Jean Giono

Jean Giono (Manòsca (Alps de l'Alta Provença), 30 de març del 1895 - Manòsca, 9 d'octubre del 1970) va ser un escriptor i guionista francès, d'una família d'origen piemontès. Un gran nombre de les seves obres tenen per a marc el món camperol provençal. Inspirada per la seva imaginació i les seves visions de l'Grècia antiga, la seva obra novel·lesca descriu la condició de l'home al món, de cara a les preguntes morals i metafísiques i posseeix un abast universal. Es va fer l'amic de Lucien Jacques, d'André Gide i de Jean Guéhenno, així com del pintor Georges Gimel. Va quedar, no obstant això, al marge tots els corrents literaris del seu temps. En vida fou considerat com un dels escriptors més grans del segle xx per autoritats com André Malraux i Henri Peyre.

Jean Giono

Biografia
Naixement	(fr) Jean Fernand Giono 30 març 1895 Manòsca (França)
Mort	9 octubre 1970 (75 anys) Manòsca (França)
Causa de mort	Causes naturals  (Infart de miocardi )
Sepultura	cimetière ancien de Manosque (fr)
President del jurat del Festival de Canes
← Georges Simenon – Tetsurō Furukaki (en)  →
Dades personals
Nacionalitat	França
Activitat
Camp de treball	Literatura
Ocupació	Escriptor i guionista
Activitat	1923  –  1970
Moviment	Cultura popular
Carrera militar
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Obra
Obres destacables Le Hussard sur le toit
Localització dels arxius	Biblioteca Beinecke de Llibres Estranys i Manuscrits Departmental archives of Alpes-de-Haute-Provence (en) [ 3 J]
Família
Cònjuge	Élise Giono (en)
Fills	Aline Giono (en) , Sylvie Durbet-Giono (en)
Pare	Jean-Antoine Giono (en)
Premis Légion d'honneur, Prix littéraire du Prince-Pierre-de-Monaco
Lloc web	centrejeangiono.com

Biografia

Giono va néixer a Manosque el 30 de març de 1895. No té ni germà ni germana. El seu pare és un sabater anarquista d'origen italià que passa molt de temps a llegir la Bíblia; la seva mare, nascuda a París i d'origen picard, dirigeix un taller de planxa americana. Giono ha evocat la seva infantesa en Jean le Bleu. El 1911, la mala salut del seu pare i els febles recursos de la seva família l'obliguen a parar els estudis. S'ha d'instruir com autodidacte per sadollar la seva set de saber. El 1915, durant la Primera Guerra Mundial, és incorporat a Briançon, després és enviat al front a Verdun i al Mont Kemmel, a Flandes Occidental (Bèlgica). Aquesta experiència de la guerra, al cor d'una de les batalles més terribles del conflicte, el traumatitzarà. El seu millor amic i molts dels seus camarades són matats al seu costat. Ell serà «lleugerament» gasejat. Continua estant xocat per l'horror de la guerra, les massacres, la barbàrie, l'atrocitat d'allò que ha viscut en aquest infern, i es farà un pacifista convençut. Més tard, la lectura dels escriptors clàssics (en particular Virgili) el porta a l'escriptura; la seva primera obra Pujol trobada un cert èxit. L'escriptura pren de més a més importància en la seva vida, tant que després de la liquidació, el 1929, del banc on era empleat, decideix parar tota activitat professional per dedicar-se exclusivament a la seva obra. Rep el 1929, el Premi americà Brentano per a Pujol, així com el Premi Northcliffe l'any següent per a la seva novel·la Recuperació. És anomenat cavaller de la Legió d'honor el 1932. Els esdeveniments del començament dels anys 1930 l'empenyen a comprometre’s políticament. S'adhereix a l'Associació dels escriptors i artistes revolucionaris (d'influència comunista), però, per desconfiança, se'n desfà molt ràpidament.

