑ «Cuatro puntos geográficos de la Antártida llevarán los nombres de científicas argentinas» (en castellà). www.telam.com.ar.
- ↑ «Mujeres en la Antártida» (en castellà). Correo Argentino.
- ↑ Riffenburgh, Beau. Encyclopedia of the Antarctic (en castellà). 1. Taylor & Francis, 2007. ISBN 9780415970242.
- ↑ 10,0 10,1 «Homenaje a las primeras científicas argentina en la Antártida» (en castellà). Ministerio de Relaciones Exteriores, Comercio Internacional y Culto. Gobierno de Argentina, 08-03-2018. [Consulta: 29 juliol 2021].
- ↑ Piñeiro, Alberto Gabriel. «Barrios, calles y plazas de la Ciudad de Buenos Aires» (en castellà) p. 75. Gobierno de la Ciudad de Buenos Aires, 2008. Arxivat de l'original el 2021-04-28. [Consulta: 29 juliol 2021].
- ↑ «Nueva toponimia en Antártida» (en castellà). IGN. Instituto Geográfico Nacional. Ministerio de Defensa de Argentina. [Consulta: juliol 2021].
- ↑ «Cantero Central Irene Bernasconi» (en castellà). Herobo, 2015.[Enllaç no actiu]
- ↑ «Llei de 2002». Arxivat de l'original el 2022-08-05. [Consulta: 13 agost 2019].