Josepa Cucó i Giner
Josepa Cucó i Giner (València, 1950) és una antropòloga i catedràtica especialitzada en el camp de l'Antropologia social. Des de 2003 és catedràtica d'Antropologia Social de la Universitat de València[1] i el 2011 va esdevenir membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.[2]
 (2019)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 25 gener 1950 (74 anys) València |
| Activitat | |
| Ocupació | antropòloga, investigadora |
| Ocupador | Universitat de València |
| Membre de | |
| Família | |
| Germans | Alfons Cucó Giner |
Nascuda a la ciutat de València l'any 1950, va començar els seus estudis universitaris a la Universitat de València on es llicencia en Filosofia i Lletres en la secció d'Història el 1973. Poc després es va traslladar a París va estudiar antropologia a la Université Paris-Descartes (París V) [3] De tornada a València el 1976, comença a treballar a la Universitat de València com a professora i s'hi va doctorar en Geografia i Història el 1980. Obté la Càtedra d'Antropologia Social el 2003.[4]
Entre el 1980 i el 1983 va participar activament en la creació del Museu Valencià d'Etnologia. Al 1985 esdevé directora del Institut de Sociologia i Antropologia de l'IVEI fins a 1995.[4] Des de 2001 forma part del Consell Científic del Museu de les Civilitzacions d'Europa i de la Mediterrània. Destaca la seva participació en la vida cívica i associativa. Ha estat membre com a presidenta de l'Associació Valenciana d'Antropologia i Riuraus Vius.[4] Formà part de la plataforma Valencians pel Canvi.
Biografia modifica
El 1978 publica el seu primer treball, La qüestió agrària al País Valencià, on es tracten les contradiccions de classe entre jornalers-assalariats a temps parcial i propietaris-agricultors en zones tradicionalment agràries del marc valencià com Fortaleny.[5] El treball va ser inspirat per Joan Fuster, qui li va suggerir el tema per a la seua tesina de màster.[6] Continuaria amb l'antropologia de caràcter local a Condicions de treball i la duplicitat de models d'actuació laboral (1981) i La terra com a motiu. Propietaris i jornalers en dos pobles valencians (1982). Revela que els recol·lectors a temps parcial no actuen d'una manera coherent amb la seua pròpia definició com a membres integrants de la classe obrera. Per contra, la majoria dels agricultors es consideren ells mateixos com a jornalers, pertanyents a la classe treballadora, però reaccionen com a propietaris quan la defensa dels interessos dels primers pot convertir-se lesiva per als interessos dels segons.[7]
Al seu llibre El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana (1991) reflecteix la importància de l'amistat i el seu influx en la vida pública valenciana. Al context valencià, l'amistat organitzada en quadrilles marca el desenvolupament i la dinàmica de la vida associativa: les quadrilles serveixen, al seu judici, de base de pautes de conducta de les associacions voluntàries. Tant la participació en associacions com el lideratge social i fins i tot l'aparició de noves associacions es troben directament relacionats per les quadrilles d'amics.[8]
A De la utopia revolucionària a l'activisme social tracta sobre Moviment Comunista, formació política nascuda durant l'època franquista reformulada posteriorment en un conjunt de organitzacions cívico-polítiques, com Ca Revolta, que mantenen encara l'esperit revolucionari que ha nodrit a altres moviments com el nacionalista o el feminista.[9] El llibre també cobreix la trajectòria de Cristina Piris.
El 2004 publica Antropologia Social, on s'aproxima a aquesta branca des de dos punts de vista diferenciats. D'una banda, des de la naturalesa, desvetlla tòpics i qüestiona paradigmes preexistents. Allibera una relació entre globalització, diversitat cultural i transformació de l'espai en unes ciutats vistes com a laboratoris d'allò global.[10]
En La ciudad pervertida. Una mirada sobre la Valencia global, de 2013, estudia l'evolució urbanística a la ciutat de València i la incidència de les grans actuacions urbanístiques en quatre barris: El Carme, El Mercat, Cabanyal-Canyamelar i Penya-roja.[11] Descriu un urbanisme que denomina com «la fórmula valenciana» que es caracteritza per gestors polítics i regles urbanístiques i fiscals ineficients que no responen a les veritables necessitats dels ciutadans. A més, estableix que ha anat acompanyada per una publicitat i una narrativa que enlluernava la població. Tot això va provocar dinàmiques de reforç dels projectes i del discurs oficial però també algunes resistències. Així, la seva reflexió va reforçant la idea de dotar el ciutadà d'un apoderament progressiu.[1]
Publicacions modifica
- La amistad: perspectiva antropológica (1995) tracta l'amistat com una cosa difícil d'analitzar.[12]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 «Personal Docente e Investigador» (en castellà). [Consulta: 28 maig 2017].
- ↑ «S'incorporen a l'IEC set nous membres numeraris i dos de corresponents». El Butlletí de l'IEC, juliol 2011. ISSN: 2013-4630.
- ↑ Mira, Joan-Francesc «Josepa Cucó i Giner» (pdf). Memòria. Institut d'Estudis Catalans, Curs 2010-2011.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Curriculum vitae Josepa Cucó i Giner». [Consulta: 2 desembre 2016].
- ↑ «La qüestió agraria al País Valencià». [Consulta: 11 desembre 2016].
- ↑ Fort, Francesc; Hernández, Carles. «Entrevista a Josepa Cucó». min.16. La Represa, 08-11-2019. [Consulta: 8 novembre 2019].
- ↑ «Condicions de treball i duplicitat de models d'actuació laboral. Dos factors que dificulten l'aparició d'una consciència de conficte entre els collidors valencians». [Consulta: 11 desembre 2016].
- ↑ «Familia, amistad y cultura asociativa en el País Valenciano». [Consulta: 11 desembre 2016].
- ↑ «La ciudad pervertida. Una mirada sobre la Valencia global». Anthropos. Arxivat de l'original el 2016-12-21. [Consulta: 11 desembre 2016].
- ↑ Vázquez, Cristina «El urbanismo neoliberal, más descarnado en Valencia». El País [Madrid], 14-03-2014. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «La amistad: perspectiva antropológica». Icaria.