El 1934, publica Que ma joie demeure que coneix un gran èxit, particularment entre la joventut. Aquest títol és una al·lusió explícita a la cantata de Joan-Sebastià Bach, Jesús, que la meva alegria romangui, per quina desitjava expressar la seva fe en una comunitat dels homes, més enllà de les religions (cf la prologa dels Verdaderes Riqueses). Giono i alguns amics, bloquejats accidentalment al caseriu del Contadour en el moment d'una excursió a la muntanya de Lure, decideixen, subjugats per la bellesa dels llocs, trobar-s'hi regularment: així neixen Les Trobades Del Contadour. És l'època de la publicació de l'assaig Les Verdaderes Riqueses, dedicat als habitants del Contadour.

Les primeries de la guerra es manifesten aviat. Jean Giono redacta llavors les seves súpliques Rebuig d'obediència, Carta als pagesos sobre la pobresa i la pau, Precisió i Recerca puresa.

La declaració de guerra interromp la novena reunió. Els "deixebles" esperen la reacció de Giono. És difícil per a aquest home lliure que no volia ser director de consciència i que escriu «Camini sol, que amb la seva claredat tingui prou».

Va al centre de mobilització de Digne. Tanmateix, a causa del seu pacifisme (no assimilava els alemanys als nazis), és detingut el 14 de setembre 1939. És deixat anar després d'un sobreseïment, i és alliberat de les seves obligacions militars. Al final de la Segona Guerra Mundial, encara que mai no hagi pres posició a favor del Règim de Vichy i encara menys a favor de l'Alemanya nazi, és acusat equivocadament i injustament d'haver col·laborat. Així torna a ser empresonat de nou el setembre 1944. El motiu va ser principalment haver fet aparèixer Dos cavallers de la tempesta en La Gerbe i un reportatge foto (publicat sense el seu acord) a Signal. no és alliberat fins al gener 1945, sense haver estat inculpat. No obstant això, el Comitè nacional dels escriptors, organisme procedent de la Resistència, l'inscriu en la seva llista negra, el que prohibia de fet tota publicació de la seva obra a França. Aquesta posada a l'índex no pren fi fins al 1947, amb l'aparició d'Un Rei sense divertiment, primera en data dels Cròniques. Tanmateix, al llarg de la guerra, havia protegit fugitius i havia proclamat la seva oposició al nazisme.

En els anys que segueixen, Giono publica sobretot Mort d'un personatge (1948), Les Âmes Fortes (1950), L'Hússar Sobre La Teulada (1951), El Molí De Polònia (1953).

Amb l'èxit d'aquests llibres, sobretot aquell de l'Hússar sobre la teulada (que serà adaptat per a la televisió el 1995 per Jean-paul Rappeneau), Giono troba plenament el lloc que és el seu, la d'un dels majors escriptors francesos del segle xx. El 1953, el Premi Literari Del Príncep-Pierre-de-Mònaco li és atorgat per al conjunt de la seva obra. És escollit l'any següent al si de l'Académie Goncourt. Cada vegada més interessat pel cinema (la seva pel·lícula Crésus sort el 1960), presideix el jurat del Festival De Cannes el 1961. La seva última novel·la L'Iris de Suse, apareix l'any de la seva mort. Emportat per una crisi cardíaca el 8 d'octubre de 1970, Jean Giono és enterrat a Manòsca.

Giono i Manosque

Giono s'ha sobrenomenat «el viatger immòbil». De fet, la seva obra evoca sovint llargs viatges o marxes, mentre que ell mateix no ha viatjat gairebé (excepte curts sojorns a n'Esbajoca, a Mallorca i a Itàlia ("Viatge a Itàlia", obres completes, La Plèiade). Abans de viure al Paraïs, que domina Manosque, al final de 1929, Jean Giono ha viscut a Manosque fins i tot: 1, carrer Torte, on va néixer el 30 de març de 1895; 14, carrer Grande, on els seus pares van traslladar poc temps després; 8, carrer Grande, on es va canviar de casa el 1930, després del seu matrimoni.

Sobre el passeig circular de Manosque es troba avui el Crèdit agrícola, que era el Comptoir d'escompte quan Giono hi treballava.

S'ha quedat igualment sovint en el Trièves on passava les seves vacances, abans de la guerra (a Tréminis) i després (a Lalley). Aquesta bonica regió muntanyosa, situada al nord del coll de la Croix-Haute i que qualificava de «claustre de muntanyes», li ha inspirat sobretot El Cant del món, Batalla a la muntanya (situat a Tréminis), Un Roi sans divertissement (del qual l'acció es desenvolupa en un poble corresponent a la situació de Lalley), Les Verdaderes riqueses i Triomfa sobre la vida, assaigs que deuen molt a la serenitat bucòlica del Trièves.

L'obra

L'obra de Jean Giono barreja un humanisme natural amb una revolta violenta contra la societat del segle xx, travessada pel totalitarisme i rosegada per la mediocritat. Es divideix en dues parts: els primers llibres són escrits d'una manera molt lírica (aquestes obres són sovint dites de «primera manera») i el seu estil és molt diferent de les obres tardanes més elaborades i més narratives, tal com les Cròniques novel·lesques i el Cicle de l'Hússar (obres dites de « segona manera»). La natura és d'una certa manera el personatge principal dels primers llibres, mentre que l'Home és el dels segons. Soldat durant la Primera Guerra Mundial, Jean Giono no aborda objectivament aquest període de la seva vida fins que escriu Rebuig d'obediència, és a dir ben després les seves primeres publicacions. La influència de la guerra és tanmateix molt forta al llarg de la seva obra. Si és inclassificable, Giono és sense discussió un humanista i un pacifista. L'obra de Jean Giono és bastant densa i molt variada. Algunes de les seves novel·les s'han fet grans clàssics de la literatura francesa del segle xx L'Hússar sobre la teuladao Un Rei sense diversió). Alguns títols, traduïts en nombroses llengües estrangeres, s'han guanyat un renom internacional.

Més enllà de les seves novel·les, Jean Giono va escriure nombrosos assaigs gràcies als quals va transmetre als seus lectors els seus punts de vista sobre les seves idees (els seus escrits pacifistes), els esdeveniments que vivia tal com els sentia (les seves notes sobre l'Assumpte Dominici) o els seus ideals (Les Verdaderes Riqueses). També va exercir, amb una punta de causticitat, les cròniques periodístiques. Encara que la poesia sempre hagi estat present en els seus texts, ha publicat pocs reculls de poesia. Ha prologat igualment les Obres de Maquiavel editat per La Plèiade. Jean Giono ha signat el 1955 el prefaci del llibre Jo les meves sabates de Félix Leclerc.

Les primeres obres

Els tres primers llibres de Jean Giono (Colline Un De Baumugnesi Recuperació) constitueixen la trilogia de Pan. El déu Pan és una figura important als llibres de Giono. És explícitament present en el començament, i es quedarà fins a la fi en filigrana. Representa la natura unificada en un ésser únic. Encara que poc adepte a les discussions filosòfiques, Giono feu algunes breus al·lusions al panteisme (cf Spinoza, Parménide), que desenvolupa alegrement de manera lírica als seus primers llibres. La natura és presentada ací d'una manera ben diferent de la idíl·lica i benèvola Provence de Pagnol. A Giono, la naturalesa és bonica, però és tan cruel, destructora i purificadora: l'Home en forma part, però no és l'Home. Així, en L'hússar Sobre La Teulada (1951), la naturalesa es manifesta pel còlera que devasta Provence i mata cegament sense preocupar-se per les preocupacions polítiques que agiten els homes. (Es troba la resta aquesta concepció de la natura, particularment absent de les idees d'aquesta època, en un text contemporani d'Albert Camus, titulat L'Exili d'Hélène).

L'heretatge d'Honoré de Balzac

A Semblança de Balzac, i molt impressionat per La Comèdia Humana, Giono tenia present el projecte d'un cicle novel·lesc en deu volums «a la manera de Balzac». El primer volum de la sèrie, escrit en sis dies, té per a títol Angelo. Això devia ser el primer volum de deu obres que haurien descrit «reinventar el segle xx, per fer millor sortir les tares del segle xix ». Angelo I, escrit el 1934, aparegut el 1958, és considerat sens dubte equivocadament com l'esborrany de L'hússar Sobre La Teulada. Havia de ser seguit per una sèrie de Angelo del qual el net, Angelo III, seria un Resistent el 1940. Potser espantat per l'amplitud de la tasca, Giono va renunciar al projecte inicial i no va publicar més que tres novel·les del cicle L'hússar Sobre La Teulada, La Felicitat Boja i Mort d'un personatge.

El Cicle de l'Hússar és barreja de quatre llibres: Angelo, L'Hússar sobre la teulada, La Felicitat boja (l'heroi d'aquests dos últims llibres és Angelo Pardi) i finalment Mort d'un personatge (el personatge en qüestió és la marquesina Pauline de Théus en la seva vellesa).

Una espiritualitat impregnada de paganisme

Es pot parlar d'espiritualitat a Giono ? La pregunta és posada per un dels seus biògrafs, Jean Carrera, que respon "Sí, en la mesura que aquesta li ha vingut no com una experiència deliberada, sinó com una lenta maduració a gaudir de les coses sense posseir-les.". I aquest esperit de gaudi-expropiació, que s'assembla al carpe diem dels antics savis, concedeix al que s'hi lliura sense reserva i sense falsa pudor, segons els mateixos termes de l'autor, un sentiment d'alliberament pagà:

«

Ce n'est pas seulement l'homme qu'il faut libérer, c'est toute la terre... la maîtrise de la terre et des forces de la terre, c'est un rêve bourgeois chez les tenants des sociétés nouvelles. Il faut libérer la terre et l'homme pour que ce dernier puisse vivre sa vie de liberté sur la terre de liberté [...] Ce champ n'est à personne. Je ne veux pas de ce champ; je veux vivre avec ce champ et que ce champ vive avec moi, qu'il jouisse sous le vent et le soleil et la pluie, et que nous soyons en accord. Voilà la grande libération païenne.

»

Aquesta crida a l'alliberament de l'home i de la terra s'inscriu contra la injunció bíblica de presa de possessió de la terra i dels seus animals per l'home. És també una invitació a reprendre's plenament amb les alegries del cos, la sensualitat natural, molt de temps negada o ocultada per la moral cristiana:

«

J'ai pris pour titre de mon livre le titre d'un choral de Bach: Jésus, que ma joie demeure ! Mais j'ai supprimé le premier mot [...] parce qu'il est un renoncement. Il ne faut renoncer à rien. Il est facile d'acquérir une joie intérieure en se privant de son corps. Je crois plus honnête de rechercher une joie totale, en tenant compte de ce corps, puisque nous l'avons.

»

El paganisme de Jean Giono, apareix des de les primeres novel·les escrites al final dels anys 1920, sota la forma d'una visió panteista, que submergeix els éssers al cor del cosmos estrellat, però també per la percepció d'un sentiment tràgic de la vida inspirat sobretot per la seva lectura entusiasta dels relats homèrics des de la més tendra infantesa:

«

Je lus L'Iliade au milieu des blés mûrs. [...] C'est en moi qu'Antiloque lançait l'épieu. C'est en moi qu'Achille damait le sol de sa tente, dans la colère de ses lourds pieds. C'est en moi que Patrocle saignait. C'est en moi que le vent de la mer se fendait sur les proues

»

La violència inspirada per una lectura sensual del relat homèric travessa tota l'obra de Jean Giono. Quan es pensa, per exemple, en la fi tràgica de Que la meva alegria romangui, o, trenta anys després, a la rivalitat mortal que oposa els dos germans de Dos cavallers de la tempesta. És assumida sense judici moral, i sense fer mai ombra a la profunda alegria pagana del que no creia en el problema resolt per a tothom ni a la felicitat comuna, sinó que suggeria: «Crec que el que importa és de ser un alegre pessimista. ».

Giono i el cinema

Molt aviat, Jean Giono s'interessa pel cinema. Ha vist, en els anys 1930, l'impacte que han tingut sobre el públic les pel·lícules de Marcel Pagnol tretes de les seves pròpies novel·les (Regain La femme du Boulanger Jofroi o Angèle). Després d'algunes curtes proves, la primera correalització és un documental de Georges Régnier, Manosque, país de Jean Giono amb texts del llibre Manosque des Plateaux. S'intenta llavors el 1942 a l'adaptació de la novel·la El Cant Del Món que no acaba. En els anys 1950, Jean Giono treballa amb Alain Allioux per al guió de L'aigua viva (1956), pel·lícula de François Villiers, amb qui roda el curtmetratge el Mocador de Smyrne (1957). L'aigua viva és presentat en preestrena al festival de Cannes, el 1958. Giono escrit el guió, els diàlegs, posa en escena la pel·lícula Crésus amb Claude Pinoteau i Costa-gavras. El 1963, en la fredor de l'Aubrac, Giono supervisa el rodatge de l'adaptació de la seva novel·la Un Rei sense divertissement, realitzat per François Leterrier. Aquestes dues últimes pel·lícules són produïdes per la societat de producció que Giono havia creat: Les pel·lícules Jean Giono. Giono reconeix a la premsa que el cinema és un art difícil però que permet contar altrament les històries.

Altres realitzadors han adaptat obres de Giono, mentre era viu o després de la seva mort, i han realitzat: Els Grans Camins (Christian Marquand - 1963), Dos cavallers de la tempesta (Gérard Vergez - 1983), L'hússar Sobre La Teulada (Jean-paul Rappeneau - 1995), Les Âmes Fortes (Raoul Ruiz - 2001), El Cant del món (Marcel Camus - 1965) o L'home que plantava arbres, pel·lícula d'animació del quebequès Frédéric Back el 1987.

L'Associació dels amics de Jean Giono

Creada el 1972, per Henri Fluchère i Aline Giono l'Associació dels amics de Jean Giono concorre a la memòria de l'obra i de la vida de l'escriptor. Dona suport i afavoreix la recerca universitària, inventaria i conserva l'arxiu de Giono, sosté i organitza diferents manifestacions (col·loquis, jornades d'estudis, exposicions, espectacles) com les Trobades Giono, el juliol a Manosque, per als adherents de l'associació i per a tots els públics. Des de la seva creació, l'associació reuneix lectors fervents i fidels que comparteixen un coneixement i una admiració de l'obra de Giono. El Butlletí de l'Associació dels Amics de Jean Giono ha estat reemplaçat el 2007 per la Tornada a veure Giono.

La casa de Giono

Jean Giono compra el 1929, una petita casa al lieu-dit «Lou Paraïs» sobre el flanc sud del Mont d'Or, que domina Manosque. «Una palmera, un llorer, un albercoquer, un caqui, de les vinyes, una conca gran com un barret, una font »
Transforma i amplia aquesta casa que on escriu la major part de la seva obra i hi porta una vida simple, al costat d'Esculli la seva esposa i de les seves noies Aline i Sylvie. És avui la seu de l'associació dels amics de Jean Giono.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Giono

• Colline (1928)
• Un de Baumugnes (1929), adaptat en pel·lícula per Marcel Pagnol El 1934, con el título Angèle.
• Naissance de l'Odyssée (1930)
• Regain (1930) [Rebrot, traducció de Mia Terradas, Edicions de 1984, col. Mirmanda, 136, maig 2015], adaptat en pel·lícula per Marcel Pagnol el 1937.
• Le Grand Troupeau (1931)
• Jean le Bleu (1932), de la qual la pel·lícula La Femme du boulanger de Marcel Pagnol s'inspira parcialment.
• Solitude de la pitié (1932)
• Le chant du monde (1934)
• Que ma joie demeure (1934)
• Les vraies richesses (1937)
• Refus d'obéissance (1937)
• Batailles dans la montagne (1937)
• Le poids du ciel (1938)
• Lettre aux paysans sur la pauvreté et la paix (1938)
• Précisions et Recherche de la pureté (1939)
• Traducción de Moby Dick, de Herman Melville (1940)
• Pour saluer Melville (1941)
• Triomphe de la vie (1942)
• Le voyage en calèche (1946), obra de teatre prohibida pels alemanys durant la guerra
• Un roi sans divertissement (1946), adaptat en pel·lícula per François Leterrier el 1963.
• Noé (1948)
• Les âmes fortes (1949), adaptat en pel·lícula per Raoul Ruiz el 2000
• Mort d'un personnage (1949)
• Les grands chemins 1951
• Le Hussard sur le toit (1951), adaptat en pel·lícula per Jean-Paul Rappeneau el 1995
• Le moulin de Pologne (1952)
• L'homme que plantait des arbres (1953) [L'home que plantava arbres, traducció d'Isabel-Clara Simó, Viena Edicions, col. El cercle de Viena, 3, 1a. ed. març 2008, 6a. ed. març 2015]; adaptat com a pel·lícula d'animació pel canadenc Frédéric Back el 1987.
• Le bonheur fou (1957)
• Angelo (1958)
• Deux cavaliers de l'orage (versión definitiva el 1965)
• L'histoire du garçon robín (1962)
• L'Iris de Suse (1970)

i algunes novel·les i cròniques publicades majoritàriament de forma pòstuma.

Biografies de Jean Giono

• Citron, Pierre. Giono, 1895-1970 (en francès), 1990, p. 665. ISBN 202012212X. 
• Carrière, Jean. Jean Giono, qui suis-je ? (en francès). Lyon: édition la Manufacture, 1985, p. 214 (Qui suis je?). ISBN 290463844X. 
• Citron, Pierre. Giono (en francès). París: éditions du Seuil, 1995, p. 188 (Écrivains de toujours). ISBN 2020197855. 
• Claudine Chonez, Giono, éditions du Seuil, coll. « Écrivains de toujours », 1956
• Aline Giono (fille de Jean Giono), Mon père, contes des jours ordinaires, Gallimard Jeunesse, 2003
• Henri Godard, Giono: Le roman, un divertissement de roi, Gallimard, coll. « Découvertes Gallimard » (n° 455), Paris, 2004 ISBN 2070315436
• Pierre Magnan, Pour saluer Giono, Denoël, Paris, 1990
• Maurice Chevaly, Giono vivant, éditions Autres Temps, Marseille, 1995
• Alfred Campozet, Le Pain d'étoiles: Giono au Contadour, éditions Pierre Fanlac, Périgueux, 1980
• Blairon, Pierre-Émile. Giono. La nostalgie de l'ange (en francès). Lambesc: Prolégomènes, 2009, p. 216 (Écrivains de toujours). ISBN 9782917584132. OCLC 488486921. 

Estudis de l'obra de Jean Giono

• Philippe Arnaud, Anatomie d'un chef-d'œuvre: essai sur « Un roi sans divertissement », L'Harmattan (coll. « Critiques littéraires »), 2001 ISBN 2-747-51326-2
• Collectif sous la direction de Jean-François Durand et Jean-Yves Laurichesse, Giono dans sa culture, Presses Universitaires de Perpignan, 2001
• Jean-François Durand, Jean Giono - le Sud imaginaire, Edisud, 2003
• Julie Sabiani, Giono et la terre, Édition Sang de la Terre, 1988
• Annick Stevenson, Blanche Meyer et Jean Giono, Actes Sud, 2007

Guionista

• 1968: Provinces (emissió "La chevelure d'Atalante"), direcció de Robert Mazoyer

Documental sobre Jean Giono

• Le Mystère Giono, un film de Jacques Mény (1995)

Enllaços externs

Vegeu texts en català sobre Jean Giono a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• Une étude de Un Roi sans divertissement
• Site dédié à Giono Arxivat 2020-05-12 a Wayback Machine.
• Centre Jean Giono de Manosque (espace culturel dédié à la vie et l'œuvre de l'écrivain, dont les activités contribuent au développement de la culture littéraire et artistique au cœur de la Haute-Provence)
• Site non officiel sur Jean Giono